• Ensalades i madrigals del renaixement català
    —Cor de Cambra del Palau

    La Casa dels Cants

    Divendres, 5 de març de 2021 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (Simon Halsey, director artístic)
    Marc Clos, percussió
    Edwin Garcia, viola de mà renaixentista i tiorba
    Maria Crisol, baixó
    Jordi Giménez, sacabutx
    Alfonso Barreno, xeremia i baixonet
    Lluís Coll, corneta
    Anna Romaní,  direcció escènica
    Xavier Puig, director


    Lluís de Milà (1500- c.1560)
    Pavana i Gallarda - instrumental

    Pere Alberch Vila (1517-1582)
    El bon jorn - ensalada
    Solistes: Anaïs Oliveras, soprano; Daniel Folqué, contralt; Mariona Llobera, contralt; Toni Fajardo, baix

    Joan Brudieu (1520-1591)
    Ma volentat ab la rahó s’envolpa
    madrigal XV - Text d’Ausiàs March

    Mateu Fletxa el Vell (1481–1553)
    Què farem del pobre Joan - instrumental

    La viuda - ensalada
    Solistes: Anaïs Oliveras, soprano; Mariona Llobera, contralt; Ferran Mitjans, tenor; David Pastor, baix 

    Bella de vós som amorós - instrumental

    Mateu Fletxa el Jove (1530–1604)
    O qual corona d’odorati fiori - madrigal

    Mateu Fletxa el Vell
    Gloria...pues nació - instrumental

    La justa - ensalada
    Solistes: Irene Mas, soprano; Mariona Llobera, contralt; Carles Prat, tenor 

    Durada aproximada del concert: 60 minuts sense pausa

  • Comentari

    Tot està perdut

    És curiós comprovar com, al llarg de tota la història, diferents generacions han compartit i comparteixen la sensació que tot està perdut, que en el passat tot era millor i que el futur és del tot incert. Passa avui i passava, fa pràcticament mig mil·lenni, quan Mateu Fletxa el Vell va escriure La viuda, on parla de la pena que pateix la Música en perdre el seu espòs, el Bon Gust. La ironia és més que evident, gairebé descarada, com ho són també les crítiques i les lloances a diferents institucions musicals del moment, sempre amb un sentit de l’humor excel·lent.

    El concert d’avui, malgrat l’escàs optimisme de Fletxa, és una demostració que la música de la seva època va donar alguns fruits excel·lents, especialment en un gènere que ell no només va conrear, sinó que va elevar a la màxima categoria: l’ensalada. Ell, junt amb Pere Alberch, són alguns dels millors exponents d’aquest repertori.

    Com el seu nom indica, les ensalades són obres musicals en què els ingredients són com més diversos millor. En aquestes, els compositors s’hi sentien lliures de les cotilles que ja imposaven els incipients gèneres de la música sacra. Cada ensalada narra una història en què es mesclen de manera desenfadada els elements sagrats i els més mundans, tot responent a la devoció popular.

    La mescla d’idiomes i d’estils, ritmes i harmonies hi és constant, i cada gir serveix per descriure amb una pinzellada rapidíssima personatges i situacions. Així, al concert d’avui veurem desfilar Jesús, Llucifer i Adam al costat de pastors i músics de carrers que són incapaços d’afinar a la primera la seva guitarra.

    El perill imminent i la salvació gràcies a Jesucrist és un tema recurrent a les ensalades. Així, El bon jorn canta el dia en què Jesús neix per salvar-nos dels pecats. La justa, per la seva banda, narra una batalla imaginària entre Adam i Llucifer, però sense estalviar cap detall digne de les pel·lícules de superherois i una bona dosi d’humor.

    Al seu costat escoltarem un madrigal de Brudieu sobre un text d’Ausiàs March i dos de Fletxa el Jove (nebot del primer). Ens serviran de guia per poder copsar en quins punts les ensalades s’allunyen de la música “seriosa” i en quins punts hi són properes. Aquest dansar continuat sobre la línia vermella que se suposa que separa els dos àmbits és un dels encants del gènere.

