El confinament provocat per la pandèmia durant el 2020 va commocionar la humanitat i produí un impacte molt profund en l’àmbit cultural i especialment en els artistes, que van haver d’interrompre la seva activitat. Alguns d’ells, però, ho van aprofitar per explotar la seva faceta creativa mirant a l’ànima de la música i de la seva capacitat espiritual. És el cas de la soprano Sonya Yoncheva, que juntament amb Leonardo García Alarcón, director i fundador de la Cappella Mediterranea, es van reunir per materialitzar el projecte discogràfic Rebirth, el quart treball en solitari que la soprano búlgara enregistra per a Sony Classical i que inclou música creada en cinc segles d’història. I d’això va el concert d’aquesta nit, d’una barreja heterogènia extraordinària que arrenca amb Monteverdi, Barbara Strozzi, Stradella i Caldara, un viatge que ens porta d’Itàlia a Espanya, a Anglaterra i fins i tot a Bulgària. Un repertori que té com a objectiu establir connexions entre els estats d’ànim i les textures musicals.

Claudio Monteverdi és una figura cabdal a la història de la música; les seves composicions són les que millor exemplifiquen la transició entre l’estètica renaixentista i la nova expressivitat que sorgí amb el Barroc. Parlar de Monteverdi és parlar del madrigal, la forma de música profana més important del seu temps, fonamentalment a Itàlia, però estesa ràpidament a altres països europeus; en va compondre nou llibres en què es pot apreciar l’evolució de la seva música, des de l’estil polifònic fins a la utilització de la monodia acompanyada. El compositor italià també va saber fer realitat l’aleshores nova i revolucionària concepció de l’art musical sorgida a la Camerata Fiorentina, que va suposar el naixement de l’òpera com a gènere musical. El 1607 va canviar la història en rebre l’encàrrec d’una obra segons el patró que Peri i Caccini havien establert en la seva Euridice, una obra de stile rappresentativo caracteritzat per una veu que declamava per sobre un acompanyament instrumental. El resultat va ser L’Orfeo, amb què va fonamentar les bases de l’òpera com a gènere i que agafaria embranzida durant el Barroc.

La biografia d’Alessandro Stradella va quedar marcada per les seves aventures amoroses, perseguit per marits gelosos i perquè morí assassinat, però la seva obra, ja instal·lada al Barroc, recull part del llegat monteverdià; considerat un dels compositors més destacats del Seicento, forma part de la segona generació de compositors de cantates, és recordat per les seves òperes i oratoris i considerat el creador del concerto grosso, que contraposava un petit grup de solistes amb una orquestra completa. Però va ser Francesco Cavalli l’hereu espiritual de Monteverdi pel que fa a la composició d’òperes i responsable que el gènere sortís dels palaus per arribar al gran públic a la Venècia de mitjan segle XVII. Tot i que també va deixar una marcada empremta en la composició de música sacra, aquesta faceta no li ha estat mai prou reconeguda.

El Barroc a Anglaterra va tenir com a gran representant Henry Purcell, que va saber sintetitzar l’estil de la música italiana i francesa per fer-ne una de nova i establir-ne les bases a la cort imperial. Amb la seva única òpera, Dido i Enees, va assolir un nivell d’expressió vocal aleshores sense precedents en les obres vocals angleses. Anterior a Purcell, jugà un paper important l’aportació de John Dowland, el llaütista més gran del Renaixement i un dels compositors més importants que ha donat Anglaterra, o Orlando Gibbons, que ha passat a la història, sobretot, per la seva música religiosa, destinada al culte anglicà.

A Espanya, però, l’estil barroc a l’entorn musical va seguir un camí singular respecte del que s’escoltava a la resta d’Europa, a causa d’una conjuntura intel·lectualment precària, un marcat conservadorisme que rebutjava les influències estrangeres i un aïllament internacional considerable. Aquestes condicions van provocar que durant el segle XVII, d’una banda se seguissin cultivant les formes i característiques estilístiques del segle anterior i, d’una altra, s’accentués l’influx de la música popular en la culta amb les seves peculiaritats rítmiques, harmòniques i instrumentals. En aquest context, però, van néixer a Espanya importants formes musicals escèniques, com la sarsuela barroca o les tonadillas; pel que fa a compositors, i en diferents disciplines, destacaren noms com ara Mateo Romero, José de Nebra, Juan de Hidalgo i Antonio Soler, entre d’altres, bastant més coneguts que els escollits al programa d’avui, com el cantant i guitarrista José Marín, l’arpista Lucas Ruiz de Ribayaz o el guitarrista Santiago de Murcia. Tot un món per descobrir acompanyats de Sonya Yoncheva.

