Durada del concert:
Primera part, 50 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 45 minuts.
La durada del concert és aproximada.
Concert enregistrat per Catalunya Música
#coral #patrimonicatalà #estrenes

Han denegat la faula i el miracle,
i el dir batega com un calze ardent.
Res no detura l’àliga que ens guaita
ni el capitell que explica el bé i el mal.
Seguim el traç dels rostres més antics,
dels campanars romànics i les busques
que mouen les estrelles avials.
La nit, la por? O les obscures súpliques
de qui abandona el setge més roí?
Som ben menuts. I ens volten infinits.
La grandesa és un cor de veus minúscules.

Lluís Calvo
Del llibre L’espai profund.
Barcelona: Edicions Proa, 2020.

“Amb vostre nom comença nostra història...”
J. Verdaguer, El virolai

La història de Montserrat i el seu monestir, del qual commemorem el mil·lenari de la fundació, no es pot explicar sense la presència i la valuosa aportació de l’Escolania i la seva influència, que va molt més enllà de la muntanya santa.

Des de la fundació del monestir el 1025 fins al començament del segle XVII la informació que en tenim és molt escassa, per la pèrdua dels arxius monàstics que es van cremar, però sí que podem trobar vestigis de la presència de la institució secular de l’Escolania en documents del segle XIV (en concret, el primer document data del 1307) que permeten confirmar que es tracta de l’escola per a nois cantors més antiga d’Europa que encara perviu.

Malgrat les diverses vicissituds històriques que el monestir ha patit en el transcurs de la història, podem parlar d’una escola musical sòlida i característica que ha perdurat al llarg dels segles fins als nostres dies amb la presència de notables cantors, mestres i compositors que han tingut una influència decisiva en la història de la música catalana i, fins i tot en alguns casos, universal.

De la primera època que coneixem, dels segles XIII i XIV, n’ha restat el conegut Llibre vermell de Montserrat. Conservat a la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat amb el número 1 del seu fons de manuscrits, el nom respon al color de la coberta, de vellut vermell. En destaquen les deu composicions vocals dedicades pràcticament totes a la Mare de Déu de Montserrat i escrites majoritàriament en llatí, excepte tres en llengua vulgar, concretament en català i occità, enquadrades algunes en el corrent estilístic de l’Ars Nova, com aquest Mariam Matrem Virginem que us oferim en aquest concert. D’aquest himne en forma de virolai polifònic, us n’oferim la transcripció que en feu el P. Gregori Estrada (1918-2015), antic escolà i monjo de Montserrat, organista, compositor i musicòleg que estudià en profunditat aquest còdex medieval i que impulsà les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia.

No conservem gaire documentació fins al segle XVII, quan podem dir que s’inicia la segona etapa de l’escola musical, que coincideix amb la inauguració de la nova església del santuari, molt més espaiosa i amb un lloc especial per als músics i la capella. Destaquem d’aquesta primera etapa els monjos Bernat Barecha i especialment Joan Marc, successor de Tomás Luis de Victoria com a organista del monestir de Las Descalzas Reales. El 1625 retornà a Montserrat, on es feu càrrec de la direcció de l’Escolania i l’any 1641 va ser nomenat abat amb motiu de l’expulsió dels monjos castellans durant la guerra de Felip IV.

Un dels seus deixebles més prominents fou Joan Cererols, nascut a Martorell el 1618 i que després dels anys d’Escolania entrà al noviciat del monestir l’any 1636. Com el seu mestre, feu estudis a Madrid i en retornar assumí la direcció de l’Escolania, càrrec que exercí durant gairebé trenta anys. En la seva obra compositiva, de gran qualitat i integrada per diverses misses, salms per als oficis, motets i villancets, hi podem trobar molts exemples de policoralitat, que molts compositors d’aquest període heretaren de l’escola veneciana, com aquest Magnificat a 9 veus. Va formar molts deixebles que van escampar la seva obra per diferents capelles del nostre país i fora de les nostres fronteres. Fins i tot un dels temes que apareix en un dels seus tonos a la Passió arribà a les mans de J. S. Bach, que l’utilitzà com a tema introductori de la Passió segons sant Mateu. Cap al final de la seva vida va refusar el càrrec d’abat i morí a Montserrat el 27 d’agost de 1680.