    Pep Gorgori, musicòleg i periodista

  • Biografies

    Marc Clos, percussió

    Nascut a Sant Feliu de Guíxols (1976), va cursar estudis de percussió clàssica, moderna i tradicional al Conservatori Superior del Liceu, Taller de Músics de Barcelona i Escola Superior de Música de Catalunya, on obtingué la llicenciatura en jazz i música moderna el 2008 i el Màster en Musicologia i Interpretació de la Música Antiga el 2013. Atret i actiu professionalment en els camps de la música moderna, clàssica, jazz i antiga, que li ha permès treballar amb grups i artistes de tots els àmbits estilístics musicals, ha col·laborat en prop d’un centenar d’enregistraments discogràfics i la seva agenda l’ha portat a escenaris i festivals d’arreu del món, tot desenvolupant paral·lelament una intensa activitat pedagògica des de Sant Feliu de Guíxols.

  • Edwin Garcia, tiorba

    Nascut a Bogotà (1980), començà els estudis a la Pontificia Universidad Javeriana, on obtingué el títol de guitarra clàssica el 2004 amb Carlos Posada. El 2011 obtingué el grau superior en interpretació d’instruments històrics a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), sota la tutoria de Xavier Díaz Latorre, Mara Galassi i Monica Pustilnik. Ha rebut classes magistrals d’Ariel Abramóvich, Hopkinson Smith, Juan Carlos Rivera, Juan Carlos de Mulder i Paul O’Dette, entre d’altres.

    Ha participat amb les formacions Hemiola, Del Enzina i Alba Sonora, del qual és membre fundador, i ha ofert gires de concerts per Colòmbia amb el programa Lamenti i sospiri dedicat a la música italiana del segle XVII. També ha col·laborat amb l’Accademia Internazionale della Música de Milà, sota la direcció de Mara Galassi, amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico de España, amb l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu sota la direcció de Harry Bicket i amb diverses agrupacions, com el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, Cor Francesc Valls, La Dispersione, Exaudi Nos, Accademia 1750, O Vos Omnes, Los Músicos de Su Alteza, Vespres d’Arnadí i Ensemble Meridien, entre d’altres.

    Ha participat en el treball discogràfic Del mar del alma, amb músiques i lletres de la Bogotà colonial (Arion music, 2007) amb l’ensemble colombià Música Ficta.

    Actualment es dedica professionalment a la interpretació amb criteris històrics d’instruments de corda polsada i a l’ensenyament de la guitarra clàssica i el llenguatge musical a l’Escola de Música del Palau i a l’Escola Coral de l’Orfeó Català. És director i fundador de l’Agrupació La Sonorosa.

  • Maria Crisol, baixó

    Començà a estudiar fagot amb Josep Borràs al Conservatori de Música de Badalona i es graduà l’any 2000 a la Staatliche Hochschule für Musik de Freiburg. Paral·lelament estudià fagot barroc i baixó a la Schola Cantorum Basiliensis amb Claude Wassmer i Donna Agrell. S’ha format com a músic d’orquestra a la JONC i a la JONDE i ha col·laborat amb diferents orquestres professionals. Participa habitualment amb formacions i conjunts referents de la música antiga, com l’Orquestra Barroca Catalana, Orquesta Barroca de Sevilla, Vespres d’Arnadí i La Caravaggia, entre d’altres. És professora de fagot al Conservatori de Badalona i a l’IEA Oriol Martorell.

