El proper dimarts, 6 d’octubre, a les 20 h, a la Sala de Concerts el pianista d’origen luxemburguès Francesco Tristano (1981), artista amb múltiples talents i reconegut arreu, entre d’altres amb el Premi El Primer Palau 2006, tornarà al Palau de la Música Catalana amb un programa exigent i virtuosístic. Pianista, compositor, músic d’electrònica i de jazz, les seves proposes musicals combinen èpoques, gèneres i estils. Al Palau tindrem l’oportunitat de sentir la Suite anglesa núm. 6, en Re menor, BWV 811 de Johann Sebastian Bach, compositor de referència per a Tristano. L’obra, precedida d’un preludi, segueix amb la seqüència tradicional dels balls de diferents procedències, i inclou passatges virtuosístics de màxima exigència i complexitat interpretativa.

El concert continuarà amb la versió de Tristano de la Galliarda en Re del compositor anglès John Bull. La gallarda –dansa cortesana del segle XVI d’origen francès i caracteritzada pel seu caràcter jocós– ha estat escollida per Tristano per fer-ne una adaptació amb una rítmica marcadament moderna. Tot seguit el públic gaudirà de la fusió barroc-contemporani de la Chaconne (Ground bass), obra que és un clar exponent de l’estil compositiu de Tristano –tal com explica Lluís Trullén al programa de mà. Tal com mostra amb aquesta obra, el pianista i compositor explora amb un llenguatge avantguardista diferents recursos sonors de l’instrument.

El concert es clourà amb els Quadres d’una exposició de Mussorgski, obra paradigmàtica del piano rus que resulta suggestiva tant per als intèrprets –per la complexa execució i diversitat de tècniques emprades– com per als melòmans, tot esdevenint una de les obres més estimades del repertori.

El recital de Tristano substitueix el concert que havia d’oferir Víkingur Ólafsson, que es va haver de cancel·lar per les dificultats de mobilitat internacional derivades de la crisi de la COVID-19. El recital tindrà una durada de 60 minuts, sense pausa.

Sobre Francesco Tristano

Nascut el 1981, va descobrir el piano quan tenia cinc anys i va estudiar a la Juilliard School de Nova York. A Nova York va començar a treballar en la música electrònica i dance, a més d’una masterclass amb Rosalyn Tureck. L’any 2004 va guanyar el primer premi al Concurs Internacional de Piano per a Música Contemporània a Orléans (França).

“La música és música”. Aquesta va ser la resposta d’Alban Berg a París durant la primavera del 1928 quan George Gershwin li va preguntar per què no es feia cap distinció entre allò que considerem música “culta” i música “popular”. L’obra de Francesco Tristano ha estat fidel a aquesta idea durant l’última dècada combinant piano i sintetitzador i movent-se entre les partitures de Johann Sebastian Bach (i també Frescobaldi, Berio, Buxtehude, Stravinsky i Gershwin, entre d’altres) i les eines de producció i seqüenciació més avançades.

Ha esdevingut una referència clau en un nou moviment que explora la intersecció creativa entre la música clàssica i l’electrònica, tot homogeneïtzant-la d’una manera natural i reunint públics de diversos mons al seu propi univers. Tristano col·labora amb figures de renom mundial de diferents gèneres, com Derrick May, Carl Craig i Michel Portal, per esmentar-ne alguns.

Després dels seus èxits recents, com A soft shell groove, segueix presentant noves composicions regularment. Entre els seus concerts més destacats s’inclouen actuacions en solitari a l’Elbphilharmonie d’Hamburg, Concertgebouw, Auditori de Barcelona i Le Poisson Rouge. Recentment ha interpretat la seva obra Piano 2.0, una peça amb una estructura única, a LSO St Luke’s, i també ha actuat amb l’Orquestra de Cambra de Zuric, Orchestre National d’Estrasburg i Orquestra Filharmònica de Sibiu, com a part del Festival Enescu.

La temporada 2020-21 actuarà al Festival Resonanzen, Festival de Musique Sacrée de Perpinyà i amb la Filharmònica de Hong Kong (en l’estrena del seu nou concert Tokyo Stories: A suite for piano and orchestra, dirigit per Rumon Gamba).

Treballa habitualment amb diverses orquestres importants: MDR Sinfonieorchester de Leipzig (amb Kristjan Järvi), Orchestre National de Lilla, hr-Sinfonieorchester, Orchestre Philharmonique de Luxemburg, BBC Concert Orchestra, Filharmònica de Szczecin, Royal Liverpool Philharmonic Orchestra i Orquesta y Coro Nacionales de España.

Té una discografia creixent que inclou enregistraments de les Variacions Goldberg i Concerts complets per a piano de Bach, com també la integral per a piano de Luciano Berio i les Toccatas de Girolamo Frescobaldi. El seu àlbum Idiosynkrasia (inFine, 2010), enregistrat amb Planet E-communications de Carl Craig a Detroit, va ser molt aclamat per la crítica; Tristano va aconseguir-hi una síntesi entre la virtuositat digital i textures electròniques singulars que ara ell anomena “piano 2.0”. Amb Deutsche Grammophon el 2011 va publicar BachCage, produïda per Moritz von Oswald; The long walk (amb música de Buxtehude, Bach i Tristano) el 2012, i Scandale amb Alice Sara Ott. És un artista de Sony Classics, segell amb el qual ha publicat Piano circle songs amb Chilly Gonzales (2017) i Tokyo stories (2019), ambdós amb un gran èxit de crítica.