Xavier Guitó (1975)
Massardana

Fabrizio de André (1944-1999)
La canzone dell’amore perduto

Roger Mas (1975)
I la pluja es va assecar
L’home i l’elefant
Si tu m’ho dius

Tradicional mexicana
La Llorona (arr. Roger Mas i Xavier Guitó)

Roger Mas
Michela

Ramón Perelló (1903-1978) i Juan Mostazo (1903-1938)
La bien pagá

Tradicional i Isidor Marí (1949)
Tres branques (arr. Roger Mas i Xavier Guitó)

Roger Mas
Oda a Francesc Pujols

Tradicional
La dansa de Castellterçol (arr. Xavier Guitó)

Tradicional balcànica
Moja mala nema mane (arr. Roger Mas i Xavier Guitó)

Roger Mas
Lo comte Arnau

Tradicional
Aqueres montanhes (arr. Roger Mas i Xavier Guitó)

Tradicional
Si canta (arr. Roger Mas)

Raymond Levesque (1928-2021)
Quan tothom viurà d’amor 

Monique Andrée/Barbara (1930-1997)
L’aigle noir

Roger Mas
Si el mar tingués baranes

Roger Mas i Joan Ridao
Sota una fina capa de cendra

Roger Mas
El dolor de la bellesa

Roger Mas (1975)
I la pluja es va assecar

Era mitja tarda i queia un plugim suau,
el cel tapat, escuts de cendra i mort.
Presoners d’un món de possibilitats,
de nens podrits per tots els estats.

Els herois antics eren devorats
per voltors amb la mirada trencada.
Els nens es mutilaven els uns als altres
i les postres es fonien amb la nevera oberta.

I la pluja es va assecar, i els núvols es van obrir,
i en un instant, explosiu, el món es va enfonsar
més enllà de l’horitzó.

I ara pertot arreu on vaig veig la llum fondre’s en blaus,
verds, turqueses, òxids i vermells.
L’univers antic s’ha plegat sobre el seu eix
i el perímetre esdevé el centre de tot.

Els àngels de la mort han donat vida al meu jardí
i ara em sento com un nen abandonat.
Lliurat a la llum i a l’espai i als astres siderals,
han obert la taquilla del cinema en runes.

I la pluja es va assecar, i els núvols es van obrir,
i en un instant, explosiu, el món es va enfonsar
més enllà de l’horitzó.

Tan sols un horitzó per viure.

L'home i l'elefant

En un paratge desert
hi ha set muntanyes al fons
i un sentiment tot incert.

De cop la brisa d’un nord
aixeca un pam la pols
i el cel s’omple de records.

Un home i un elefant
passen sots l’arbre de fang,
un home i un elefant blanc.

Com si volgués desfer embulls
amb els dits es va estirant
la barba i acluca els ulls.

Acota el cap i et somriu
per sobre de les ulleres,
acota el cap i et somriu.

Un home i un elefant
passen sots l’arbre de fang,
un home i un elefant blanc.

Imprès en el firmament
un nen amb pantalons curts
porta una serra d’argent.

Un nen i l’home elefant
han talat l’arbre de fang,
un nen i l’home elefant fan:

Daràddaddà rerorum…

Si tu m'ho dius

Ona de fang que em gira el cotxe sobre un pont, me’n deixa al llindar.
Un full en blanc, tres ulls de marbre d’un brillar, d’un brillar profund.

Em deixo endur com una fulla sobre un riu, sobre un riu ben quiet.
Dius que estic bé, no passa res, si tu m’ho dius jo et crec.

Si tu m’ho dius, oh, sí, jo et crec.
Si tu m’ho dius, oh, sí, jo et crec.

Sec, riu avall, prop la freixera ha sortit, ha sortit el sol.
L’aigua no es mou i el fang es tanca cap al sud, cap al sud.

Tradicional mexicana
La llorona

Salías de un templo un día, Llorona,
cuando al pasar yo te vi,
hermoso huipil llevabas, Llorona,
que la virgen te creí.

Ay, de mí, Llorona, Llorona,
Llorona de un campo lirio,
el que no sabe de amores, Llorona,
no sabe lo que es martirio.

No sé qué tienen las flores, Llorona,
las flores del camposanto
que cuando las mueve el viento, Llorona,
parece que estén llorando.

Ay, de mí, Llorona, Llorona,
Llorona, llévame al río,
tápame con tu rebozo, Llorona,
porque me muero de frío.

Yo te soñaba dormida, Llorona,
dormida y estabas quieta,
pero llegando el olvido, Llorona,
soñé que estabas despierta.

