Semper festina tarde

Tot reconeix
el ritual dels llavis fonedissos,
com el prec que sobrevola
les balances del temps,
imposant-se com s’imposen
les traces que perduren.
I després?
No hi ha després
si el doll de l’eufòria
és un acord que ens obre
la música anhelada.

Som la pura violència
de cada pas furtiu,
la fulla voladissa
a les mans d’un ancià,
el pes del cos cansat
al cadiral del pare.

Però, fet i fet,
per què volem
concloure el traç
que resta inalterable?

Memòria és ventre, cendra,
ombra que s’allarga.
Apressem-nos, doncs,
a poc a poc.

Allò que no s’acaba
dura eternament.

 

Lluís Calvo
Del llibre Ancestral.
Vic: Cafè Central i Eumo Editorial, 2019.

Les Vespres de Monteverdi, el cim més alt del Barroc incipient

“L’Església s’esforça tant com pot per honorar els seus actes gloriosos amb dolces melodies, que expressen la devoció i l’alegria, en els dies dels sants o altres solemnitats. Sembla, doncs, que no sap lloar Déu, el seu sobirà Creador, si a l’aire no ressona una música molt dolça amb instruments dolços: orgues, trompetes, trompes, violes i llaüts” Lodovico Casali, Generale invito alle grandezze e meraviglie della musica (1629).

Casali, amb la seva reflexió, ens fa entendre el context en què varen sorgir les Vespres de la Mare de Déu, l’obra sacra més imponent de tot el catàleg de Claudio Monteverdi. De la seva producció sacra, n’hem conservat una part relativament petita, però de gran vàlua musical. Existeix un primeríssim recull de Sacrae cantiunculae, a tres veus, escrit encara a Cremona i publicat quan tenia quinze anys; també la Missa a cappella, i les Vespro del 1610 que podrem sentir avui, i finalment les quaranta-tres obres que integren la seva Selva morale del 1641 i que esdevenen el gran compendi de tota la música sacra que Monteverdi va escriure durant les tres darreres dècades de la seva vida en què va ser el flamant mestre de capella de la basílica de Sant Marc de Venècia. Aquí hem d’afegir alguna pàgina puntual, que va aparèixer publicada de forma escadussera en altres compendis, majoritàriament de forma pòstuma. Però és obvi que hem perdut part de tot el seu llegat. Avui se’ns fa impossible saber l’abast real que aquest va poder arribar a tenir.

Els dos moments essencials de la litúrgia catòlica en els temps de Monteverdi eren la missa i les vespres. Si l’estructura de la missa (tant l’ordinari com el propi) ja és prou ben coneguda pel públic musical actual, potser no ho és tant la de les vespres. Aquesta era la cerimònia més important entre les diferents hores canòniques de l’officium. Idealment aquesta cerimònia es feia al capvespre. Per això també se l’anomena “cant del capvespre”. Consta de diverses parts: el responsori, els cinc salms, precedits i seguits de les seves respectives antífones, a part d’altres oracions que acaben amb el magnificat i la seva antífona.

El compositor i viatger Pietro della Valle (1586-1652) en una de les seves cartes a l’erudit amic seu Mario Schipano explica que “La música d’avui es toca majoritàriament a les esglésies i mai sense instruments [...]. Els compositors no volen treballar en obres que no s’acabin interpretant: és per això que es dediquen totalment a la creació de salms o motets per a les esglésies”. Aquesta afirmació resulta molt il·lustradora del perquè compondre per a aquestes cerimònies es feia molt atractiu per a tothom que es volgués dedicar a la composició, alhora que ens fa entendre el perquè aquelles cerimònies amb música, particularment les vespres, van convertir-se en un dels grans atractius per als turistes, tot arribant-se a publicar una mena de guies on s’informava els viatgers sobre les esglésies on es feien les cerimònies més esplendoroses.