Dos dels seus deixebles van prendre el relleu en la direcció de l’Escolania: Joan Garcia i el P. Miquel López, nascut el 1669. Aquest fou un compositor prolífic, del qual es conserva pràcticament tota la producció a l’arxiu de l’Orfeó Català, amb obra eminentment sacra però també amb nombroses obres per a orgue i una considerable obra vocal profana. Ell prengué part en defensa de Francesc Valls en la coneguda polèmica de la Missa Scala Aretina que acabà involucrant 57 mestres de capella i organistes de la península Ibèrica entre els anys 1716 i 1720.

Diversos mestres succeïren el P. López, com foren Isidor Roy, Joan B. Rocabert i Vicenç Pressiach, però en destaquem un dels deixebles, Benet Esteve, de Capellades, que emprengué l’ampliació de l’edifici de l’Escolania i altres reformes que milloraren les condicions d’estada i d’estudi dels nois, i que tingué una gran influència sobre un escolà que adquirí una gran importància en la història de la música al nostre país: el P. Antoni Soler. Nascut a Olot el 1729, després de la seva formació a l’Escolania amb el P. Esteve i també amb l’organista Benet Valls, va guanyar la plaça de mestre de capella a Lleida, però de seguida, per intercessió del bisbe de la Seu d’Urgell, que havia estat abans prior d’El Escorial, es traslladà en aquell monestir on l’any 1752 va prendre l’hàbit dels jerònims i hi restà fins a la fi de la seva vida, el 1783. Els seus superiors monàstics, com era habitual en els músics, van prendre la decisió d’enviar-lo a Madrid perquè perfeccionés coneixements amb els millors músics de la cort reial. Era l’època en què Carlo Broschi, més conegut amb el nom de Farinelli, era al cim del seu poder musical amb els reis Ferran VI i Bàrbara de Bragança. Allí es va formar amb José de Nebra i Domenico Scarlatti i va entrar en contacte amb altres mestres de la capella reial, com Josep Mir i Llussà o amb el jove Luigi Boccherini. El 1757, un cop retornat al seu monestir, va succeir Moratilla com a mestre de capella d’El Escorial. Mai no oblidà, però, el lligam amb el monestir de Montserrat, on passava les vacances. D’aquesta primera època destaquen diverses obres sacres, com aquest Laudate, pueri Dominum que us oferim, o més d’un centenar de villancets que segueixen l’estructura i l’estil imperant en el trànsit del Barroc al Classicisme. Soler va ser actiu en altres àmbits, com en les matemàtiques o en la construcció d’un instrument propi, de teclat i corda, que va anomenar afinador o templante. Va arribar a mantenir una important relació epistolar amb el més gran pedagog i teòric musical d’aquell moment, el P. Martini de Bolonya, i fou mestre de música de l’infant Gabriel, fill petit de Carles III, durant quinze anys. Però l’obra que més ha transcendit i que ha situat Soler com un dels compositors més destacats del segle XVIII n’han estat les més de dues-centes Sonates per a clavicèmbal (amb el seu conegut Fandango), els sis Concerts per a dos teclats o la seva música de cambra, en què destaquen els sis Quintets per a corda i teclat, però sense oblidar l’obra menys coneguda, per a l’escena, impregnada sempre de l’estil galant propi d’aquesta època.

En aquest període de trànsit entre el Barroc i el Classicisme destaquem tres grans mestres que tindran també una gran influència en les generacions posteriors de músics: el tortosí Josep Martí (ca.1719-1763) i dos compositors nascuts a Torroella de Montgrí, el P. Benet Julià (1727-1787), condeixeble d’Antoni Soler, i el P. Anselm Viola (1738-1798), que es traslladà al monestir de Nuestra Señora de Monserrate a Madrid (anomenat El Monserratico) i que, com Soler, es relacionà amb els músics de la cort de Carles III. A la tornada a Montserrat pels volts del 1768 compongué una extensa obra musical, malauradament bona part perduda amb la destrucció del monestir i de l’arxiu musical els anys 1811 i 1812 durant la Guerra del Francès.

Tres anys abans de morir el va succeir un altre gran músic, Narcís Casanoves, nascut a Sabadell el 1747, reputat organista i apreciat compositor, que malgrat la seva sobtada mort el 1799, arribà a compondre 65 obres per a teclat i 63 obres vocals, tot destacant-hi els 18 responsoris per al Trídiuum Pasqual i els Responsoris de Nadal, com aquest deliciós Angelus ad pastores per a tres veus i orquestra.

