• Philippe Jaroussky & Thibaut García
    —À sa guitare

    Palau Grans Veus

    Dimarts, 14 de desembre de 2021 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml

  • Programa

    Philippe Jaroussky, contratenor 
    Thibaut Garcia, guitarra 

    Francis Poulenc (1899-1963)
    À sa guitare

    Giuseppe Tommaso Giordani (1751-1798)
    Caro mio ben

    Francesca Caccini (1587-1640)
    Chi desia di saper

    John Dowland (1563-1626)
    In darkness let me dwell
    Come again

    Henry Purcell (1659-1695)
    “When I am laid”, ària de Dido de l’òpera Dido and Aeneas

    Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
    Abendempfindung,     KV. 523

    Giovanni Paisiello (1740-1816)
    Nel cor più non mi sento

    Gioachino Rossini (1792-1868)
    “Di tanti palpiti”, ària de Tancredi de l’òpera Tancredi

    Gerardo Matos Rodríguez (1897-1948)
    La Cumparsita     (guitarra sola)

    Enric Granados (1867-1916)
    El mirar de la maja

    Franz Schubert (1797-1828)
    Erlköning

    Francis Poulenc
    Sarabanda     (guitarra sola)

    Gabriel Fauré (1845-1924)
    Au bord de l’eau, op. 8/1
    Nocturne, op. 43/2 

    Barbara (1930-1997)
    Septembre

    Federico García Lorca (1898-1936)
    Anda jaleo

    Luiz Bonfá (1922-2001)
    Manhã de Carnaval

    Dilermando Reis (1916-1977)
    Xodo da Baiana     (guitarra sola)

    Ariel Ramírez (1921-2010)
    Alfonsina y el mar

    Benjamin Britten (1913-1976)
    Il est quelqu’un sur terre

    Durada aproximada del concert: 80 minuts, sense pausa.

    #ApropaCultura #clàssics

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Mecenes col·laboradors

    Col·laboradors

    – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

    Benefactors d'Honor

    – – – – – – –

    Benefactors Principals

    – – – – – – – – – – – – – – –

    Benefactors

    – – – – – – – – – – – – – – –

  • Poema

    12-28 No existeix la solitud

    Totes les coses.
    Totes les èpoques.
    Tots els seus espais.
    Totes les dimensions.
    Tot existeix tot el temps al mateix temps.
    Un instant no és mai el mínim.
    És l’excés de sacietats.

    Jaume C. Pons Alorda
    Era (2018)

  • Comentari

    La veu i la seva guitarra

    El duo que formen Philippe Jaroussky i Thibaud Garcia és relativament recent. Jaroussky va quedar fascinat pel talent del jove guitarrista, nascut a Tolosa de Llenguadoc, als premis Victoires de la Musique del 2019, on el van reconèixer com a instrumentista revelació de l’any. Garcia feia temps que escoltava embadalit els discos del contratenor, commogut per aquella veu pura i cristal·lina, però sobretot captivat per l’intens vincle que estableix amb els textos que canta: segons el que ell mateix confessa, li va ensenyar a escoltar les paraules.

    Certament, amb el seu cant Jaroussky sempre busca la naturalitat, la puresa de so, el joc entre veu parlada i cantada, i l’expressió nua, despullada i transparent dels mots i dels poemes que interpreta. I això és el que podrem constatar en moltes de les cançons del repertori d’aquest concert, aquesta fusió entre paraula i música a través de dos instruments que són un símbol d’aquesta conjunció, la veu i la guitarra. A més, els darrers temps Jaroussky confessa haver-se allunyat del món de l’òpera i de les acrobàcies del bel canto per atènyer uns repertoris més poètics, d’una més gran sensibilitat; en la cançó o la mélodie, s’hi poden expressar tonalitats més subtils, girs inefables: “Ara em sento més a gust en una mélodie de Fauré que en una gran ària escrita per a Farinelli”.

    Tots dos músics destaquen l’alquímia i la simbiosi necessària per interpretar un repertori com aquest, tan heterogeni i intens, desxifrant els tresors de cada cançó i compartint-ne l’emoció. Per a Thibaud Garcia acompanyar una veu és com fer-li un vestit d’alta costura, que li escaigui bé però que li permeti moure’s amb llibertat. I és que, per la seva sonoritat subtil i discreta, la guitarra demana i ofereix una proximitat inusual amb el cantant (i amb els qui els escolten), i en aquest espai d’intimitat s’accentuen tots els colors i les sonoritats, de vegades murmuris, que l’acosten a la veu humana.

    El repertori d’aquest recital ateny un ampli període històric, que va de les cançons de John Dowland fins a La Cumparsita o Alfonsina y el mar; però tot i que l’estil de la música varia d’una època a l’altra, les emocions que les inspiren són sempre les mateixes: l’amor el sentim igual ara que a l’època de Mozart. En el fons, diu Jaroussky, hi ha poca diferència entre una cançó de Reinaldo Hahn i una de Barbara. Però admet el component transgressor del programa i la possibilitat que incomodi els puristes, especialment per l’heterogeneïtat estilística, però també pel fet que moltes d’aquestes peces no sonaran en la versió original, sinó adaptades per a guitarra. No obstant això, tots dos músics confessen haver examinat a fons la idoneïtat de la proposta i defensen l’absoluta “honestedat” amb la qual l’afronten: al darrere de cada cançó viu una emoció profunda, i això ho redimeix tot.

    La tria del repertori també obeeix a una voluntat confessada pel contratenor d’apartar-se de l’“integrisme barroc” en què ha viscut tant de temps. L’escolta de les grans dives del jazz o dels cantautors francesos li va descobrir un repertori preciós, i això, afegit a la idea d’allunyar-se per un temps de les orquestres i dels grans conjunts, el va portar a imaginar un viatge a través de quatre segles de música íntima, amb un fil conductor inequívoc d’amors i passions que uneix totes les cançons d’aquest repertori, i que permet fondre veu i guitarra en un sol vehicle artístic. Cap d’aquestes peces és original per a veu i guitarra, però aquesta nova versió hi dona un altre esperit, un aire nou. Això sí: el programa inclou petites joies inèdites per a guitarra sola, com la Sarabanda de Poulenc, una peça deliciosa on aquesta intimitat de la guitarra, ben a prop del xiuxiueig, llueix amb tot el seu esplendor.

    En aquest recital, igual que en l’exquisit àlbum discogràfic que en va sorgir, Jaroussky i Garcia ens proposen una mena de viatge emocional, un trajecte vital ple de sorpreses, no cenyit estrictament a l’ordre cronològic, i que vincula emocions però també tonalitats, harmonies i històries: la dolça Sarabanda de Poulenc esdevé una mena de cançó de bressol a l’infant que s’ha mort al final d’Erlkönig de Schubert. Els sons espurnejants de la guitarra, talment estels de nit, al Nocturne de Fauré, donen pas a l’evocació tardoral del Septembre de Barbara. El corprenedor lament de Dido just abans de morir per amor, que clou tràgicament l’òpera Dido and Aeneas de Purcell, ve seguida per Abendempfindung (Sensació nocturna), un sorprenent lied de Mozart, que veu en la nit l’al·legoria de la mort i el descans etern i implora una llàgrima damunt la tomba. La cèlebre arieta de Paisiello, on un cor abandonat diu que ja no sent brillar la joventut, ve seguida de la poderosa declaració d’amor a la pàtria i a l’estimada del protagonista de Tancredi, en la cèlebre cavatina “Di tanti palpiti”, de l’òpera del mateix nom que Rossini va compondre amb només 21 anys, la primera opera seria de la seva producció. L’arravatament amorós expressat en sons a La Cumparsita es combina amb la mirada fogosa de “la maja” de Granados (“Mi Maja, no me mires más / que tus ojos rayos son / y ardiendo en pasión / la muerte me dan”), la cinquena de les Doce tonadillas en estilo antiguo, composta només tres anys abans que el cèlebre tango. I la melancòlica cançó de Luiz Bonfá Manhã de Carnaval, escrita per a la pel·lícula Orfeu negre de Marcel Camus, s’aparella amb l’Anda jaleo, una cançó popular harmonitzada per Lorca que parla de gelosia i desamor.

    Un recital que és una història d’emocions, un paisatge de sons i cançons esculpit amb el desig, un pèl foll i romàntic, que busca que tot sigui natural, com teixit pel pur plaer de la música.

    Xavier Chavarria, musicòleg

  • Biografies

    Philippe Jaroussky, contratenor

    ©Simon Fowler

    Philippe Jaroussky, contratenor

    ©Simon Fowler

    Philippe Jaroussky, contratenor

    S’ha consolidat com un dels cantants més importants del panorama musical internacional, confirmat amb els diversos guardons Victoires de la Musique: artista líric revelació 2004 i artista líric de l’any 2007 i 2010, i cantant de l’any dels Echo Klassik a Múnic 2008, Dresden 2009 (amb L’Arpeggiata) i Berlín 2016.

    Amb un domini de la tècnica vocal impressionant, ofereix interpretacions plenes de matisos i piruetes vocals. El seu vast repertori de l’època barroca abasta des dels refinaments del Seicento italià amb Monteverdi, Sances i Rossi fins a la brillantor esclatant de Händel i Vivaldi, compositor aquest darrer que és un dels que darrerament interpreta més. Philippe Jaroussky també figura a l’avantguarda de les recerques musicals i ha contribuït en gran mesura al descobriment o redescobriment de compositors, com Caldara, Porpora, Steffani, Telemann o Johann Christian Bach.

    Darrerament ha explorat repertoris molt diferents de mélodies franceses en companyia del pianista Jerôme Ducros. Ha proposat la seva pròpia visió de Les nuits d’été de Berlioz en actuacions a l’Auditorio Nacional de Madrid i a l’Elbphilharmonie d’Hamburg.

    Cada vegada més atret per les obres contemporànies, Jaroussky ha interpretat un cicle de cançons de Marc André Dalbavie a partir dels sonets de Louise Labbé. Va estrenar l’òpera Only the sound remains de Kaija Saariaho, escrita per a la seva veu, al Nederlandse Opera Ballet d’Amsterdam el març del 2016.

    Ha col·laborat amb alguns dels millors conjunts barrocs. I ha actuat amb gran èxit als festivals i sales de concerts més prestigiosos arreu del món. El gener del 2017 va inaugurar la nova Elbphilharmonie d’Hamburg. I hi va ser convidat com a primer artista resident. La temporada 2019-20 va assolir els vint anys de carrera amb alguns esdeveniments importants, com la incorporació de la seva estàtua al Musée Grévin de París, la publicació del llibre biogràfic Seule la musique compte i, finalment, el llançament d’una antologia discogràfica: Passion Philippe Jaroussky.

