Francesc Pujol i Pons, no t’oblidem
Els inicis de l’Orfeó Català i el Palau de la Música Catalana foren impulsats per diverses personalitats que a vegades corren el perill de ser oblidades amb els anys, perquè molt sovint no han estat objecte d’investigació i se’n té poc coneixement. Aquest podria ser el cas de Francesc Pujol i Pons (1878-1945) compositor, director, musicòleg, bibliòfil i administrador del Palau, que treballà incansablement per la institució i més enllà, sempre dins l’entorn musical del seu moment. Francesc Pujol va ser un dels primers musicòlegs que va treballar per recuperar el nostre patrimoni musical, juntament amb Felip Pedrell o Higini Anglès. És justament per aquesta incansable tasca, duta a terme des d’un munt d’àmbits musicals, que volem recordar la seva figura a través, sobretot, de tot allò que ens queda en el seu fons documental.
De l’any 1897 al 1945, Pujol va estar lligat sobretot a l’Orfeó i a l’ebullició musical barcelonina del moment, de la qual va esdevenir un membre enormement actiu. Pujol va ingressar, als 19 anys, a l’Orfeó Català com a cantaire. Al cap de pocs anys fou nomenat professor auxiliar. Seguidament, al 1901, fou nomenat bibliotecari i arxiver, la qual cosa el va permetre posar ordre a les partitures que anava adquirint l’Orfeó Català per la seva interpretació. Encara avui dia es conserva el detallat inventari per ordre alfabètic amb què ell organitzava l’arxiu. A més d’arxivar, va promoure la biblioteca de l’Orfeó, ens diu Higini Anglès en una carta de 1930: “(…) Entre les moltes activitats pro musica per les quals els Orfeons de Catalunya homenatgen el Mestre, em plau pregonar el seu nom com a creador de la Biblioteca de l’Orfeó Català. Pel fons de música antiga i per la bona tria de música i de llibres de cultura musical moderna allí aplegats, la Biblioteca esmentada mereix el respecte i l’admiració de tothom (…) 4 de desembre de 1930”.
Anys més tard, i amb la mort de Lluís Millet, va esdevenir també director de l’Orfeó. Foren els difícils anys de la postguerra, una època en què el Palau i l’Orfeó van patir els durs efectes de la repressió franquista.Però el lligam intens que tenia amb l’Orfeó Català també es fa patent a través de la seva tasca com a administrador del Palau, tasca que va dur a terme paral·lelament a un munt d’activitats lligades a l’entorn musical del moment, de les quals conservem un testimoni ben clar gràcies a l’arxiu documental que ens ha llegat. Gràcies a la seva tasca com a administrador i organitzador de concerts, dins el fons es conserven més de 4000 cartes que, llegides una a una, bastirien tot un compendi de les relacions artístiques del Palau i l’activitat musical d’aquell moment. A més, també són un ric testimoni de totes aquelles personalitats i institucions relacionades amb l’Orfeó. Una part d’aquest arxiu de correspondència el tenim a l’abast gràcies a les col·leccions digitals del Centre de documentació de l’Orfeó Català, que contenen cartes, per exemple, de Blanca Selva, Joaquim Nin, Felip Pedrell, Enric Granados, Higini Anglès, Wanda Landowska, Joan Manén, Joaquim Malats, Joaquim Renart, Arthur Rubinstein, Joan Maragall, Emili Pujol, i un llarg etcètera.
També, en un moment en què proliferaren diferents associacions musicals de promoció de concerts, Pujol va fundar l’Associació d’Amics de la Música, la pròpia orquestra de la qual va dirigir. El concert inaugural de l’Associació tingué lloc el 1916 i s’allargà fins a l’any 1922. És interessant recuperar una de les fases que sortien en els programes del concert, que deia així: “L’existència a Barcelona d’organismes conreadors de la música és una necessitat per a l’espiritualitat del nostre poble. Qui contribueix en poc o en molt al sosteniment d’aquests organismes compleix un alt deure patriòtic. Ésser Amic de la Música és ésser amic de la civilitat de Catalunya”.