Sens dubte, el millor deixeble que van tenir Anselm Viola i Narcís Casanoves fou Ferran Sor (1778-1839) –també esmentat en algunes ocasions com a Sors–, un dels músics més rellevants que ha donat Catalunya al món.

Després d’uns inicis d’educació musical en el si d’una família benestant de tradició militar i d’ascendència francesa (el seu pare tocava la guitarra i tots eren afeccionats a l’òpera), va entrar a l’Escolania de Montserrat el 1790, quan morí el seu pare, i sabem que el 1793 va ocupar el càrrec de primer violí de l’orquestra del monestir. En sortir, però, no seguí, com era habitual, la carrera musical, sinó que entrà a l’exèrcit amb el càrrec de sotstinent. Li tocà viure una època difícil per a Espanya, en constant guerra amb França. De primer s’oposà a la invasió estrangera, però més tard, en veure el mal funcionament de la monarquia espanyola, prengué partit pels francesos, ja que era d’idees liberals. El 1813 s’hagué d’exiliar i es traslladà a París. Allà començà la seva carrera internacional, que el dugué a Londres, Sant Petersburg i Moscou, entre altres ciutats europees, i ja no tornaria més a Espanya. Va morir a París el 1839. El seu geni com a compositor per a la guitarra ha estat reconegut àmpliament a tot el món, amb la difusió, tant en obra impresa com en recitals i enregistraments discogràfics, pels millors intèrprets del moment. En canvi, la seva producció simfònica, basada fonamentalment en els ballets, ha estat absolutament oblidada. Sabem que almenys dos dels seus ballets van tenir un gran reconeixement durant la seva vida: Cendrillon i Hercule et Omphale, que ell mateix considerà la seva millor obra. Fou escrita per a la coronació del tsar Nicolau I i estrenada amb gran èxit al Teatre Bolxoi de Moscou i sobretot a Alemanya, on apreciaren especialment la fuga de la segona part de l’obertura, precedida per la introducció de caire rossinià. Curiosament, va escriure una alternativa en l’inici del tema de les violes amb la possibilitat que sigui tocat pels violins II, segurament per alguna mala experiència que deuria passar amb les violes de l’estrena a Moscou.

Malgrat ser reconegut com el més gran guitarrista del segle XIX, i amb una important producció d’òperes, ballets i música vocal, morí als seixanta-un anys empobrit i abatut per la mort de la seva filla Carolina, de vint anys. Fou enterrat al cementiri de Montmartre, com ja ho havia estat la filla. La seva figura ha estat recuperada i reivindicada pels grans guitarristes del segle XX i fins i tot l’any 1988 se li dedicà l’asteroide 4865, en honor seu.

Amb la desamortització i la requisició de béns dels convents i monestirs, a Montserrat s’estroncà per un període llarg l’activitat musical. No fou fins al 1851 que podem considerar l’inici del tercer període, que correspon a l’escola musical moderna del monestir, gràcies a l’octogenari P. Boada, tot i que amb uns recursos materials i de personal molt escassos. Foren alguns antics escolans seglars ja jubilats, com Antoni Oller o Bartomeu Blanch, els que contribuïren decisivament a tirar endavant la tasca pedagògica i musical de l’Escolania en aquesta etapa difícil fins a l’arribada el 1888 del mestre de capella valencià Manuel Guzmán. Dos anys abans de la seva mort, el monestir va enviar el jove monjo Anselm Ferrer, nascut a Capellades el 1882, a formar-se musicalment a Itàlia fins a fer-se càrrec de la direcció dels escolans. A part del P. Guzmán, també tingué de mestre el P. Ramir Escofet, que introduí a l’Escolania reformes apreses als conservatoris europeus, com l’ampliació del repertori religiós clàssic i modern de l’escola ceciliana i la formació instrumental dels nois. Participà activament en el Primer Congrés Litúrgic de Montserrat (1915) i tot i que no fou gaire prolífic com a compositor, ens deixà algunes obres de gran qualitat, com la seva emotiva Ave Maria que forma part del repertori habitual de l’Escolania.