  • Jordi Giménez, sacabutx

    És intèrpret de trombó, fiscorn i sacabutx, i es formà als conservatoris de Sabadell i Tolosa de Llenguadoc, on seguí les tres especialitats instrumentals. Ha estat trombonista a la Cobla Sant Jordi, on fou precursor en l’ús del trombó de vares en aquesta formació. És sacabutxista a La Caravaggia i col·labora amb conjunts de música antiga a l’àmbit de tot l’Estat. Paral·lelament és membre de la Barcelona Jazz Orquestra i l’Orquestra de Cambra Terrassa 48. En l’àmbit docent ha estat professor al Conservatori d’Igualada i a l’Aula de Música Antiga de Girona. Actualment compagina la seva vessant d’intèrpret amb la direcció de la Societat Coral El Vallès de Ripollet i el seu projecte pedagògic.

  • Alfonso Barreno, xeremia i baixonet

    Nascut a Segòvia (1989), es va especialitzar des de molt jove en instruments de doble canya històrics. Va cursar estudis superiors de fagot al Conservatorio Superior de Castella i Lleó i va finalitzar els estudis de fagot històric a l’ESMUC el 2015. Ha rebut premis d’interpretació, com els Premios Caja Segovia o el Concours Internationale de Cuivres Anciens de Tolosa de Llenguadoc. És membre fundador del grup Dichos Diabolos, guardonat a nivell europeu, i ha treballat i col·labora habitualment amb La Caravaggia, El Teatre Instrumental i l’OCSe, amb concerts per tot Espanya, així com a França, Bèlgica, Itàlia, Holanda i Alemanya, entre d’altres.

  • Lluís Coll, corneta

    Nascut a Manresa (1977), col·labora habitualment amb Les Sacqueboutiers, Hespèrion XXI, Graindelavoix, Forma Antiqva... Ha tocat sota la batuta de Jordi Savall, William Christie, Cristophe Rousset, Diego Fasolis, Pierre Cao, Martin Gester, Simon Carrington, Sergio Vartolo... És fundador i director artístic de La Caravaggia. Ha estat professor de corneta al CNSMD de Lió, al Conservatori de Girona i des del 2012 a l’ESMUC. Ha impartit masterclasses i conferències sobre la improvisació en la música antiga i sobre la corneta, dins i fora d’Europa. Des del 2019 és el coordinador del Màster en Interpretació de la Música Antiga de l’ESMUC. Compagina la seva activitat concertística i acadèmica al món de la música antiga amb l’activitat com a músic de rock, noise i altres gèneres musicals.

  • Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana

    COR DE CAMBRA DEL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA - XAVIER PUIG (c)Ricardo Ríos

    @ Ricardo Rios

    El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana és un dels cors professionals més prestigiosos de l’Estat espanyol. Va ser creat per l’Orfeó Català l’any 1990 amb la missió de difondre la música coral universal, promoure la recuperació del patrimoni musical català i fomentar la nova creació. El Cor ha estat dirigit per Jordi Casas i Bayer, Josep Vila i Casañas i Simon Halsey. Actualment Xavier Puig n’és el director i Jordi Armengol el pianista.

    Als seus components se’ls exigeix un alt nivell vocal i artístic, aspectes que aporten al grup un potencial que el converteix en un cor de gran qualitat. Ha estat dirigit per grans mestres, com René Jacobs, Marc Minkowski, Kent Nagano, Simon Rattle, Gustavo Dudamel, Daniel Barenboim, Christophe Rousset, Vladimir Jurowski, Daniele Gatti, Simon Carrington i Fabio Biondi, i ha col·laborat amb els cantants Philippe Jaroussky i Mark Padmore. Des de l’any 2010 la formació és membre de The European Network for Professional Chamber Choirs (TENSO).