També va dirigir l’Orquestra Pau Casals, un exemple clar és el concert del 20 d’abril de 1929. Dins la programació pròpia de l’Orquestra es va afegir l’obra “Festa, danzas características” per tal que la dirigís el propi compositor. Uns quants anys abans la mateixa peça fou interpretada compartint programa amb el mateix Eduard Toldrà.
Una altra de les tasques per la qual volem recordar la seva figura és la de musicòleg, la qual pogué desenvolupar gràcies a la seva col·laboració a l’arxiu i a la biblioteca de l’Orfeó, que, juntament amb l’interès de recuperar antics manuscrits musicals, l’impulsaren a estudiar-los i transcriure’ls. Fruit d’aquesta activitat trobem interessants articles sobre compositors antics, o interessants transcripcions d’obres totalment desconegudes en aquell moment. A partir d’aquí Pujol va esdevenir pioner en la recuperació de música del Renaixement, per exemple de compositors aleshores desconeguts com Mateu Fletxa o Joan Brudieu.
A més, la creació de la Revista Musical Catalana, de la qual ell fou cap del comitè redactor, fou l’eina ideal per poder difondre molts dels seu estudis, que contribuïen a donar cos i prestigi a una revista que a molts ens agradaria poder memoritzar de principi a fi per la seva elevada qualitat i les nombroses dades del moment que ens ofereix. A més, també escrivia dins la secció musical del diari La veu de Catalunya, en què donà a conèixer els seus treballs musicals. Fruit de la seva intensa col·laboració amb la revista, en què participava com a administrador i recopilador d’articles, en el seu fons es conserven molts dels manuscrits originals que li enviaven els autors, com el cas de Joan Salvat, Joan Manén, Frederic Lliurat, Joaquim Pena o Joan Llongueres entre molts d’altres. A més, fa dos anys es va trobar en aquest mateix fons un número inèdit de la revista que no es va publicar degut a l’esclat de la Guerra Civil; un número que s’havia de publicar el juliol de 1936 i que finalment va veure la llum el 2014 aprofitant la celebració del 110è aniversari de la Revista Musical Catalana.
La investigació el portà a la publicació de diversos estudis, com ara “Cromatisme, modalitat i tonalitat en les cançons populars catalanes” i també la publicació de la conferència “El vol d’una cançó”, realitzada al Palau de la Música el 1929, en què explica de manera molt il·lustrativa i entenedora com una cançó filla d’un sol pare pot anar variant de generació en generació segons les contrades i les tradicions.
Amb els anys, el seu prestigi com a investigador va fer que fos cridat per assemblees o congressos de música, com ara el Congrés Nacional de Música Sagrada, el 1912, o el Congrés d’Història de la Música, celebrat a Viena el març de 1927, del qual ens ha quedat documentació testimoni. Al llarg de molts anys també formà part del jurat d’un nombre important de concursos sardanístics, dels quals es conserven molts programes en què figura el seu nom com a president. Per tota aquesta activitat, doncs, queda prou ben documentat que el seu prestigi i bona reputació eren reconeguts en totes les activitats i col·lectius musicals de l’època.
Paral·lelament a la seva tasca d’investigació i molt lligat al seu interès per la recuperació i la conservació del nostre patrimoni musical, ja sigui de temàtica religiosa o popular, no podem deixar d’esmentar el seu paper com a director de l’obra Cançoner popular de Catalunya, una obra de recopilació de cançons populars catalanes d’arreu del territori, que, gràcies suport econòmic de Rafael Patxot, va poder ser impulsada i recolzada des d’un inici per l’Orfeó Català. Per estudiar aquest enorme treball, el fons Pujol també ens proporciona dades importants en forma de correspondència amb alguns dels missioners que anaven a recollir cançons, com és el cas de Joan Amades o Joan Tomàs. També es van elaborar uns materials que avui dia encara són inèdits i que no es van acabar de publicar mai: es tracta dels esborranys del segon volum del Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors, escrit en col·laboració amb Joan Amades, del qual només en sortí el primer volum. Un material de gran interès històric, doncs, pel que fa a l’obra del cançoner.
