La primera dècada del segle XIX va ser una època de profunds contrastos en la vida de Ludwig van Beethoven. L’any 1801, segur de les seves capacitats, anunciava al seu amic, el violinista Wenzel Krumpholtz, que emprenia un nou camí compositiu. Un any després, el 1802, escrivia el famós “testament de Heiligenstadt”, en el qual expressava la seva desesperació davant de la sordesa que ja començava a patir. Mitjançant la seva poderosa força de voluntat, Beethoven va transformar aquestes energies oposades en un impuls creatiu que el dugué a la composició d’obres importants durant aquest període, entre les quals la Sonata en Re menor, op. 31 núm. 2. Si alguna obra ens pot indicar la direcció del nou camí emprès per Beethoven és, precisament, aquesta sonata. Amb una energia desbordant i en molts moments tempestuosa que la van fer mereixedora del sobrenom La Tempesta, els seus tres moviments estan farcits d’ambigüitats estructurals i temàtiques i intensos contrastos emocionals. Darrere aquesta façana tumultuosa, Beethoven creà una obra audaç i d’estructura sublim que la convertí en una fita del gènere.

L’any 1838 Robert Schumann va viatjar a Viena amb l’objectiu de millorar la seva situació financera i artística. Allà va compondre diverses obres per a piano, entre les quals els quatre primers moviments de Faschingsschwank aus Wien, op. 26. Escrita per a la pianista Clara Wieck, que esdevindria la seva dona un any més tard, l’obra és un tribut al Carnaval de Viena, del qual incorpora imatges de dansa, música i drama. La seva estructura en cinc moviments es troba a mig camí entre la suite de danses i la sonata. L’extens “Allegro” inicial presenta un motiu al qual Schumann contraposa sis episodis contrastants. El segon moviment és una romança melancòlica i ombrívola en tonalitat menor. L’“Scherzino” es basa en un patró rítmic senzill i rebaixa la transcendència del moviment anterior. L’“Intermezzo” ens retorna a la melancolia de la romança a través de la seva melodia cantabile, que Schumann acompanya amb un perfil ondulat i nerviós. L’obra conclou amb un “Finale” de gran exigència tècnica i expressiva.

Les quatre Balades de Frédéric Chopin són obres cabdals del Romanticisme musical. Chopin hi recull l’ideal narratiu de la forma poètica associada al mateix nom, encara que fuig de qualsevol idea programàtica. Escrites entre el 1835 i el 1842, les Balades són composicions extenses en un sol moviment basades en motius que es combinen i contraposen a través de processos harmònics innovadors. Després d’una dramàtica introducció, la Primera Balada flueix mitjançant dos temes que pateixen una transformació des de l’intimisme inicial fins al triomf final. Dedicada a Robert Schumann, la Segona Balada es construeix sobre dos temes contrastants que es repeteixen dues vegades dins d’un procés d’enfosquiment progressiu. La Tercera Balada és la més lluminosa de la sèrie i novament està fonamentada sobre dos temes que s’alternen en successives modulacions i canvis d’estat d’ànim fins a una conclusió afirmativa. La darrera Balada és la més extensa de la sèrie. En aquesta conflueixen una vasta col·lecció d’emocions enfilades a través d’una rica polifonia, sorprenents contrastos harmònics i un elaborat desenvolupament temàtic.

Miquel Gené, musicòleg i crític musical