Remoreig

El dia escampa benagràcies
en regne d’ànima i cançó:
bruit sense alè,
                      parla callada
que ens frega amb veus
                      que no entenem,
que ens toca amb dits
                      de llum antiga,
que llisca i s’alça i parla i crida.

I broda el cel quan diu l’etern.

Lluís Calvo
Del llibre L’espai profund. Barcelona: Edicions Proa, 2020.

Beethoven va compondre la Sonata núm. 18 l’any 1802 coincidint cronològicament amb un període en el qual se li aguditzava la sordesa. El 6 d’octubre d’aquell 1802 redactaria el Testament de Heiligenstadt, la carta on relata la voluntat d’assolir els seus propòsits artístics malgrat la desesperació motivada per aquella afectació auditiva irremeiable. Darrere del tríptic de l’opus 31 i escrita com el Concert per a piano Emperador, en la tonalitat de Mi bemoll major, aquesta Sonata s’allunya del tempestuós caràcter de la Sonata núm. 17, en Re menor per retornar a l’optimisme que brolla de la Sonata núm. 16, en Sol major, ambdues cronològicament escrites durant el mateix període. Obra expressiva, naturalista, estructurada en quatre moviments, s’inicia amb un “Allegro” en compàs 3/4 que adopta l’estructura de la forma sonata. Un primer tema rítmic, que sembla fer referència al cant d’un ocell, té com a contrapunt un poètic motiu líric. L’“Scherzo”, regit pels cànons de la forma sonata, precedeix un “Menuetto” caracteritzat per una melodia senzilla de ressons populars. El “Presto con fuoco” final, conegut amb el sobrenom de “la Cacera”, s’inicia amb un tema sincopat on la velocitat impulsiva ens porta a uns compassos finals marcats per eloqüents acords en fortissimo.

La transcendència que desprenen les obres de la compositora Sofia Gubaidulina, com les de Penderecki o Pärt, converteixen el seu corpus musical en un pilar fonamental de la música dels segles XX i XXI. Des del minimalisme sacre fins a les combinacions instrumentals poc usuals, la seva música posseeix una personalitat captivadora. La Chaconne va ser escrita l’any 1962 emprant aspectes tonals avantguardistes. Amb clares referències a la música de Bach –com farà posteriorment amb el concert per a violí Offertorium, les variacions integrades en la Chaconne s’articulen en tres seccions; la central, d’un marcat caràcter fugat. Unes sonoritats rotundes inicien una obra fascinant que explora infinitat de colors fins a fondre’s en uns pianissimi al registre greu del piano.

L’any 1841 Felix Mendelssohn escriu tres sèries de variacions per a piano: les Variacions en Mi bemoll, op. 82, les Variacions en Si bemoll, op. 83 i les Variacions serioses, op. 54, unes de les obres emblemàtiques del Romanticisme dedicades a aquesta forma musical. El compositor d’Hamburg travessava un moment creatiu esplèndid; les Variacions són contemporànies de la finalització de la Simfonia Escocesa i de la música incidental del Somni d’una nit d’estiu, op. 61. L’envejable situació econòmica de què sempre va gaudir i l’impuls cultural de ciutats com Berlín, amb l’arribada al tron de Prússia l’any 1840 de Frederic Guillem IV, i de Leipzig, on el mateix Mendelssohn fundaria l’any 1843 el Conservatori, acompanyaven aquests anys feliços, malauradament truncats l’any 1847 amb la seva mort prematura.

Disset variacions se succeiran sobre un colpidor i seriós motiu musical escrit en Re menor, marcat per un cromatisme incisiu. Variacions escrites a tres veus, cànons, el virtuosisme de la Variació núm. 7, con fuoco, o la bellesa de la número 14, un adagio en Re, única escrita en la modalitat major, ens aproparan a una virtuosística variació final amb la qual clourà la composició recreant una atmosfera d’ombrívola solemnitat.

L’Allegro de concierto de Granados és una peça de bravura que el compositor català va escriure per a un concurs convocat pel Conservatorio de Música y Declamación de Madrid, organitzat pel compositor Tomás Bretón; Granados va obtenir-hi el primer premi i Manuel de Falla una menció d’honor. Escrita entre el 1903 i el 1904, l’Allegro de concierto va ser estrenat pel mateix Granados el 15 de maig de 1905 a l’Ateneo de Madrid. És una música portadora d’un romanticisme vehement, amb temes lírics encisadors, amb abundància de canvis tonals i modals i un virtuosisme listzià caracteritzat per ràpids passatges d’octaves i vertiginosos arpegis.

Lluís Trullén, crític musical