Semper festina tarde

Tot reconeix
el ritual dels llavis fonedissos,
com el prec que sobrevola
les balances del temps,
imposant-se com s’imposen
les traces que perduren.
I després?
No hi ha després
si el doll de l’eufòria
és un acord que ens obre
la música anhelada.

Som la pura violència
de cada pas furtiu,
la fulla voladissa
a les mans d’un ancià,
el pes del cos cansat
al cadiral del pare.

Però, fet i fet,
per què volem
concloure el traç
que resta inalterable?

Memòria és ventre, cendra,
ombra que s’allarga.
Apressem-nos, doncs,
a poc a poc.

Allò que no s’acaba
dura eternament.

 

Lluís Calvo
Del llibre Ancestral.
Vic: Cafè Central i Eumo Editorial, 2019.

Sempre Beethoven

No hi ha temporada de concerts simfònics en què no s’interpreti alguna vegada una obra de Beethoven. El seu catàleg per a aquesta formació comprèn nou simfonies, deu obertures, dues misses, dues cantates, una fantasia coral, cinc concerts per a piano, un concert per a violí i un triple concert. Què té Beethoven perquè no hagi deixat de sonar al llarg de dos-cents anys? Què fa que el públic, lluny de sentir-se’n avorrit o decebut, sembli estar-hi encantat i amb ganes d’acudir al concert? Què empeny a oferir un repertori monogràfic en una època en la qual les llistes de reproducció i els algoritmes barregen els treballs d’uns i altres? Hi ha moltes respostes possibles a aquestes preguntes, perquè en Beethoven conflueixen una capacitat extraordinària per innovar en la composició i una atractiva biografia que inclou el fet insòlit que escrivís peces monumentals amb greus problemes auditius.

Els estudis sobre percepció musical determinen que la nostra oïda se sent atreta per aquelles músiques en què troba un bon equilibri entre el record i l’expectació. És a dir, músiques en les quals hi ha melodies ben definides amb caràcter de tema que apareixen diverses vegades i que es combinen amb altres melodies secundàries; harmonies que ens condueixen a determinar on comencen i acaben les frases, juntament amb unes altres que ens mantenen en tensió; ritmes que ens conviden a moure els peus o que en un moment donat ens sorprenen i ens fan canviar el pols; combinacions instrumentals habituals amb d’altres que són noves, o volums que ens obliguen a contenir la respiració per no trencar la màgia del quasi silenci i que contrasten amb d’altres, forts, amb els quals voldríem gairebé cridar.

Tot això és el que trobem, en major o menor mesura, en totes i cadascuna de les composicions de Beethoven.

La Simfonia núm. 4, en Si bemoll major, op. 60 ha passat a la història de la música acompanyada de la definició que va donar-ne el compositor Robert Schumann, “una esvelta donzella grega entre dos gegants nòrdics”. La raó per la qual aquesta obra es diferencia de l’energia i potència de les Simfonies núm. 3 i núm. 5 és de caràcter pràctic. L’estiu del 1806 Beethoven va rebre l’encàrrec, del comte Franz von Oppersdorff, d’escriure una simfonia per a la seva orquestra privada en línia amb l’estil de l’alegre Simfonia núm. 2. L’acord econòmic incloïa que l’estrena l’havia de fer l’orquestra de Von Oppersdorff, però aquest punt no es va complir. A més de compondre, Beethoven s’ocupava d’organitzar concerts monogràfics per estrenar i donar a conèixer les seves obres, i sabia bé com arribar al públic que li interessava. La Simfonia núm. 2 es va escoltar la primavera del 1807 juntament amb l’Obertura Coriolano i el Concert per a piano núm. 4 en un recital privat a Viena i un any més tard en un concert públic al Burgtheater de la mateixa ciutat.

Seria un error escoltar aquesta simfonia com un parèntesi en la revolució que havia iniciat amb la brutal Simfonia núm. 3, “Heroica”. Beethoven és Beethoven i a la Simfonia núm. 4 apareixen també novetats que val la pena escoltar amb atenció i posar en valor. Aquesta “esvelta donzella grega”, encara que no sigui gegant, té una enorme força i expressió.

Després del tens inici del primer moviment, presenta el primer tema amb un caràcter bastant inofensiu en cordes i vent-fusta, i després ho transforma en una cosa molt més ferma amb tota l’orquestra. Un meravellós joc d’intensitats que ens hi manté connectats al llarg de les tres parts (exposició-desenvolupament-reexposició).

Al segon moviment, sobre un obstinat rítmic, se succeeixen solos instrumentals, entre els quals destaquen el de clarinet i de flauta, que ens demostren l’efecte gens avorrit de la repetició variada. El tercer moviment té caràcter de scherzo, paraula que significa broma, i contrasta amb una secció de trio en la qual l’orquestra sona més lírica i menys voluminosa. La Simfonia es tanca amb un moviment molt festiu en el qual destaquen les parts de motu perpetuo de les cordes. Aconsegueix generar una energia desbordant i un final que ens porta de la sorpresa a l’aplaudiment.

La Simfonia núm. 7, en La major, op. 92 està dedicada al comte Moritz von Fries, un dels grans patrocinadors de la vida musical vienesa del moment. Beethoven va trigar uns divuit mesos a completar la composició, en un període de la seva vida (1811-1812) en què la sordesa, provocada per una otosclerosi, cada vegada li feia més difícil tocar el piano. No obstant això, la seva oïda musical interna li continuava proporcionant idees magnífiques que, combinades amb el seu talent i dedicació a l’art de l’orquestració, el van dur a compondre obres com aquesta Simfonia. Una peça que ens mostra com l’artista malhumorat, vehement, amargat i arrogant que imaginem, també era un ésser humà afectuós i respectuós amb les persones a les quals estimava, positiu, bromista, alegre i amb moments en què era feliç. Aquest contrast s’escolta des de l’inici en una introducció que dona pas a un primer moviment amb un tema joiós en la flauta que esdevé enorme després amb tota l’orquestra. El segon moviment es va haver de repetir el dia de l’estrena i és un dels fragments més coneguts de Beethoven. Trenca la tradició del moviment lent oferint-nos un emocionant “Allegretto” amb un obstinat rítmic a partir del qual es genera tot. El “Presto” és, igual que a la Simfonia núm. 4, un animat scherzo que es combina dues vegades amb un trio de caràcter campestre. D’aquesta manera la forma és més original, perquè té cinc parts (A-B-A-B-A). El final és tan frenètic i triomfal que és impossible no percebre-hi les ganes de viure d’aquest home de quaranta-un anys que l’estava escrivint.

Beethoven en monogràfic o no, és sempre Beethoven. Un compositor fonamental en la història de la música, una personalitat imprescindible en la història de la humanitat.

 

Sofía Martínez Villar, doctora en teoria i crítica de les arts. Especialista en formació de l’oïda musical