Philippe Jaroussky & Jérôme Ducros | Palau de la Música Catalana

Philippe Jaroussky & Jérôme Ducros
—Viena-París
Palau Grans Veus
Dilluns, 11 de novembre de 2024 – 20 h
Sala de Concerts
Amb el suport de:
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Philippe Jaroussky, contratenor
Jérôme Ducros, piano
Per desig exprés de l’artista i per tal de no interrompre la continuïtat del concert, els preguem que s’abstinguin d'aplaudir al final de cada peça, sinó que ho facin en acabar cada bloc de compositor. Moltes gràcies.
I
Franz Joseph Haydn (1732-1809)
Das Leben ist ein Traum, Hob. XXVI:21
Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
Abendempfindung, KV 523
An Chloe, KV 524
Ludwig van Beethoven (1770-1827)
Sehnsucht, WoO. 134
Adelaide, op. 46
Franz Schubert (1797-1828)
Klavierstück núm. 2, D. 946 (piano sol)
Im Frühling, D. 882
Die Gotter Griechenlands, D. 677
An Sylvia, D. 891
Litanei auf das Fest aller Seelen, D. 343
Herbst, D. 945
Nachtstück, D. 672
II
Gabriel Fauré (1845-1924)
Cinc mélodies “de Venise”, op. 58

Mandoline
En sourdine
Green
À Clymène
C'est l'extase
Cécile Chaminade (1857-1944)
“Automne”, Étude de concert núm. 2, op. 35 (piano sol)
Reynaldo Hahn (1874-1947)
À Chloris
Offrande
Fêtes galantes
D’une prison
Claude Debussy (1862-1918)
Fêtes galantes II

Les ingénus
Le faune
Colloque sentimental
Durada del concert:
Primera part, 45 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 40 minuts.
La durada del concert és aproximada.
#lied #gransfigures #concertsaccessibles
Poema
Lied
Sedejaré la mar, damunt l’escletxa oberta
per la llum resplendent
que encega el vent amb la claror dels dies.
Traço el teu verb en fràgils carritxeres
i em perdo, desvalgut,
en els bronzes que escup la terra en flor.

S’esmunyen salvatgines que no veig.
Et tinc a prop, tan certa,
i el lloc de la distància és un prodigi d’aus
que aletegen en l’ombra del meu vespre.
Pupil·la i cor, pel temps que així entreveies
i que ara és u: rodó, curull d’imatges,
precís en un mirar que et multiplica en veu.

Arriba a mi. I en fer-hi cap
que un cant secret t’eixordi:
més pur, més alt, més teu.

Sigues l’astor que vola i que se’n va:
rapinya’m el dolor, perquè et recordi.

Lluís Calvo
Del llibre Opus spicatum.
Lleida: Pagès Editors, 2000
Comentari
Viena-París, un eix musical
A la darreria del segle XVIII va arribar a Viena, des del nord d’Alemanya, una nova mena de cançons que presentaven dues particularitats: es cantaven en alemany i el poema n’esdevenia el centre, en el sentit que havia de ser intel·ligible en ser cantat. Particularitats innovadores, perquè fins llavors les vetllades musicals vieneses es nodrien d’àries italianes que se centraven en el lluïment de la veu. Compositors com Franz Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart i Ludwig van Beethoven van acostar-se al lied amb diferents perspectives, sempre des del seu context clàssic. Fins que uns anys més tard, un noi vienès de disset anys, Franz Schubert, va revolucionar el gènere iniciant el camí del lied romàntic.

Haurien de passar unes quantes dècades fins que la idea de “cançó al servei del poema” es fes un lloc a París, amb les mélodies de compositors com Gabriel Fauré obrint pas; la música francesa era així la primera a incorporar a la seva tradició, amb el seu tarannà, el gènere arribat des de Viena, com més tard ho farien la música anglesa, la catalana i tantes d’altres. Un eix musical, Viena-París, que articula el programa del concert.