    A nivell internacional, cal destacar-ne el debut el 2017 als Proms de la BBC de Londres, la gira amb Jean-Christophe Spinosi i l’Ensemble Matheus el 2018, i el debut al festival MÜPA de Budapest el 2022 amb un programa d’ensalades i madrigals del Renaixement català. De la temporada passada cal destacar la Passió segons sant Joan de Bach, sota la direcció de Xavier Puig, i les estrenes de Reconnaissance de Kaija Saariaho i Invocation to the earth de Xavier Pagès Corella, sota la direcció de Simon Halsey. Els projectes més destacats d’aquesta temporada 2022-23 inclouen la interpretació d’obres dels compositors convidats del Palau de la Música Catalana Caroline Shaw i Ferran Cruixent (dirigit per Júlia Sesé, preparadora del Cor), el concert commemoratiu del centenari del l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, la segona col·laboració amb Europa Galante i Fabio Biondi, amb Il ritorno d’Ulisse in patria de Monteverdi, i la nova col·laboració amb Franco Fagioli i l’Orchestre de l’Opéra Royal de Versalles que inclou dos concerts a l’auditori francès.

  • Anna Romaní, direcció escènica

    És ballarina, coreògrafa i pedagoga, formada en música, dansa i arts plàstiques des de molt jove. Estudià flauta de bec, violí i cant a l’Escola de Música Municipal Can Ponsic. Com a ballarina, es formà en dansa clàssica i en diferents tècniques contemporànies (Limon, Release, Graham, Contact), en dansa tradicional amb Joan Serra, entre d’altres, i en dansa antiga amb Peggy Dixon, Ana Yepes, Begoña del Valle, Marie-Geneviève Massé, Françoise Deniau, Bruna Gondoni, Cecilia Gracio Moura, Béatrice Massin i Barbara Sparti.

    Actualment combina els estudis superiors de coreografia a l’Institut del Teatre de Barcelona amb l’activitat professional com a ballarina de les companyies franceses L’Eventail i Ensemble Donaires. L’hem pogut veure ballar a Cadmus et Hermione, producció de lOpéra Comique de París, a Le poème harmonique (direcció de Vincent Dumestre i Benjamin Lazar, gravat en DVD per Alpha). És membre fundadora de Xuriach i coreògrafa de la companyia Els Pirates Teatre i de diversos concerts ballats amb grups: Diatessaron, Forma Antiqva, Ensemble Santenay o Il Profondo. Sota l’exemple de Verena Maschat (Orff-Institut), s’interessa per la pedagogia de la dansa. Ha impartit classes per a diverses institucions, com el mateix Institut del Teatre, els conservatoris de Girona o Badalona i el Centre Nacional de la Dansa de París.

  • Xavier Puig, director

    Xavier Puig

    Director principal del Cor de Cambra del Palau

    És el director titular de l’Orquestra Simfònica del Vallès, del Cor de Cambra de l'Auditori Enric Granados de Lleida i el director principal del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i de l’Orquestra de Girona.

    Nascut el 1973 a Cervera (Lleida), on començà els estudis musicals amb el piano i el violí, els amplià amb la composició al Conservatori Professional de Badalona. Paral·lelament s'inicià en la direcció coral amb Josep Prats, Johan Duijck, Laszlo Heltay, Jordi Casas i Pierre Cao, i posteriorment també amplià la formació orquestral amb el mestre Salvador Mas a Barcelona i amb Leopold Hager a la Universitat de Viena.

    Ha estat director assistent de la JONDE i de l’OBC. I director convidat de nombroses orquestres del país, amb una especial vinculació amb l’Orquestra Terrassa 48.

    És professor d'orquestra i direcció a l’ESMUC i dirigeix el Curs de Direcció d’Orquestra de Terrassa des del 2017. Ha enregistrat obra d’autors catalans i diversos programes divulgatius per a TV3. Fou fundador i director artístic de les sis primeres edicions del Festival de Pasqua de Cervera, dedicat a la música clàssica catalana.

  • Textos

    Pere Alberch Vila (1517-1582)
    El bon jorn
    ensalada*

    Bon jorn, bon jorn,
    tothom bon jorn.
    De todos es el buen día,
    todos nos gozemos d’él,
    pues hoy quebranta María
    la cabeça de Luzbel;
    Ilorando, va el triste d’él,
    diziendo con gran afan:

    Elès, je lé perdua
    la que je ai me tant.
    Je lé perdur m’aimia,
    dun jo so malcontant.