Monteverdi, que havia entrat a treballar a la cort de Màntua el 1591 contractat per Vincenzo Gonzaga, la tardor del 1608 ja va manifestar el desig de marxar-ne. De fet, la publicació el 1610 de la Missa a cappella i les Vespro dedicades al papa Pau V, que havia visitat Màntua poc abans, és també una bona mostra d’aquesta voluntat d’aconseguir una nova feina. Malauradament Roma no va ser sensible a la genialitat monteverdiana. La mala relació amb Francesco, fill de Vincenzo, i la mort d’aquest darrer el 1612 van precipitar una crisi econòmica a Màntua que propicià l’expulsió de molt personal de la cort, Monteverdi entre ells. Aquell mateix 1613, arran de la mort de Giulio Cesare Martinengo, mestre de capella de Sant Marc de Venècia, Monteverdi es va presentar a les oposicions i aconseguí el nomenament al nou càrrec l’agost del 1613, que va mantenir  fins al final dels seus dies el 1643.

¿Es varen arribar a estrenar les Vespres en vida del compositor? Probablement sí, malgrat que no s’ha conservat cap referència documental de cap interpretació ni a Màntua, ni a Roma, ni a Venècia. De totes formes, sembla força probable que el compositor les fes interpretar, de manera completa o parcial, tant a la capella de Santa Bàrbara del Palau Ducal de Màntua entre el 1610 i el 1613, com a la basílica de Sant Marc de Venècia a partir del 1613.

Ja hem definit les Vespres monteverdianes com una obra imponent. Som davant de cent minuts de gran música escrita de forma molt acurada per a un total de set solistes, un cor doble a deu o més veus i un conjunt instrumental format per violins, violes (de braç), violoncels, cornetti, trombons, a més de diversos instruments per al baix continu.

Monteverdi va pensar les seves Vespro com una obra per ser interpretada de forma unitària, encara que intuïm que això, en última instància, acabava depenent del moment i les disponibilitats. Vaja, que l’obra es podia interpretar sencera o en fragments. De fet, al recull ja esmentat de maduresa Selva morale també trobem altres mostres de fragments de les Vespres de forma segmentada. Sembla evident que som davant d’una col·lecció que permetia triar, encara que sentir-les al complet esdevé una experiència incomparable.

Les Vespres comencen amb el clam “Domine, ad adiuvandum meum”, on el solista invoca l’ajut de Déu amb la vibrant proclamació coral de la seva glòria que Monteverdi va construir a partir de la Toccata instrumental que tres anys abans havia escrit per a l’inici de la seva òpera L’Orfeo. A partir d’aquí comença la successió dels diferents fragments de les Vespres, plantejada de forma molt interessant i atractiva, combinant antífones gregorianes, els habituals “Salms” escrits eminentment en la prima prattica, és a dir, llenguatge polifònic més connectat amb la tradició vinguda del Renaixement, i també els “Motets”, un conjunt de concerts sacres escrits en la seconda prattica, és a dir, emprant una, dues o tres veus solistes acompanyades amb la tècnica del baix continu, arribada més recentment i que va esdevenir el gran símbol musical identitari del Barroc.

Salm: Dixit Dominus (Salm 110). Cor a sis veus i sis instruments.

Motet: Nigra sum (del Càntic dels Càntics). Tenor solista i cor.

Salm: Laudate pueri (Salm 113). Cor a vuit veus i orgue.

Motet: Pulchra es (del Càntic dels Càntics). A dues veus.

Salm: Laetatus sum (Salm 122). Cor a sis veus.

Motet: Duo Seraphim (Isaïes 6:2-3; 1 i Joan 5:7). Comença a dues veus i acaba a tres.

Salm: Nisi Dominus (Salm 127). Cor a deu veus.

Motet: Audi Coelum (Poema litúrgic anònim). Dos tenors solistes, el segon en eco.

Salm: Lauda Jerusalem (Salm 147). Dos cors a tres veus i un cantus firmus del tenor solista.

La secció final de les Vespres monteverdianes comença amb una gran ”Sonata” per a vuit instruments on el compositor insereix el sovintejat cantus firmus Sancta Maria, ora pro nobis, interpretat per les sopranos del cor.

Segueix el sobri himne “Ave maris stella”, escrit per a doble cor, solistes i cinc instruments combinant polifonia i baix continu, per tancar les Vespres amb l’impressionant “Magnificat I” (Lluc 1:46-55), escrit a set veus i sis instruments, en què el compositor va separant el tractament dels diferents versos del text amb diferents textures musicals on fa servir tota mena de recursos, com ara figuracions, ecos, ornamentacions...

En resum, les Vespres de Claudio Monteverdi ens porten cap al cim més alt de la música sacra del Barroc incipient.

Joan Vives, músic i divulgador musical