    El 2002 va fundar l’Ensemble Artaserse, que actua per tot Europa. I el març del 2021 hi debutà només com a director en una producció de l’oratori Primo omicidio de Scarlatti, programa que ha interpretat, entre d’altres, al Festival de Salzburg i a l’Opéra de Montpeller, on ell i el seu conjunt gaudeixen d’una residència artística de tres anys.

    Així mateix, el 2022 va confirmar aquesta nova vessant com a director d’orquestra dirigint nombrosos concerts a París, Lió, Montpeller, Budapest i als festivals d’Epau i Halle. Entre maig i juny del 2022 dirigí a París i Montpeller la seva primera òpera des del fossat, Giulio Cesare de Händel, amb un repartiment de cantants superlatiu: Sabine Devielhe, Gaëlle Arquez, Franco Fagioli, Carlo Vistoli... Durant la temporada 2022-23 va dirigir la producció escènica Orfeo de Sartorio a l’Opéra de Montpeller.

    Gaudeix d’una discografia impressionant, en què va col·laborar en l’Edition Vivaldi del segell Naïve, al costat de Jean-Christophe Spinosi i l’Ensemble Matheus.

    Philippe Jaroussky és artista en exclusiva d’Erato-Warner Classics des de fa molts anys i ha rebut nombrosos premis pels seus enregistraments.

    Des de fa cinc anys disposa de l’Académie Philippe Jaroussky, que dona suport a joves músics que es troben en aïllament cultural, mitjançant un ensenyament original, extens però també exigent.

    El 2019 va ser nomenat Officier des Arts et des Lettres pel govern francès.

  • Biografies

    Thibaut García

    ©Warner Classics-Erato - Ph. Marco Borggreve

    Thibaut García

    ©Warner Classics-Erato - Ph. Marco Borggreve

    Thibaut Garcia, guitarra

    Nascut a Tolosa de Llenguadoc (1994), el guitarrista francoespanyol s’inicià a la guitarra als 7 anys. Guanyà el premi de guitarra a la classe de Paul Ferret. Als 16 anys va ser admès al Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de París, amb el professor Olivier Chassain, i també va rebre classes de Judicaël Perroy. A la mateixa edat va guanyar el primer premi del Concurs Anna Amalia a Weimar (Alemanya). Des d’aleshores ha guanyat nombrosos premis en concursos internacionals, especialment el Guitar Foundation of America a Oklahoma City (2015), Concurs José Tomás de la localitat valenciana de Petrer (2014) i el Concurs Internacional de Sevilla (2013); i ha estat convidat a formar part dels seus jurats i a impartir-hi classes magistrals.

    El 2015 va ser nomenat membre de l’Académie Charles Cros. El 2017 va ser seleccionat com a BBC New Generation Artist. I el 2019 com a Revelació Instrumental als Victoires de la Musique Classique.

    Rep invitacions dels principals festivals de guitarra d’arreu del món: Austràlia, el Canadà, Espanya, Finlàndia, Suïssa, Bèlgica, Alemanya, França, Itàlia, Montenegro, Xile, els Estats Units, el Brasil, l’Argentina, Mèxic, Romania, Rússia... La temporada 2016-17 va fer una gira pels Estats Units i el Canadà amb més d’una seixantena de recitals. També ha actuat al Festival Radio France Occitanie de Montpeller, Festival Toulouse d’Eté, Auditorium de Bordeus, Wigmore Hall de Londres, Konzerthaus de Viena, Concertgebouw d’Amsterdam, Txaikovski Hall de Moscou, Salle Bourgie de Mont-real, Philharmonie de París, Auditori del Musée d’Orsay, Chapelle Corneille de Rouen i al cicle Grands Interprètes de Tolosa de Llenguadoc, Festival Musiq’3 de Brussel·les, Seine Musicale...

    El 2016 debutà en concert amb l’Orchestre National du Capitole de Tolosa de Llenguadoc. I ha actuat igualment amb l’Orquestra de Baden-Baden, Orchestra National de Montpeller, Orchestre de Canes, Orchestre de Dijon-Borgonya i amb les orquestres de la BBC. Durant la temporada 2020-21 la seva agenda inclou actuacions amb l’Orchestre de l’Opéra de Toló, Orchestre National du Capitole de Tolosa de Llenguadoc, Orchestre de l’Opéra de Bordeus, Orchestre de Chambre de París, Glacier Symphony…

    Com a músic de cambra, ha col·laborat amb Edgar Moreau, Raphaël Sévère, Philippe Jaroussky, Elsa Dreisig, Josep-Ramon Olivé, Antoine Morinière, Boris Grelier, Anaïs Constans, els germans La Marca, Kathryn Rudge, Anastasia Kobekina, Quatuor Arod, Félicien Brut...

    El 2016 va signar un contracte en exclusiva amb Warner Classics/Erato. El primer enregistrament per al segell va ser Leyendas. El segon, Bach inspirations, va aparèixer la tardor del 2018. I el tercer, Aranjuez, enregistrat amb l’Orchestre National du Capitole de Tolosa de Llenguadoc, sota la direcció de Ben Glassberg (editat la tardor del 2020), va tenir una bona acollida de la crítica francesa i internacional i va ser guardonat amb un Choc de Classica, un Diapason d'Or i va ser seleccionat per «Gramaphone».

  • 20211118 Nadal al Palau DESKTOP20211118 Nadal al Palau MOBILE

  • Textos

    Francis Poulenc (1899-1963)
    À sa guitare
    Text de Pierre de Ronsard (1524-1585)

    Ma guitare, je te chante,
    par qui seule je déçois,
    je déçois, je romps, j’enchante
    les amours que je reçois.

    Guitarra meva, et canto
    per qui només decebo,
    decebo, trenco, delecto
    els amors que rebo.

    Au son de ton harmonie
    je rafraîchis ma chaleur,
    ma chaleur, flamme infinie,
    naissante d’un beau malheur.

    Al so de la teva harmonia
    refresco el meu ardor,
    el meu ardor, flama infinita,
    que neix d’un bell infortuni.

    Giuseppe Giordani (1751-1798)
    Caro mio ben

    Caro mio ben
    credimi almen,
    senza di te
    languisce il cor.

    Estimat,
    almenys creu-me,
    sense tu
    se’m marceix el cor.

    Il tuo fedel
    sospira ognor.
    Cessa, crudel,
    tanto rigor!

    Jo, fidel,
    sospiro per tu en tot moment.
    Cessa, cruel, de tractar-me,
    tan severament!

    Francesca Caccini (1587-1640)
    Chi desia di saper

    Chi desia di saper che cosa è amore,
    io dirò, che non sia se non ardore,
    che non sia se non dolore,
    che non sia se non timore,
    che non sia se non furore,
    io dirò che non sia se non ardore,
    chi desia di saper che cosa è amore.

    A qui vulgui saber què és l’amor,
    li diré, que no és sinó ardor,
    que no és sinó dolor,
    que no és sinó por,
    que no és sinó fúria,
    li diré que no és sinó ardor,
    a qui vulgui saber què és l’amor.

    Chi mi domanderà s’amor’ io sento,
    io dirò che’l mio foco è tutto spento,
    ch’io non provo più tormento,
    ch’io non tremo, ne pavento,
    ch’io ne vivo ogn’ or contento,
    io dirò che’l mio foco è tutto spento,
    chi mi domandera s’amor’ io sento.

    A qui em demani si jo sento amor
    li diré que el meu foc està apagat,
    que ja no sento turment,
    que no tremolo, ni temo,
    que visc cada hora feliç,
    li diré que el meu foc està apagat,
    a qui em demani si jo sento amor.

    Chi mi consiglierà ch’io debb’amare,
    io dirò che non vò più sospirare,
    né temere, né sperare,
    né avvampare né gelare,
    né languire né penare.
    Io dirò che non vò più sospirare,
    chi mi consiglierà ch’io debb’amare.

    A qui m’aconselli que estimi,
    li diré que ja no vull sospirar,
    ni tenir por ni esperança,
    ni cremar-me ni congelar-me,
    ni llanguir ni patir.
    Li diré que ja no vull sospirar,
    a qui m’aconselli que estimi.

    Chi d’amor crederrà dolce il gioire,
    io dirò che più dolce è amor fuggire,
    ne piegarsi al suo desire,
    ne tentar suoi sdegni, et ire,
    ne provare il suo martire,
    io dirò che più dolce è amor fuggire,
    chi d’amor crederrà dolce il gioire.

    A qui cregui en la dolça alegria de l’amor,
    li diré que és més dolç fugir,
    no inclinar-se davant el seu desig,
    ni temptar el seu menyspreu i ira,
    ni tastar-ne el sofriment,
    li diré que és més dolç fugir,
    a qui cregui en la dolça alegria de l’amor.

    John Dowland (1563-1626)
    In darkness let me dwell

    In darkness let me dwell; the ground shall sorrow be,
    The roof despair, to bar all cheerful light from me;
    The walls of marble black, that moist’ned still shall weep;
    My music, hellish jarring sounds, to banish friendly sleep.
    Thus, wedded to my woes, and bedded to my tomb,
    O let me living die, till death do come.

    En la foscor romandré; el terra será dolor,
    el sostre serà desesperança, per allunyar tota llum alegre de mi;
    les parets de marbre negre, que encara humides, ploraran;
    la meva música, sons infernals, per desterrar la son acollidora.
    Així, casat amb les meves afliccions, i ajagut al meu sepulcre,
    oh, deixa’m viure moribund, fins que arribi la mort.

    Come again

    Come again!
    Sweet love doth now invite
    Thy graces that refrain
    To do me due delight,
    To see, to hear, to touch, to kiss, to die,
    With thee again in sweetest sympathy.

    Torna!
    Dolç amor, que ara convida
    les teves gràcies que s’abstenen
    de causar-me delit,
    veure, sentir, tocar, besar, morir,
    amb tu de nou en el millor benestar.

    Come again!
    That I may cease to mourn
    Through thy unkind disdain;
    For now left and forlorn
    I sit, I sigh, I weep, I faint, I die
    In deadly pain and endless misery.

    Torna!
    Així puc deixar de plorar,
    pel teu menyspreu cruel;
    ara, abandonat i sense consol
    m’assec, sospiro, ploro, defalleixo, moro
    en el dolor mortal i la misèria sense fi.

