Semper festina tarde

Tot reconeix
el ritual dels llavis fonedissos,
com el prec que sobrevola
les balances del temps,
imposant-se com s’imposen
les traces que perduren.
I després?
No hi ha després
si el doll de l’eufòria
és un acord que ens obre
la música anhelada.

Som la pura violència
de cada pas furtiu,
la fulla voladissa
a les mans d’un ancià,
el pes del cos cansat
al cadiral del pare.

Però, fet i fet,
per què volem
concloure el traç
que resta inalterable?

Memòria és ventre, cendra,
ombra que s’allarga.
Apressem-nos, doncs,
a poc a poc.

Allò que no s’acaba
dura eternament.

 

Lluís Calvo
Del llibre Ancestral.
Vic: Cafè Central i Eumo Editorial, 2019.

Sobre herois sense tombes

Evidentment, aquest titular fa una picada d’ull a la cèlebre novel·la Sobre héroes y tumbas de l’argentí Ernesto Sábato, que va triar aquest títol perquè relligava les contradiccions i lluites existencials dels seus personatges, en què els “herois” representaven ideals lloables o personatges que encarnen la lluita per qüestions gruixudes (la veritat, la justícia o la transcendència) i les “tombes” simbolitzaven la mort, la decadència, el pas del temps i, és clar, els fracassos i la impossibilitat de tenir ideals en una realitat marcada pel caos, la traïció i el desencís. I per això diem “sense tombes”, perquè els herois que es presenten aquí mantenen ben viu el seu ideal, i n’és la prova que romanen en el repertori.

El primer n’és Coriolà. Sí, el mateix Coriolà de l’obertura beethoveniana que tot just a l’inici es fa present per desconstruir-se immediatament en una mar de percussió i colors. Camuflats en l’original peça de la sud-coreana Unsuk Chin, coexisteixen un sens fi de citacions beethovenianes (no debades la peça fou un encàrrec en el context del pandèmic any beethovenià del 2020) on l’orgullós militar romà obre i tanca uns cinc minuts que han estat qualificats com a “truculents”, “efectius” i “inquietants”. L’altre heroi és, per descomptat, Beethoven mateix, que en paraules de la compositora, reapareix constantment entre “les erupcions volcàniques” i “l’extrema serenor”. Sens dubte, són cinc minuts perfectes per enlairar el teló. La peça sembla haver trobat ben aviat un espai al repertori d’orquestra i es nega a desaparèixer dins la tomba de les estrenes de les composicions contemporànies.

El Beethoven camuflat és seguit per un altre heroi, cautelós al peu de les escales de la casa que té a Tribschen: és Wagner, que compon una bella peça i la regala a la seva heroïna Cosima per celebrar tant les noces com el naixement d’un altre heroi: el fill de tots dos, Siegfried Wagner. Era Nadal, Cosima Liszt feia trenta-tres anys i tot s’havia mantingut en secret. Els quinze músics van arribar, Richard va aixecar la batuta i “vaig despertar escoltant un so, cada vegada més intens, i només podia imaginar-me en un somni, la música sonava, i quina música! En acabar, Richard va aparèixer amb els meus cinc fills [els que havia engendrat amb Von Bülow; els engendrats fora del matrimoni amb Wagner i el menut Siegfried de divuit mesos] i em va lliurar la partitura titulada Regal simfònic d’aniversari”. Aquesta peça segellava una pau idíl·lica després de tants escàndols i adulteris. No havia estat pensada per ser executada en públic, però els deutes van empènyer Wagner a imprimir-la i així, l’“Idil·li de Tribschen”, com fou anomenada al principi, al final va esdevenir l’Idil·li de Siegfried. Sembla que no caldria dir-ho, però després de l’Idil·li, els músics de Wagner van deixar escoltar un parell d’herois eterns: Lohengrin i la seva marxa nupcial, i el Septet de Beethoven. “Ara deixa’m morir”, va dir Cosima. I Wagner li respongué: “Seria més fàcil morir per mi que viure per mi”. Diàleg d’herois...