El succeí el P. David Pujol (1894-1979), que fou també deixeble del P. Guzmán i, a Barcelona, de Josep Barberà. Es dedicà especialment a la musicologia, tot creant la col·lecció “Mestres de l’Escolania de Montserrat”, de la qual han aparegut quinze volums.

Un altre deixeble del P. Guzmán que mereix una atenció especial, per la qualitat i singularitat de la seva obra, és el P. Àngel Rodamilans, nascut a Sabadell el 1874 i mort víctima de la persecució religiosa a l’inici de la Guerra Civil el 1936. Després del seu pas com a escolà, rebé classes de piano a Barcelona d’Enric Granados i fou mestre de capella a l’església de la Puríssima Concepció de Sabadell i al Sant Esperit de Terrassa, on fundà el Cor Montserrat, abans d’ingressar al monestir de Montserrat. Destaquem-ne, a part de l’Himne al gloriós sant Nicolau que encara canten actualment els escolans en la seva festivitat centenària del Bisbetó cada 6 de desembre, vora un centenar de cançons sacres i profanes generalment amb lletra de Jacint Verdaguer, a més de la seva Salve i el Magníficat, amb un llenguatge atrevit i elegant, amb tocs impressionistes. Fou proclamat servent de Déu i beatificat el 2013 com un dels 522 màrtirs de la Beatificació de Tarragona.

També volem retre homenatge i reivindicar en aquest concert la figura de dos antics escolans que van exercir una tasca ingent durant una etapa molt difícil de la nostra història i que tenen diverses coses en comú. Es tracta de Joan Just (1897-1960), pare de l’abat Cassià Maria Just i que desenvolupà la seva trajectòria musical especialment a Igualada, i de Francesc Civil (1895-1990), que centrà la seva activitat a les comarques gironines. Aquests dos organistes, compositors i pedagogs extraordinaris es formaren a l’Escolania amb el P. Guzmán i el P. Anselm Ferrer i foren condeixebles del P. David Pujol. En el cas de Joan Just, continuà la seva formació a Barcelona amb els mestres Balcells i Morera i participà en l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, junt amb el seu company d’Escolania Josep Maria Roma abans de succeir el mestre Borgunyó al capdavant del Conservatori i de l’Orfeó de l’Ateneu Igualadí, al qual dedicà, entre d’altres, l’obra La segada, escrita originàriament per a cor i cobla amb lletra de la poetessa mallorquina M. Antònia Salvà. Com Civil, fundà diversos cors –també la Banda d’Igualada– i excel·lí especialment en la composició i harmonització de cançons populars catalanes. Va ser un home just de nom i de fets: fou vital la seva intervenció als inicis de la Guerra Civil en el salvament de l’orgue històric de Santa Maria d’Igualada i, entre altres actes heroics, arribà a salvar la vida al P. David Pujol, que es refugiava en una masia de Rubió. D’entre els alumnes més destacats de Just, cal esmentar els germans compositors Jaume i David Padrós, la pianista Teresa Llacuna, el director i intèrpret Jordi Savall i, naturalment, el seu fill Joan (Cassià M.) Just. Francesc Civil, provinent d’una família de notables músics, després de l’estada a l’Escolania es formà a París i en tornar a Girona fundà el que actualment és el Conservatori Isaac Albéniz i també col·laborà en diverses publicacions gironines. Destaquen entre la seva producció les seves divuit Sardanes, l’extensa obra pianística o obres simfonicocorals com El nostre Nadal, que li encarregà l’any 1956 el P. Ireneu Segarra per a l’Escolania de Montserrat, del qual podrem escoltar la seva preciosa harmonització d’El cant dels ocells.

Jesús Segarra i Malla (Ivars d’Urgell, 1917-Montserrat, 2005), conegut per tothom com el pare Ireneu, fou qui dirigí durant més temps l’Escolania –quaranta-cinc anys– i la portà al prestigi internacional de què actualment continua gaudint, a través d’una tasca docent abnegada –que també es reflecteix en el seu mètode de pedagogia musical que ha arribat a tots els racons del país–, amb la gravació de més d’un centenar de discos que han rebut els màxims guardons internacionals, nombroses gires arreu del món i la renovació d’un ric repertori fidel a la tradició, a la cançó popular catalana i als temps actuals (impulsà els “Encontres” Internacionals de Compositors, d’abast mundial). Format amb el P. Anselm Ferrer i el P. Àngel Rodamilans, es refugià durant la Guerra Civil a monestirs propers a Bruges i tornà a Barcelona per estudiar amb Frank Marshall, Josep Barberà i Cristòfor Taltabull; completà la seva formació a París amb Nadia Boulanger. Els contactes amb els Wiener Sängerknaben i Domspatzen de Ratisbona acabaren de configurar la seva sòlida formació, que inculcà en diverses generacions d’escolans, molts dels quals ens trobem en aquests moments a l’escenari del Palau de la Música, testimoni de tants concerts sota la seva direcció o del sentit homenatge que els antics escolans li vam dedicar en ocasió del centenari del seu naixement ara fa set anys.

