Demà dijous, a les 20h, el Palau de la Música Catalana acollirà un recital d’Arcadi Volodos (Sant Petesburg, 1972), considerat un dels millors pianistes del món especialment per la combinació d’una musicalitat profunda i expressiva i un virtuosisme excepcional. Volodos, que va debutar a Nova York el 1996 i des d’aleshores s’ha presentat arreu del món en recital i amb les orquestres i els directors més eminents, posseeix un virtuosisme il·limitat, que combinat amb un sentit únic del ritme, el color i la poesia, el converteixen en un narrador d’històries intenses i de mons infinits. El públic del Palau de la Música Catalana, on ja ha actuat en diverses ocasions, tindrà doncs una nova oportunitat de gaudir d’un recital que promet ser d’alta volada. 

Volodos es presenta amb un programa que manté un cert ordre cronològic amb tres obres que són procedents més o menys de l’etapa que va entre els anys 1835 i 1836 i que “constitueixen referències del piano romàntic germànic, una època en què es manifesta ja enmig la música de Chopin”, segons el que explica el crític musical Jorge de Persia en el programa de mà del concert. 

El recital s’obrirà amb la Sonata en Re, D. 850 de Franz Schubert, una obra relativament tardana, si al·ludim a la vida molt breu del seu autor, amb un tercer moviment l’”Scherzo” “que posa a prova els pianistes en la pulsació tan pròpia de Schubert, àgil i de vegades immaterial, coronat en la reflexió per un meravellós “Trio en Sol”. Aquesta obra, de les més extenses de Schubert, es “tanca amb una demostració magistral del tractament formal amb canvis ràpids en dinàmiques i riquesa expressiva, que mostra unitat dominant i un final inesperat però de firma”. 

D’una dècada més tard són les Kinderszenen, op. 15 que signa Schumann el 1838, “compostes en la situació d’un jove músic enamorat d’una pianista excel·lent i amb una expansió lírica que parla d’una altra personalitat i estil. Són tretze petites peces seleccionades de la trentena escrites inicialment. I no són per a nens, sinó que el títol i la concepció al·ludeixen a records d’infantesa d’una persona gran”. 

Clourà el programa una obra contemporània de l’anterior que és la Fantasia en Do, op. 17 (1836-1839) també de Schumann però “que assumeix un altre terreny més afí al virtuosisme”, amb un primer moviment que el compositor va qualificar “com el més apassionat que havia compost i un profund lament, segons les seves pròpies paraules. La resta de la Fantasia és de caràcter eloqüent. Majestuós el segon moviment, mentre que l’últim sorprèn pel to pausat i la interioritat”.  

(fotografia d'Arcadi Volodos ©Marco Borggreve)