El Concert d’Any Nou: dels Strauss al Nou Món

El tradicional Concert d’Any Nou va sorgir durant la Segona Guerra Mundial com una estratègia per simular normalitat cultural a l’Àustria ocupada i recaptar fons per als damnificats, i alhora elevar l’ànim de la ciutadania. Després del conflicte es va convertir en tradició amb el repertori festiu de la família Strauss, símbol vienès. S’hi van sumar peces d’altres compositors, sovint de l’Imperi Austrohongarès, plenes de ritme, color, brillantor tímbrica, melodies captivadores i jovialitat.

A la selecció d’enguany trobem la Dansa eslava núm. 1, op. 46 de Dvořák i una incursió en el ballet Coppélia del francès Léo Delibes. Si la primera, una furianta txeca de ritme binari –a vegades ternari– i tempo ràpid, reprodueix l’essència del folklore sense citar-ne melodies, del segon escoltarem un dels fragments més coneguts amb una melodia irresistible que fàcilment es grava a la memòria d’aquesta obra que va marcar època a partir d’un dels contes escrits pel novel·lista, poeta i compositor E. T. A. Hoffmann, Der Sandman (L’homenet de sorra), que gira a l’entorn de l’autòmat Coppélia.

Sense moure’ns de França, el pseudodescriptiu Vals dels patinadors d’Emil Waldteufel ens porta al París de Napoleó III, amb el seu encant melòdic i una suggeridora al·lusió a les cabrioles dels patinadors (lliscar, girs, algun salt, passes curtes...). Tot i la influència de Johann Strauss II, aquest es distingeix estructuralment, ja que el conegut com el “rei del vals” va evolucionar a partir del model del seu pare, Johann Strauss I, combinat amb la vena lírica de Joseph Lanner i combinant una estructura tradicional basada en una introducció, cinc seccions dansaires amb motius temàtics interconnectats i una coda que reexposava el tema inicial. Aquesta fisonomia la palesen el Vals de l’emperador, commemoratiu dels quaranta anys de regnat de Francesc Josep II, i En el bell Danubi blau, estrenat per una societat coral vienesa i amb un text xenòfob avui oblidat.

Acompanyant aquests dos valsos escoltarem dues polques ràpides. Una del mateix Johann II, Leitches Blut, op. 319 (Sang lleugera), composta per als habituals balls públics en espais emblemàtics de Viena, retrata la vitalitat i efervescència de la ciutat en uns anys d’optimisme (1867). Com la majoria de les polques, té una estructura tripartida (ABA) sobre motius melòdics i rítmics breus tractats amb repetició i variació, amb contrastos dinàmics i de blocs instrumentals, com també ho fa la Plappermäulchen, op. 245 del germà mitjà, Josef, el més talentós de la família, amb l’ús d’efectes amb caràcter sonològic que caracteritzen ocasionalment l’humor en aquestes danses.

També escoltarem altres composicions que reflecteixen el caràcter transversal i transnacional del Concert d’Any Nou de la Simfònica del Vallès. Una de les quals recordarà Bizet, de qui el 2025 celebrarem cent cinquanta anys de la mort. No serà amb cap extracte de la seva òpera Carmen, sinó amb un dels fragments més famosos de la música incidental per al drama L’Arlésienne de Daudet: la “Farandola” de la Suite núm. 2 que es basa en dos temes provençals: La marxa dels reis presentada en uníson i després en cànon per l’orquestra i la Dansa del cavall boig, vinculada a la festivitat de Sant Eloi i reexposada diverses vegades en un crescendo de ritme vertiginós i obsessiu sobre el batec del flautí i el tambor, que remet a la sonoritat del galoubet (flauta de bec) i del tamborí provençals.

Una altra serà el breu Vals de na Martina del mallorquí Joan Martorell, inclòs a petició de la directora Isabel Rubio, que destaca per la seva corba melòdica ben travada i pel relleu donat a les famílies instrumentals. També hi haurà Plink, Plank, Plunk!, del versàtil i enginyós Leroy Anderson, que, amb pizzicato (sense arquet i pessigant les cordes), emula les polques pizzicato dels Strauss. Els seus sons “plink” com a so agut i curt, “plank” més profund i ressonant, i “plunk” més pesant i percussiu permeten treballar pedagògicament aquest recurs en una peça que marida l’arrel occidental i el melodisme més popular i modern dels EUA.

I, vorejant el final, la Tico-Tico no Fubá, composta per Zequinha de Abreu i popularitzada per Carmen Miranda els anys quaranta, evoca un ocell picotejant farina de blat de moro. A ritme de choros combina música popular brasilera i clàssica amb una melodia animada, ritme accelerat i tocs de samba. Aquest repertori, que traspassa fronteres, mostra el Concert d’Any Nou com un canal de germanor i celebració de la música com a fonament de la festa i l’existència. Gaudiu-ne!

Albert Ferrer Flamarich, Musicògraf i historiador de l’art