Manel Cereijo, musicòleg

Aquest projecte ha sorgit del silenci, el silenci en què un cataclisme global ha submergit el món de la música en directe durant uns mesos, però també el silenci pregnant que precedeix el naixement d’una nova creació. Sonya Yoncheva va concebre aquest projecte fa deu anys, a l’inici de la seva carrera, quan va sentir un gran desig d’introduir els oients en el missatge contemporani de la música barroca. També va ser el moment en què va conèixer Leonardo García Alarcón, que imparteix classes de música barroca al Conservatori de Ginebra, on va dirigir una producció de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi en què la soprano va interpretar el paper principal. En aquell moment els dos músics no tenien ni idea de quin seria el seu proper projecte conjunt. Però quan la pandèmia del coronavirus va colpejar Europa el març del 2020, es van embarcar en un diàleg musical: a cadascun dels suggeriments de la cantant, el director responia amb un dels seus aprofitant el seu coneixement detallat del Barroc.

El projecte va evolucionar orgànicament. Conegut pel seu treball amb el conjunt Cappella Mediterranea, que està format per músics virtuosos que toquen instruments d’època, García Alarcón parla d’haver “abraçat aquesta música amplificant la veu sensual de Sonya i embolicant-la com una aura” en la intimitat d’una llegendària sala de concerts convertida en estudi d’enregistrament per a l’ocasió que és La Chaux-de-Fonds.

La mateixa Yoncheva afegeix: “Aquest projecte té una gran importància personal i artística per a mi. M’agradaria destacar la qualitat atemporal d’aquesta música, la sensació de llibertat il·limitada que ens ofereix als éssers humans d’una manera tan instantània. Per a mi, és una crida a un renaixement, a la renovació del tipus que el nostre món tan desesperadament necessita avui. És un viatge de tornada als més profunds recessos de la psique humana i als seus orígens en la música i les arts. És sorprenent descobrir fins a quin punt determinats estils de composició musical ens han mantingut sorprenentment a prop al llarg de cinc-cents anys d’història, imbuïts, com són, d’una enorme empenta emocional i alhora d’una gran senzillesa”.

Aquest viatge comença a Europa i a la Itàlia de Claudio Monteverdi, que va crear el laboratori de les emocions humanes que coneixem com a òpera. Tal com explica García Alarcón: “Els oients notaran que a L’incoronazione di Poppea no és l’heroïna homònima la que volia cantar Sonya sinó el paper d’Arnalta, la infermera, l’«Oblivion soave» de la qual és com un moment de contemplació tranquil·la de la cara d’un món turbulent. Voglio di vita uscir és una obra mestra encara molt desconeguda que Monteverdi va escriure com a homenatge al seu alumne Benedetto Ferrari. També és una de les obres més modernes del compositor. Hem optat per subratllar el contrast total en termes de tempo i escriptura harmònica entre la xacona de la primera part, que s’escolta aquí en una versió instrumental per a flauta i continu, i la següent secció vocal, «S’apre la tomba»”.

Com a successor natural de Monteverdi, Francesco Cavalli va introduir l’òpera a Venècia. Representada allà per primera vegada el 1654 o 1655, la seva òpera Xerse es va presentar al Louvre de París amb motiu del casament de Lluís XIV el 1660. Va ser una revelació per al públic de l’època. Cavalli també va ser mestre de la cantant i compositora Barbara Strozzi, una de les primeres dones que va estar activa en aquest camp. La tradició musical establerta per Cavalli va ser continuada per Alessandro Stradella, un compositor que ha estat descrit com “el veritable hereu de l’estil vocal de Cavalli” i l’oratori del qual, San Giovanni Battista, reflecteix la vessant espiritual d’aquest projecte. Posa en relleu l’art de la dissonància, un art que, segons García Alarcón, “Sonya ha dominat amb una intel·ligència intuïtiva fusionant la seva veu amb les harmonies intenses de l’orquestra”.

