Després dels estudis a Hèlsinki i Friburg, viu fincada a París arran de la seva formació a l’Institut de Recerca i Coordinació d’Acústica i Música (IRCAM), fundat per Pierre Boulez. Allà investiga i experimenta amb l’electrònica, que utilitza fonamentalment per aconseguir els efectes acústics que l’espai sonor de les sales de concerts no li ofereixen.

La seva relació amb la ciutat de Barcelona ve de lluny, com també la seva admiració per l’obra arquitectònica d’Antoni Gaudí i el Modernisme, capaç de transformar en elements arquitectònics les formes de la natura, fet que també trobem al Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner. En certa manera, la música de Kaija Saariaho busca aconseguir efectes similars. El caràcter, quelcom a què ella dona una importància majúscula, és fàcilment recognoscible a la seva obra, tot i la condició abstracta de la seva música. Mitjançant la tímbrica i els efectes acústics, Saariaho aconsegueix obrir una immensa paleta de colors que esclata com l’olor d’un perfum a la primera impressió olfactiva.

L’encís de la seva música rau en la capacitat d’evocar una sensualitat profundament atractiva gràcies a aquesta connexió amb la natura i alhora una fredor escandinava, la pròpia d’un país, Finlàndia, on la foscor i la neu són tan presents durant una bona part de l’any. En definitiva, el contrast, quelcom inherent a la climatologia escandinava, és també un dels encants d’una música que presentem al Palau al llarg d’aquesta temporada i l’inici de la següent, en una diversitat de propostes i formats que van des de la música coral a la simfònica, de cambra i l’òpera, amb una nova producció de la seva creació, Only the sound remains. Una òpera de cambra molt adient a les dimensions del particular jardí de pedra que és el Palau de la Música Catalana i amb la qual celebrarem el setantè aniversari de la compositora.