Des del seu debut el juliol del 2016 al Parc Güell, el Trio Fortuny, format pel violinista Joel Bardolet, el violoncel·lista Pau Codina i el pianista Marc Heredia, s’ha guanyat un lloc de prestigi en el panorama musical de casa nostra, i també en diferents festivals internacionals. Com a grup i com a solistes, són tres músics que des de la seva joventut van despuntar individualment i que, a més, han coincidit en diverses etapes formatives. Un fet que els ha permès establir un lligam artístic, una amistat i un vincle generacional (són nascuts el 1987 i el 1988) gràcies a la residència artística pel cicle de La Pedrera, però sobretot pel seu pas per la JONC en el cas de Bardolet i Codina o a Basilea en el cas d’Heredia i Bardolet. El programa d’avui exemplifica la solidesa del conjunt reunint tres obres que mostren com el trio amb piano era una fórmula sotmesa a una exploració progressiva que culminaria en els compostos per Beethoven al tombant del segle XVIII al XIX; i com encara suposava un mitjà fèrtil per a l’expressió d’un món subjectiu i íntim, tot i no comptar amb una “literatura” profusa durant les primeres dècades del segle XX.

D’una banda, el novembre del 1786, motivat per algunes dificultats econòmiques, Mozart va compondre el Trio núm. 5, KV 502 com a música d’àmbit domèstic. L’obra palesa com progressivament el violoncel s’emancipa de les funcions de baix acompanyant en una concepció més moderna, que oscil·la entre la sofisticació tècnica i una espontaneïtat senzilla, gens renyida amb la bellesa i l’equilibri formal i del protagonisme dels instruments, en la línia dels de Beethoven. A diferència dels d’aquest, el de Mozart segueix l’estètica galant i rococó, amb transparència de textures, tot i passatges d’un cert contrapunt. A més, presenta elements característics del salzburguès, com les marxes (al primer moviment), la melodia estilitzadament ornamentada (al “Larghetto”) o la dialèctica solo-tutti al darrer moviment enmig dels ritmes de dansa i alguns canvis de tonalitat.

D’altra banda, el Trio núm. 1, op. 8 (1923) escrit als disset anys per Xostakóvitx mentre estudiava al Conservatori de Sant Petersburg, alterna passatges somiadors amb moments de notable energia, tot prefigurant contrastos característics en l’estil i evolució del compositor basant-se en tensions emocionals i l’ús de formes clàssiques amb un llenguatge modern. Estructurat en un únic moviment de poc més de deu minuts sobre la forma sonata, s’inicia amb el violoncel per passar a un diàleg entre les cordes al primer tema (rítmic i enèrgic) i un segon més líric, i amb materials que va aprofitar en altres obres, com a la Simfonia núm. 1. Destaca l’ús de tres veus al piano amb uns llargs trinats encadenats a la mà dreta en part de la coda.

En canvi, el Trio núm. 2, en Mi menor de Xostakóvitx és una obra que, des dels primers compassos, evoca una imatgeria de soledat, fredor i buidor, que ens parla de la cruesa existencial. Escrita en plena Segona Guerra Mundial i estrenada pel mateix compositor al piano amb membres del Beethoven Quartet, aquesta obra trasllueix les pors i angoixes del compositor sota el règim estalinista. Malgrat les imposicions artístiques de l’època, que condemnaven l’atonalisme i enaltien un llenguatge tonal i senzill, Xostakóvitx va mantenir un estil personal, amb una força expressiva que trobem en molts dels seus Quartets de corda i Simfonies, com la Vuitena. Dedicat al seu amic Ivan Sollertinski, lingüista i figura influent en la seva vida, integra elements característics del llenguatge del compositor rus: obstinats rítmics reforçats per notes en pedal, l’ús del registre agut per crear tensió, textures austeres que intensifiquen l’ambient inquietant, el tractament d’harmònics i passatges que emulen recitatius vocals, com si fossin un crit silenciós sota l'ombra del terror. És també la seva primera obra amb referències al tema jueu, present al quart moviment, una al·lusió a l’antisemitisme i a l’horror dels camps d’extermini.

El Trio s’estructura en quatre moviments que oscil·len entre la delicadesa i la violència expressiva, tot dotant l’obra d’una amplitud simfònica. El primer moviment, amb el violoncel iniciant un cant lànguid en el registre agut, estableix un to d’introspecció i fragilitat. L’“Scherzo”, amb una energia frenètica, és interromput abruptament per acords dramàtics que anticipen el “Largo”, un coral solemne d’una bellesa fosca i commovedora. Aquest condueix al quart moviment, que adopta la forma d’una dansa macabra a manera de passacaglia, amb repeticions obsessives i un final enigmàtic que reprèn el tema inicial, i que es dissol en una atmosfera de desintegració. Aquest Trio s’insereix en la tradició russa de Txaikovski, Rakhmàninov i Arenski, però amb un segell inconfusiblement personal. Xostakóvitx hi utilitza elements populars i sarcàstics per contrastar amb la gravetat de l’obra, tot creant un diàleg intens entre delicadesa i dramatització. L’elegíac inici amb sordina a la corda, les textures cristal·lines i el sarcasme fosc del compositor converteixen aquesta obra en un testimoni visceral dels horrors de la seva època, sublimats en música.

Enmig del programa, el Trio Fortuny abordarà una selecció de L’art de la fuga, BWV 1080 i les Invencions, BWV 772-786 de Bach, que responen a obres de caràcter pedagògic (treball d’articulacions, ornaments) i que suposen un cim en la concepció de l’arquitectura, l’equilibri entre veus i la dialèctica a diverses parts, a partir de la complexitat contrapuntística en augment progressiu a través de cànons i fugues.

Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l'art

Nota. En el moment de lliurar aquest comentari no s’havien concretat encara les peces de Bach; per tant no podem referir elements específics de cadascuna de les obres que s'interpretaran que en facilitin l’audició.