Aquesta dimensió espiritual també es troba a Hear me, o God, una pregària escrita pel famós contemporani i també dramaturg de Shakespeare, Ben Jonson. Va ser musicat per Alfonso Ferrabosco II, un compositor britànic que va ajudar a forjar un vincle entre Itàlia i la cort de la reina Elisabet I. Yoncheva recorda que “quan vaig gravar Hear me, o God, vaig sentir com si estigués en una església, resant, i després, corpresa per un impuls sobtat, vaig començar a parlar en comptes de cantar”. El director reprèn aquest fil: "Va ser tan emotiu que vam decidir mantenir aquesta versió per a l’àlbum". Aquesta peça també fa l’ullet a la música del segle XX, un eco inèdit entre dues èpoques, ja que la cançó d’ABBA Like an angel passing through my room es basa en les mateixes quatre notes. “És una coincidència perfecta que tanca l’el·lipse del temps”, comenta el director amb entusiasme.

La influència del Renaixement va durar molt de temps a Anglaterra, i la música que s’hi va escriure durant el segle XVII es continua escoltant per tot Europa avui dia. Entre els exemples escoltats aquí hi ha peces de Gibbons i Dowland. El cant del cigne, el seu primer i últim gest vocal davant la mort, encapsula la singularitat d’estar destinat tant a morir com a renéixer alhora. “El cigne era el símbol suprem de l’artista en aquesta època, més alt que Apol·lo i, com a encarnació de Júpiter, el cim de l’art líric”, explica García Alarcón, i Yoncheva remarca: “A través de la música l’artista reneix de les seves pròpies cendres, igual que el fènix. Aquest procés ens porta a preguntar-nos qui som realment i d’on venim. És una recerca que ens precipita a múltiples dimensions que transcendeixen tant el temps com l’espai. Tornem d’allà amb un grapat d’evidències i amb vibracions que busquem compartir amb els altres".

Amb les danses de l’Espanya del segle XVII, entrem en un món diferent, un àmbit temporal que ha deixat empremta en la cultura popular llatinoamericana des d’aleshores i fins a l’actualitat. La peça No hay que decir el primor és una jácara, un ball d’una complexitat rítmica sense precedents que solia interpretar-se com a interludi durant les obres de Lope de Vega i Calderón de la Barca. El director argentí l’ha escollit perquè “fa ressò de Pasaje del olvido, una peça per a dues guitarres del compositor veneçolà Simón Díaz en la qual podem escoltar els mateixos ritmes que els que encara hi ha a les cultures actuals”. La cançó tradicional espanyola del segle XVII està representada pel lament Ojos, pues me desdeñáis del compositor José Marín. Segons García Alarcón, les cançons de Marín “mereixen ser rescatades de l’obscuritat perquè són totes molt boniques”.

L’artista les sensibilitats del qual abracen totes les dimensions temporals s’encarnen en la figura de Minerva, la deessa de la saviesa i de les arts. Com la resta de l’acte tercer de l’òpera El Prometeo d’Antonio Draghi, la seva ària ha estat reconstruïda per García Alarcón: només ens n’han arribat les paraules. El director recorda que volia que Yoncheva “encarnés la deessa de les arts amb aquesta ària escrita a l’estil italià del segle XVIII. Per a la meva sorpresa, la manera com la interpreta li confereix una altra dimensió estètica, la del segle XIX italià”. La cantant assegura: “En la nostra qualitat d’artistes, és responsabilitat nostra preservar el nostre patrimoni musical i transmetre’l com una espurna d’una generació a una altra, d’una dimensió temporal a una altra”.

Els músics es van sorprendre quan se’ls va obsequiar amb Zableyalo mi agance, una cançó popular tradicional de la Bulgària natal de Yoncheva. “Amb aquesta peça –explica el director– hem retrocedit encara més en el temps, fins a l’edat mitjana i la tradició del cant pla i gregorià. Tots els músics van acabar en una mena de tràngol catàrtic”. Yoncheva continua dient: “Vaig dir als músics que tanquessin els ulls i que toquessin visceralment. El Renaixement va arribar molt tard a Bulgària: només quan el país va ser alliberat del domini otomà al segle XIX va canviar la situació. Com a resultat, la tradició medieval va romandre una força vital en la nostra cultura al llarg dels segles intermedis. Aquesta cançó popular pren la forma d’una faula d’animals en què el plany d’un petit anyell serveix d’al·legoria a la puresa i la increïble paciència d’aquells que suporten una injustícia i l’experiència dels quals segueix sent atemporal i universal".

