Esteve Nabona i dos cantaires del Cor Jove, Irene Plass (contralt) i Guillem Ponsí (tenor), ens n’expliquen l’experiència.

Esteve Nabona: “El repte ha sigut grandiós”

-Què ha significat aquest debut del Cor Jove als Proms de Londres, tant artísticament com pel que fa a grup humà?

-A nivell artístic, un somni. La sensació d’agraïment per aquesta oportunitat és immensa: tenir la possibilitat d’actuar en un lloc com el mític Albert Hall i en un festival amb el pedigrí dels Proms no està a l’abast de qualsevol. Ho hem rebut com un premi a l’esforç de tants anys. És una experiència que durem dins nostre tota la vida.

-¿Coneixíeu l’obra Belshazzar’s feast de William Walton? Com la definires musicalment, amb quines dificultats us hi vau trobar i com les vau superar?

-Sincerament, la tenia present perquè l’Orfeó Català la va programar fa uns anys, però no la coneixia amb prou profunditat. Per a nosaltres va ser una peça absolutament nova, perquè no és només una obra desconeguda dels cors catalans, és que a més a més està molt allunyada del repertori per a cors joves. I és que demana molta experiència vocal i musical: tant tècnicament com artísticament és molt complexa. Per tant, el repte ha sigut grandiós, hi hem hagut de dedicar molts assaigs, una gran part al costat de l’Orfeó. És una obra pensada per a un gran cor, amb tessitures molt extremes.

-Com ha estat l’entesa amb Simon Rattle, amb el cor i l’orquestra London Symphony?

-Treballar amb Simon Rattle ha estat molt enriquidor. Com a gran director que és, té un nivell d’exigència molt alt, però ho fa de manera molt amable i amena. El nivell de coneixement que té de Belshazzar’s feast és impressionant. Si a això, hi sumes que l’LSO és pura aristocràcia musical i els tres cors, incloent-hi l’LSO Chorus, s’entén, i que estem tallats pel mateix patró, és a dir, tenim el nexe comú de Simon Halsey, totes les dificultats que vam anar trobant van acabar llimades del tot. La suma vocal va ser u.

-I actuar al costat de l’Orfeó Català als Proms, i en general, què us aporta com a cor? ¿Potser ampliar i/o consolidar repertori?

-Cantar al costat de l’Orfeó ens encanta. En primer lloc perquè està ple d’amics i excompanys del Cor Jove. En segon lloc perquè serà la propera estació per a una gran part de membres del Cor Jove, i el Cor estreny llaços amb el Simon, i també amb el Pablo; no oblidem que l’objectiu principal del Cor Jove (i tota l’Escola Coral) és preparar els cantaires per nodrir l’Orfeó. I en tercer lloc, i per què no, perquè ens permet de materialitzar projectes i conèixer repertoris que en solitari seria impossible afrontar.

-Com han viscut l’experiència els cantaires del Cor Jove?

-Val a dir que l’experiència ha estat aprofitada al màxim pels nostres joves cantaires. Molts d’ells van quedar-se uns dies més a Londres, pel seu compte, i van aprofitar per anar de públic a altres concerts del mateix festival. Que hi hagi joves que tinguin aquest neguit acaba de donar sentit al nostre projecte.

-¿Hi ha alguna anècdota a nivell artístic per explicar?

-Sí. Un fet que a mi particularment em va posar la pell de gallina: sis mil persones de públic... i els silencis se sentien amb una nitidesa absoluta... ni un estossec i ni un caramel.

Irene Plass: “Mai hauria dit que algun dia cantaria al Royal Albert Hall”

Guillem Ponsí: “Poder participar en una producció d’aquestes magnituds [...] és una gran sort per a un jove músic”

-Com definiries l’experiència de participar als Proms com a cantaire del Cor Jove?

-Irene Plass: Actuar als Proms ha estat una de les experiències més úniques i increïbles que he viscut. Mai hauria dit que algun dia cantaria al Royal Albert Hall, i la veritat, encara no assimilo que hagi passat.

-Guillem Ponsí: Personalment em va encantar. El fet de poder participar en una producció d’aquestes magnituds i treballar amb una orquestra i un director com Sir Simon Rattle, que són de primeríssima línia, és una gran sort per a un jove músic.

-¿Creus que interpretar l’obra de Walton ha estat difícil?

-Irene Plass: Belshazzar’s feast és una obra molt exigent, per què negar-ho. En Simon Halsey ens deia als assajos que és una obra molt reconeguda a Anglaterra, i estava convençut que el públic se la sabria i que en cantaria algun fragment amb nosaltres. Jo, la veritat, és que no me’l vaig creure. ¿Una obra tan complicada i se la sap la gent del públic? Impossible. Però tenia raó. De fet, va arribar un punt en què cantàvem fragments del Belshazzar’s feast a les estones lliures, i fins i tot alguns no vam necessitar la partitura per al concert. És d’aquelles obres que, no saps com, se t’enganxa i no pots treure-te-la del cap. Així que sí, d’entrada el Belshazzar’s feast espanta, però al final la cantes amb tanta naturalitat que deixes de veure-la tan difícil.

-Guillem Ponsí: Ha estat complicat muntar-la, no ho negaré, però fer música ben feta és molt complicat, i en qualsevol cas penso que anàvem ben preparats.

-Com creus que va ser l’entesa amb Simon Rattle i amb el cor i l’orquestra London Symphony?

-Irene Plass: Treballar amb en Simon Rattle i l’orquestra i cor London Symphony va ser tot un plaer. És cert que els primers dies va costar més que els dos cors es compenetressin. La tècnica vocal que fem servir els cors de l’Orfeó Català i la tècnica dels cors anglesos és totalment diferent. A més, no és el mateix que et dirigeixi un director de cor que un director d’orquestra, així que tampoc va ser fàcil entendre’ns amb en Simon Rattle en un principi. Ara bé, tant en Simon Halsey com el Pablo Larraz van ajudar molt per tirar-ho endavant i al concert va ser un gust treballar amb tots ells.

-Guillem Ponsí: Va ser molt bona, al primer assaig va acabar molt content i després al concert al Royal Albert Hall amb l’orquestra va ser tot un èxit.

-Què creus que aporta al Cor Jove actuar al costat de l’Orfeó Català, en general?

-Irene Plass: Treballar amb l’Orfeó Català no només significa poder fer produccions tan especials com la dels Proms, sinó que també ens permet conèixer la gent que en forma part i unir-nos molt més. Això, al cap i a la fi, ajuda a trencar barreres entre els diferents cors de l’Orfeó Català i començar a veure’ns com una gran família.

-Guillem Ponsí: Crec que, per una banda, ens aporta el fet de poder cantar grans obres que com a Cor Jove seria complicat fer i, per una altra, participar en grans produccions i treballar amb directors i orquestres que són tot un referent del panorama musical actual. Totes aquestes experiències ens fan créixer com a musics.