creixen les orquídies entre dents
dels meus auguris

ben a sota del poema submergit

molt a prop de les coses
sense nom

de la tarda que no és ara
sinó sempre

Laia Llobera
Llibre de revelacions (2020)

“No és una nena prodigi. És un prodigi, però no toca com una nena”, deia Grigory Sokolov referint-se a Alexandra Dovgan. Si amb només setze anys Sokolov era mereixedor de la medalla d’or del Concurs Txaikovski de Moscou concedida per un jurat presidit per Emil Gilels, la pianista russa nascuda l’any 2007 despuntava el 2019 havent actuat a la Philharmonie de Berlín, el Concertgebouw d’Amsterdam, Festival de Salzburg o al Théâtre des Champs Élysées.  

Dovgan posarà en relleu aquest talent i precocitat tan lloats presentant al Palau un programa eclèctic que requereix per igual exigència tècnica i musicalitat. Obrirà el recital amb la Partita VI, BWV 830, pàgina amb la qual es clou el primer dels quatre volums del Clavier-Übung de J. S. Bach. Considerada com la més majestuosa de les Partites, esdevé un referent entre les obres per a teclat del compositor d’Eisenach. Publicada l’any 1731, la Sisena Partita s’inicia amb una “Toccata” en compàs binari. Seguint una estructura tripartida, els acords arpegiats inicials atorguen un caràcter d’improvisació per introduir-nos dins un passatge fugat amb una polifonia a tres veus; un darrer passatge ens retornarà el caràcter de tocata inicial. L’“Allemande”, dramàtica i vehement, ens obre les portes a una “Courante”, una dansa francesa profusament ornamentada. L’“Aire”, amb el seu baix rítmic característic, ens introduirà a la “Sarabande”, dansa lenta on l’escriptura de Bach aprofundeix en l’art de l’ornamentació acompanyant un discurs de caràcter improvisat. El “Tempo di gavotta”, amb els seus tresets característics, introdueix la complexíssima “Gigue”, marcada per riques polifonies i unes audàcies harmòniques de gran vistositat.

“Els adeus, l’absència i el retorn”. La història que envolta la fascinant Sonata núm. 26 en Mi bemoll major, op. 81a de Beethoven està vinculada a qui va ser el seu alumne, l’arxiduc Rodolf. La partitura va ser iniciada quan les tropes napoleòniques es dirigien a la ciutat de Viena el maig del 1809. El 4 de maig l’arxiduc abandona la ciutat, i el retorn, en paraules de Beethoven, de “Sa Altesa Imperial, el meu venerat arxiduc”, es produirà el 30 de gener de 1810. La partitura es va publicar a Leipzig l’any 1811. L’“Adagio” introductori, “els adeus”, reflecteix una inquietud ratificada per un “Allegro” ple de cromatismes i oscil·lacions de temes musicals entre les tonalitats majors i menors. La idea de la llunyania anuncia “l’absència”, un sublim “Andante espressivo” en tonalitat menor, que denota impaciència i alhora emotivitat. Un impetuós acord anunciarà “el retorn”; un “Vivacissimamente”, amb semicorxeres que recorren alegrement el teclat i un episodi d’octaves finals que marca el goig de Beethoven pel retorn de l’arxiduc.

Alexandra Dovgan va formar-se a l’exigent Escola Central del Conservatori Estatal de Moscou, on la música llegada pels autors russos pren una significació especial. Rakhmàninov va fer una mirada al Barroc per llegar-nos obres bellíssimes ara inscrites en el programa. La transcripció per a piano del Prelude, Gavotte and Gigue, BWV 1006, prové de tres apartats extrets de la Partita per a violí sol núm. 3 en Mi major de Bach. L’impetuós “Prelude”, l’elegància de la cèlebre “Gavotte” i la vivacitat de la “Gigue” mai perden el seu caràcter original malgrat la riquesa d’escriptura pianística confegida per Rakhmàninov. Compostes l’any 1931 a la localitat francesa de Clairefontaine, les Variacions sobre un tema de Corelli, op. 42 han esdevingut un referent ineludible del catàleg pianístic de Rakhmàninov. Basades en la Sonata per a violí, violone i clavecí, op. 5 núm. 12 d’Arcangelo Corelli, aquest compositor italià va prendre el motiu temàtic de la dansa renaixentista de La Folia. Aquest tema musical d’origen espanyol va ser emprat profusament per compositors italians, espanyols i francesos (Lully, Scarlatti, Marin Marais, Händel, Antonio Martin Coll, Diego Ortiz...). Rakhmàninov fa una mirada a l’obra de Corelli per llegar-nos vint variacions en què la llibertat creativa dona peu a un ventall d’harmonitzacions, ritmes, passatges introspectius i heroics com a contrapunt i complement a la placidesa del deliciós i inoblidable tema en Re menor de La Folia.

El recital es clourà amb la Sonata núm. 2 en Sol sostingut menor, op. 19 d’Aleksandr Skriabin, que va ser professor de piano al Conservatori de Moscou entre els anys 1898 i 1905. Coincidint amb la seva etapa de concertista virtuós, amb actuacions tant a Rússia com a l’estranger, va escriure la Sonata núm. 2, inspirada, segons el que sembla, en paisatges italians. Estructurada en dos moviments, l’“Andante” inicial és molt imaginatiu, amb un inici melangiós i moments amb grans arpegiats i bellíssim tractament harmònic. Obra de gran concisió, acaba amb un “Presto” en forma de lied de gran exigència virtuosística i amb un episodi central caracteritzat pel seu dramatisme.

Lluís Trullén, crític musical