Després de tota aquesta activitat, de l’estudi de la qual sorgiria tota una tesi, cal esmentar finalment la seva producció compositiva, que també forma part del fons. Es tracta de gairebé tres-centes obres manuscrites pel propi compositor. Entre la seva producció artística destaquem sobretot un important gruix de sardanes, com ara “Jovenívola”, “La balladora”, “Trapacera”, etc., i fins i tot sardanes compostes per a vàries cobles i també combinades amb el cor, com per exemple “Esplendorosa”, per a dues cobles; “La nina i el moliner”, per a tres cobles, i “Cant de maig, cant d’alegria”, per a cor mixt i tres cobles.
Pel que fa a la composició coral també podem destacar la peça per a cor d’homes “La non-non dels papellons”; les seves harmonitzacions per a cor mixt de moltes cançons populars; l’obra per a cor d’homes “L’ombra del rei” o el poema coral per cor mixt “Cançó tràgica”.
Altres gèneres que va conrear foren obres per a orquestra, com l’obertura per a l’obra de teatre Terra Baixa, d’Angel Guimerà, i també una gran quantitat d’obres per a veu i piano. Algunes de les seves obres han estat recuperades en els últims anys, com és el cas de l’Associació Joan Manén, que en va donar a conèixer algunes a través d’un concert el maig de 2014. Aquest mateix any 2016, la Cobla La Principal de La Bisbal interpretava, en un concert dins la programació del Palau, la glossa Els estudiants de Tolosa,obra guanyadora l’any 1921 dels premis Eusebi Patxot.
En el llegat documental del Centre d’Estudis i Documentació Contemporània es conserven també un conjunt de programes de concerts on s’interpretaren obres seves. Cal destacar-ne el programa d’un concert d’obres de compositors espanyols celebrat a Suècia, concretament a Göteborg, on figuren obres del mateix Pujol, Joan Manén, Olallo Morales o Joan Lamote Grignon. En un dels programes hem pogut llegir: “(…) el nom de Pujol pot acoblar-se amb els d’en Morera i Garreta, com els tres músics que han sabut més enlairar la nostra bella dansa popular(…)”. Curiosament, en llegir aquesta frase, ens adonem que Morera i Garreta han estat enormement difosos; en canvi, Pujol clarament no ha rebut el mateix tracte ni quant a la difusió ni quant a l’estudi.
Acabem aquest article esmentant l’homenatge que els Orfeons de Catalunya li feren el 1930: 61 orfeons, 40 personalitats i 24 entitats van voler fer patent el seu afecte i admiració pel mestre Pujol. L’homenatge es va celebrar el dia 7 de desembre amb diversos actes, i el dia 14 de desembre es féu un acte més íntim dedicat pels cantaires de l’Orfeó Català.
Per acabar, recuperem una carta que li va escriure Blanca Selva en aquell moment:
“M’adjunto de tot cor a l’homenatge que els Orfeons i tots el músics de Catalunya tributeu a en Francesc Pujol, com a testimoni d’admiració, d’agraïment i d’afecte per a la nova tasca que portà a terme d’una manera tant abnegada, meritòria i fructuosa, tant com a compositor, director d’orquestra, organitzador, musicògraf, conferenciant, com a infatigable sostenidor de l’obra de l’Orfeó Català, en la qual és l’incomparable i germanívol company de l’admirat mestre Millet. Ben amicalment. Blanca Selva. 7 de desembre de 1920."
Aquest és un exemple del centenar de cartes que rebé la comissió organitzadora per adherir-se a l’homenatge de Pujol, d’Orfeons fins a entitats musicals de Barcelona i Catalunya. Es fa palesa, doncs, la gran estima que es sentia pel mestre Pujol no només al seu cercle més proper si no també arreu de Catalunya. Músics com Joan Llongueres, Blanca Selva, Josep Sancho Marraco, Joan Lamote de Grignon, Emili Vendrell, Joan Massià, Joan Baptista Lambert, Vicens M. de Gibert, Lluis Romeu, Higini Anglès i tants altres s’adheriren al sentit homenatge.
Aquest és tan sols un petit resum de l’activitat que va exercir Francesc Pujol. Esperem que en un futur no gaire llunyà la magnitud d’aquest personatge sigui estudiada amb l’amplitud que es mereix. Des del Centre de Documentació, amb el tractament de tots els nostres fons, pretenem facilitar l’accés a la informació a tots aquells investigadors actuals i futurs que vulguin donar a conèixer més a fons la riquesa de la nostra història musical.