    All the night
    My sleeps are full of dreams,
    My eyes are full of streams.
    My heart takes no delight
    To see the fruits and joys that some do find
    And mark the storms are me assign’d.

    Cada nit
    el meu son és ple de somnis,
    els meus ulls, plens de rierols,
    el meu cor no té delit
    per veure els fruits i la joia que altres troben,
    i mostren les tempestes que m’han assignat.

    Gentle Love,
    Draw forth thy wounding dart,
    Thou canst not pierce her heart;
    For I, that do approve
    By sighs and tears more hot than are thy shafts
    Did tempt while she for triumph laughs.

    Dolç amor,
    lleva aquest dard feridor,
    no puc perforar el seu cor
    jo, que m’entesto
    amb sospirs i llàgrimes més calentes que la teva sageta,
    ho intento mentre ella riu triomfant.

    Henry Purcell (1659-1695)
    “When I am laid”, ària de Dido de l’òpera Dido and Aeneas

    When I am laid in earth,
    May my wrongs create
    No trouble, no trouble in thy breast;
    Remember me, remember me, but ah!
    forget my fate.

    Quan em cobreixi la terra,
    que els meus mals no desvetllin
    cap recança al vostre cor:
    recordeu-me!... Mes, ai,
    oblideu el meu destí!

    Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
    Abendempfindung, KV. 523 
    Text de Joachim Heinrich Campe (1746-1818)

    Abend ist’s, die Sonne ist verschwunden,
    und der Mond strahlt Silberglanz;
    so entflieh’n des Lebens schönste Stunden,
    flieh’n vorüber wie im Tanz!

    És de nit, el sol ha desaparegut
    i la lluna irradia la seva brillantor de plata;
    així fugen les hores més belles de la vida,
    passen fugaces com en un ball.

    Bald entflieht des Lebens bunte Szene,
    und der Vorhang rollt herab.
    Aus ist unser Spiel! Des Freundes Träne
    fließet schon auf unser Grab.

    Aviat fugirà l’acolorida escena de la vida,
    i caurà el teló;
    la nostra representació haurà acabat, les llàgrimes de l’amic
    correran sobre la nostra tomba.

    Bald vielleicht mir weht, wie Westwind leise,
    eine stille Ahnung zu –
    schließ’ ich dieses Lebens Pilgerreise,
    fliege in das Land der Ruh’.

    Potser aviat (sento que m’arriba, com un suau vent de l’Oest,
    un calmat pressentiment)
    acabaré el meu pelegrinatge per aquesta vida
    i volaré al país del repòs.

    Werd’t ihr dann an meinem Grabe weinen,
    trauernd meine Asche seh’n,
    dann, o Freunde, will ich euch erscheinen
    und will Himmel auf euch weh’n.

    I aleshores plorareu ran de la meva tomba
    i veureu entristits les meves cendres,
    llavors, oh amics!, m’apareixeré davant vostre
    i bufaré, impulsant-vos cap al cel.

    Schenk’ auch du ein Tränchen mir
    und pflücke mir ein Veilchen auf mein Grab;
    und mit deinem seelenvollen Blicke
    sieh’ dann sanft auf mich herab.

    Regala’m tu també una llagrimeta
    i talla una violeta per a la meva tomba,
    i amb el teu esguard ple de vida
    mira suaument cap avall, cap a mi.

    Weih mir eine Träne, und ach!
    Schäme dich nur nicht, sie mir zu weih’n,
    oh, sie wird in meinem Diademe
    dann die schönste Perle sein.

    Plora una llàgrima i, ai!
    no t’avergonyeixis de dedicar-me-la;
    perquè serà, en la meva diadema,
    la perla més bonica.

    Giovanni Paisiello (1740-1816)
    Nel cor più non mi sento
    Text de Giuseppe Palomba (1769-1825)

    Nel cor più non mi sento
    brillar la gioventù.
    Ragion del mio tormento,
    Amor, ci hai colpa tu.

    Ja no sento en el meu cor
    que hi brilla la joventut;
    la raó del meu turment,
    Amor, ets tu!

    Mi pizzichi, mi stuzzichi,
    mi pungichi, mi mastichi;
    Che cosa è questa oimè?

    Em provoques, m’empenys,
    em punxes, em mastegues;
    quina cosa és aquesta?

    Pietà, pietà, pietà!
    Amore è un certo che,
    che disperar mi fa!

    Pietat, pietat, pietat!
    Amor una cosa és certa,
    i és que em desesperes!

    Gioachino Rossini (1792-1868)
    “Di tanti palpiti”, ària de Tancredi de l’òpera Tancredi

    Di tanti palpiti, di tante pene,
    dolce mio bene, spero merce.
    Mi rivedrai…
    ti rivedrò…
    nei tuoi bei rai mi pascerò.
    Deliri, sospiri…
    accenti, contenti!
    Sarà felice, il cor mel dice,
    il mio destino vicino a te.

    De tants batecs, de tantes penes,
    dolç amor, sigues el meu consol.
    Em tornaràs a veure...
    et tornaré a veure...
    La teva mirada serà el meu aliment.
    Deliris… Somnis…
    Paraules… Alegries…
    El cor em diu que seré feliç,
    el meu destí al teu costat.

    Enric Granados (1867-1916)
    El mirar de la maja 

    ¿Por qué es en mis ojos
    tan hondo el mirar
    que a fin de cortar
    desdenes y enojos
    los suelo entornar?
    ¿Qué fuego dentro llevarán
    que si acaso con calor
    los clavo en mi amor
    sonrojo me dan?

    Por eso el chispero
    a quien mi alma di
    al verse ante mí
    me tira el sombrero
    y díceme así:
    “Mi Maja, no me mires más
    que tus ojos rayos son
    y ardiendo en pasión
    a muerte me dan”.

    Franz Schubert (1797-1828)
    Erlköning
    Text de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)

    Wer reitet so spät durch Nacht und Wind?
    Es ist der Vater mit seinem Kind:
    Er hat den Knaben wohl in dem Arm,
    er fasst ihn sicher, er hält ihn warm.

    Qui colca tan tard, en freda nit?
    És un bon pare amb son fill petit;
    a pes de braços duu el tendre infant,
    l’estreny amb força i el va escalfant.

    „Mein Sohn, was birgst du so bang dein Gesicht?“
    „Siehst, Vater, du den Erlkönig nicht?
    Den Erlenkönig mit Kron’ und Schweif?“
    „Mein Sohn, es ist ein Nebelstreif.“

    —Fill meu, per què el rostre amagues poruc?
    —Ai pare, el rei dels verns no veus tu?
    Corona i ròssec duu el rei dels verns!
    —Fill meu, ço un cap de núvol és.

    „Du liebes Kind, komm, geh mit mir!
    Gar schöne Spiele spiel’ ich mit dir;
    manch’ bunte Blumen sind an dem Strand,
    mein’ Mutter hat manch gülden Gewand.“

    “Ninet amat, au, vine amb mi!
    Farem plegats uns jocs ben bonics;
    allà a la riba hi ha belles flors
    i la mare té uns vestits de colors.”

    „Mein Vater, mein Vater, und hörest du nicht,
    was Erlenkönig mir leise verspricht?“
    „Sei ruhig, bleibe ruhig, mein Kind:
    In dürren Blättern säuselt der Wind.“

    —Ai pare, mon pare, tu açò no has sentit
    que el rei dels verns a l’orella m’ha dit?
    —No temis, no t’espantis, fill meu;
    són fulles seques, brunzen pel vent.

    „Willst, feiner Knabe, du mit mir gehn?
    Meine Töchter sollen dich warten schön;
    meine Töchter führen den nächtlichen Rein
    und wiegen und tanzen und singen dich ein.“

    “No vols, ninet, vindre amb mi allà?
    Mes gentils filletes t’esperen ja;
    mes filletes fan la sardana a la nit
    i amb danses i cants rondaran el teu llit.”

    „Mein Vater, mein Vater, und siehst du nicht dort
    Erlkönigs Töchter am düstern Ort?“
    „Mein Sohn, mein Sohn, ich seh es genau:
    Es scheinen die alten Weiden so grau.“

    —Ai pare, mon pare, no albires tampoc
    del rei les filles allà, tan fosc?
    —Fill meu, fill meu, ja ho veig, ja ho entenc:
    t’ho semblen els salzes vells, tan grisencs.

    „Ich liebe dich, mich reizt deine schöne Gestalt;
    und bist du nicht willig, so brauch ich Gewalt.“
    „Mein Vater, mein Vater, jetzt fasst er mich an!
    Erlkönig hat mir ein Leids getan!“

    “T’estimo, nin, m’encisa la fila que fas;
    si no vens de bones, per força vindràs.”
    —Ai pare, mon pare, que ja m’ha agafat!
    Quin mal que em fa el rei dels verns, quin mal!

    Dem Vater grausets, er reitet geschwind,
    er hält in den Armen das ächzende Kind,
    erreicht den Hof mit Müh’ und Not:
    In seinen Armen das Kind war tot.

    S’esglaia el pare i colca rabent;
    duu a pes de braços el nin fent gemecs;
    arriba a casa amb gran esforç:
    en els seus braços el nin… és mort!

    Gabriel Fauré (1845-1924)
    Au bord de l’eau, op. 8/1
    Text de Sully Prudhomme (1839-1907)

    S’asseoir tous deux au bord du flot qui passe,
    Le voir passer;
    Tous deux, s’il glisse un nuage en l’espace,
    Le voir glisser;

    Asseure’s tots dos a la vora de l’onatge que passa,
    veure’l passar;
    tots dos, si llisca un núvol a l’espai,
    veure’l lliscar;

    À l’horizon, s’il fume un toit de chaume,
    Le voir fumer;
    Aux alentours si quelque fleur embaume,
    S’en embaumer;

    a l’horitzó, si fumeja una teulada de palla,
    veure-la fumar;
    pels voltants si alguna flor és perfumada,
    perfumar-se’n;

    Entendre au pied du saule où l’eau murmure
    L’eau murmurer;
    Ne pas sentir, tant que ce rêve dure,
    Le temps durer;

    escoltar al peu del salze, on l’aigua mormola,
    la remor de l’aigua;
    no sentir, mentre dura aquest somni,
    la durada del temps;

    Mais n’apportant de passion profonde
    Qu’à s’adorer,
    Sans nul souci des querelles du monde,
    Les ignorer;

    i no tenint passió més profunda
    que adorar-se l’un a l’altre,
    sense cap preocupació pels problemes del món,
    ignorar-los;

    Et seuls, tous deux devant tout ce qui lasse,
    Sans se lasser,
    Sentir l’amour, devant tout ce qui passe,
    Ne point passer !

    i sols, tots dos davant de tot el que avorreix,
    sense avorrir-se,
    sentir l’amor, davant de tot el que passa.
    No passar!