Viena

Haydn es va acostar al lied amb curiositat, però sense gaire afany. Das Leben ist ein Traum (1794), una bonica cançó de caràcter seriós, amb una línia vocal àmplia i un acompanyament relativament complex, és representativa de la seva curta però interessant producció. L’aproximació de Mozart al lied va ser teatral, és clar. Així ho sentim a An Chloe, una cançó clàssica en el millor sentit de la paraula que ens recorda Cherubino. Escrita el mateix dia del 1787, Abendempfindung ens mostra el vessant més profund del compositor; aquesta obra mestra és una serena reflexió sobre la mort, il·luminada pel capvespre, en la qual Mozart experimenta amb la forma durchkomponiert, gens habitual encara a l’època, habituada a la forma estròfica: la música avança i es modifica a mesura que avança el poema.

Beethoven va arribar a compondre lieder alhora que Schubert, però l’obra que escoltarem avui, Adelaide, és molt anterior, del 1796, i es va convertir en el primer èxit del compositor, tot just arribat a Viena. Adelaide no és ben bé un lied, és una cançó magnífica de difícil classificació; prenem-ne almenys, com a referència, el subtítol de la primera edició: “Cantata per a una veu amb acompanyament de piano”.

El bloc dedicat a Schubert s’obre amb la segona de les tres Klavierstücke. Com els Impromptus, aquesta obra sintetitza en pocs minuts el món musical del compositor: elegància, contrastos, dolor, imaginació, intimitat... La segueixen sis lieder, tots justament cèlebres. Im Frühling, amb el seu imaginatiu acompanyament, ens presenta una melancolia dolça que es farà més punyent a Die Götter Griechenlands, un lament pels mons perduts. An Sylvia és una cançó irresistible i joiosa com poques al catàleg de Schubert, que escoltarem abans de Litanei, una bellíssima pregària pels difunts. Després de la inquietud de Herbst, tancarà la primera part del concert Nachtstück, un lied colpidor que recull l’essència del Romanticisme.

París

Gabriel Fauré va titular el seu opus 58 Cinq mélodies “de Venise” (1891), no perquè els poemes fessin referència a Venècia –tot i que en sentim ecos a “Mandoline” o “À Clymène”–, sinó perquè s’hi va gestar el cicle. El definiria “com una mena de suite”, una història d’amor que parteix de cinc poemes de Paul Verlaine, que en aquell moment ja era el pal de paller de la mélodie. Des de l’animada “Mandoline” fins a la llangorosa “C’est l’extase” –de vegades un sol vers determina l’atmosfera d’una cançó–, el cicle és una de les obres més estimades del repertori francès.

L’interludi per a piano sol d’aquesta segona part és de Cécile Chaminade. Els Six études de concert, op. 35 (1886) es troben probablement entre les seves obres tècnicament més complexes; el número 2, “Automne”, és també una de les més populars, pel caràcter líric de la secció inicial, represa al final, i el dramatisme de la secció central.

Brillant, predilecte de le beau monde, Reynaldo Hahn és la imatge musical de la Belle Époque. À Chloris, en la qual parteix de l’ària de la Suite orquestral núm. 3 de Bach –el poema, del segle XVII, justificaria el préstec–, mostra el seu do per la melodia, l’elegància i la capacitat per atrapar i commoure l’oient. N’escoltarem altres tres cançons amb poema de Verlaine, entre les quals dues que comparteixen poema amb les de Fauré: Offrande i Fêtes galantes. No es tracta de comparar, sinó d’assaborir els versos presentats per dos compositors de caràcter tan diferent.

El 1904 Claude Debussy va tornar a Fêtes galantes per compondre les últimes cançons amb poemes de Verlaine. Aquesta col·lecció de vint-i-dos poemes, que recull l’ambient dels quadres d’Antoine Watteau, va inspirar nombroses mélodies; n’hem escoltat algunes fins aquí (“Mandoline”, “En sourdine” i “À Clymène” de Fauré i Fêtes galantes de Hahn). Per tancar el seu recorregut, Debussy va triar-ne tres poemes poc freqüentats que evoquen un temps perdut. L’última cançó, “Colloque sentimental” –també l’últim poema de la col·lecció de Verlaine– tanca dolorosament la porta fins i tot als records.

