Les sis Suites per a violoncel que va compondre Johann Sebastian Bach (1685-1750) durant la seva estada a la cort de Köthen com a Kapellmeister, entre el 1717 i el 1723, desperten encara l’admiració d’especialistes i oients. Encara més, si es pensa que el compositor –que posseïa diversos instruments– no passava per ser un intèrpret de violoncel. L’afany amb què va estudiar els models italians i, sobretot, francesos –la tradició violagambista de Sieur de Machy o Marin Marais, per exemple– el va portar a una culminació formal sense comparació que, no obstant això, va estar a punt de caure en l’oblit. Com és sabut, Pau Casals va ser un dels principals responsables de la recuperació de les Suites, amb interpretacions que inspirarien noms com Paul Tortelier o Jacqueline du Pré. La Suite núm. 2, en Re menor, característicament concebuda pel mètode que Bach emprava, ha estat destacada pel seu “contrapunt lineal”: polifonia i monodia es combinen i es despleguen juntament amb ornamentacions que no tenen una pretensió merament cosmètica, sinó que consoliden l’estructura de les danses que la componen, amb geometries rítmiques de traçat impecable.

La sorprenent precocitat del violoncel·lista barceloní Gaspar Cassadó (1897-1966) li va valer la possibilitat de completar la seva formació a París, conèixer Maurice Ravel o Manuel de Falla –entre d’altres– i arribar a destacar com a solista a nivell internacional amb la interpretació de peces concertants al costat de les orquestres més importants del moment, sota la direcció de noms com ara Mengelberg, Beecham o Furtwängler. A més de participar en el circuit dels intèrprets més sol·licitats, es va dedicar a la transcripció i adaptació d’obres clàssiques per al seu instrument, així com a la tasca compositiva –pròpiament dita–, tot llegant una sèrie de peces de gran interès, la majoria de les quals en format cambrístic. És el cas de la Suite, que s’inicia amb un “Preludi-Fantasia” i incorpora als seus moviments tres danses populars: una sarabanda, una sardana i una jota. Concebuda durant un període especialment fructífer, la dècada del 1920 –com el seu Concert per a violoncel en Re menor o el seu Trio per a piano–, es tracta d’una peça portentosa, plena de picades d’ullet al projecte bachià.

La primera Suite per a violoncel que va compondre Benjamin Britten (1913-1976), pensant en una execució pel virtuós Mstislav Rostropóvitx, es posa a prova –novament, i des de la distància– amb la inigualada contribució del Kantor de Leipzig, fins i tot si la denominació dels seus moviments no es correspon amb les danses tradicionals, ni són especialment perceptibles les maneres compositives del Barroc. L’expressivitat rotunda que recorre la peça de començament a fi ubica l’oient en un context completament diferent, en què predomina una expressivitat a voltes desassossegadora; en línia, en qualsevol cas, amb una certa estètica contemporània, que sospita de les propostes positives, descaradament belles. Estrenada pel virtuós soviètic al Festival d’Aldeburgh del 1965, no s’ha d’esperar trobar-hi una proliferació de temes clars i distints, sinó una alternança fascinant entre la funció melòdica i l’harmònica, amb una sonoritat sumptuosa que explora les possibilitats de l’instrument en els seus diferents episodis. Una gamma d’afectes contrastada, des de la “Fuga” i el “Lamento” –inclosos en el Cant primer– al “Presto” de tancament, que culmina a tall de recapitulació turbulenta evocant el tema predominant al llarg de la peça.

Tres composicions més per a violoncel sol es podran escoltar en aquest recital, obra de creadors contemporanis. Encara que més conegut per la seva contribució a la creació per a guitarra –amb un nombre elevat de partitures, que li han valgut un reconeixement internacional–, la Sonata per a violoncel de l’havaner Leo Brower (1939) en reflecteix de forma paradigmàtica les inquietuds estilístiques. D’altra banda, tant Gwilym Simcock (1981) com Edmund Finnis (1984) són dos representants excel·lents de la jove generació de compositors britànics, que el violoncel·lista Sheku Kanneh-Mason ha gravat i gaudeix interpretant en directe. El primer d’ells, celebrat com a pianista, és així mateix autor de peces com ara Prayer for the senses, considerades “melòdicament apassionants, complexes però enormement accessibles”. Quant als Cinc preludis per a violoncel d’Edmund Finnis –compositor acostumat al llenguatge de la música electrònica–, es tracta d’una sèrie fascinant, també, per a l’oient. Amb temes de gran subtilitat en loop, i gràcies a l’eventual ús de dobles cordes, sonen espontanis i no obstant això familiars, des de la insalvable llunyania que els emparenta amb Bach.

 

Jacobo Zabalo, doctor en humanitats