    E diu, elàs, je me alan.

    Dinos qu’es lo que perd ió:
    la gloria, por ser tira no.

    Pues muera en las ondas
    el mal villano,
    muera ahogado.

    Zúnguele, zungue.
    Gil Picarra,
    canta tú, con tu guitarra,
    un cantar y hagamos fin.

    ¡Debete estar destlanpada!
    Mírala, don hi de ruyn.

    Din din, Don don don.
    Bien nos parece que esta.
    Acaba, iSUS! a dezir.

    Din din, Don don don.
    Gentil carrer de Sant Pere
    ara us hauré de jaquir,
    ma senyora s’és colgada,
    no vol davallar obrir.
    Din din, Don don don

    iSus!, todos a Betlem.
    Vamos, vamos, Bras,
    que allí nació nuestro bien
    por el mal de Satanàs.
    Caminem os. Canta tú,
    y todos cantemos
    un cantar de huerte guissa.

    No lo puedo dezir, dezire,
    no lo puedo dezir de risa.

    Oíd un qüento donoso
    d’un padre muy virtuoso
    aunque de frío medroso
    según veréys en su guisa.

    Dizen quel padre Molines,
    por no faltar a Maytines,
    se puso por escarpines,
    set lIansols y una camisa.

    Ase puesto por cordón,
    la soga d’un esquilón
    por capilla un canguilón,
    ved que donosa divisa.

    No lo puedo dezir, dezire,
    no lo puedo dezir de risa.

    Lectatus sum in his quae dicta sunt mihi:
    In domum Domini ibimus.

    Joan Brudieu (1520-1591)
    Ma volentat ab la rahó s’envolpa
    Text d’Ausiàs March (1400-1459)

    Ma volentat ab la raó s’envolpa
    e fan acord la qualitat seguint,
    tals actes fent que al cos és defallint
    en poc de temps una gran part de polpa.

    Lo poc dormir magresa al cos m’acosta:
    dobla’m l’enginy per contemplar amor.
    Lo cos molt gras, trobant-se dormidor,
    no pot dar pas en aquesta aspra costa.

    Plena de seny, donau-me una crosta
    del vostre pa, qui em lleve l’amargor:
    de tot menjar m’ha pres gran dessabor
    sinó d’aquell qui molta amor me costa.

    Mateu Fletxa el Vell (1481-1553)
    La viuda
    ensalada*

    “La viuda se quiere casar,
    desdichado del que muere,
    si no iba a buen lugar!
    La Música buena y honrada
    enviudó por desconcierto,
    que el buen gusto yace muerto
    y quedó desmamparada.
    ¿Dónde hallará morada
    en que se pueda abrigar,
    si no iba a buen lugar?”

    “Facta est quasi vidua
    domina Pentium”.

    -¿Quién canta lamentaciones
    en noche tan sin dolores?
    -Los cantores son, señores.
    Sepamos por cuàl razón.
    -Por la poca estimación
    en que Música es tenida:
    ésa fue nuestra venida
    a esta conversación.

    “¿Qué fue del papa León?
    Los reyes y los señores
    ¿dó se fueron?
    ¿Qué fue de aquel gualardón,
    las mercedes que a cantores
    se hicieron?”

    Rey Fernando, mayorazgo
    de toda nuestra esperanza,
    ¿tus favores a dó estan?
    Turutú, tu, turutú.

    Oh duque del Infantazgo,
    “que fuiste la mejor lanza
    que en Francia comía pan!”
    -“iQué marido perdí, mezquina,
    qué marido y qué afanador!”

    “Arzobispo de Toledo,
    óigovos y non vos veo”.
    EI de Fonseca sería,
    que en música se perdía
    por tomalla y por dexalla.
    “Agora que la quería,
    se murió en esta batalla”.
    Turutú, tu, turutú.

