Com una ràfega de vent
que s’arqueja amb la presència de les coses.

Com una música enforcada
en el silenci de la corda del temps,
envaït per la memòria que nodreix
imatges insomnes,
inscrites en la nit abandonada.

Textos de les ombres
que anomenen el meu nom,
caires transcrits en un mur
que tremola.

Laia Llobera
Paradísia (2023)

A la tradicional cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell del 1974, hi va concórrer per primer cop un grup gironí que esdevingué tot un referent d’ençà d’aleshores, i d’això, ara en fa cinquanta anys. Aviat és dit. El grup prengué el nom de Terra Endins i destacava de la resta per un so peculiar; sense acordió, amb contrabaix i guitarra, i un acurat tractament de les veus més propi del món coral. Tot i l’excel·lència dels arranjaments i de les interpretacions, Terra Endins mantingué sempre el to propi d’un grup consagrat a la música popular i tradicional, allò que en diríem música d’arrel. De fet, ha estat i és encara una mena de pont entre la tradició culta i la tradició popular, tot participant d’aquests dos mons alhora, i llueix tant als escenaris de concert com a les festes majors. L’artífex de tot plegat és el recordat Josep Viader i Moliner (Girona, 1917-2012), nom que “sonarà” a molts com l’autor de l’harmonització de l’himne nacional Els segadors, assumit com a propi per les corals del país i que al seu moment s’imposà a altres versions. El repertori de Terra Endins és com el de tants altres grups d’havaneres en què trobem, a banda d’aquestes cançons evocadores de l’idealitzat món caribeny i de l’enyor de la terra, les cançons de taverna, els valsos mariners i, és clar, les sardanes.

Al programa del concert commemoratiu d’avui trobem, doncs, les havaneres “de tota la vida” i tot el repertori habitual que s’ha anat bastint al llarg dels anys i que ja és patrimoni dels nostres grups. Destaquem, com a cant de cloenda, la magnífica sardana Girona m’enamora de Ricard Viladesau, escrita el 1989 per encàrrec de l’Ajuntament de Girona i una mostra excel·lent de la qualitat de l’escriptura harmònica dels arranjaments destinats a aquest grup i que és obra de Josep Viader. La sentirem després de les dues havaneres indispensables en qualsevol cantada: la popular La bella Lola i El meu avi d’Ortega Monasterio, cireretes de qualsevol cantada.

A banda de les melodies tradicionals d’autor desconegut i assumides com a populars, entre els autors presents al concert d’avui hi ha noms destacats al món de la creació d’havaneres i cançons marineres diguem-ne modernes però que conserven tot l’aire de les de sempre, com Josep Bastons (Tamariu, La xalana, Mariner de terra endins, Lola la tavernera), Joan Vila i Safont (Havanera gironina), José Luis Ortega Monasterio (Na nena) i Càstor Pérez (Vestida de nit). En destacaríem, però, una havanera una mica especial, obra de Sebastián de Yradier y Salaverri (Lanciego, Àlaba, 1809-Gasteiz, 1865), veritable gran èxit d’un autor que intentà fer-se un lloc entre els compositors de sarsuela i de l’havanera que sentim avui. Parlem, és clar, de La paloma. Per cert, escrigué una altra havanera, El arreglito, que Bizet prengué com a inspiració (plagi?) per a la cèlebre havanera de seva magistral òpera Carmen. De fet, Bizet pensava que era una havanera popular i quan va saber que tenia un autor va reconèixer el seu deute amb Yradier.

Josep Pascual, compositor i crític musical