Sílvia Pujalte, divulgadora musical especialitzada en lied
Biografies
Philippe Jaroussky, contratenor
Jérôme Ducros, piano
Biografies
©Simon Fowler
©Simon Fowler
Philippe Jaroussky, contratenor
S’ha consolidat com un dels cantants més importants del panorama musical internacional, confirmat amb els diversos guardons Victoires de la Musique: artista líric revelació 2004 i artista líric de l’any 2007 i 2010, i cantant de l’any dels Echo Klassik a Múnic 2008, Dresden 2009 (amb L’Arpeggiata) i Berlín 2016.

Amb un domini de la tècnica vocal impressionant, ofereix interpretacions plenes de matisos i piruetes vocals. El seu vast repertori de l’època barroca abasta des dels refinaments del Seicento italià amb Monteverdi, Sances i Rossi fins a la brillantor esclatant de Händel i Vivaldi, compositor aquest darrer que és un dels que darrerament interpreta més. Philippe Jaroussky també figura a l’avantguarda de les recerques musicals i ha contribuït en gran mesura al descobriment o redescobriment de compositors, com Caldara, Porpora, Steffani, Telemann o Johann Christian Bach.

Darrerament ha explorat repertoris molt diferents de mélodies franceses en companyia del pianista Jerôme Ducros. Ha proposat la seva pròpia visió de Les nuits d’été de Berlioz en actuacions a l’Auditorio Nacional de Madrid i a l’Elbphilharmonie d’Hamburg.

Cada vegada més atret per les obres contemporànies, Jaroussky ha interpretat un cicle de cançons de Marc André Dalbavie a partir dels sonets de Louise Labbé. Va estrenar l’òpera Only the sound remains de Kaija Saariaho, escrita per a la seva veu, al Nederlandse Opera Ballet d’Amsterdam el març del 2016.

Ha col·laborat amb alguns dels millors conjunts barrocs. I ha actuat amb gran èxit als festivals i sales de concerts més prestigiosos arreu del món. El gener del 2017 va inaugurar la nova Elbphilharmonie d’Hamburg. I hi va ser convidat com a primer artista resident. La temporada 2019-20 va assolir els vint anys de carrera amb alguns esdeveniments importants, com la incorporació de la seva estàtua al Musée Grévin de París, la publicació del llibre biogràfic Seule la musique compte i, finalment, el llançament d’una antologia discogràfica: Passion Philippe Jaroussky.

El 2002 va fundar l’Ensemble Artaserse, que actua per tot Europa. I el març del 2021 hi debutà només com a director en una producció de l’oratori Primo omicidio de Scarlatti, programa que ha interpretat, entre d’altres, al Festival de Salzburg i a l’Opéra de Montpeller, on ell i el seu conjunt gaudeixen d’una residència artística de tres anys.

Així mateix, el 2022 va confirmar aquesta nova vessant com a director d’orquestra dirigint nombrosos concerts a París, Lió, Montpeller, Budapest i als festivals d’Epau i Halle. Entre maig i juny del 2022 dirigí a París i Montpeller la seva primera òpera des del fossat, Giulio Cesare de Händel, amb un repartiment de cantants superlatiu: Sabine Devielhe, Gaëlle Arquez, Franco Fagioli, Carlo Vistoli... Durant la temporada 2022-23 va dirigir la producció escènica Orfeo de Sartorio a l’Opéra de Montpeller.

Gaudeix d’una discografia impressionant, en què va col·laborar en l’Edition Vivaldi del segell Naïve, al costat de Jean-Christophe Spinosi i l’Ensemble Matheus.

Philippe Jaroussky és artista en exclusiva d’Erato-Warner Classics des de fa molts anys i ha rebut nombrosos premis pels seus enregistraments.

Des de fa cinc anys disposa de l’Académie Philippe Jaroussky, que dona suport a joves músics que es troben en aïllament cultural, mitjançant un ensenyament original, extens però també exigent.

El 2019 va ser nomenat Officier des Arts et des Lettres pel govern francès.
Següent biografia
Biografies
©Simon Fowler
©Simon Fowler
Jérôme Ducros, piano
Pianista, compositor i arranjador, és un artista polifacètic que actua amb tota mena de formacions i amb un ampli repertori des de la música contemporània fins a les seves pròpies composicions.

