En la mesura que es pugui parlar d’un desenvolupament coherent i homogeni dels estils en la música europea, hi ha línies vectores que es poden veure ben clarament, tant en la resultant purament musical com en la intencionalitat que, de vegades, enllaça amb un estil i un caràcter molt allunyat de l’original a què fa referència. Això és el que ens deixa veure la seqüència Chopin, Albéniz i Mompou d’avui.

Hi ha moments i obres amb unes essències i exigències tècniques que promouen una veritable ruptura i camí nou i perllongat en el desenvolupament de la música a Occident. Un d’aquests està marcat per la música per a piano de Frédéric Chopin, que va viure entre els anys 1810 i 1849, en una vida breu que es va dividir entre la Polònia natal i França, on va arribar per romandre-hi el 1831 per mostrar la seva música nova, sobretot als salons distingits de la capital francesa.

París, doncs, va esdevenir l’àmbit de referència de la música de Chopin, que juntament amb l’aparició dels grans virtuosos del piano i els avenços en la maquinària de l’instrument –a la seva època predominaven els pianofortes d’Erard i de Pleyel– van avançar en la velocitat de resposta, en la sonoritat i en la potència, empesos per la tècnica dels pianistes.

En el programa chopinià que escoltarem avui, si el mirem en termes cronològics, l’ordre apareix a la inversa: la Polonesa-Fantasia se situa als darrers anys vida de Chopin, peça d’una intensa melancolia i –com deia Liszt– sobresalts, centrats en el ritme de polonesa que apareix en uns vint compassos del principi. Els tres Impromptus foren compostos entre els anys 1837 i 1842, precedits per la Fantasia-Impromptu (coneguda com a obra pòstuma en ser editada el 1855), que de fet va ser composta el 1834, o el 1835 segons Rubinstein; una obra de complexitat rítmica, per bé que de prospecció, en la qual la tasca de Chopin sembla que es relaciona amb referències anteriors (s’esmenta la proximitat a moments de la Sonata quasi una fantasia de Beethoven), i que l’autor es negava a editar, malgrat que és molt difosa als escenaris concertístics. L’obra de Chopin es reconeix per la ruptura que va plantejar davant les formes clàssiques consagrades del teu temps. I en aquest sentit, el programa ens presenta la primerenca Sonata núm. 1, composta en temps d’estudis a Polònia (potser el 1828) i al final de la qual exigeix un virtuosisme remarcable.

També va ser a París i a Barcelona on músics com ara Isaac Albéniz i després Frederic Mompou van beure de les noves formes que van marcar el segle XX, semblantment al que abans havia fet Debussy, atret en gran manera per l’obra i deutor de Chopin.

I en aquesta seqüència que ens planteja el programa d’avui hi ha Isaac Albéniz amb molt de fonament, per la seva vinculació amb el moviment debussynista i com a personalitat d’alt rang en aquell París artístic de primers de segle, admirador nat de Chopin. La seva obra La vega dels darrers anys del segle entusiasmà Debussy per la capacitat evocadora del cant granadí i posteriorment la universalitat de peces com “El Polo” i “Lavapiés” (Iberia, quadern III, estrenades el 1908), que duen la tècnica del piano al nivell dels grans virtuosos de l’època.

Les dotze petites Variacions precedides del “Tema” que Mompou basa en el breu Preludi en La major, op. 28 núm. 7 de Chopin, van ser, pel que sembla, iniciades amb una altra idea el 1938, i finalment el compositor va definir-ne la forma final per editar-les el 1958.

Jorge de Persia, crític musical