Per a García Alarcón, aquest llançament celebra més que un “renaixement”. També representa una “nova manera de concebre els sons i les vibracions dels nostres instruments en un espai dissenyat per donar-nos la sensació que tocàvem dins d’un gran llaüt. Cada músic va intentar transformar els sons del seu instrument d’una manera que permetés que les nostres veus acompanyants creessin una aura per al solista". Yoncheva conclou: “M’agradaria pensar en la música sense categoritzar-la. Aquesta sensació d’atemporalitat obre una perspectiva més àmplia sobre el nostre art i sobre la manera en què podem afectar el nostre proïsme donant-li una sensació d’infinit emocional i intel·lectual. Aquest impuls musical sosté l’esperit i revitalitza l’ànima oferint-nos una sensació de llibertat il·limitada".

Va saltar a la fama fa aproximadament una dècada amb una sèrie d’actuacions als millors teatres d’òpera. La seva formació musical és inusual: està associada estretament amb la música barroca. Però a mesura que ha anat desenvolupant la seva carrera, també ha inclòs a aquest repertori obres tradicionals dels segles XIX i XX.

Va néixer a Plovdiv (1985), que és la segona ciutat de Bulgària, i començà els estudis de música intensivament als sis anys amb piano i cant a l’Escola Nacional de Música i Dansa de Bulgària. Un altre tret inusual de la seva carrera va ser un període com a presentadora de programes musicals per televisió quan era adolescent, una activitat que lluny d’apartar-la dels seus objectius, va ser una experiència que ella mateixa ha declarat que la va ajudar a superar la timidesa i a combatre la por escènica.

Va guanyar diversos concursos de cant a Bulgària, incloent-hi un amb el seu germà, un cantant de rock. Va cridar l’atenció dels músics occidentals després de matricular-se al Conservatori de Ginebra, amb la professora Danielle Borst. El 2009 hi va assolir un mestratge i alhora ja havia iniciat la seva carrera operística. Va ser convidada per William Christie al seu programa de formació Jardin des Voix el 2007, i amb ell ha participat en gires amb Dido and Aeneas de Purcell i Les indes galantes de Rameau, i també ha treballat amb la directora Emmanuelle Haïm en L’incoronazione di Poppea de Monteverdi (enregistrada en DVD), entre altres òperes.

Guanyar l’edició 2010 del concurs Operalia de Plácido Domingo li obrí les portes de molts teatres d’òpera, així com sales de concerts i festivals internacionals de música més enllà del repertori barroc. Va signar contracte amb Sony Classical el 2013 i va causar sensació a la Metropolitan Opera House aquell mateix any debutant com a Gilda de Rigoletto de Verdi. L’any següent va debutar com a Mimì de La bohème, només cinc setmanes després del naixement del seu fill, Mateo, amb el director Domingo Hindoyan. El 2014 es va publicar el seu primer àlbum, Paris, mon amour. Una producció en gira de Faust de Gounod va rebre molt bones crítiques de premsa i públic a tot Europa, i el 2015 guanyà el premi Echo Klassik com a debutant de l’any. El 2016 va acumular més èxits: amb Norma de Bellini en una nova producció molt esperada a la Royal Opera House de Londres, i va llançar el seu segon àlbum en solitari, titulat Handel.

El 2017 va debutar a La Scala de Milà com a Mimì, actuació seguida d’una sèrie d’aparicions molt ben rebudes per la crítica als principals teatres i sales, incloent-hi dues noves produccions a l’Opéra National de París i debutant en el rol d’Élisabeth de Valois de Don Carlo i repetint com a Mimì. Al Met va ser la primera artista que va actuar en tres de les emissions en directe que el teatre va emetre internacionalment durant la temporada 2017-18.