És un músic de cambra molt sol·licitat i company habitual en concerts i enregistraments de Gautier Capuçon, Philippe Jaroussky, Jérôme Pernoo... Actua als escenaris de més renom, com el Théâtre des Champs Élysées, Philharmonie de Berlín, Musikverein i Konzerthaus de Viena, Wigmore Hall i Barbican Centre de Londres, Concertgebouw d’Amsterdam, Carnegie Hall, Gran Teatre del Liceu, Teatre Mariïnski de Sant Petersburg, Sala Txaikovski de Moscou, KKL de Lucerna, Sala de Concerts de Xangai, Òpera de Tòquio... També ha col·laborat amb Augustin Dumay, Michel Portal, Michel Dalberto, Nicholas Angelich, Frank Braley, Antoine Tamestit, Paul Meyer, Gérard Caussé, Adrien La Marca, Tabea Zimmermann, Jean-Guihen Queyras, Henri Demarquette, Quatuor Ébène i amb els cantants Dawn Upshaw, Diana Damrau, Angelika Kirchslager, Ian Bostridge, Mojca Erdmann, Fatma Saïd, Laurent Naouri, Nora Gubisch...

La seva música progressivament és més coneguda i reconeguda entre un nombre creixent de músics, especialment a partir de la publicació del Trio per a dos violoncels i piano el 2006 (Billaudot, “Col·lecció Gautier Capuçon”). Des d’aleshores les seves obres han estat interpretades habitualment per nombrosos intèrprets. També ha ofert un cert nombre de treballs més teòrics sobre llenguatge musical i la seva evolució, temàtica sobre la qual el 2012 impartí una conferència al Collège de France convidat per Karol Beffa i que va originar un animat debat als cercles artístics.

També és autor d’un gran nombre d’arranjaments, per a piano, música de cambra o bé d’orquestra, que han esta encarregats, interpretats o enregistrats per Gautier Capuçon, Philippe Jaroussky, Lucienne Renaudin Vary, Quatuor Ébène, Orchestre National de la Bretanya, Orchestre Lamoureux, Orchestre de Chambre de París, Orchestre National de l’Illa de França, Orchestre Philharmonique de Montecarlo, Orchestre National de França. El seu primer àlbum amb arranjaments orquestrals, Emotions, amb Gautier Capuçon (Erato-Warner Classics) va rebre un Disque d’Or el 2021.

Entre l’abundant discografia de Jérôme Ducros, que inclou més d’una vintena d’àlbums, destaquen un recital de Schubert (Ligia Digital, 2001); obres de Fauré per a piano i orquestra amb l’Orchestre de la Bretanya, dirigida per Moshe Atzmon (Timpani, 2008); Capriccio, un recital amb Renaud Capuçon (Virgin Classics, 2008); Opium, de mélodies franceses, amb Philippe Jaroussky, Renaud i Gautier Capuçon, i Emmanuel Pahud (Virgin Classics, 2009); obres de Beethoven per a piano i violoncel amb Jérôme Pernoo (Ligia-Digital, 2009); Contes, amb Renaud Capuçon i Laurence Ferrari (Virgin Classics, 2012); la música de cambra de Guillaume Connesson (col·lecció Pierre Bergé, 2012, reeditat per Sony, 2017); En aparté, obres de música de cambra del propi Jérôme Ducros (Decca, 2013); Green, mélodies franceses amb Philippe Jaroussky i el quartet Ébène (Erato, 2015); Intuition, amb peces per a violoncel i piano amb Gautier Capuçon (Erato, 2018); Rakhàminov, Miaskovski, d’obres d’aquests autors per a violoncel i piano amb Bruno Philippe (Harmonia Mundi, 2019); Émotions, amb Gautier Capuçon i l’Orchestre de Chambre de París, dirigida per Adrien Perruchon (Erato, 2020); Sensations, amb Gautier Capuçon i l’Orchestre National de la Bretanya, dirigida per Johanna Malangré (Erato, 2022). El novembre del 2023 es va publicar Destino París, amb Gautier Capuçon i l’Orchestre de Chambre de París, sota la direcció de Lionel Bringuier (Erato, 2023).

