Com en totes les tradicions que valen la pena ser conservades, el fet de saludar l’Any Nou amb els valsos i les polques, obertures i marxes de la família Strauss s’ha convertit en una cita concertística habitual en auditoris i teatres arreu del món. L’Orquestra Simfònica del Vallès celebra al Palau aquesta tradició amb un programa sota la batuta d’Andrés Salado que s’obre amb la famosa obertura que Giuseppe Verdi (1813-1901) va escriure per a La forza del destino quan va estrenar aquesta gran òpera a La Scala de Milà el 1869, set anys després de fer-ho a Sant Petersburg. En aquesta obertura, la més programada del genial compositor italià, presenta els temes més indissociablement lligats a Leonora i altres personatges del drama romàntic, tot mantenint el pols dramàtic amb brillantor i energia admirable.

En la nostàlgica i bella Dansa eslava núm. 2, en Mi menor, op. 72, una de les peces més inspirades d’Antonín Dvořák (1841-1904), el gran compositor txec pren com a model una dumka, dansa popular d’origen ucraïnès, lenta i melancòlica, i la recrea amb intens lirisme i una bellesa melòdica irresistible.

Francesco Ezechiele Ermenegildo Cavaliere Suppe Demmelli, conegut com Franz von Suppé (1819-1895), va ser un dels pares de l’opereta vienesa i va conquistar el públic pels seus ritmes vertiginosos i un humor paròdic, molt en la línia de Jacques Offenbach. Una de les seves obres mestres és Die schöne Galathée (La bella Galatea), opéra comique d’inspiració mitològica estrenada el 1847, que a l’obertura mostra l’empenta característica de Suppé i el seu sentit dels contrastos a l’hora d’alternar solos de trompa amb valsos de gran encant.

En el cas de la cèlebre obertura de Leichte Kavallerie (Cavalleria lleugera), Suppé atrapa l’oient amb crides de trompeta d’efecte militar, figures de trompa i trombó, i ritmes de galop interromputs per la intensitat dramàtica de les csárdás hongareses. Música de gran impuls rítmic i encant melòdic que ha estat molt utilitzada en sèries de dibuixos animats i televisió.

L’immens llegat musical creat per la dinastia de Johann Strauss pare (1804-1849) i els seus fills –Johann Strauss II (1825-1899), Josef (1827-1870) i Eduard (1835-1916)– desafia el pas del temps i manté el favor del públic generació rere generació. L’estil de Johann Strauss II, refinat, elegant i ric en melodies d’enorme bellesa, va causar furor a Viena com a autor favorit d’operetes i valsos que també van captivar el món: sense deixar de ser vienès, el vals es va fer universal gràcies al seu geni.

La deliciosa Pizzicato polka, creada amb el seu germà Josef, obre una generosa selecció straussiana: Tik-tak polka, op. 365 és una de les millors pàgines de la seva més famosa opereta, Die Fledermaus (El rat-penat); l’efervescent Champagne polka, op. 211, i la molt coneguda Trisch-Trasch-Polka, op. 214, que evoca amb sorna la tendència vienesa a inventar i propagar xafarderies i intrigues, coneguda des de temps immemorial amb l’expressió típicament vienesa tratschen.

No falten al programa els dos valsos més emblemàtics del repertori, el majestuós Vals de l’Emperador, op. 437 i, naturalment, Al bell Danubi blau, op. 314. Johannes Brahms sentia una mescla de devoció i sana enveja per aquesta obra mestra que els austríacs consideren el seu segon himne. En una ocasió, després d’un sopar copiós i ben regat amb vi, va gargotejar els primers compassos del seu vals preferit al ventall d’Adele Strauss i li va dedicar amb una confessió reveladora: “Lamentablement no compost per Johannes Brahms”.

Javier Pérez Senz, periodista i crític musical