Dos dels seus inspirats himnes i salms clouran aquesta primera part: Sota la vostra protecció i l’Himne d’Advent, exemple de la tasca pionera que emprengué a partir del Concili Vaticà II en la composició de textos litúrgics en llengua vernacla, juntament amb els monjos poetes P. Hildebrant Miret, Jordi Pinell i els compositors Gregori Estrada, Cassià Just i Odiló Planàs, gran pedagog i autor, entre d’altres, d’un reconegut mètode per a violoncel.

El succeeixen en la direcció de l’Escolania el P. Jordi-Agustí Piqué el 1997, que creà la Capella de Música de l’Escolania, i els antics escolans Joaquim Piqué el 2000, Bernat Vivancos el 2007 i Llorenç Castelló el 2014.

Per primera vegada en la història de l’Escolania s’admeten noies cantores amb la creació el 2023 de la Schola Cantorum de l’Escolania, sota la direcció de Pau Jorquera, on també participen en les veus masculines antics escolans donant suport a les celebracions litúrgiques de l’abadia.

La segona part del programa consta d’una obra de nova creació, un oratori fet a cinc mans que vol reflectir els mil anys d’història del monestir de Montserrat a través de les veus de reconeguts literats que han escrit sobre la muntanya santa. Els textos, curosament seleccionats pel P. Bernabé Dalmau, corresponen a poemes de Jordi Pinell, Esteve Albert, Joan Maragall, Jaume Mercader-Miret, Jacint Verdaguer i Josep Maria de Sagarra i s’han encarregat les cinc parts a cinc antics escolans compositors: Bernat Vivancos (Barcelona, 1973), un dels compositors catalans amb més projecció internacional, format als conservatoris de París i Oslo i professor de composició i orquestració a l’ESMUC; Andreu Diport (Barcelona, 1998), format a l’ESMUC, a l’Acadèmia de Música Chopin de Varsòvia, a l’Accademia Musicale Chigiana i actualment a la USC Thornton School of Music de Los Angeles, guardonat amb diversos premis internacionals; Miquel de Jorge (Lleida, 1994), format al Conservatori Superior del Liceu, a l’ESMUC i al Royal College of Music d’Estocolm i guardonat amb diversos premis i nominacions en l’àmbit de la música de cinema; Carles Prat (Igualada, 1985), reputat tenor format a l’ESMUC i a la Hochschule für Musik und Tanz de Colònia, actual director del Cor Exaudio i Cor d’Homes d’Igualada i del Cor Francesc Valls i guanyador de diversos premis internacionals de composició, i Adrià Barbosa (Sant Andreu de Llavaneres, 1985), format a l’ESMUC i al Berklee College of Music de Boston, guanyador de diversos premis internacionals i amb una àmplia trajectòria com a pianista, compositor, arranjador i director, especialment als EUA.

El títol de l’oratori, Pacis Visio (Visió de pau) correspon a l’himne litúrgic de la festa de la Dedicació de l’església que tothom pot llegir a la façana del monestir. Fa d’enllaç entre el monestir de la terra i el monestir del cel i hi surt la paraula pau, de màxima actualitat i emblemàtica de l’obra de l’abat Oliba.

Amb aquest concert únic i irrepetible, tots els antics escolans volem contribuir a posar una “banda sonora” a la celebració del Mil·lenari i d’alguna manera agrair tot el que ha significat Montserrat i l’Escolania en les nostres vides, en la nostra formació i en la nostra manera de ser i d’estimar aquesta institució i el nostre país. Enhorabona i per molts milers d’anys més!

Daniel Mestre i Dalmau, director de cor i orquestra i antic escolà de Montserrat

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Preus: de 25 a 58 €