Va néixer a Sant Petersburg l’any 1906 i va morir a Moscou el 1975. El 2025 farà cinquanta anys del seu traspàs, però la seva música continua resultant igual de punyent que quan era escoltada, generalment per primer cop, la majoria de vegades a la Rússia natal.

Xostakóvitx va ser un dels múltiples artistes que es van quedar a Rússia durant l’escalada del règim soviètic. Com a conseqüència, Xostakóvitx va gaudir tant dels privilegis de ser considerat un compositor afí als objectius d’enaltiment de l’ànima russa, com també va patir l’angoixa de la persecució en ser considerat dissident respecte de les directrius del Partit Comunista de la Unió Soviètica. La seva música conté els ressons del folklorisme rus i alhora l’adscripció a la tradició musical occidental i, és clar, la seva pròpia veu: descarnada, majestuosa, turmentada, emotiva, apassionada, virtuosística, mística.

Al Palau recordarem aquest gran compositor amb la programació, al concert inaugural amb la Filharmònica de Viena, de la seva Desena Simfonia, escrita tot just
després de la mort de Stalin. També n’escoltarem els 24 Preludis i fugues per a piano –emmirallats en els de J. S. Bach–, els dos Trios amb piano i tres dels quinze Quartets de corda que va escriure, a més de l’Obertura en temes populars russos i kirguisos escrita el 1963, tot tornant a mirar cap a la seva estimada Rússia, la d’estepes, danses alegres i acolorides. Xostakóvitx és, encara avui, un gran desconegut: heroi o antiheroi?