Nascut el 1974, va estudiar piano amb François Thinat, després amb Gérard Frémy i Cyril Huvé al CNSM de París, i va assistir a classes magistrals amb Léon Fleisher, György Sebok, Davitt Moroney i Christian Zacharias. Va guanyar el Concurs Internacional de Piano Umberto Micheli organitzat per Maurizio Pollini a La Scala de Milà. Ha actuat a nombroses sales de concerts per tot el món i com a solista amb orquestres de renom, com l’Orchestre National de Lió, Orchestre de Chambre de Lausana, Orchestre National de Lilla, Ensemble Orchestral de París, Orchestre Français des Jeunes i Orquestra Filharmònica de Rotterdam, i amb directors com ara Alain Altinoglu, Paul Meyer, James Judd, Emmanuel Krivine, Marc Minkowski, Christopher Hogwood...
Textos
Textos
Franz Joseph Haydn (1732-1809)
Das Leben ist ein Traum, Hob. XXVI:21 – La vida és un somni
Text de Johann Wilhelm Ludwig Gleim (1719-1803)
Das Leben ist ein Traum!
Wir schlüpfen in die Welt und schweben
Mit jungem Zehn Und frischem Gaum,
Auf ihrem Wehn Und ihrem Schaum,
Bis wir nicht mehr an Erde kleben;
Und dann, was ist? Was ist das Leben?
Das Leben ist ein Traum.
La vida és un somni!
Ens esmunyim en el món i ens deixem portar
amb l’esperit embriagat, a penes desperts,
per la seva follia i la seva bromera
fins que ja no ens sostenim en la terra.
I llavors, què és això? Què és la vida?
La vida és un somni.
Das Leben ist ein Traum!
Wir lieben, unsre Herzen schlagen,
Und Herz an Herz Gefüget kaum,
Ist Lieb und Herz Ein leerer Schaum,
Ist hin geschwunden, weggetragen;
Was ist das Leben? hör’ ich fragen:
Das Leben ist ein Traum.
La vida és un somni!
Estimem, els nostres cors bateguen,
i amb els cors a penes units,
l’amor i la plasenteria esdevenen buida bromera,
que desapareix, se’ls emporten.
Què és la vida? Sento preguntar.
La vida és un somni.
Das Leben ist ein Traum!
Wir denken, zweifeln, werden Weise;
Wir theilen ein In Ort und Raum,
In Licht und Schein, In Kraut und Baum,
Sind Euler und gewinnen Preise
Dann, noch am Grabe, sagen Weise:
Das Leben ist ein Traum.
La vida és un somni!
Pensem, dubtem, ens fem savis,
ens repartim en llocs i espais,
en la llum i l’esplendor, en l’herba i els arbres,
com Euler, rebem premis;
però un cop a la tomba diem sàviament:
La vida és un somni.
Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
Abendempfindung, KV 523 – Sensacions de capvespre
Text de Joachim Heinrich Campe (1746-1818)
Abend ist’s, die Sonne ist verschwunden,
Und der Mond strahlt Silberglanz;
So entfliehn des Lebens schönste Stunden,
Fliehn vorüber wie im Tanz.
És el vespre, el sol s’ha post,
i la lluna irradia raigs de plata;
així fugen les hores més belles de la vida,
passen corrent com en una dansa.
Bald entflieht des Lebens bunte Szene,
Und der Vorhang rollt herab;
Aus ist unser Spiel, des Freundes Träne
Fließet schon auf unser Grab.
Aviat fuig l’escenari acolorit de la vida
i cau el teló;
s’ha acabat el nostre joc, les llàgrimes de l’amic
cauen ja sobre la nostra tomba.
Bald vielleicht (mir weht, wie Westwind leise,
Eine stille Ahnung zu),
Schließ ich dieses Lebens Pilgerreise,
Fliege in das Land der Ruh.
Aviat potser (com en un zèfir suau,
m’arriba un tranquil pressentiment),
acabaré el pelegrinatge d’aquesta vida
i volaré cap al país de la pau.
Werdet ihr an meinem Grabe weinen,
Trauernd meine Asche sehn,
Dann, o Freunde, will ich euch erscheinen
