L’art de la transcripció posa en joc l’enginy i la imaginació tot buscant decantar l’essència de l’obra original i comunicar-la a través de mitjans diferents. Un procés transformador, que en els casos més lluïts desperta la fascinació, sobretot, de qui coneix la peça de referència. Aquell que es delecta de forma semiconscient en la dialèctica que contraposa, en retroalimentació fructífera, similitud i diferència; amb l’apreciació d’una obra que, malgrat l’adaptació per a un altre instrument o conjunt, vibra d’autenticitat. Una autenticitat que pot canalitzar-se de maneres impredictibles. Així, per exemple, fent ressonar des de la condensació minimalista una significació majestàtica d’origen. Alexandre Tharaud, a qui temps enrere vam escoltar recreant passatges tan mítics com l’Adagietto mahlerià, enguany obrirà el seu recital amb la versió d’un coral de la Passió segons sant Mateu en què batega el poder de la declamació conjunta d’un missatge intensament espiritual, amplificat aquí pel piano sol.

Seguint amb l’obra de Johann Sebastian Bach, es podran redescobrir una sèrie de peces que intercalen el desplegament virtuós, present a les originals, i la vehiculació d’una sensibilitat altament subjectiva, a la qual ens té acostumats el piano de cua modern. És el cas de la “Siciliana” de la Sonata per a flauta, en què el teclat porta la veu cantant –a més d’acompanyar-se a si mateix– en un joc metabachià, comparable als que assolí Franz Liszt amb les adaptacions de Lieder schubertians. El virtuosisme de la Suite BWV 818a, generalment exhibit pel clavicèmbal, es retrobarà en la versió per a piano, menys àgil potser, però no menys expressiva. De fet, l’instrument modern capacita la comunicació d’afectes delicats i intensos, com ara els inherents a l’ària “Aus Liebe will mein Heiland sterben” d’aquella mateixa Passió, reformulant la sublim interacció de flauta i veu. Podria semblar que el tour de force versionador és menor en la Suite per a llaüt; amb tot, la intel·ligència polifònica de Bach surt a la llum inevitablement també en les composicions per a l’instrument de corda polsada, que la versatilitat del piano recrearà.

La suite en cinc moviments titulada Miroirs, que Maurice Ravel va concebre entre el 1904 i el 1905 pensant en les personalitats artístiques d’alguns dels seus col·legues més outsiders –autoanomenats Les Apaches– prodiga efectes especulars que s’han relacionat amb l’Impressionisme. Tot i que el compositor va qüestionar-ne l’ascendència d’aquell moviment –per considerar-lo bàsicament pictòric–, la suite destaca per un cromatisme evocador de les fluctuacions de la natura, reflex de les vivències internes de l’individu. L’enigma de l’alquímia musical palpita a la darrera peça programada, dotada d’una narrativitat que convida a pensar programàticament; no en va es tracta d’un poema simfònic, inspirat en una obra de Johann W. von Goethe. L’aprenent de bruixot, que Paul Dukas va compondre el 1897 per a gran orquestra, culminarà l’exercici de creativitat musical d’Alexandre Tharaud: el popular motiu que sonava en una atmosfera de misteri, inaugurada per les cordes, serà aquí invocat pel piano com per primera vegada, fent ostentació del seu poder transformador.

Jacobo Zabalo, doctor en humanitats