Roger Mas
Michela

Tots els somnis em parlen de tu.
Durant nits senceres, la teva foto
projectada a la cambra.

Tots els somnis em parlen de tu.
Durant nits senceres,
et contemplo nua.

T’estimo.

T’estimo.

Balles per a mi per camins d’argila grisa.
El teu esguard em destil·la els sentiments.

Ramón Perelló (1903-1978) i Juan Mostazo (1903-1938)
La bien pagá

Ná te pido, ná te debo,
me voy de tu vera, olvídame ya;
que he pagao con oro tus carnes morenas,
no maldigas paya, que estamos en paz.

No te quiero, no me quieras,
si to me lo diste, yo ná te pedí;
no me eches en cara que tó lo perdiste,
también a tu vera yo tó lo perdí.

Bien pagá, si tu eres la bien pagá,
porque tus besos compré
y a mí te supiste dar por un puñao de parné
bien pagá, bien pagá,
bien pagá fuiste mujer.

No te engaño, quiero a otra,
no creas por eso que te traicioné;
no cayó en mis brazos, me dió sólo un beso,
el único beso que yo no pagué.

Ná te pido, ná me llevo,
entre esas paredes dejo sepultás
penas y alegrías que te he dao y me diste
y esas joyas que ahora pá otro lucirás.

Bien pagá, si tu eres la bien pagá,
porque tus besos compré
Y a mí te supiste dar por un puñao de parné
bien pagá, bien pagá, bien pagá fuiste mujer.

Tradicional catalana
Tres branques

La meua xiqueta és l'ama
del corral i del carrer,
de la figuera i la parra
i la flor del taronger.

***

Flors de baladre en un torrent
per on no passa mai sa gent,
amb poca cosa en tenen prou
per treure un altre color nou.

Flors de baladre en un torrent
tenen el cor de sol i vent,
viuen només d'allò que cau:
aigua de núvol i cel blau.
Flors de baladre en un torrent
no es venen ni per deu ni per cent.

***

El darrer dia de Carnestoltes
fadrins i noies pels carrers van.
I la gent crida perquè els convidin
d’aiguardent, figues, coca i vi blanc.

Roger Mas 
Oda a Francesc Pujols

Al soterrani de la plaça
transcorre un riu de pensament,
petroli i algues transparents,
somnis tancats en una carabassa.
Animals penjats de fils d’argent,
titelles de paper d’estrassa.

Capa freàtica en flor,
ella és la màquina del temps
on s’hi reposa a foc somort
veritat i ciència i aliment.
Un déu que no mira ni escolta.
Un àngel nascut d’una pedra.

Gira que gira el món,
mes sempre la veritat
desperta del seu son.
Francesc Pujols ens surt del cau
després d’anys d’ostracisme blau
en un moment d’inspiració
donà un respir a la nació.

Il·luminats mig avorrits,
divagadors de l’esperit,
nostre moment és arribat
i arreu se sent ferum d’esclat.
I és que a la Torre de les Hores
hi ha un paio que no toca vores.

Gira que gira el món,
mes sempre la veritat
desperta del seu son.
Francesc Pujols ens surt del cau
després d’anys d’ostracisme blau
en un moment d’inspiració
donà un respir a la nació.

Tradicional balcànica
Moja mala nema mane

Roger Mas
Lo comte Arnau
Lletra de Jacint Verdaguer

Lo comte de Mataplana ne tenia dos cavalls:
l’un era blanc com la gebre, l’altre fosc com lo pecat.

Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc!

Un matí de la hivernada lo negre feia ensellar;
la comtessa ja li’n deia: –Per què no enselles lo blanc?
–Perquè fuig dels camins aspres
i a mi em plauen més que els plans.

La comtessa ja hi tornava: –Mon marit, no ho fesses pas;
lo negre em sembla el diable, Déu nos lo tinga allunyat.

Ell no li torna resposta, com si sentia tronar:
al negre posa la sella baldament fos Satanàs.
–Adeu, la comtessa aimada.
–Déu te guie i l’Àngel sant.

L’Àngel prou lo guiaria, mes ell no es deixa guiar,
lo guiaria a l’església i ell a la vila fa cap,
on hi ha nines per perdre i pobres per escanyar.

Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc!

Quan sortia de la vila semblava un esperitat:
corria lo cavall negre, corria com si volàs,
tantost per les altes cimes
com pel fons del xaragall.