    Nocturne, op 43/2 
    Text d’Auguste Villiers de l’Isle-Adam (1838-1889)

    La Nuit, sur le grand mystère,
    Entr’ouvre ses écrins bleus:
    Autant de fleurs sur la terre,
    Que d’étoiles dans les cieux!

    La Nit, en un gran misteri
    entreobre els seus joiers blaus:
    tantes flors en la terra
    com estrelles en el cel!

    On voit ses ombres dormantes
    S’éclairer, à tous moments,
    Autant par les fleurs charmantes
    Que par les astres charmants.

    Veiem les seves ombres adormides
    il·luminar-se, en tot moment,
    tant per les flors encisadores
    com pels astres encantadors.

    Moi, ma Nuit au sombre voile
    N’a, pour charme et pour clarté,
    Qu’une fleur et qu’une étoile:
    Mon amour et ta beauté !

    Jo, la meva nit de vel obscur
    no té per encant i brillantor
    més que una flor i que una estrella:
    el meu amor i la teva bellesa.

    Barbara (1930-1997)
    Septembre

    Jamais la fin d’été n’avait paru si belle.
    Les vignes de l’année auront de beaux raisins.
    On voit se rassembler, déjà les hirondelles
    mais il faut se quitter, pourtant, l’on s’aimait bien.

    Mai el final de l’estiu ha estat tan bonic.
    Les vinyes enguany tindran raïms preciosos.
    Veiem les orenetes aplegant-se,
    però ens hem de separar, tanmateix ens hem estimat.

    Quel joli temps pour se dire au revoir.
    Quel joli soir pour jouer ses vingt ans.
    Sur la fumée des cigarettes,
    l’amour s’en va, mon coeur s’arrête.
    Quel joli temps pour se dire au revoir.
    Quel joli soir pour jouer ses vingt ans.

    Quin bon moment per dir adeu.
    Quina tarda més bonica per jugar-se els vint anys.
    Sobre el fum de les cigarretes,
    l’amor se’n va, el meu cor s’atura.
    Quin bon moment per dir adeu.
    Quina tarda més bonica per jugar-se els vint anys.

    Les fleurs portent déjà les couleurs de septiembre
    et l’on entend, de loin, s’annoncer les bateaux.
    Beau temps pour un chagrin que ce temps couleur d’ambre.
    Je reste sur le quai. Mon amour, à bientôt.

    Les flors ja llueixen els colors de setembre
    i podem escoltar les barques de lluny.
    Temps bonic per a una pena, aquest temps color d’ambre.
    Em quedo a l’andana. Amor meu, fins aviat.

    Quel joli temps, mon amour, au revoir.
    Quel joli temps pour jouer ses vingt ans.
    Sur la fumée des cigarettes,
    l’amour nous reviendra peut-être.
    Peut-être un soir, au détour d’un printemps.
    Quel joli temps, le temps de se revoir.

    Quin bon moment per dir adeu.
    Quina tarda més bonica per jugar-se els vint anys.
    Sobre el fum de les cigarretes,
    l’amor pot tornar a nosaltres.
    Potser un vespre, al tombant de la primavera.
    Quin temps més bonic, el moment de retrobar-nos.

    Jamais les fleurs de mai n’auront paru si belles.
    Les vignes de l’année auront de beaux raisins.
    Quand tu me reviendras, avec les hirondelles,
    car tu me reviendras, mon amour, à demain…

    Mai les flors de maig hauran semblat tan belles.
    Les vinyes de l’any tindran raïms preciosos.
    Quan tornis a mi, amb les orenetes,
    perquè tornaràs a mi, amor meu, fins demà...

    Federico García Lorca (1898-1936)
    Anda jaleo

    Yo me arrimé a un pino verde
    por ver si la divisaba,
    y sólo divisé el polvo
    del coche que la llevaba.
    Anda jaleo, jaleo:
    ya se acabó el alboroto
    y vamos al tiroteo.

    No salgas, paloma, al campo,
    mira que soy cazador,
    y si te tiro y te mato
    para mí será el dolor,
    para mí será el quebranto.
    Anda, jaleo, jaleo, etc.

    En la calle de los Muros
    han matado una paloma.
    Yo cortaré con mis manos
    las flores de su corona.
    Anda, jaleo, jaleo, etc.

    Luiz Bonfá (1922-2001)
    Manhã de Carnaval
    Text de Carl Sigman (1909-2000)

    Manhã, tão bonita manhã
    Na vida, uma nova canção
    Cantando só teus olhos
    Teu riso, tuas mãos
    Pois há de haver um dia
    Em que virás

    Demà, tan bonic matí
    a la vida, una nova cançó
    cantant només els teus ulls,
    el teu riure, les teves mans,
    perquè hi haurà un dia
    que vindràs.

    Das cordas do meu violão
    Que só teu amor procurou
    Vem uma voz
    Falar dos beijos perdidos
    Nos lábios teus

    De les cordes de la meva guitarra,
    que només buscava el teu amor,
    arriba una veu
    que parla dels petons perduts
    als teus llavis.

    Canta o meu coração
    Alegria voltou
    Tão feliz a manhã deste amor

    El meu cor canta.
    L’alegria ha tornat,
    tan feliç a l’alba d’aquest amor.

    Manhã tão bonita manhã
    De um dia feliz que chegou
    O sol no céu surgiu
    Em cada cor brilhou
    Voltou o sonho então ao coração

    Demà, tan bonic matí,
    d’un dia feliç que ha arribat,
    el sol ha sorgit al cel,
    i ha brillat a cada cor.
    Aleshores el cor ha tornat a somiar.

    Depois deste dia feliz
    Não sei se outro dia haverá
    É nossa manhã, tão bela afinal
    Manhã de carnaval

    Després d’aquest dia feliç
    no sé si un altre dia vindrà.
    I el nostre matí, finalment tan bonic,
    matí de Carnaval.

    Canta o meu coração, etc.
    Alegria voltou
    Tão feliz a manhã desse amor

    El meu cor canta.
    L’alegria ha tornat,
    tan feliç a l’alba d’aquest amor.

    Ariel Ramírez (1921-2010)
    Alfonsina y el mar

    Por la blanda arena que lame el mar
    su pequeña huella no vuelve más,
    un sendero solo de pena y silencio llegó
    hasta el agua profunda.
    Un sendero solo de penas mudas llegó
    hasta la espuma.

    Sabe Dios qué angustia te acompañó
    qué dolores viejos, calló tu voz
    para recostarte arrullada en el canto
    de las caracolas marinas.
    La canción que canta en el fondo oscuro del mar
    la caracola.

    Te vas Alfonsina con tu soledad,
    ¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
    Y una voz antigua de viento y de sal
    te requiebra el alma y la está llevando
    y te vas hacia allá como en sueños,
    dormida, Alfonsina, vestida de mar.

    Cinco sirenitas te llevarán
    por caminos de algas y de coral
    y fosforescentes caballos marinos harán
    una ronda a tu lado.
    Y los habitantes del agua van a jugar
    pronto a tu lado.

    Bájame la lámpara un poco más,
    déjame que duerma nodriza en paz
    y si llama él no le digas que estoy,
    dile que Alfonsina no vuelve.
    Y si llama él no le digas nunca que estoy,
    di que me he ido.

    Te vas Alfonsina con tu soledad, etc.

    Benjamin Britten (1913-1976)
    Il est quelqu’un sur terre

    Il est quelqu’un sur terre,
    va, mon rouet !
    Docile, tourne, va ton train,
    et dis, tout bas, ton doux refrain,
    il est quelqu’un sur terre,
    vers qui mes rêves vont.

    Hi ha algú a la terra,
    vinga filosa!
    Dòcil, gira, ves al teu pas,
    i digues, baixet, la teva dolça cançó,
    hi ha algú sobre la terra
    cap a qui van els meus somnis.

    Il est dans la vallée,
    va, mon rouet !
    Docile, tourne, va ton train,
    et dis, tout bas, ton doux refrain,
    il est dans la vallée,
    un moulin près du pont.

    Ell és a la vall,
    vinga filosa!
    Dòcil, gira, ves al teu pas,
    i digues, baixet, la teva dolça cançó,
    Ell és a la vall,
    un molí prop d’un pont.

    L’amour y moud’ sa graine,
    va, mon rouet !
    Docile, tourne, va ton train,
    et dis, tout bas, ton doux refrain,
    l’amour y moud’ sa graine,
    tant que le jour est long.

    L’amor hi moldrà el seu gra
    vinga filosa!
    Dòcil, gira, ves al teu pas,
    i digues, baixet, la teva dolça cançó,
    l’amor hi moldrà el seu gra
    mentre dura el dia.

    La nuit vers les étoiles,
    va, mon rouet !
    Docile, tourne, va ton train,
    et dis, tout bas, ton doux refrain,
    la nuit vers les étoiles,
    soupire sa chanson.

    La nit cap a les estrelles
    vinga filosa!
    Dòcil, gira, ves al teu pas,
    i digues, baixet, la teva dolça cançó,
    la nit cap a les estrelles
    sospira la seva cançó.

    La rou’ s’y est brisée.
    Va, mon rouet !
    Docile, tourne, va ton train,
    et dis, tout bas, ton doux refrain,
    la rou’ s’y est brisée.
    Finie est la chanson.

    La roda s’ha trencat
    vinga filosa!
    Dòcil, gira, ves al teu pas,
    i digues, baixet, la teva dolça cançó,
    la roda s’ha trencat.
    La cançó s’ha acabat.

  • També et pot interessar...

