Aquest és el primer concert que l’orquestra oferirà al Palau en el projecte d’interpretar obres simfòniques de Mahler en quatre temporades consecutives

El proper dimarts, 14 d’octubre, a les 20.30 h, arriba una de les cites més il·lusionants de la temporada 2014-15 del Palau: l’actuació de la Budapest Festival Orchestra sota la direcció d’Iván Fischer a Palau 100. El concert s’emmarca en el projecte de presentar aquesta formació, considerada una de les deu millors orquestres del món, durant quatre temporades consecutives al Palau de la Música Catalana.

Es tracta d’un dels projectes de llarg recorregut que el Palau du a terme per crear vincles amb determinats artistes, formacions o intèrprets. Així, enguany comença aquest nou projecte amb la formació hongaresa i el seu director, que presentaran algunes de les obres simfòniques de Gustav Mahler en quatre temporades consecutives, i en dues ocasions al costat de l’Orfeó Català.

Concretament, dimarts vinent l’orquestra interpretarà la Quarta de Mahler. Una obra escrita l’any 1896 que s’allunya dels enormes efectius orquestrals de les simfonies anteriors i posteriors del compositor. Tanca la peça la cançó La vida celestial, interpretada per la soprano Miah Persson, que expressa la visió del cel a través d’uns ulls infantils i que Mahler va escriure prèviament a la simfonia amb el desig que en suposés el final. La simfonia, estrenada el 1901 a Munic, va ser acollida amb fredor segurament per aquest darrer lied “innocent”. Del mateix compositor també seran interpretades les Cançons d’un camarada errant, compostes per Mahler als 22 anys, amb la veu del baríton Tassis Christoyannis.

Així mateix, el concert inclou les Quatre últimes cançons de Richard Strauss, escrites per a soprano i orquestra el 1948 i estrenades el 1950, un any després de la mort del compositor. Per a alguns, aquestes darreres cançons són del millor de la història de la música i podrien ser com un comiat del compositor, que aleshores ja es considerava retirat, per bé que constitueixen una reivindicació d’uns ideals romàntics dels quals Strauss sempre s’havia distanciat.