    EI duque de Calabria es
    con quien no ha habido revés:
    es su amiga muy amada.
    “Viuda enamorada,
    gentil amigo tenéis:
    ¡por Dios, no le maltratéis!”

    Pues alguno la burló
    con palabras que le dio
    y promesas de fruslera,
    “que no diré yo
    quién es ni quién era,
    que no diré yo
    quién es ni quién no”.

    “De iglesia en iglesia
    me quiero yo andar,
    por no mal maridar”.

    Ante el juez singular
    del cabildo de Valencia,
    adonde por excelencia
    lo siente,
    yo, la Música presente,
    doy querella criminal
    y del vulgo en general
    me querello,
    porque tiende más el cuello
    al tintín de guitarrilla
    que a lo que es por maravilla
    delicado.

    Y el dicho vulgo ha inventado
    nueva música de morteros,
    perdidos por majaderos:
    “Toca, toca, toca,
    con el pie se toca la toca
    la Juana Matroca”.

    -iBueno, a fe!
    Fréquele, fréquele.
    Ande, que yo cantaré
    un cantar sin disparate
    que solamente trate
    del Infante deseado,
    del sacro Verbo encarnado,
    Dios y hombre verdadero:
    “nunca fuera caballero
    a tierras tan bienvenido”.

    Asomó por este eixido
    hecho pastor por el Mesías,
    y la humanidad le decía,
    viéndose de fuerzas flacas:
    “Guardame las vacas Carillo,
    y besarte he”.

    “Custodi nos, Domine,
    ut pupilam oculi,
    Sub umbra alarum tuarum
    Protege nos”.

    Mateu Fletxa el Jove (1530-1604)
    O qual corona d’odorati fiori

    O qual corona d’odorati flori,
    vermigli, bianchi e gialli,
    e in testa de’ coralli
    con cui le chiome t’orni,
    Zefiro ti don’io se a me ritorni.

    Vieni, Zefiro lieto;
    fammi sentir de le tue vaghe piume
    il mover dolce e queto,
    ch’or sopra questo fiurne
    ardo, oímé, non al sol, ma al vivo lume
    de la mia bella Flori.

    Mateu Fletxa el Vell
    La justa
    ensalada *

    Oíd, oíd los vivientes 
    una justa que se ordena
    y el precio d’ella se suena
    que es la salud de las gentes.

    Salid, salid a los miradores
    para ver los justadores, 
    que quien ha de mantener
    es el bravo Lucifer 
    por honra de sus amores.
    ¿Quién es la dama que ama? 
    ¿Y quién son los ventureros? 
    Solo son dos caballeros. 
    La dama Envidia se llama.
    Diz que dize por su dama
    al mundo como grossero:
    “para tí la quiero,
    noramala, compañero,
    ¡para tí la quiero!”.

    Paso, paso sin temor 
    que entra el mantenedor,
    pues toquen los atabales, 
    ¡ea, diestros oficiales!

    Llame el tiple con primor: 
    Tin tin tin. ¡Oh, galán!
    Responda la contra y el tenor:

    Tron, tron… ¡Sus! Todos:
    “Ti pi tipi tin, pirlin…” 
    “Cata el lobo do va, Juanilla, 
    ¡cata el lobo do va!”.

    La soberbia es el padrino,
    una silla es la cimera, 
    oh, qué pompa y qué manera 
    escuchad que el monte es fino: 
    Super astra Dei exaltabo solium meum 
    et símilis ero Altissimo”.

    El mantenedor es fiero 
    callad y estemos en vela 
    que otro viene ya a la tela.

    ¿Quién es el aventurero? 
    Adán padre primero, 
    rodeado de prophetas.
    ¡Ojo! ¡Alerta compañero, 
    que ya tocan las trompetas! 
    “Fan, fre-le-re-le-ran fan, fan”.

    ¿Por quién justa nuestro Adán? 
    por la gloria primitiva. 
    ¡Viva! ¡Viva! ¡Viva!