    Palau Grans Veus

    Franco Fagioli
    Dijous, 20.01.22 - 20h

    Franco Fagioli, contratenor 
    Ensemble Gabetta Consort 
    Andrés Gabetta, director 

    Obres de Purcell, Vinci, Händel, Vivaldi, Porpora i Locatelli

    Preus: de 12 a 60 €

    Julia Lezhneva
    Dilluns, 07.02.22 - 20h

    Julia Lezhneva, soprano 
    Pavel Nersessian, piano

    Obres de Händel, Vivaldi, Haydn i Mozart

    Preu: de 30 a 45 €

    Jonas Kaufmann, Diana Damrau & Helmut Deutsch
    Dissabte, 09.04.22 - 20 h

    Diana Damrau, soprano 
    Jonas Kaufmann, tenor 
    Helmut Deutsch, piano

    Lieder de Schumann i Brahms 

    Preus: de 35 a 150 €

  • Philippe Jaroussky & Thibaut García
    —À sa guitare

    Palau Grans Veus

    Dimarts, 14 de desembre de 2021 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml

  • Programa

    Philippe Jaroussky, contratenor 
    Thibaut Garcia, guitarra 

    Francis Poulenc (1899-1963)
    À sa guitare

    Giuseppe Tommaso Giordani (1751-1798)
    Caro mio ben

    Francesca Caccini (1587-1640)
    Chi desia di saper

    John Dowland (1563-1626)
    In darkness let me dwell
    Come again

    Henry Purcell (1659-1695)
    “When I am laid”, ària de Dido de l’òpera Dido and Aeneas

    Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
    Abendempfindung,     KV. 523

    Giovanni Paisiello (1740-1816)
    Nel cor più non mi sento

    Gioachino Rossini (1792-1868)
    “Di tanti palpiti”, ària de Tancredi de l’òpera Tancredi

    Gerardo Matos Rodríguez (1897-1948)
    La Cumparsita     (guitarra sola)

    Enric Granados (1867-1916)
    El mirar de la maja

    Franz Schubert (1797-1828)
    Erlköning

    Francis Poulenc
    Sarabanda     (guitarra sola)

    Gabriel Fauré (1845-1924)
    Au bord de l’eau, op. 8/1
    Nocturne, op. 43/2 

    Barbara (1930-1997)
    Septembre

    Federico García Lorca (1898-1936)
    Anda jaleo

    Luiz Bonfá (1922-2001)
    Manhã de Carnaval

    Dilermando Reis (1916-1977)
    Xodo da Baiana     (guitarra sola)

    Ariel Ramírez (1921-2010)
    Alfonsina y el mar

    Benjamin Britten (1913-1976)
    Il est quelqu’un sur terre

    Durada aproximada del concert: 80 minuts, sense pausa.

    #ApropaCultura #clàssics

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Mecenes col·laboradors

    Col·laboradors

    – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

    Benefactors d'Honor

    – – – – – – –

    Benefactors Principals

    – – – – – – – – – – – – – – –

    Benefactors

    – – – – – – – – – – – – – – –

  • Poema

    12-28 No existeix la solitud

    Totes les coses.
    Totes les èpoques.
    Tots els seus espais.
    Totes les dimensions.
    Tot existeix tot el temps al mateix temps.
    Un instant no és mai el mínim.
    És l’excés de sacietats.

    Jaume C. Pons Alorda
    Era (2018)

  • Comentari

    La veu i la seva guitarra

    El duo que formen Philippe Jaroussky i Thibaud Garcia és relativament recent. Jaroussky va quedar fascinat pel talent del jove guitarrista, nascut a Tolosa de Llenguadoc, als premis Victoires de la Musique del 2019, on el van reconèixer com a instrumentista revelació de l’any. Garcia feia temps que escoltava embadalit els discos del contratenor, commogut per aquella veu pura i cristal·lina, però sobretot captivat per l’intens vincle que estableix amb els textos que canta: segons el que ell mateix confessa, li va ensenyar a escoltar les paraules.

    Certament, amb el seu cant Jaroussky sempre busca la naturalitat, la puresa de so, el joc entre veu parlada i cantada, i l’expressió nua, despullada i transparent dels mots i dels poemes que interpreta. I això és el que podrem constatar en moltes de les cançons del repertori d’aquest concert, aquesta fusió entre paraula i música a través de dos instruments que són un símbol d’aquesta conjunció, la veu i la guitarra. A més, els darrers temps Jaroussky confessa haver-se allunyat del món de l’òpera i de les acrobàcies del bel canto per atènyer uns repertoris més poètics, d’una més gran sensibilitat; en la cançó o la mélodie, s’hi poden expressar tonalitats més subtils, girs inefables: “Ara em sento més a gust en una mélodie de Fauré que en una gran ària escrita per a Farinelli”.

    Tots dos músics destaquen l’alquímia i la simbiosi necessària per interpretar un repertori com aquest, tan heterogeni i intens, desxifrant els tresors de cada cançó i compartint-ne l’emoció. Per a Thibaud Garcia acompanyar una veu és com fer-li un vestit d’alta costura, que li escaigui bé però que li permeti moure’s amb llibertat. I és que, per la seva sonoritat subtil i discreta, la guitarra demana i ofereix una proximitat inusual amb el cantant (i amb els qui els escolten), i en aquest espai d’intimitat s’accentuen tots els colors i les sonoritats, de vegades murmuris, que l’acosten a la veu humana.

    El repertori d’aquest recital ateny un ampli període històric, que va de les cançons de John Dowland fins a La Cumparsita o Alfonsina y el mar; però tot i que l’estil de la música varia d’una època a l’altra, les emocions que les inspiren són sempre les mateixes: l’amor el sentim igual ara que a l’època de Mozart. En el fons, diu Jaroussky, hi ha poca diferència entre una cançó de Reinaldo Hahn i una de Barbara. Però admet el component transgressor del programa i la possibilitat que incomodi els puristes, especialment per l’heterogeneïtat estilística, però també pel fet que moltes d’aquestes peces no sonaran en la versió original, sinó adaptades per a guitarra. No obstant això, tots dos músics confessen haver examinat a fons la idoneïtat de la proposta i defensen l’absoluta “honestedat” amb la qual l’afronten: al darrere de cada cançó viu una emoció profunda, i això ho redimeix tot.

    La tria del repertori també obeeix a una voluntat confessada pel contratenor d’apartar-se de l’“integrisme barroc” en què ha viscut tant de temps. L’escolta de les grans dives del jazz o dels cantautors francesos li va descobrir un repertori preciós, i això, afegit a la idea d’allunyar-se per un temps de les orquestres i dels grans conjunts, el va portar a imaginar un viatge a través de quatre segles de música íntima, amb un fil conductor inequívoc d’amors i passions que uneix totes les cançons d’aquest repertori, i que permet fondre veu i guitarra en un sol vehicle artístic. Cap d’aquestes peces és original per a veu i guitarra, però aquesta nova versió hi dona un altre esperit, un aire nou. Això sí: el programa inclou petites joies inèdites per a guitarra sola, com la Sarabanda de Poulenc, una peça deliciosa on aquesta intimitat de la guitarra, ben a prop del xiuxiueig, llueix amb tot el seu esplendor.

    En aquest recital, igual que en l’exquisit àlbum discogràfic que en va sorgir, Jaroussky i Garcia ens proposen una mena de viatge emocional, un trajecte vital ple de sorpreses, no cenyit estrictament a l’ordre cronològic, i que vincula emocions però també tonalitats, harmonies i històries: la dolça Sarabanda de Poulenc esdevé una mena de cançó de bressol a l’infant que s’ha mort al final d’Erlkönig de Schubert. Els sons espurnejants de la guitarra, talment estels de nit, al Nocturne de Fauré, donen pas a l’evocació tardoral del Septembre de Barbara. El corprenedor lament de Dido just abans de morir per amor, que clou tràgicament l’òpera Dido and Aeneas de Purcell, ve seguida per Abendempfindung (Sensació nocturna), un sorprenent lied de Mozart, que veu en la nit l’al·legoria de la mort i el descans etern i implora una llàgrima damunt la tomba. La cèlebre arieta de Paisiello, on un cor abandonat diu que ja no sent brillar la joventut, ve seguida de la poderosa declaració d’amor a la pàtria i a l’estimada del protagonista de Tancredi, en la cèlebre cavatina “Di tanti palpiti”, de l’òpera del mateix nom que Rossini va compondre amb només 21 anys, la primera opera seria de la seva producció. L’arravatament amorós expressat en sons a La Cumparsita es combina amb la mirada fogosa de “la maja” de Granados (“Mi Maja, no me mires más / que tus ojos rayos son / y ardiendo en pasión / la muerte me dan”), la cinquena de les Doce tonadillas en estilo antiguo, composta només tres anys abans que el cèlebre tango. I la melancòlica cançó de Luiz Bonfá Manhã de Carnaval, escrita per a la pel·lícula Orfeu negre de Marcel Camus, s’aparella amb l’Anda jaleo, una cançó popular harmonitzada per Lorca que parla de gelosia i desamor.

    Un recital que és una història d’emocions, un paisatge de sons i cançons esculpit amb el desig, un pèl foll i romàntic, que busca que tot sigui natural, com teixit pel pur plaer de la música.

    Xavier Chavarria, musicòleg

  • Biografies

    Philippe Jaroussky, contratenor

    Philippe Jaroussky, contratenor

    ©Simon Fowler

    S’ha consolidat com un dels cantants més importants del panorama musical internacional, confirmat amb els diversos guardons Victoires de la Musique: artista líric revelació 2004 i artista líric de l’any 2007 i 2010, i cantant de l’any dels Echo Klassik a Múnic 2008, Dresden 2009 (amb L’Arpeggiata) i Berlín 2016.

    Amb un domini de la tècnica vocal impressionant, ofereix interpretacions plenes de matisos i piruetes vocals. El seu vast repertori de l’època barroca abasta des dels refinaments del Seicento italià amb Monteverdi, Sances i Rossi fins a la brillantor esclatant de Händel i Vivaldi, compositor aquest darrer que és un dels que darrerament interpreta més. Philippe Jaroussky també figura a l’avantguarda de les recerques musicals i ha contribuït en gran mesura al descobriment o redescobriment de compositors, com Caldara, Porpora, Steffani, Telemann o Johann Christian Bach.

    Darrerament ha explorat repertoris molt diferents de mélodies franceses en companyia del pianista Jerôme Ducros. Ha proposat la seva pròpia visió de Les nuits d’été de Berlioz en actuacions a l’Auditorio Nacional de Madrid i a l’Elbphilharmonie d’Hamburg.

    Cada vegada més atret per les obres contemporànies, Jaroussky ha interpretat un cicle de cançons de Marc André Dalbavie a partir dels sonets de Louise Labbé. Va estrenar l’òpera Only the sound remains de Kaija Saariaho, escrita per a la seva veu, al Nederlandse Opera Ballet d’Amsterdam el març del 2016.

    Ha col·laborat amb alguns dels millors conjunts barrocs. I ha actuat amb gran èxit als festivals i sales de concerts més prestigiosos arreu del món. El gener del 2017 va inaugurar la nova Elbphilharmonie d’Hamburg. I hi va ser convidat com a primer artista resident. La temporada 2019-20 va assolir els vint anys de carrera amb alguns esdeveniments importants, com la incorporació de la seva estàtua al Musée Grévin de París, la publicació del llibre biogràfic Seule la musique compte i, finalment, el llançament d’una antologia discogràfica: Passion Philippe Jaroussky.

