Dimarts que ve, 30 de maig (Sala de Concerts, 19 h), Ottavio Dantone i l’orquestra barroca Accademia Bizantina tancaran el cicle Palau Òpera d’aquesta temporada amb la versió de concert d’Il Tamerlano d’Antonio Vivaldi. Un Vivaldi inhabitual a les programacions del país es presenta en aquesta ocasió al Palau encapçalat per un elenc de solistes de solvència internacional, en què destaquen Marina de Lisa, Bruno Taddia i Filippo Mineccia, que ja han participat en produccions anteriors del Palau. L’Accademia Bizantina, sota les ordres d’Ottavio Dantone, completa el trio de formacions barroques de referència presentades en aquesta edició del cicle Palau Òpera.

Sota la direcció de Dantone, la formació italiana s’ha afirmat com una de les orquestres barroques més destacades del panorama internacional actual, i formació referent en la interpretació d’òpera de Vivaldi. L’Accademia Bizantina ha enregistrat per a Decca, Harmonia Mundi, Deutsche Grammophon, Naïve, Alpha, Onyx i HDB Sonus i ha rebut premis prestigiosos, com el Diapason d’Or, Midem, Choc de Classica, Opus Klassik, Grammy i Gramophone.

Conegut com Il Tamerlano o com Bajazet, Vivaldi va presentar aquest pasticcio per al Carnaval de Verona del 1735, any en què també va presentar tres òperes més, “cosa que potser explicaria el perquè de Tamerlano com a pasticcio”, segons el què explica el crític musical i professor de la Universitat Ramon Llull Jaume Radigales. Una denominació que en òpera “equival a presentar una obra integrada per números musicals de diferents autors, sovint escrits amb anterioritat, tot i que també es troben en la història de l’òpera pasticci escrits a la vegada per diversos compositors”. La intensa activitat creativa d’aquell any “seria la raó per la qual, potser per estalviar-se feina, va «apropiar-se» legítimament de material aliè i de compositors com Giacomelli, Hasse i Riccardo Broschi, compositor germà de Carlo Broschi, cèlebre castrat conegut arreu d’Europa amb el nom de Farinelli. Il Tamerlano, però, també inclou fragments d’òperes anteriors del mateix Vivaldi, com ara L’Olimpiade, Il Giustino, Semiramide, Teuzzone, Motezuma i Farnace, entre d’altres. Tanmateix, l’obra incorpora igualment música vivaldiana gestada expressament per a l’ocasió”, explica Radigales.

Sobre Ottavio Dantone

Essent encara molt jove, Ottavio Dantone va rebre un títol d’interpretació tant en orgue com en clavicèmbal i es va llançar immediatament a una carrera de concertista que va atreure ràpidament l’atenció de la crítica com un dels millors intèrprets de la seva generació. El 1985 va ser guardonat amb el premi de baix continu al Concurs Internacional de París i va ser el màxim guanyador del Concurs Internacional de Bruges el 1986, tot convertint-se en el primer italià a rebre’l, distinció que li va reportar immediatament reconeixement internacional. La seva col·laboració amb l’Accademia Bizantina de Ravenna va començar l’any 1989 i la seva profunda comprensió de les pràctiques històriques de la interpretació del Barroc en va suposar, el 1996, la nominació com a director musical. Durant els darrers vint anys Dantone ha anat incorporant progressivament a la seva activitat com a solista i director de música de cambra i petites orquestres, la de director d’orquestra, tot ampliant el repertori als períodes clàssic i romàntic. Ha enregistrat, com a solista i com a director d’orquestra, amb companyies discogràfiques destacades: Decca, Deutsche Grammophon, Naïve i Harmonia Mundi, i ha guanyat nombrosos premis internacionals i amb un gran reconeixement de la crítica.

(fotografia de l’Accademia Bizantina amb Ottavio Dantone ©Giulia Papetti)