Und will himmelauf euch wehn.
Quan ploreu davant la meva tomba
contemplant tristos les meves cendres,
llavors, amics, apareixeré davant vostre
com un alè celestial.
Schenk auch du ein Tränchen mir und pflücke
Mir ein Veilchen auf mein Grab,
Und mit deinem seelenvollen Blicke
Sieh dann sanft auf mich herab.
Regala’m tu també una llàgrima i planta
una violeta damunt la meva tomba,
i amb la teva mirada plena de vida
mira’m dolçament.
Weih mir eine Träne, und ach! Schäme
Dich nur nicht, sie mir zu weihn;
Oh, sie wird in meinem Diademe
Dann die schönste Perle sein!
Dedica’m una llàgrima i, ai,
no t’avergonyeixis de dedicar-me-la;
oh!, serà en la meva diadema
la perla més bella!
An Chloe, KV 524 – A Cloe
Text de Johann Georg Jacobi (1740-1814)
Wenn die Lieb’ aus deinen blauen,
Hellen, offnen Augen sieht,
Und vor Lust, hineinzuschauen
Mir’s im Herzen klopft und glüht.
Quan l’amor mira pels teus ulls,
blaus, clars i radiants,
i miren plens de plaer,
el meu cor batega i s’inflama.
Und ich halte dich und küsse
Deine Rosenwangen warm,
Liebes Mädchen, und ich schließe
Zitternd dich in meinen Arm!
I et prenc, i beso ardentment
les teves galtes rosades,
estimada noia, i tremolant
t’estrenyo entre els meus braços.
Mädchen, Mädchen, und ich drücke
Dich an meinen Busen fest,
Der im letzten Augenblicke
Sterbend, nur dich von sich läßt;
Noia, noia, i et premo fort
contra el peu pit;
només a l’últim moment,
morint, et deixaré anar.
Den berauschten Blick umschattet
Eine düstre Wolke mir,
Und ich sitze dann ermattet,
Aber selig neben dir.
Un núvol sinistre enfosqueix
la mirada embriagada,
i m’assec llavors cansat
però feliç al teu costat.
Ludwig van Beethoven (1770-1827)
Sehnsucht, WoO. 134
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiß, was ich leide!
Allein und abgetrennt
Von aller Freude
Seh ich an's Firmament
Nach jener Seite.
Ach, der mich liebt und kennt,
Ist in der Weite.
Es schwindelt mir, es brennt
Mein Eingeweide.
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiß, was ich leide!
Només aquell que coneix l’enyor
sap, quant pateixo!
Sol i apartat
de tota alegria,
miro el firmament
de totes bandes.
Ai! Aquell que m’estima i em coneix
és lluny.
Em marejo, em cremen
les entranyes.
Només aquell que coneix l’enyor
sap, quant pateixo!
Adelaide, op. 46 – Adelaida
Text de Friedrich von Matthisson (1761-1831)
Einsam wandelt dein Freund im Frühlingsgarten,
Mild vom lieblichen Zauberlicht umflossen,
Das durch wankende Blüthenzweige zittert,
Adelaide!
Solitari camina el teu amic pel jardí de la primavera
envoltat suaument per l’amable llum encisada
que brilla a través d’indecises branques florides.
Adelaida!
In der spiegelnden Fluth, im Schnee der Alpen,
In des sinkenden Tages Goldgewölken,
Im Gefilde der Sterne stralt dein Bildniß,
Adelaide!
En el riu mirallejant, en la neu dels Alps,
en els núvols daurats del dia morent,
en el país de les estrelles, brilla la teva imatge,
Adelaida!
Abendlüftchen im zarten Laube flüstern,
Silberglöckchen des Mais im Grase säuseln,
Wellen rauschen und Nachtigallen flöten:
Adelaide!
La brisa del vespre ho xiuxiueja entre el fullatge,
ho mormolen en l’herba les argentines campànules,
ho canten les ones, ho refila el rossinyol:
Adelaida!
Einst, o Wunder! entblüht, auf meinem Grabe,
Eine Bume der Asche meines Herzens;
Deutlich schimmert auf jedem Purpurblättchen:
Adelaïde!
Un dia, oh prodigi, florirà en la meva tomba