    El 2002 va fundar l’Ensemble Artaserse, que actua per tot Europa. I el març del 2021 hi debutà només com a director en una producció de l’oratori Primo omicidio de Scarlatti, programa que ha interpretat, entre d’altres, al Festival de Salzburg i a l’Opéra de Montpeller, on ell i el seu conjunt gaudeixen d’una residència artística de tres anys.

    Així mateix, el 2022 va confirmar aquesta nova vessant com a director d’orquestra dirigint nombrosos concerts a París, Lió, Montpeller, Budapest i als festivals d’Epau i Halle. Entre maig i juny del 2022 dirigí a París i Montpeller la seva primera òpera des del fossat, Giulio Cesare de Händel, amb un repartiment de cantants superlatiu: Sabine Devielhe, Gaëlle Arquez, Franco Fagioli, Carlo Vistoli... Durant la temporada 2022-23 va dirigir la producció escènica Orfeo de Sartorio a l’Opéra de Montpeller.

    Gaudeix d’una discografia impressionant, en què va col·laborar en l’Edition Vivaldi del segell Naïve, al costat de Jean-Christophe Spinosi i l’Ensemble Matheus.

    Philippe Jaroussky és artista en exclusiva d’Erato-Warner Classics des de fa molts anys i ha rebut nombrosos premis pels seus enregistraments.

    Des de fa cinc anys disposa de l’Académie Philippe Jaroussky, que dona suport a joves músics que es troben en aïllament cultural, mitjançant un ensenyament original, extens però també exigent.

    El 2019 va ser nomenat Officier des Arts et des Lettres pel govern francès.

  • Thibaut Garcia, guitarra

    Thibaut García

    ©Warner Classics-Erato - Ph. Marco Borggreve

    Nascut a Tolosa de Llenguadoc (1994), el guitarrista francoespanyol s’inicià a la guitarra als 7 anys. Guanyà el premi de guitarra a la classe de Paul Ferret. Als 16 anys va ser admès al Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de París, amb el professor Olivier Chassain, i també va rebre classes de Judicaël Perroy. A la mateixa edat va guanyar el primer premi del Concurs Anna Amalia a Weimar (Alemanya). Des d’aleshores ha guanyat nombrosos premis en concursos internacionals, especialment el Guitar Foundation of America a Oklahoma City (2015), Concurs José Tomás de la localitat valenciana de Petrer (2014) i el Concurs Internacional de Sevilla (2013); i ha estat convidat a formar part dels seus jurats i a impartir-hi classes magistrals.

    El 2015 va ser nomenat membre de l’Académie Charles Cros. El 2017 va ser seleccionat com a BBC New Generation Artist. I el 2019 com a Revelació Instrumental als Victoires de la Musique Classique.

    Rep invitacions dels principals festivals de guitarra d’arreu del món: Austràlia, el Canadà, Espanya, Finlàndia, Suïssa, Bèlgica, Alemanya, França, Itàlia, Montenegro, Xile, els Estats Units, el Brasil, l’Argentina, Mèxic, Romania, Rússia... La temporada 2016-17 va fer una gira pels Estats Units i el Canadà amb més d’una seixantena de recitals. També ha actuat al Festival Radio France Occitanie de Montpeller, Festival Toulouse d’Eté, Auditorium de Bordeus, Wigmore Hall de Londres, Konzerthaus de Viena, Concertgebouw d’Amsterdam, Txaikovski Hall de Moscou, Salle Bourgie de Mont-real, Philharmonie de París, Auditori del Musée d’Orsay, Chapelle Corneille de Rouen i al cicle Grands Interprètes de Tolosa de Llenguadoc, Festival Musiq’3 de Brussel·les, Seine Musicale...

    El 2016 debutà en concert amb l’Orchestre National du Capitole de Tolosa de Llenguadoc. I ha actuat igualment amb l’Orquestra de Baden-Baden, Orchestra National de Montpeller, Orchestre de Canes, Orchestre de Dijon-Borgonya i amb les orquestres de la BBC. Durant la temporada 2020-21 la seva agenda inclou actuacions amb l’Orchestre de l’Opéra de Toló, Orchestre National du Capitole de Tolosa de Llenguadoc, Orchestre de l’Opéra de Bordeus, Orchestre de Chambre de París, Glacier Symphony…

    Com a músic de cambra, ha col·laborat amb Edgar Moreau, Raphaël Sévère, Philippe Jaroussky, Elsa Dreisig, Josep-Ramon Olivé, Antoine Morinière, Boris Grelier, Anaïs Constans, els germans La Marca, Kathryn Rudge, Anastasia Kobekina, Quatuor Arod, Félicien Brut...

    El 2016 va signar un contracte en exclusiva amb Warner Classics/Erato. El primer enregistrament per al segell va ser Leyendas. El segon, Bach inspirations, va aparèixer la tardor del 2018. I el tercer, Aranjuez, enregistrat amb l’Orchestre National du Capitole de Tolosa de Llenguadoc, sota la direcció de Ben Glassberg (editat la tardor del 2020), va tenir una bona acollida de la crítica francesa i internacional i va ser guardonat amb un Choc de Classica, un Diapason d'Or i va ser seleccionat per «Gramaphone».

  • 20211118 Nadal al Palau DESKTOP

  • Textos

    Francis Poulenc (1899-1963)
    À sa guitare
    Text de Pierre de Ronsard (1524-1585)

    Ma guitare, je te chante,
    par qui seule je déçois,
    je déçois, je romps, j’enchante
    les amours que je reçois.

    Guitarra meva, et canto
    per qui només decebo,
    decebo, trenco, delecto
    els amors que rebo.

    Au son de ton harmonie
    je rafraîchis ma chaleur,
    ma chaleur, flamme infinie,
    naissante d’un beau malheur.

    Al so de la teva harmonia
    refresco el meu ardor,
    el meu ardor, flama infinita,
    que neix d’un bell infortuni.

    Giuseppe Giordani (1751-1798)
    Caro mio ben

    Caro mio ben
    credimi almen,
    senza di te
    languisce il cor.

    Estimat,
    almenys creu-me,
    sense tu
    se’m marceix el cor.

    Il tuo fedel
    sospira ognor.
    Cessa, crudel,
    tanto rigor!

    Jo, fidel,
    sospiro per tu en tot moment.
    Cessa, cruel, de tractar-me,
    tan severament!

    Francesca Caccini (1587-1640)
    Chi desia di saper

    Chi desia di saper che cosa è amore,
    io dirò, che non sia se non ardore,
    che non sia se non dolore,
    che non sia se non timore,
    che non sia se non furore,
    io dirò che non sia se non ardore,
    chi desia di saper che cosa è amore.

    A qui vulgui saber què és l’amor,
    li diré, que no és sinó ardor,
    que no és sinó dolor,
    que no és sinó por,
    que no és sinó fúria,
    li diré que no és sinó ardor,
    a qui vulgui saber què és l’amor.

    Chi mi domanderà s’amor’ io sento,
    io dirò che’l mio foco è tutto spento,
    ch’io non provo più tormento,
    ch’io non tremo, ne pavento,
    ch’io ne vivo ogn’ or contento,
    io dirò che’l mio foco è tutto spento,
    chi mi domandera s’amor’ io sento.

    A qui em demani si jo sento amor
    li diré que el meu foc està apagat,
    que ja no sento turment,
    que no tremolo, ni temo,
    que visc cada hora feliç,
    li diré que el meu foc està apagat,
    a qui em demani si jo sento amor.

    Chi mi consiglierà ch’io debb’amare,
    io dirò che non vò più sospirare,
    né temere, né sperare,
    né avvampare né gelare,
    né languire né penare.
    Io dirò che non vò più sospirare,
    chi mi consiglierà ch’io debb’amare.

    A qui m’aconselli que estimi,
    li diré que ja no vull sospirar,
    ni tenir por ni esperança,
    ni cremar-me ni congelar-me,
    ni llanguir ni patir.
    Li diré que ja no vull sospirar,
    a qui m’aconselli que estimi.

    Chi d’amor crederrà dolce il gioire,
    io dirò che più dolce è amor fuggire,
    ne piegarsi al suo desire,
    ne tentar suoi sdegni, et ire,
    ne provare il suo martire,
    io dirò che più dolce è amor fuggire,
    chi d’amor crederrà dolce il gioire.

    A qui cregui en la dolça alegria de l’amor,
    li diré que és més dolç fugir,
    no inclinar-se davant el seu desig,
    ni temptar el seu menyspreu i ira,
    ni tastar-ne el sofriment,
    li diré que és més dolç fugir,
    a qui cregui en la dolça alegria de l’amor.

    John Dowland (1563-1626)
    In darkness let me dwell

    In darkness let me dwell; the ground shall sorrow be,
    The roof despair, to bar all cheerful light from me;
    The walls of marble black, that moist’ned still shall weep;
    My music, hellish jarring sounds, to banish friendly sleep.
    Thus, wedded to my woes, and bedded to my tomb,
    O let me living die, till death do come.

    En la foscor romandré; el terra será dolor,
    el sostre serà desesperança, per allunyar tota llum alegre de mi;
    les parets de marbre negre, que encara humides, ploraran;
    la meva música, sons infernals, per desterrar la son acollidora.
    Així, casat amb les meves afliccions, i ajagut al meu sepulcre,
    oh, deixa’m viure moribund, fins que arribi la mort.

    Come again

    Come again!
    Sweet love doth now invite
    Thy graces that refrain
    To do me due delight,
    To see, to hear, to touch, to kiss, to die,
    With thee again in sweetest sympathy.

    Torna!
    Dolç amor, que ara convida
    les teves gràcies que s’abstenen
    de causar-me delit,
    veure, sentir, tocar, besar, morir,
    amb tu de nou en el millor benestar.

    Come again!
    That I may cease to mourn
    Through thy unkind disdain;
    For now left and forlorn
    I sit, I sigh, I weep, I faint, I die
    In deadly pain and endless misery.

    Torna!
    Així puc deixar de plorar,
    pel teu menyspreu cruel;
    ara, abandonat i sense consol
    m’assec, sospiro, ploro, defalleixo, moro
    en el dolor mortal i la misèria sense fi.

    All the night
    My sleeps are full of dreams,
    My eyes are full of streams.
    My heart takes no delight
    To see the fruits and joys that some do find
    And mark the storms are me assign’d.