El 2018 va aparèixer el seu tercer àlbum, dedicat a la música de Verdi. Va tornar novament a La Scala com a Imogene a les primeres representacions d’Il pirata de Bellini després de les llegendàries de Maria Callas en aquest rol el 1958. També va debutar en el personatge de principal de Médée de Cherubini en una nova producció que va inaugurar la temporada 2018-19 de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín i va tornar a les seves arrels barroques en actuacions plenament aclamades en el rol principal de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi al Festival de Salzburg. El novembre del 2019 va tornar a l’escenari poques setmanes després del naixement de la seva filla Sophia, en una sèrie de concerts d’àries que la van dur a l’Elbphilharmonie d’Hamburg, Sala Txaikovski de Moscou i Bulgaria Hall de Sofia. Va continuar la temporada repetint el personatge d’Imogene al Teatro Real de Madrid i de Mimì a la Royal Opera House.

Durant la pandèmia del coronavirus 2020-2021 es va mantenir activa, tot actuant al prestigiós Concert de París als peus de la Torre Eiffel que es va retransmetre per televisió arreu del món, amb la part de soprano de la Simfonia núm. 9, en Re menor, op. 125 de Beethoven; al Victoria Hall de Ginebra, i participant al concert Perpetual music a la Staatsoper Unter den Linden de Berlín. També va presentar el seu programa Rebirth per primera vegada, en un concert rebut de manera espectacular al Festival de Salzburg i va obrir la temporada 2020-21 de La Scala amb la gala A riveder le stelle.

El 2021 s’ha produït el llançament d’aquest àlbum, Rebirth (Sony Classical) i ha ofert diversos concerts i actuacions d’òpera de gran nivell, com ara un recital de la sèrie Met Stars Live in Concert retransmès arreu del món per la Metropolitan Opera, el paper principal de Tosca a la Wiener Staatsoper i Opernhaus de Zuric i La traviata a l’Arena di Verona. Aquest octubre va rebre el premi Opus Klassik com a cantant de l’any 2021 per Rebirth.

En poc menys de vint anys s’ha consolidat com un dels conjunts més destacats en el camp de la interpretació de música barroca i clàssica. Les seves qualitats quant a so, compromís, finor i color són unànimement apreciades pel públic que té l’oportunitat d’escoltar-la i són aclamades per la crítica d’arreu del món.

Leonardo García Alarcón va crear aquest conjunt l’any 2005 per afrontar tots els repertoris del món llatí. Entre el madrigal i la gran òpera, Cappella Mediterranea actua amb petita o gran formació, d’acord amb les necessitats de les obres interpretades.

A partir dels repertoris italià i espanyol, el conjunt segueix l’ímpetu de les múltiples curiositats del seu director, interessat igualment en la interpretació de compositors francesos, flamencs o germànics.

Si el repertori íntim de madrigals de Claudio Monteverdi, Barbara Strozzi, Sigismondo d’India o Jacques Arcadelt posa en relleu llaütistes, violagambistes o violinistes barrocs, aplegats al voltant del clavicèmbal i l’orgue de Leonardo García Alarcón, és sens dubte el descobriment o el redescobriment d’un repertori més ampli el que ha establert la reputació internacional de Cappella Mediterranea.

Així, les recreacions d’Il diluvio universale i Nabucco de Michelangelo Falvetti al Festival d’Ambronay, seguides d’El Prometeo d’Antonio Draghi, La finta pazza de Francesco Sacrati i Il palazzo incantato de Luigi Rossi a l’Opéra de Dijon (abans de les reposicions que es van programar a Nancy, Ginebra i a l’Opéra Royal de Versalles) van revelar al públic obres inèdites o desconegudes, fites essencials en la història de l’òpera.

En aquest repertori, els músics de Cappella Mediterranea participen en la recerca de Leonardo García Alarcón sobre les idees d’autenticitat, articulació i encarnació musical.

La seva atracció per totes les formes de teatralitat els ha portat a participar plegats en les sorprenents Indes galantes de Rameau, amb coreografia de Bintou Dembélé i direcció de Clément Cogitore, que va triomfar a l’Opéra Bastille el 2019, o en una relectura d’Atys de Lully, coreografiada i dirigida per Angelin Preljocaj (Ginebra i Versalles, 2022). Aquestes incursions en la música francesa no oculten el nucli del repertori de Cappella Mediterranea, és a dir, Monteverdi, amb L’Orfeo en primer lloc, que s’ha reestrenat en nombroses ocasions (i enregistrat amb Valerio Contaldo en el paper principal) i L’incoronazione di Poppea (Ais de Provença, 2022, reestrenat a Versalles el gener del 2023), però també Francesco Cavalli: Elena (Ais de Provença el 2013), Eliogabalo, a l’Opéra de París (2016), Il Giasone (Ginebra, 2017) i Erismena (Ais de Provença, 2017).