una flor, de les cendres del meu cor;
clara brillarà en cada petal de porpra:
Adelaida!
Franz Schubert (1797-1828)
Im Frühling, D. 882 – En primavera
Text d’Ernst Schulze (1789- 1817)
Still sitz ich an des Hügels Hang,
Der Himmel ist so klar,
Das Lüftchen spielt im grünen Tal,
Wo ich beim ersten Frühlingsstrahl
Einst, ach, so glücklich war.
M’assec callat a la falda del turó,
el cel és molt clar,
les brises juguen en la verda vall,
on, amb els primers raigs de la primavera,
una vegada, ai!, vaig ser tan feliç.
Wo ich an ihrer Seite ging
So traulich und so nah,
Und tief im dunkeln Felsenquell
Den schönen Himmel blau und hell,
Und sie im Himmel sah.
On jo anava al seu costat
tan confiat i tan a prop,
i on, en el fons de l’obscura font entre les roques,
veia el cel bell, blau i diàfan,
i a ella en el cel.
Sieh, wie der bunte Frühling schon
Aus Knosp’ und Blüte blickt!
Nicht alle Blüten sind mir gleich,
Am liebsten pflückt’ ich von dem Zweig,
Von welchem sie gepflückt.
Mira, la primavera virolada
ens contempla ja des de les poncelles i les flors!
No totes les flors són iguals per a mi,
m’agrada més collir-les de la branca
on ella les collia!
Denn alles ist wie damals noch,
Die Blumen, das Gefild;
Die Sonne scheint nicht minder hell,
Nicht minder freundlich schwimmt im Quell
Das blaue Himmelsbild.
Car tot és com era abans,
les flors, els camps;
el sol no brilla menys clar,
ni en la font es reflecteix menys amable
la imatge del cel blau.
Es wandeln nur sich Will und Wahn,
Es wechseln Lust und Streit,
Vorüber flieht der Liebe Glück,
Und nur die Liebe bleibt zurück,
Die Lieb’ und ach, das Leid!
Només varien els desigs i les il·lusions,
canvien els plaers i els combats;
passa volant la felicitat de l’amor,
i només queda l’amor,
l’amor i, ai!, el dolor!
O wär ich doch ein Vöglein nur
Dort an dem Wiesenhang!
Dann blieb’ ich auf den Zweigen hier,
Und säng ein süsses Lied von ihr,
Den ganzen Sommer lang.
Ah, si pogués ser un ocellet
allà a la falda del prat,
llavors em posaria en aquella branca,
i hi entonaria una dolça cançó sobre ella
durant tot l’estiu.
Die Götter Griechenlands, D. 677 – Els déus de Grècia
Text de Friedrich Schiller (1759-1805)
Schöne Welt, wo bist du? Kehre wieder,
Holdes Blüthenalter der Natur!
Ach, nur in dem Feenland der Lieder
Lebt noch deine fabelhafte Spur.
Ausgestorben trauert das Gefilde,
Keine Gottheit zeigt sich meinem Blick,
Ach, von jenem lebenwarmen Bilde
Blieb der Schatten nur zurück
Món formós, on ets? Torna,
dolça època daurada de la natura!
Ai, només al país de fades de les cançons
viu encara la teva empremta fabulosa!
El paisatge despoblat està de dol,
cap déu no pot veure la meva mirada;
ai, d’aquella imatge plena de vida,
només en queden les ombres!
An Sylvia, D. 891 – A Sílvia
Text de William Shakespeare (1797-1828)
Was ist Sylvia, saget an,
Daß sie die weite Flur preist?
Schön und zart seh’ ich sie nah’n,
Auf Himmels Gunst und Spur weist,
Daß ihr Alles unterthan.
Qui és Sílvia, digueu-me,
que lloa tota la terra?
La veig acostar-se bella i delicada,
sap que per la gràcia del cel
tot li està sotmès.
Ist sie schön und gut dazu?
Reiz labt wie milde Kindheit;
Ihrem Aug’ eilt Amor zu,
Dort heilt er seine Blindheit,
Und verweilt in guter Ruh.
A més de bella és bona?
El seu encís refresca com la tendra infància;
Amor s’apressa cap als seus ulls,
en ells cura sa ceguesa,
