El compositor irlandès John Field (1782-1837) juga un paper rellevant dins la història del piano. A Londres es convertirà en un dels alumnes predilectes de Clementi i inclús serà col·laborador de la fàbrica de pianos que el compositor italià va fundar el 1798, tot coincidint amb un moment en què la revolució industrial permetia uns avenços tecnològics que repercutirien també en l’instrument. Anys després Field emprendrà una gira per diferents ciutats europees com a concertista i demostrador de pianos. A la ciutat de Sant Petersburg, on residirà a partir del 1810, durà a terme una tasca pedagògica encomiable. Mestre de Dubuque i Villoing, aquest llinatge serà seguit per Anton i Nikolai Rubinstein, i Nikolai Zverev, que va ser professor de Rakhmàninov, Skriabin i Siloti.

La prolífica producció pianística de Field, en la qual figuren set Concerts per a piano, és coneguda per haver creat el gènere del nocturn romàntic, que excel·lirà amb la figura de Chopin. D’un caràcter nostàlgic i amb la possibilitat expressiva que oferien les noves evolucions mecàniques del piano, escriu divuit Nocturns on els acompanyaments ondulants amb la mà esquerra atorguen el protagonisme al melodisme de la mà dreta, plena de figuracions i cromatismes suggeridors. Pel fet que Field no va assignar números als seus Nocturns, escrits a partir del 1812, Liszt –gran admirador d’aquestes obres– en realitzaria una edició l’any 1859 que va ser publicada per J. Schuberth & Co. i que és la que empra Sara Ott per al seu recital, en detriment de l’elaborada posteriorment per Cecil Hopkinson.

Sara Ott ens submergirà en nou d’aquestes peces d’un romanticisme evocador alternades amb tres Sonates de Beethoven. La Sonata en Sol menor, op. 49 escrita per a pianoforte, consta de dos moviments que evoquen l’aire galant clàssic. Un “Andante” en forma sonata precedeix un “Rondó” amb ressons haydnians. La sublim Sonata núm. 30 s’inicia amb un pertorbador “Vivace ma non troppo”, d’una gran càrrega poètica i que precedirà un vehement i enèrgic “Prestissimo”. La quinta essència de Beethoven s’assoleix amb el darrer “Tema i variacions” que clou la Sonata. Una melodia onírica servirà com a base per a unes variacions que exploren totes les possibilitats sonores que ofereix l’instrument. La complexíssima cinquena variació amb les sextes i terceres exposades al registre agut del piano precedeix una darrera variació caracteritzada per un passatge trinat suggeridor que ens retornarà finalment a la serenitat inicial. El recital clourà amb la Sonata núm. 14, “quasi una Fantasia”. Escrita l’any 1801 i dedicada a la comtessa Giulietta Guicciardi, el seu sobrenom Clar de Lluna és atribuït al poeta Ludwig Rallstab. El celebèrrim primer moviment ens imbueix d’una profunda melangia, seguit d’un breu “Allegro” en Re bemoll que ens introduirà a l’apassionat “Presto agitato”. Iniciat amb uns impetusosos arpegis a la mà dreta, comencen un moviment abassegador. Sobre una forma sonata, la llibertat creativa justifica, com ja havia succeït amb la precedent Sonata núm. 13, l’esment “quasi una Fantasia”.

Lluís Trullén, crític musical de la «Revista Musical Catalana»