Per completar el programa, dos herois en un: Strauss i Strauss. No resulta cap secret per a ningú que l’obra Una vida d’heroi ha estat qualificada com un dels autobombos musicals més desvergonyits que hi hagi, malgrat que Richard Strauss en persona digués a Romain Rolland: “No soc un heroi. Me’n falta la força necessària; no estic fet per a la batalla. M’estimo més recloure’m, gaudir de la pau i la tranquil·litat...”. I no deixa de ser cert això que afirmava, per bé que ho hauríem d’atribuir a un Strauss tardorenc, no pas al jove de trenta-quatre anys que el 1899 s’adreçava a si mateix i que també va manifestar a Rolland: “No veig per què no hauria de compondre una simfonia sobre mi mateix; em sento tan interessant com Napoleó o Alexandre”.

En repassar el programa, trobem això:

-L’heroi. Un arpegi ascendent en uníson orquestral de trompes i violoncels. Sens dubte, és una barreja dels metalls de Don Joan i el violoncel del Don Quixot.

-Els adversaris de l’heroi. Sobre un fons graciós de flautes i oboès, les tubes fan quintes paral·leles per encarnar el malvat de l’obra: el crític musical.

-La companya de l’heroi. “És molt complexa, una mica perversa, un pèl coqueta, mai la mateixa, canvia minut rere minut”, va dir Strauss i, amb això al magí, escolteu el solo de violí i penseu en aquesta descripció: és la seva dona, Pauline de Ahna. El violí capriciós (ella) és “observat” d’una manera curiosa per les cordes greus (ell) fins que al final s’entrellacen en un duet amorós ple de sonoritat romàntica. Cau la nit i de fons se senten els crítics que continuen remugant.

-L’heroi a la batalla. Entre trompetes ben sonores i una percussió animada s’esdevé la batalla. La victòria no triga: el tema de l’heroi ara és una fanfara.

-Les obres de pau de l’heroi. Aquí Strauss cita Strauss i escoltem els motius del Don Joan, Till Eulenspiegel, Macbeth, Zaratustra, Don Quixot i d’altres obres. Com no hauríem de pensar en un autoelogi?

-L’abandonament del món de l’heroi i la seva realització. Sons descendents, lents i cantabile instal·len una calma beatífica. El corn anglès s’encarrega de l’ambient de retir pastoral. Quan falta poc per al final, el metalls entonen una darrera fanfara per assolir la serena “realització” de l’heroi.

Només resta un heroi: el jove encara (vint-i-vuit anys) Klaus Mäkelä. Que després d’estudiar violoncel, direcció i dirigir la majoria d’orquestres finlandeses, així com l’RSO sueca, després de l’Oslo PO, més endavant l’Orchestre de París, ara el Concertgebouw, i ara també la de Chicago; després de tot això, deia, l’OPUS Klassik Award l’acaba de nomenar director de l’any 2024. La tasca ha estat heroica, sens dubte, i, per descomptat, alguns ja la posen en dubte: ¿fenomen mediàtic?, ¿Dudamel ja ensenya massa cabells blancs?, ¿s’ha acabat el fenomen Currentzis?, ¿el públic vol cada vegada directors més joves?, ¿jeuen ja serens a les seves tombes els “grans” directors?, ¿o és més aviat algú que ha assolit una maduresa interpretativa unida a la capacitat d’oferir lectures fresques i aprofundides? No ho sé, el que sí que sabem és que des dels dotze anys dirigeix i que Mäkelä mateix demana que no se’n miri l’edat... Així, doncs, escolteu la música i jutgeu vós mateix. L’únic heroi per al qual no hi haurà tomba –Beethoven– és aquí al Palau, cellajunt, escrutador i escoltant el que pot.

Carlos Calderón Urreiztieta, doctor en humanitats