El repertori sacre és un altre dels eixos del conjunt. Els Vespro della Beata Vergine de Monteverdi i la Missa en Si menor i la Passió segons sant Mateu de Bach han fet viure moments especialment intensos, gràcies sobretot a la col·laboració del conjunt amb el Cor de Cambra de Namur, del qual Leonardo García Alarcón és el director artístic des del 2010.

Més recentment, el conjunt s’ha obert al repertori contemporani amb la primera gran composició de Leonardo García Alarcón: l’oratori La Passione di Gesù, una obra poderosa i molt personal, que va ser rebuda amb entusiasme a Ambronay i Ginebra la tardor del 2022, i que s’interpretarà al Festival de Saint-Denis i a la Sala de Concerts de Namur el juny del 2023.

La seva agenda aquest 2023 inclou les estrenes d’Il dono della vita eterna, oratori d’Antonio Draghi, i Jérusalem délivrée, òpera de Philippe d’Orléans, amb el Centre de Musique Baroque de Versalles.

La discografia de Cappella Mediterranea inclou més d’una trentena d’enregistraments aclamats per la crítica, per als segells Ambronay Editions, Naïve, Ricercar i Alpha Classics. El 2021 es va publicar L’Orfeo de Monteverdi i Lamenti & sospiri de Sigismondo d’India amb Mariana Flores i Julie Roset, i el 2022 La finta pazza de Sacrati, amb Mariana Flores, en el marc d’una première mundial. El 2023 està prevista l’estrena d’Amore siciliano, una “petita Tosca” basada en la música de la Itàlia dels segles XVII i XVIII.

Integrants:
Amandine Solano, violí
Laura Corolla, violí
Margaux Blanchard, viola da gamba
Diana Vinagre, violoncel
Eric Mathot, contrabaix
Rodrigo Calveyra, cornetto, flauta
Mónica Pustilnik, guitarra
Quito Gato, guitarra
Marie Bournisien, arpa

Cappella Mediterranea compta amb el suport del Ministeri de Cultura - DRAC Auvergne Rhône Alpes, la Regió Auvergne-Rhône-Alpes, l'Ajuntament de Ginebra, una fundació familiar suïssa, una fundació privada Ginebra, el seu Cercle d'amics i els eu Cercle d'empresaris amb Diot-Siaci, Chatillon Architects, Synapsys, Quinten i 400 socis.

Aline Foriel-Destezet és la principal mecenes de Cappella Mediterranea.

El conjunt és membre de FEVIS (Federació de Conjunts Vocals i Instrumentals Especialitzats) i del CNM (Centro Nacional de la Música).

Nascut a l’Argentina, és director d’orquestra, clavecinista i compositor. Ha esdevingut amb pocs anys una figura clau del món de la música i l’òpera, des de l’Opéra National de París al Teatro Colón de Buenos Aires, però sense oblidar el Grand Théâtre de Ginebra, ciutat on va començar la seva carrera.

Després dels estudis a l’Argentina, el 1997 es traslladà a Europa i va ingressar al Conservatori de Ginebra, a la classe de la clavecinista Christiane Jaccottet. Sota el mestratge de Gabriel Garrido s’endinsà en l’aventura barroca. Així, el 2005 va crear el seu conjunt Cappella Mediterranea per explorar la música barroca italiana, espanyola i hispanoamericana, tot ampliant considerablement el repertori que tenia fins aleshores. Resident del Festival d’Ambronay, hi obtingué els primers èxits, especialment el redescobriment el 2010 de l’oratori de Michelangelo Falvetti Il diluvio universale. El mateix any assumí la direcció del Cor de Cambra de Namur, reconegut com un dels millors grups corals barrocs actuals, i el 2014 fundà l’Orquesta Millenium, que dedica una gran part de l’activitat a la interpretació dels oratoris de G. F. Händel.

També ha redescobert moltes òperes de F. Cavalli: Eliogabalo a l’Opéra National de París, amb posada en escena de Tomas Jolly el 2016; Il Giasone, al Grand Théâtre de Ginebra el 2017, amb posada en escena de Serena Sinigaglia; Elena, posada en escena per Jean-Yves Ruf, i Erismena, amb posada en escena de Jean Bellorini, al Festival d’Art Lyrique d’Ais de Provença, el 2013 i el 2017, respectivament.