    Cada nit
    el meu son és ple de somnis,
    els meus ulls, plens de rierols,
    el meu cor no té delit
    per veure els fruits i la joia que altres troben,
    i mostren les tempestes que m’han assignat.

    Gentle Love,
    Draw forth thy wounding dart,
    Thou canst not pierce her heart;
    For I, that do approve
    By sighs and tears more hot than are thy shafts
    Did tempt while she for triumph laughs.

    Dolç amor,
    lleva aquest dard feridor,
    no puc perforar el seu cor
    jo, que m’entesto
    amb sospirs i llàgrimes més calentes que la teva sageta,
    ho intento mentre ella riu triomfant.

    Henry Purcell (1659-1695)
    “When I am laid”, ària de Dido de l’òpera Dido and Aeneas

    When I am laid in earth,
    May my wrongs create
    No trouble, no trouble in thy breast;
    Remember me, remember me, but ah!
    forget my fate.

    Quan em cobreixi la terra,
    que els meus mals no desvetllin
    cap recança al vostre cor:
    recordeu-me!... Mes, ai,
    oblideu el meu destí!

    Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
    Abendempfindung, KV. 523 
    Text de Joachim Heinrich Campe (1746-1818)

    Abend ist’s, die Sonne ist verschwunden,
    und der Mond strahlt Silberglanz;
    so entflieh’n des Lebens schönste Stunden,
    flieh’n vorüber wie im Tanz!

    És de nit, el sol ha desaparegut
    i la lluna irradia la seva brillantor de plata;
    així fugen les hores més belles de la vida,
    passen fugaces com en un ball.

    Bald entflieht des Lebens bunte Szene,
    und der Vorhang rollt herab.
    Aus ist unser Spiel! Des Freundes Träne
    fließet schon auf unser Grab.

    Aviat fugirà l’acolorida escena de la vida,
    i caurà el teló;
    la nostra representació haurà acabat, les llàgrimes de l’amic
    correran sobre la nostra tomba.

    Bald vielleicht mir weht, wie Westwind leise,
    eine stille Ahnung zu –
    schließ’ ich dieses Lebens Pilgerreise,
    fliege in das Land der Ruh’.

    Potser aviat (sento que m’arriba, com un suau vent de l’Oest,
    un calmat pressentiment)
    acabaré el meu pelegrinatge per aquesta vida
    i volaré al país del repòs.

    Werd’t ihr dann an meinem Grabe weinen,
    trauernd meine Asche seh’n,
    dann, o Freunde, will ich euch erscheinen
    und will Himmel auf euch weh’n.

    I aleshores plorareu ran de la meva tomba
    i veureu entristits les meves cendres,
    llavors, oh amics!, m’apareixeré davant vostre
    i bufaré, impulsant-vos cap al cel.

    Schenk’ auch du ein Tränchen mir
    und pflücke mir ein Veilchen auf mein Grab;
    und mit deinem seelenvollen Blicke
    sieh’ dann sanft auf mich herab.

    Regala’m tu també una llagrimeta
    i talla una violeta per a la meva tomba,
    i amb el teu esguard ple de vida
    mira suaument cap avall, cap a mi.

    Weih mir eine Träne, und ach!
    Schäme dich nur nicht, sie mir zu weih’n,
    oh, sie wird in meinem Diademe
    dann die schönste Perle sein.

    Plora una llàgrima i, ai!
    no t’avergonyeixis de dedicar-me-la;
    perquè serà, en la meva diadema,
    la perla més bonica.

    Giovanni Paisiello (1740-1816)
    Nel cor più non mi sento
    Text de Giuseppe Palomba (1769-1825)

    Nel cor più non mi sento
    brillar la gioventù.
    Ragion del mio tormento,
    Amor, ci hai colpa tu.

    Ja no sento en el meu cor
    que hi brilla la joventut;
    la raó del meu turment,
    Amor, ets tu!

    Mi pizzichi, mi stuzzichi,
    mi pungichi, mi mastichi;
    Che cosa è questa oimè?

    Em provoques, m’empenys,
    em punxes, em mastegues;
    quina cosa és aquesta?

    Pietà, pietà, pietà!
    Amore è un certo che,
    che disperar mi fa!

    Pietat, pietat, pietat!
    Amor una cosa és certa,
    i és que em desesperes!

    Gioachino Rossini (1792-1868)
    “Di tanti palpiti”, ària de Tancredi de l’òpera Tancredi

    Di tanti palpiti, di tante pene,
    dolce mio bene, spero merce.
    Mi rivedrai…
    ti rivedrò…
    nei tuoi bei rai mi pascerò.
    Deliri, sospiri…
    accenti, contenti!
    Sarà felice, il cor mel dice,
    il mio destino vicino a te.

    De tants batecs, de tantes penes,
    dolç amor, sigues el meu consol.
    Em tornaràs a veure...
    et tornaré a veure...
    La teva mirada serà el meu aliment.
    Deliris… Somnis…
    Paraules… Alegries…
    El cor em diu que seré feliç,
    el meu destí al teu costat.

    Enric Granados (1867-1916)
    El mirar de la maja 

    ¿Por qué es en mis ojos
    tan hondo el mirar
    que a fin de cortar
    desdenes y enojos
    los suelo entornar?
    ¿Qué fuego dentro llevarán
    que si acaso con calor
    los clavo en mi amor
    sonrojo me dan?

    Por eso el chispero
    a quien mi alma di
    al verse ante mí
    me tira el sombrero
    y díceme así:
    “Mi Maja, no me mires más
    que tus ojos rayos son
    y ardiendo en pasión
    a muerte me dan”.

    Franz Schubert (1797-1828)
    Erlköning
    Text de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)

    Wer reitet so spät durch Nacht und Wind?
    Es ist der Vater mit seinem Kind:
    Er hat den Knaben wohl in dem Arm,
    er fasst ihn sicher, er hält ihn warm.

    Qui colca tan tard, en freda nit?
    És un bon pare amb son fill petit;
    a pes de braços duu el tendre infant,
    l’estreny amb força i el va escalfant.

    „Mein Sohn, was birgst du so bang dein Gesicht?“
    „Siehst, Vater, du den Erlkönig nicht?
    Den Erlenkönig mit Kron’ und Schweif?“
    „Mein Sohn, es ist ein Nebelstreif.“

    —Fill meu, per què el rostre amagues poruc?
    —Ai pare, el rei dels verns no veus tu?
    Corona i ròssec duu el rei dels verns!
    —Fill meu, ço un cap de núvol és.

    „Du liebes Kind, komm, geh mit mir!
    Gar schöne Spiele spiel’ ich mit dir;
    manch’ bunte Blumen sind an dem Strand,
    mein’ Mutter hat manch gülden Gewand.“

    “Ninet amat, au, vine amb mi!
    Farem plegats uns jocs ben bonics;
    allà a la riba hi ha belles flors
    i la mare té uns vestits de colors.”

    „Mein Vater, mein Vater, und hörest du nicht,
    was Erlenkönig mir leise verspricht?“
    „Sei ruhig, bleibe ruhig, mein Kind:
    In dürren Blättern säuselt der Wind.“

    —Ai pare, mon pare, tu açò no has sentit
    que el rei dels verns a l’orella m’ha dit?
    —No temis, no t’espantis, fill meu;
    són fulles seques, brunzen pel vent.

    „Willst, feiner Knabe, du mit mir gehn?
    Meine Töchter sollen dich warten schön;
    meine Töchter führen den nächtlichen Rein
    und wiegen und tanzen und singen dich ein.“

    “No vols, ninet, vindre amb mi allà?
    Mes gentils filletes t’esperen ja;
    mes filletes fan la sardana a la nit
    i amb danses i cants rondaran el teu llit.”

    „Mein Vater, mein Vater, und siehst du nicht dort
    Erlkönigs Töchter am düstern Ort?“
    „Mein Sohn, mein Sohn, ich seh es genau:
    Es scheinen die alten Weiden so grau.“

    —Ai pare, mon pare, no albires tampoc
    del rei les filles allà, tan fosc?
    —Fill meu, fill meu, ja ho veig, ja ho entenc:
    t’ho semblen els salzes vells, tan grisencs.

    „Ich liebe dich, mich reizt deine schöne Gestalt;
    und bist du nicht willig, so brauch ich Gewalt.“
    „Mein Vater, mein Vater, jetzt fasst er mich an!
    Erlkönig hat mir ein Leids getan!“

    “T’estimo, nin, m’encisa la fila que fas;
    si no vens de bones, per força vindràs.”
    —Ai pare, mon pare, que ja m’ha agafat!
    Quin mal que em fa el rei dels verns, quin mal!

    Dem Vater grausets, er reitet geschwind,
    er hält in den Armen das ächzende Kind,
    erreicht den Hof mit Müh’ und Not:
    In seinen Armen das Kind war tot.

    S’esglaia el pare i colca rabent;
    duu a pes de braços el nin fent gemecs;
    arriba a casa amb gran esforç:
    en els seus braços el nin… és mort!

    Gabriel Fauré (1845-1924)
    Au bord de l’eau, op. 8/1
    Text de Sully Prudhomme (1839-1907)

    S’asseoir tous deux au bord du flot qui passe,
    Le voir passer;
    Tous deux, s’il glisse un nuage en l’espace,
    Le voir glisser;

    Asseure’s tots dos a la vora de l’onatge que passa,
    veure’l passar;
    tots dos, si llisca un núvol a l’espai,
    veure’l lliscar;

    À l’horizon, s’il fume un toit de chaume,
    Le voir fumer;
    Aux alentours si quelque fleur embaume,
    S’en embaumer;

    a l’horitzó, si fumeja una teulada de palla,
    veure-la fumar;
    pels voltants si alguna flor és perfumada,
    perfumar-se’n;

    Entendre au pied du saule où l’eau murmure
    L’eau murmurer;
    Ne pas sentir, tant que ce rêve dure,
    Le temps durer;

    escoltar al peu del salze, on l’aigua mormola,
    la remor de l’aigua;
    no sentir, mentre dura aquest somni,
    la durada del temps;

    Mais n’apportant de passion profonde
    Qu’à s’adorer,
    Sans nul souci des querelles du monde,
    Les ignorer;

    i no tenint passió més profunda
    que adorar-se l’un a l’altre,
    sense cap preocupació pels problemes del món,
    ignorar-los;

    Et seuls, tous deux devant tout ce qui lasse,
    Sans se lasser,
    Sentir l’amour, devant tout ce qui passe,
    Ne point passer !

    i sols, tots dos davant de tot el que avorreix,
    sense avorrir-se,
    sentir l’amor, davant de tot el que passa.
    No passar!