Los gombrenesos se senyen quan lo veuen desbocat.
Los llops d’aquelles muntanyes lo segueixen udolant,
algun d’ells per simpatia, los altres olorant carn,
que n’esperen un bon àpat més amunt o més avall;
sos ulls semblen llumenetes,
llumenetes infernals.

Al sentir sa udolissa lo comte s’és esglaiat,
voldria girar lo poltre mes ja no el pot aturar.

Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc!

A la nit que és fosca fosca, se barreja el temporal,
i els pastors al comte veuen entremig de trons i llamps;
volar d’una cresta a l’altra
del Montgrony vers les afraus.

La tempesta esgarrifosa a mitja nit fa un esclat;
d’un llampec entre les ales s’obira lo comte Arnau,
rodolant d’alta cima de Sant Ou dins lo Forat,
d’on surt entre rius de flama lo renill del seu cavall.

La comtessa l’esperava a la porta del palau;
passen hores, passen dies, passen nits de por i espant,
a la tercera que passa
l’en veu venir condemnat.

La nit era negra negra, més negre era son cavall,
son cavall que era el diable Déu nos lo tinga allunyat.

Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc!

Tradicional aranesa
Aqueres montanhes

Tradicional
Si canta

A la meva finestra
s'hi posa un moixó,
tota la nit canta,
canta la cançó.

Si canta perquè canta,
canta pas per mi,
canta per les nines
que són lluny d'aquí.

Aquelles muntanyes
que tan altes són,
que no em deixen veure
mes amors on són.

Si canta perquè canta,
canta pas per mi,
canta per les nines
que són lluny d'aquí.

Altes, si són altes,
ja s'abaixaran
i les meves nines
amb mi tornaran.

Si canta perquè canta,
canta pas per mi,
canta per les nines
que són lluny d'aquí.

Al cap d'aquelles feixes
si n'hi ha un ametller
que fa les flors blanques,
són com de paper.

Si canta perquè canta,
canta pas per mi,
canta per les nines
que són lluny d’aquí.

Raymond Levesque (1928-2021)
Quan tothom viurà d'amor

Quan tothom viurà d’amor
no hi haurà mai més misèria,
els soldats seran trobadors
però potser no ho podrem veure.

Del llarg camí d'haver viscut,
d'haver lluitat, d'haver somiat,
d'haver estimat, d'haver perdut,
ens n'ha quedat un gest amarg.

Quand les hommes vivront d'amour
il n'y aura plus de misère,
et commenceront les beaux jours
mais nous, nous serons morts, mon frère.

Quand les hommes vivront d'amour
ce sera la paix sur la terre,
les soldats seront troubadours
mais nous nous serons morts mon frère.

La història sempre ha estat així
i perquè arribi un temps d'amor
cal que la mort faci el seu joc,
de què ens serveix, doncs, saber tant?

Quand les hommes vivront d’amour…

La vida és un camí de sang,
cal ser-hi i caminar,
passant la rella pel vell camp
solquem la terra del demà.

Quand les hommes vivront d'amour
il n'y aura plus de misère,
et commenceront les beaux jours
mais nous, nous serons morts, mon frère.

Quan tothom viurà d’amor
no hi haurà mai més misèria,
els soldats seran trobadors
però potser no ho podrem veure.

Monique Andrée/Barbara (1930-1997)
L'aigle noir

Roger Mas
Si el mar tingués baranes
Lletra de Maria Mercè Marçal

Si el mar tingués baranes
i el tomb del cel mollons
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.

Si pogués posar en gàbia
el plomatge del foc.
Si el vent tingués andanes,
brides i estrep el cor.

Si pogués alçar tanques
al jardí de l’amor,
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.

No ho sents? S’obren les portes,
portes i porticons.
La pluja trenca ribes,
finestres i balcons!

I és aquí on et cerco,
no sé per què ni com,
dins la nit esmolada,
com la tempesta el torb,

pel mar sense baranes,
pel cel sense mollons.

Sota una fina capa de cendra

Unes copes, un poc de fum,
una làmpada vermella i flaixos de tele muda a les parets,
aquí, davant del foc,
em sento bategar a les galtes i vaig encès com una teia,
no sé si sóc en un pou, en una cisterna o a la frontera d’un paradís.

Ajagut al sofà, s’hi està bé, en aquesta cambra, lluny
de qui sap què. La profunditat de sons ancestrals
navega per nervis destensats, oxidant
radis de síntesi alquímica. Pedres roges.
Gemecs encesos. La brasa del pecat somorta
sota una fina capa de cendra.

El dolor de la bellesa

— Cor pirinenc