Tot un viatge a través de la història del quartet de corda és el programa que ens proposen els darrers guanyadors del Grammy a la millor interpretació de música de cambra. De Haydn a Shaw, de Glass a Ravel, l’audició d’avui esdevé també una invitació a la descoberta de les pulsions secretes que bateguen darrere la gènesi d’una obra musical, com la que inspirà Caroline Shaw per escriure el seu Entr’acte, després d’escoltar el Quartet, op. 77 núm. 2 de Haydn, la creació del qual, per la seva banda, ens ha deixat incògnites sense resoldre.

No és el cas, però, del Quartet núm. 3 de Philip Glass, extret de la banda sonora que el compositor va escriure el 1985 per a la pel·lícula Mishima de Paul Schroeder. Al film, que retrata la vida de l’escriptor japonès Yukio Mishima, Glass va utilitzar tres instrumentacions diferents; entre les quals el quartet de corda per il·lustrar les escenes d’infantesa. D’aquí va néixer aquest Quartet, dividit en sis moviments, cadascun associat a un esdeveniment de la vida de Mishima. Amb el vocabulari habitual del compositor, se’ns presenta com un treball atmosfèric, sovint melancòlic i nostàlgic, però també alegre i despreocupat, com la infantesa mateixa.

El 1799, el veritable pare del gènere, Franz Joseph Haydn, va escriure els dos primers Quartets, d’una sèrie de sis, encarregada pel príncep Joseph Lobkowitz. Però la feina mai es va completar, llevat d’un tercer Quartet, incomplet, que finalment es catalogà com l’opus 103. Es desconeixen les raons per les quals Haydn va interrompre el treball: si fou per centrar-se en altres obres o bé, com s’especula, pel fet que el 1801 Beethoven publicà els seus primers Quartets, op. 18, també dedicats a Lobkowitz i tot un desafiament a la seva supremacia en el gènere. Fos com fos, els opus 77 representen un magnífic treball de maduresa i, el número 2, en concret, una obra mestra, dins la qual sobresurt el meravellós segon moviment, el “Menuetto”, de gran flexibilitat rítmica i marcat contrast.

Precisament va ser aquesta característica la que va colpir, dos segles després, la compositora Caroline Shaw, i la va empènyer a concebre Entr’acte. “M’agrada la forma en què algunes músiques et porten, de sobte, a l’altre costat del mirall d’Alícia, en una espècie de transició absurda, subtil i colorista”, va dir l’autora, que al seu torn també porta a la seva obra aquests contrastos i canvis als seus extrems màxims. El concert es tanca amb l’única contribució de Maurice Ravel al gènere. Estrenat el 5 de març de 1904 i dedicat a Fauré, aquesta obra juvenil manté certes semblances amb l’impressionista i predictiu Quartet de corda de Debussy, però amb un cert retorn a les formes tradicionals, a més d’un extraordinari domini tècnic.

Ana María Dávila, periodista musical.