Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) és filòloga, editora i poeta. I també una heura que eixampla la llengua literària, un lliri i un card ausiasmarchià que commou i punxa, brins que malden al desert, i rosers que s’espiguen.
Poesia ferotge que es rebrega entre llençols, de revolta permanent amb els estris de la saviesa ancestral. Aquell patrimoni sovint florit, sovint soterrat. El desig del desig i la guerra a la guerra.
La poesia de Blanca Llum Vidal és trencadissa i de foc, germinada a l’antologia Pedra foguera (2008) i cultivada en un jardí on destaquen Punyetera flor (LaBreu, 2014), Aquest amor que no és u (Ultramarinos, 2018) i Amor a la brega (Pagès, 2018).
Poesia de dones, mares, nenes, dimònies i sibil·les. Flairant les fèrtils espores encara presents a l’aire de Marguerite Duras, Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Campmany, Maria Mercè Marçal i Víctor Català. Un calder de veus gòtiques i avantguardistes, drames rurals i urbs febrils, morts i primaveres. Poesia del present transformadora i en permanent transformació.
On l’amor, el cos, la natura, la paraula i la identitat breguen perseguint els branquillons per fer un niu.
El Palau de la Música Catalana proposa per aquesta nova temporada una veu que canta, d’una mètrica exuberant, allunyada de la poesia convertida en refilets de canari.
Com els cossos dels amants, com l’èxtasi de la música en l’oïdor, art que es fa i es desfà en matèria i esperit.

“Amb tu que cercàvem l’ocell
que ara tenim a les mans
i que ens talmuda la nit
i que ens ha dit que l’arca és el mot
i el diluvi nosaltres”.

Un diluvi per deixar-nos xops fins al moll de l’os