A l’Opéra de Dijon, per a El Prometeo d’Antonio Draghi el 2018, posada en escena de Gustavo Tambascio i Laurent Delvert, va compondre la música del tercer acte, atès que els manuscrits estan perduts, i La finta pazza de Francesco Sacrati el 2019, amb posada en escena de Jean-Yves Ruf.

Cal afegir-hi Alcina de G. F. Händel, posada en escena de Serena Sinigaglia, a l’Opéra National de la Lorena (Nancy) el 2020, i Il palazzo incantato de Luigi Rossi el 2020, amb posada en escena de Fabrice Murgia, en una coproducció entre l’Opéra National de la Lorena i l’Opéra Royale de Versalles el 2021.

El 2019 va dirigir l’òpera Les indes galantes de J-Ph. Rameau, a l’Opéra National de París, Opéra Bastille, amb posada en escena de Clément Cogitore i coreografía de Bintou Dembélé, producció per la qual ha estat reconegut com a millor director d’orquestra dels Premis Forum Opéra.

El 2022 va dirigir a Ginebra i Versalles una nova producció de la cèlebre òpera de J. B. Lully Atys, en una versió completament coreogràfica d’Angelin Preljocaj; la Passió segons sant Mateu de J. S. Bach, amb la Cappella Mediterranea, a La Seine Musicale de París i a l’Opéra de Dijon, amb crítiques molt favorables. Va tornar al Festival d’Ais de Provença amb L’incoronazione di Poppea de Monteverdi, amb posada en escena de Ted Huffman; el setembre del 2022 va dirigir per primera vegada l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam en la seva gala anual, amb Acis and Galatea de Händel (orquestració de Mozart), amb posada en escena de Pierre Audi.

El mateix 2022 va encetar un nou capítol en la seva carrera amb l’estrena de l’oratori La Passione di Gesù, la seva primera gran composició contemporània, que va ser molt ben acollida pel públic del Festival d’Ambronay i al Victoria Hall de Ginebra, i que tornarà a interpetar al Festival de Saint-Denis i al Grand Manège de Namur aquest 2023.

Com a director d’orquestra o clavecinista, és convidat a festivals i sales de concerts d’arreu del món. El novembre del 2018 va dirigir L’Orfeo de Monteverdi en una posada en escena de la coreògrafa Sasha Waltz a la Staatsoper de Berlín i al Teatro Real de Madrid el 2022; igualment, és convidat habitual de la formació Les Violons du Roy, al Canadà, de l’Orchestre Philharmonique de Radio France i de l’Orquestra Gulbenkian de Lisboa.

Reparteix el seu temps entre França, Bèlgica, l’Amèrica de Sud i Suïssa, país del qual ha obtingut la nacionalitat. Des del 2022 és professor del Màster en Clave a l’Haute École de Musique de Ginebra, activitat pedagògica a la qual dedica una gran importància.

El 2020 assumí la direcció de La Cité Bleue, una sala d’espectacles amb més de tres-centes localitats que s’està restaurant a Ginebra i que té prevista la inauguració el 2024, per bé que aquest 2023 ja disposarà d’una programació “extramurs”.

La seva prolífica discografia ha estat lloada unànimement per la crítica. El 2021 va publicar Rebirth (Sony Classical), amb la soprano Sonya Yoncheva; Lamenti & sospiri (Ricercar), amb les sopranos Mariana Flores i Julie Roset; L’Orfeo de Monteverdi (Alpha Classics), amb el tenor Valerio Contaldo en el rol principal; Bach before Bach (Alpha Classics), amb la violinista Chouchane Siranossian. El 2022 va publicar Semele de G. F. Händel, amb l’Orquesta Millenium i el Cor de Cambra de Namur (Ricercar), i La finta pazza de F. Sacrati (Versalles Spectacles). Aquest 2023 ha publicat Amore siciliano (Alpha Classics), una “petita Tosca” que ha imaginat basant-se en la música popular i culta de la Itàlia dels segles XVII i XVIII.

Leonardo García Alarcón té la condecoració de cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres del Govern francès.