Programa d’adeus i retrobaments amb germans, fills, arxiducs, prínceps i reis; d’inspiració literària per a Julio Cortázar i Thomas Mann. Un programa d’un intens fil narratiu amb Beethoven i Bach com a protagonistes que ha estat curosament elaborat per Sir András Schiff.

L’adeu. El 9 d’agost de 1703 Johann Sebastian Bach és contractat com a organista de la l’església nova d’Arnstadt. Un any després s’acomiadarà del seu germà Johann Jakob, requerit per ocupar el lloc d’oboè a la banda militar de l’exèrcit de Carles XII de Suècia abans d’establir-se com a músic a la cort d’Estocolm. Encara que molts musicòlegs consideren la composició del Capriccio sopra la lontananza del suo fratello dilettissimo, en Si bemoll major, BWV 992 anterior als fets de la partida de Johann Jakob, Johann Sebastian va disposar aquesta obra –de caràcter narratiu a la manera de les Sonates bíbliques de Johann Kuhnau que coneixia a bastament– amb títols suggeridors en cada apartat a fi d’evitar la partida del seu estimat germà: "És un afalac dels amics per a evitar que arxi", “Avís del perill dels accidents que pot tenir en el decurs del viatge”, “Lamentació unànime dels seus amics”, “L’adeu resignat dels amics en no poder impedir la seva partida” i una ària i una fuga imitant una trompa de Postillon –tipus de cornamusa molt característica als logotips de correus– com a final brillant per a una música que es clou dins un clima festiu.

La partida, l’absència i el retorn. El dia 13 de maig de 1809 les forces napoleòniques ocupen Viena. El mecenes i deixeble de Beethoven l’arxiduc Rodolf, que havia marxat unes dies abans, no va tornar a la ciutat fins al 30 de gener de 1810. I en tornar, el compositor ja establert definitivament a Viena li brindaria la dedicatòria de la celebèrrima Sonata núm. 26, “els Adeus”, un relat pianístic extraordinari a manera de música programàtica de la partida, l’absència i el retorn del seu fidel mecenes.

Un rei i un príncep. Carl Philipp Emanuel Bach, fill de Johann Sebastian, ocupa el càrrec de clavicembalista a la cort de Frederic II de Prússia “el Gran”, a la residència reial de Sanssouci, a Potsdam. El dia 7 de maig de 1747 Bach visita la cort de Frederic II, on podrà veure els nous pianofortes adquirits per Frederic II construïts per Silbermann, el qual anys abans ja havia rebut suggeriments de Bach per millorar l’instrument. Bach va haver d’improvisar una fuga sobre un Thema Regium que resultava complexíssim a causa de la baixada cromàtica que presentava el motiu. Dos mesos després Bach compondria una col·lecció de cànons i fugues: L’ofrena musical, precedida d’una llegenda: “Regis Iussu Cantio Et Reliqua Canonica Arte Resoluta” (El tema proporcionat pel rei, amb adicions, resolt en art [estil] canònic), és a dir, RICERCAR, denominació amb què es coneixien antigament les fugues. Schiff ens oferirà el “Ricercar a tres” de L’ofrena musical, obra que inspiraria a Julio Cortázar l’esquema narratiu del seu conte Clone, basat en el compositor –i que també passaria a la història com a assassí– príncep Carlo Gesualdo da Venosa.

Un adeu etern. Dos moviments dedicats a l’arxiduc Rodolph integren la darrera i sublim Sonata núm. 32 de Beethoven, amb la seva “Arietta” final, que esdevé epicentre de la conferència de Kretzschmar, mestre del Doktor Faustus de Thomas Mann de la novel·la homònima, redactada en la plenitud de la Segona Guerra Mundial. Com la imatge pictòrica d’El caminant sobre el mar de núvols de Caspar David Friedrich, la consciència de la finitud, ara construïda en el piano a partir de variacions, es va desgranant en un fil narratiu que es dissiparà finalment en un plàcid silenci que en paraules de Mann és “un comiat a l’oient, un adeu etern [...] que arrenca llàgrimes als ulls”.

 Lluís Trullén, crític musical de la «Revista Musical Catalana»