    Nocturne, op 43/2 
    Text d’Auguste Villiers de l’Isle-Adam (1838-1889)

    La Nuit, sur le grand mystère,
    Entr’ouvre ses écrins bleus:
    Autant de fleurs sur la terre,
    Que d’étoiles dans les cieux!

    La Nit, en un gran misteri
    entreobre els seus joiers blaus:
    tantes flors en la terra
    com estrelles en el cel!

    On voit ses ombres dormantes
    S’éclairer, à tous moments,
    Autant par les fleurs charmantes
    Que par les astres charmants.

    Veiem les seves ombres adormides
    il·luminar-se, en tot moment,
    tant per les flors encisadores
    com pels astres encantadors.

    Moi, ma Nuit au sombre voile
    N’a, pour charme et pour clarté,
    Qu’une fleur et qu’une étoile:
    Mon amour et ta beauté !

    Jo, la meva nit de vel obscur
    no té per encant i brillantor
    més que una flor i que una estrella:
    el meu amor i la teva bellesa.

    Barbara (1930-1997)
    Septembre

    Jamais la fin d’été n’avait paru si belle.
    Les vignes de l’année auront de beaux raisins.
    On voit se rassembler, déjà les hirondelles
    mais il faut se quitter, pourtant, l’on s’aimait bien.

    Mai el final de l’estiu ha estat tan bonic.
    Les vinyes enguany tindran raïms preciosos.
    Veiem les orenetes aplegant-se,
    però ens hem de separar, tanmateix ens hem estimat.

    Quel joli temps pour se dire au revoir.
    Quel joli soir pour jouer ses vingt ans.
    Sur la fumée des cigarettes,
    l’amour s’en va, mon coeur s’arrête.
    Quel joli temps pour se dire au revoir.
    Quel joli soir pour jouer ses vingt ans.

    Quin bon moment per dir adeu.
    Quina tarda més bonica per jugar-se els vint anys.
    Sobre el fum de les cigarretes,
    l’amor se’n va, el meu cor s’atura.
    Quin bon moment per dir adeu.
    Quina tarda més bonica per jugar-se els vint anys.

    Les fleurs portent déjà les couleurs de septiembre
    et l’on entend, de loin, s’annoncer les bateaux.
    Beau temps pour un chagrin que ce temps couleur d’ambre.
    Je reste sur le quai. Mon amour, à bientôt.

    Les flors ja llueixen els colors de setembre
    i podem escoltar les barques de lluny.
    Temps bonic per a una pena, aquest temps color d’ambre.
    Em quedo a l’andana. Amor meu, fins aviat.

    Quel joli temps, mon amour, au revoir.
    Quel joli temps pour jouer ses vingt ans.
    Sur la fumée des cigarettes,
    l’amour nous reviendra peut-être.
    Peut-être un soir, au détour d’un printemps.
    Quel joli temps, le temps de se revoir.

    Quin bon moment per dir adeu.
    Quina tarda més bonica per jugar-se els vint anys.
    Sobre el fum de les cigarretes,
    l’amor pot tornar a nosaltres.
    Potser un vespre, al tombant de la primavera.
    Quin temps més bonic, el moment de retrobar-nos.

    Jamais les fleurs de mai n’auront paru si belles.
    Les vignes de l’année auront de beaux raisins.
    Quand tu me reviendras, avec les hirondelles,
    car tu me reviendras, mon amour, à demain…

    Mai les flors de maig hauran semblat tan belles.
    Les vinyes de l’any tindran raïms preciosos.
    Quan tornis a mi, amb les orenetes,
    perquè tornaràs a mi, amor meu, fins demà...

    Federico García Lorca (1898-1936)
    Anda jaleo

    Yo me arrimé a un pino verde
    por ver si la divisaba,
    y sólo divisé el polvo
    del coche que la llevaba.
    Anda jaleo, jaleo:
    ya se acabó el alboroto
    y vamos al tiroteo.

    No salgas, paloma, al campo,
    mira que soy cazador,
    y si te tiro y te mato
    para mí será el dolor,
    para mí será el quebranto.
    Anda, jaleo, jaleo, etc.

    En la calle de los Muros
    han matado una paloma.
    Yo cortaré con mis manos
    las flores de su corona.
    Anda, jaleo, jaleo, etc.

    Luiz Bonfá (1922-2001)
    Manhã de Carnaval
    Text de Carl Sigman (1909-2000)

    Manhã, tão bonita manhã
    Na vida, uma nova canção
    Cantando só teus olhos
    Teu riso, tuas mãos
    Pois há de haver um dia
    Em que virás

    Demà, tan bonic matí
    a la vida, una nova cançó
    cantant només els teus ulls,
    el teu riure, les teves mans,
    perquè hi haurà un dia
    que vindràs.

    Das cordas do meu violão
    Que só teu amor procurou
    Vem uma voz
    Falar dos beijos perdidos
    Nos lábios teus

    De les cordes de la meva guitarra,
    que només buscava el teu amor,
    arriba una veu
    que parla dels petons perduts
    als teus llavis.

    Canta o meu coração
    Alegria voltou
    Tão feliz a manhã deste amor

    El meu cor canta.
    L’alegria ha tornat,
    tan feliç a l’alba d’aquest amor.

    Manhã tão bonita manhã
    De um dia feliz que chegou
    O sol no céu surgiu
    Em cada cor brilhou
    Voltou o sonho então ao coração

    Demà, tan bonic matí,
    d’un dia feliç que ha arribat,
    el sol ha sorgit al cel,
    i ha brillat a cada cor.
    Aleshores el cor ha tornat a somiar.

    Depois deste dia feliz
    Não sei se outro dia haverá
    É nossa manhã, tão bela afinal
    Manhã de carnaval

    Després d’aquest dia feliç
    no sé si un altre dia vindrà.
    I el nostre matí, finalment tan bonic,
    matí de Carnaval.

    Canta o meu coração, etc.
    Alegria voltou
    Tão feliz a manhã desse amor

    El meu cor canta.
    L’alegria ha tornat,
    tan feliç a l’alba d’aquest amor.

    Ariel Ramírez (1921-2010)
    Alfonsina y el mar

    Por la blanda arena que lame el mar
    su pequeña huella no vuelve más,
    un sendero solo de pena y silencio llegó
    hasta el agua profunda.
    Un sendero solo de penas mudas llegó
    hasta la espuma.

    Sabe Dios qué angustia te acompañó
    qué dolores viejos, calló tu voz
    para recostarte arrullada en el canto
    de las caracolas marinas.
    La canción que canta en el fondo oscuro del mar
    la caracola.

    Te vas Alfonsina con tu soledad,
    ¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
    Y una voz antigua de viento y de sal
    te requiebra el alma y la está llevando
    y te vas hacia allá como en sueños,
    dormida, Alfonsina, vestida de mar.

    Cinco sirenitas te llevarán
    por caminos de algas y de coral
    y fosforescentes caballos marinos harán
    una ronda a tu lado.
    Y los habitantes del agua van a jugar
    pronto a tu lado.

    Bájame la lámpara un poco más,
    déjame que duerma nodriza en paz
    y si llama él no le digas que estoy,
    dile que Alfonsina no vuelve.
    Y si llama él no le digas nunca que estoy,
    di que me he ido.

    Te vas Alfonsina con tu soledad, etc.

    Benjamin Britten (1913-1976)
    Il est quelqu’un sur terre

    Il est quelqu’un sur terre,
    va, mon rouet !
    Docile, tourne, va ton train,
    et dis, tout bas, ton doux refrain,
    il est quelqu’un sur terre,
    vers qui mes rêves vont.

    Hi ha algú a la terra,
    vinga filosa!
    Dòcil, gira, ves al teu pas,
    i digues, baixet, la teva dolça cançó,
    hi ha algú sobre la terra
    cap a qui van els meus somnis.

    Il est dans la vallée,
    va, mon rouet !
    Docile, tourne, va ton train,
    et dis, tout bas, ton doux refrain,
    il est dans la vallée,
    un moulin près du pont.

    Ell és a la vall,
    vinga filosa!
    Dòcil, gira, ves al teu pas,
    i digues, baixet, la teva dolça cançó,
    Ell és a la vall,
    un molí prop d’un pont.

    L’amour y moud’ sa graine,
    va, mon rouet !
    Docile, tourne, va ton train,
    et dis, tout bas, ton doux refrain,
    l’amour y moud’ sa graine,
    tant que le jour est long.

    L’amor hi moldrà el seu gra
    vinga filosa!
    Dòcil, gira, ves al teu pas,
    i digues, baixet, la teva dolça cançó,
    l’amor hi moldrà el seu gra
    mentre dura el dia.

    La nuit vers les étoiles,
    va, mon rouet !
    Docile, tourne, va ton train,
    et dis, tout bas, ton doux refrain,
    la nuit vers les étoiles,
    soupire sa chanson.

    La nit cap a les estrelles
    vinga filosa!
    Dòcil, gira, ves al teu pas,
    i digues, baixet, la teva dolça cançó,
    la nit cap a les estrelles
    sospira la seva cançó.

    La rou’ s’y est brisée.
    Va, mon rouet !
    Docile, tourne, va ton train,
    et dis, tout bas, ton doux refrain,
    la rou’ s’y est brisée.
    Finie est la chanson.

    La roda s’ha trencat
    vinga filosa!
    Dòcil, gira, ves al teu pas,
    i digues, baixet, la teva dolça cançó,
    la roda s’ha trencat.
    La cançó s’ha acabat.

  • També et pot interessar...

    Palau Grans Veus

    Franco Fagioli
    Dijous, 20.01.22 - 20h

    Franco Fagioli, contratenor 
    Ensemble Gabetta Consort 
    Andrés Gabetta, director 

    Obres de Purcell, Vinci, Händel, Vivaldi, Porpora i Locatelli

    Preus: de 12 a 60 €

    Julia Lezhneva
    Dilluns, 07.02.22 - 20h

    Julia Lezhneva, soprano 
    Pavel Nersessian, piano

    Obres de Händel, Vivaldi, Haydn i Mozart

    Preu: de 30 a 45 €

    Jonas Kaufmann, Diana Damrau & Helmut Deutsch
    Dissabte, 09.04.22 - 20 h

    Diana Damrau, soprano 
    Jonas Kaufmann, tenor 
    Helmut Deutsch, piano

    Lieder de Schumann i Brahms 

    Preus: de 35 a 150 €

Índex