Tot i no ser les primeres composicions escrites per a violoncel sol, les Suites per a violoncel sol, BWV 1007-1012 de Johann Sebastian Bach van representar una veritable novetat en un moment en el qual el violoncel era un instrument d’acompanyament i, per tant, les seves possibilitats expressives en solitari restaven encara per desenvolupar.

Considerades avui com una de les obres més importants –i més interpretades– per a aquest instrument, van ser escrites durant el període en què Bach va treballar com a mestre de capella a la cort del príncep Leopold d’Anhalt-Köthen, entre el 1717 i el 1723. Se’n desconeix la data exacta de composició i tampoc se’n conserven les partitures originals, només les transcripcions fetes per Anna Magdalena Bach i l’organista Johann Kellner. La primera edició data del 1825 i la paraula “estudis” incorporada al títol va fer que durant molt de temps fossin considerades poc més que uns exercicis pedagògics. Aquest fet, però, faria un gir radical quan un joveníssim estudiant de música, de només tretze anys, les va trobar en una llibreria de vell del carrer Ample de Barcelona. Aquell adolescent era Pau Casals i durant els trenta anys següents es dedicà a estudiar-les, fins que el 1925, quan ja tenia quaranta-vuit anys, va començar a interpretar-les en públic donant-hi tota la dimensió musical que corresponia.

Estructuralment, les sis Suites segueixen el mateix esquema, consistent en un preludi i cinc moviments de dansa: “Allemande”, “Courante”, “Sarabande”, una parella de danses galants –“Minuet” en les Suites 1 i 2, “Bourré” en la 3 i 4, i “Gavotte” en la 5 i 6–, i una “Gigue” final. Quatre de les Suites estan escrites en tonalitats majors i només dues en tons menors.

La Suite núm. 1, en Sol major és la més coneguda del conjunt pel seu fenomenal preludi, sovint utilitzat pel cinema o la televisió. La Suite núm. 2, en Re menor, ens ofereix alguns dels passatges més introspectius de la sèrie, que contrasten amb la tonalitat clara i brillant de la Suite núm. 3, en Do major. La Suite núm. 4, en Mi bemoll major és d’una gran exigència tècnica, sobretot en la “Gigue” final. Molt famosa és també la Suite núm. 5, en Do menor, i la seva “Sarabande” ha estat descrita com “l’essència del geni de Bach”. Finalment, la Suite núm. 6, en Re major, escrita per a un instrument de cinc cordes, planteja un veritable repte tècnic als executants. Tot el conjunt esdevé un dels màxims llegats de la història de la música.

Ana María Dávila, periodista musical