    Sus padrinos, ¿quién serán? 
    Los Santos Padres que y van 
    puestos a sus derredores 
    cantando un cantar galán

    por honra de sus amores: 
    “Si con tantos servidores
    no poneis tela, señora, 
    no sois buena texedora”.

    Alhajas trae por devisa 
    con que os finareis de risa. 
    Y ¿qué son? ¡Una pala y açadón 
    y la letra desta guisa: 
    “Laboravi in gemitu meo, 
    lavabo per singulas noctes lectum meum”.

    Ea, ea, que quieren romper 
    las lanças de competencia 
    la de gula Lucifer 
    Adán la de ignocencia, 
    mas de ver su gran patientia 
    no hay quien no cante de gana: 
    “¡Que tocan alarma, Juana,
    hola que tocan alarma!”

    ¡Dale la lança! ¡Dale la lança!
    El trompeta dice ya: 
    ¡Helo va! ¡Helo va! ¡Tub, tub! 
    Corran corran sin tardança. 
    ¡Ciégalo tu, Sant Antón 
    Guárdalo Señora! ¡San Blas! 
    ¡Tropele, tropele, tras! 
    ¡Oh, qué terrible encontrón! 
    Adán cayó para atrás.

    Buscad d’hoy más,
    peccadores
    quien sane vuestros dolores.
    “Que no son amores
    para todos hombres”.

    ¡Aparte, todos aparte! 
    ¿Quién viene? ¡Dezid-nos d’él!
    Un cavallero novel,
    Dios de Israel. 
    ¡Guarte, guarte, Lucifer!

    “Mala noche haveis de haver 
    don Lucifer,
    aunque seáis más letrado y bachiller”.

    ¡Venga, venga’l gran Señor!
    Háganle todos el buz. 
    Su cimera es una cruz 
    su padrino el Precursor 
    que da voces con hervor:
    Ecce qui tollit peccata mundi”.

    ¿Y por quién ha de justar?
    Por la que no tiene par. 
    ¿Quién sería? “Virgo María,
    caelorum via, 
    de los errados la guía”. 
    ¿Y el mote? Cual no se vió: 
    Sitio, sitio”.

    Denles las lanças de guerra, 
    a Cristo la de justitia
    y a Luzbel la de cobdicia. 
    No yerra
    de caer muy presto en tierra 
    ¡Dale la lança, que ya va 
    nuestra bienaventurança!

    ¡Tras, tras, tras, 
    grita y alarido
    que Lucifer ha caído!
    ¡Vade retro, Satanas! 
    Muy corrido va Luzbel, 
    ¡a él, a él, que trae fardel! 
    ¡Vaçia, que ya enhastía!

    Scantémosle un pedaço 
    del taço y el baço
    las cuerdas del espinaço
    y en la frente con un maço
    y en las manos gusanos,
    y a vosotros los cristianos:
    ¡Buenas Pascuas y buen año
    que es deshecho ya el engaño!

    “Laudate Dominum omnes gentes
    laudate eum omnes populi”.

    *Les “ensaladas” són unes composicions on hi ha una barreja deliberada de llengües.

  • També et pot interessar...

    La Casa dels Cants
    Robert Gerhard 2020-2021
    L’alta naixença del rei En Jaume

    Camerata Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú
    Orquestra de cambra de Granollers
    Coral Cantiga de Barcelona
    (Josep Prats, director)
    Cor de Cambra de l’Auditori “Enric Granados” de Lleida
    (Xavier Puig, director)
    Sara Blanch,
     soprano
    Joan Cabero, tenor
    Corrado Bolsi, violí
    Edmon Colomer, director

    B. Vivancos: Aeternam, per a cor a capella
    A. Berg: Concert per a violí "a la memòria d'un àngel"
    R. Gerhard: Cantata L'Alta Naixença del Rei En Jaume

    Diumenge, 25.04.21 - 17:30h
    Sala de Concerts
    Preu: 20 €

Índex