els meus ulls tenen forats

si hi endinso aquestes mans
m’estiro la flor
de les entranyes

el calze que té l’oracle
al seu final

Eulàlia Llobera
Paradísia (2023)

De Bach a Un díptic de sonates per a violoncel i piano en Fa major 

El concert que presenta el duo artístic format per la violoncel·lista Mariona Camats i el pianista Eudald Buch ens possibilita gaudir de dues importants realitats. Per un costat, poder conèixer una mica millor les prestacions artístiques d’un binomi de la generació més jove del panorama musical del nostre país. Per l’altre, un programa que ens permetrà acostar-nos als universos de dues de les “grans B” de la música germànica (Bach i Brahms), però sobretot a un dels grans monstres del patrimoni musical català com és el compositor de Sant Feliu de Guíxols Juli Garreta i Arboix (1875-1925). Més enllà de la ràpida associació que fem d’aquest nom amb el món sardanístic, no és menys veritat que estem parlant d’un compositor d’una gran categoria, perfectament avalada per obres com la seva Sonata per a violoncel i piano en Fa major dedicada al seu gran amic Pau Casals (1876-1973), que precisament la va estrenar en aquest mateix espai del Palau de la Música Catalana, l’any 1923, acompanyat pel pianista Blai Net. Som davant d’una sòlida obra que supera els trenta minuts de llargada i on si bé Garreta es decanta per la utilització de la sonata d’arrelament germànic en tres moviments, també hi trobem mostres inconfusibles del profund coneixement de la tradició d’autors com ara Haydn, Mozart, Beethoven, Mendelssohn, però també Wagner i Grieg, a més, segons Salvador Mas, del primer Richard Strauss que el va influir d’allò més. La pregunta que ens cal fer és com un músic de Sant Feliu de Guíxols va conèixer a bastament aquesta tradició. Sembla que la resposta cal trobar-la en els contactes comercials que aquesta població empordanesa mantenia amb França i Alemanya a través dels industrials de taps de suro destinats a les ampolles de vi escumós. Era així com arribaven partitures i arranjaments d’obres que Garreta va absorbir en vetllades musicals de caràcter privat, com ara les de l’Associació de Música de Can Pey, on també participaven altres músics locals guixolencs, com Jaume Rovira i Marià Vinyas, que assegurava que aquesta Sonata era una de les obres preferides de Garreta, especialment el seu intens segon moviment.

No ens consta per part dels hermeneutes i experts en el músic si Garreta va tenir accés a la música de Brahms, ja que com és sabut, aquest compositor, com Gustav Mahler, “va necessitar el seu temps”. No obstant, la intensitat i expressivitat de la Sonata per a violoncel i piano en Fa major, op. 99 (publicada el 1887) de Johannes Brahms ressonen d’allò més en l’obra de Garreta. No podem obviar que Casals havia fet d’aquesta Sonata brahmsiana un dels seus cavalls de batalla i, per tant, va poder tenir la corresponent influència i recepció per part de Garreta, ni que sigui per un detall tan obvi com la mateixa elecció de la tonalitat de Fa major.

Com ja s’ha dit en més d’una ocasió, tot present té un origen i no ens hauria d’estranyar que els dos intèrprets no hagin volgut deixar d’incorporar, abans d’aquest díptic de sonates per a violoncel i piano en Fa major, dues mostres del compositor que més ha marcat un abans i un després en la història de la música occidental: Johann Sebastian Bach.

Tant el coral Nun komm, der Heiden Heiland, BWV 659, pertanyent als Divuit grans preludis corals, BWV 651-668, com la Sonata per a viola de gamba núm. 3, en Sol menor, BWV 1029 ens acostaran a dues mostres de la saviesa bachiana dels seus darrers anys. Si bé la Sonata, com també les altres dues compostes per a aquest instrument, havien estat datades en anys de l’època de Köthen i vinculades a l’intèrpret Christian Ferdinand Abel (1682-1761), els darrers estudis de Christoph Wolff apunten que aquest tríptic de Sonates, BWV 1027-1029 van ser compostes per a algun intèrpret inconegut que devia formar part del mític Café Zimmermann, base d’operacions del Collegium Musicum que Bach va dirigir entre els anys 1729 i 1737. Avui, però, la podrem escoltar en una versió moderna per a violoncel i piano en mans de dos intèrprets arrelats al Palau de la Música, en haver estat ambdós reconeguts amb algun dels premis i accèssits d’El Primer Palau.

Oriol Pérez i Treviño, musicòleg i assagista