Els quatre punts cardinals del quartet de corda

El quartet de corda és un gènere en si mateix dins de l’univers de la música de cambra que permet recórrer les estètiques diverses que han aparegut al llarg de la història musical.

Comencem amb Franz Joseph Haydn, que va configurar tot l’alfabet sonor d’aquesta formació instrumental. Aquest que sentirem forma part del recull de sis Quartets que trobem a l’opus 20, del 1774, en la seva maduresa, i que estan dedicats al príncep Nikolaus Zmeskall von Domanovecz. S’inicia en una atmosfera dramàtica amb la repetició enèrgica d’una nota, que anuncia el desenvolupament d’un relat musical que manté en suspens. Al segon temps apareix el ritme lent amb una harmonia dolça i íntima confeccionada en Re menor, que va modulant la intensitat de cada instrument fent variacions com petits passos que es dirigeixen cap a la melodia del primer violí, com la dolça tonada d’un cançó desconeguda. Al tercer i últim, l’aire popular que evoca aquest minuet a l’estil hongarès amb contratemps i agilitats de tota mena enllaça amb l’esperit del quart moviment, que irromp amb les escales obstinades dels zíngars que, curiosament, van influir tant en el Classicisme vienès amb el qual Haydn sembla voler retornar a la calma a l’últim compàs.

Fem un salt de diverses dècades per anar al Romanticisme amb Felix Mendelssohn. Aquesta obra, el Capriccio, és la tercera de quatre peces per a quartet de corda que va compondre al llarg de vint anys, entre el 1827 i el 1847, i que no es van publicar conjuntament fins després de la seva mort, com a opus 81. Aquesta que sentirem és del 1843, feta als trenta-tres anys. Hi trobarem una sonoritat magistral en l’equilibri entre les quatre sonoritats i la seva capacitat habitual de portar-nos de la melangia inicial fins a l’exaltació amb què va empenyent les veus dels instruments i els nostres sentiments, que reafirma amb dos acords conclusius rotunds.

Amb Anton Webern ja entrem al segle XX. Som de nou a Viena, però dos-cents anys després de Haydn, per això es diu que forma part de la Segona Escola de Viena –la primera fou la del mateix Haydn, amb Mozart i Beethoven. Webern va ser un dels compositors més destacats de l’anomenat Dodecafonisme, el moviment sonor d’avantguarda que trencava l’estructura tonal ortodoxa. Webern portaria més enllà els principis harmònics d’Arnold Schönberg.

Aquests Cinc moviments per a quartet de corda estan entre les primeres obres del seu catàleg; són del 1909. Fins i tot el fet de no voler-lo titular “Quartet núm. 1” denota la voluntat de Webern de trencar amb la tradició, que sembla evocar en la primera peça, la més llarga, amb un sentiment de revolta. La seva iconoclàstia es basa en una experimentació constant dels recursos tímbrics, amb notes pinçades, o fregades sobre el pont o sobre el batedor que semblen estirar la tensió del temps fins a límits inexorables.

En el cas de Dmitri Xostakóvitx, cinquanta anys després, el 1966, explora el llenguatge metafísic de la música, més que la sonoritat com a matèria. Aquest Quartet va ser estrenat pel Quartet Beethoven i és el primer dels quatre que va dedicar a cadascun dels seus membres, en aquest cas, al segon violí Vasily Shirinsky.

L’expressionisme que aconsegueix aquest compositor rus amb els colors del quartet de corda descriu l’època de la foscor soviètica combatuda per una esperança individual que va aportant llum a l’atmosfera asfixiantment bèl·lica, d’harmonies tràgiques, amb les veus de cadascun dels quatre instruments sobresortint amb dissonàncies plenes de sentit. Una obra extensa de set moviments de la qual podrem gaudir ofert pel Quartet Casals, que porta aquest compositor al seu ADN musical.

Mònica Pagès, periodista musical.