Johannes Brahms
Si alguna cosa té l’obra simfònica de Brahms, a part la majestuositat simfònica sense parió, és una capacitat de commoure íntimament, tot arribant al moll de l’os, talment com si Brahms obrís una escletxa per deixar entreveure els seus sentiments envers Clara Schumann, tota la vida amagats, i només en la música pogués canalitzar l’amor, la ràbia, la impotència, la pulsió de vida i de mort que l’amaraven.
Amic fidel i company impertèrrit en els moments feliços i els infeliços que van resseguir la vida de Robert i Clara Schumann, Johannes Brahms va ser el principal admirador de l’obra musical de Schumann. Tanmateix, ell estava cridat a fer un pas més en l’evolució de la forma simfònica heretada directament de Beethoven. Precisament per l’allargada ombra de Beethoven, Brahms va trigar molts anys a decidir-se a escriure la seva Primera Simfonia. Però un cop ho va fer, entrat ja a la dècada dels quaranta, la seva creativitat no va tenir aturador. I mentre Liszt i Wagner escrivien música programàtica amb un punt de genialitat romàntica esbojarrada, Brahms es va decantar per la música absoluta sense renunciar a la rauxa de l’apassionament romàntic.