i hi resta en dolç repòs.
Darum Sylvia, tön’, o Sang,
Der holden Sylvia Ehren;
Jeden Reiz besiegt sie lang,
Den Erde kann gewähren:
Kränze ihr und Saitenklang!
Així, doncs, cantem a Sílvia,
honorem l’encantadora Sílvia;
qualsevol gràcia que la terra pugui oferir,
la té en abundància.
Coroneu-la i que soni la música!
Litanei auf das Fest aller Seelen, D. 343 – Lletanies per al dia dels difunts
Text de Johann Georg Jacobi (1740-1814)
Ruhn in Frieden alle Seelen,
Die vollbracht ein banges Quälen,
Die vollendet süßen Traum,
Lebenssatt, gebohren kaum,
Aus der Welt hinüber schieden:
Alle Seelen ruhn in Frieden!
Descansin en pau totes les ànimes!
Les que han acabat el seu inquiet turment,
les que han acabat els dolços somnis,
les que, cansades de viure tantost nascudes,
s’han acomiadat del món:
totes les ànimes descansin en pau!
Liebevoller Mädchen Seelen,
Deren Thränen nicht zu zählen,
Die ein falscher Freund verließ,
Und die blinde Welt verstieß:
Alle, die von hinnen schieden,
Alle Seelen ruhn in Frieden!
Ànimes d’encisadores noies,
de les que no es poden comptar les llàgrimes,
abandonades per un fals amic
i rebutjades per un món encegat:
totes, les que es van acomiadar aquí,
totes les ànimes descansin en pau!
Und die nie der Sonne lachten,
Unterm Mond auf Dornen wachten,
Gott, im reinen Himmels-Licht,
Einst zu sehn von Angesicht:
Alle, die von hinnen schieden,
Alle Seelen ruhn in Frieden!
I aquelles que mai van somriure al sol,
i vetllaren sobre espines a la llum de la lluna,
esperant el dia en què veurien la cara de Déu,
en la pura llum celestial.
Totes, les que es van acomiadar aquí,
totes les ànimes descansin en pau!
Herbst, D. 945 – Tardor
Text de Ludwig Rellstab (1799-1860)
Es rauschen die Winde
So herbstlich und kalt;
Verödet die Fluren,
Entblättert der Wald.
Ihr blumigen Auen!
Du sonniges Grün!
So welken die Blüthen
Des Lebens dahin.
Bufen els vents,
tardorencs i freds;
devasten els prats,
desfullen els boscos.
Oh prats florits!
Oh camps assolellats!
Així es van pansint
les flors de la vida!
Es ziehen die Wolken
So finster und grau;
Verschwunden die Sterne
Am himmlischen Blau!
Ach, wie die Gestirne
Am Himmel entfliehn,
So sinket die Hoffnung
Des Lebens dahin!
Passen els núvols,
tètrics i grisos;
desapareixen les estrelles
del blau celestial.
Ah, tal com els estels
fugen del cel,
així s’esfuma
l’esperança de la vida!
Ihr Tage des Lenzes
Mit Rosen geschmückt,
Wo ich den Geliebten
An’s Herze gedrückt!
Kalt über den Hügel
Rauscht, Winde, dahin!
So sterben die Rosen
Der Liebe dahin.
Oh dies de primavera,
ornats de roses,
quan estrenyia l’amada
contra el meu cor!
Freds, sobre els turons,
bufen els vents!
Així moren
les roses de l’amor.
Nachtstück, D. 672 – Nocturn
Text de Johann Baptist Mayrhofer (1787-1829)
Wenn über Berge sich der Nebel breitet,
Und Luna mit Gewölken kämpft,
So nimmt der Alte seine Harf’, und schreitet,
Und singt waldeinwärts und gedämpft:
Quan la boira s’estén sobre les muntanyes
i la lluna lluita amb els núvols,
pren el vell la seva arpa, camina
cap dins del bosc, i canta suaument:
“Du heil’ge Nacht!
Bald its’ vollbracht.
Bald schlaf’ ich ihn
Den langen Schlummer,
Der mich erlöst
Von jedem Kummer.”
“Oh, santa nit!
Aviat s’haurà acabat tot.
Aviat m’adormiré
en el llarg somni
que em lliurarà
de totes les penes.”
Die grüne Bäume rauschen dann,
Schlaf süß du guter alter Mann;
Die Gräser lispeln wankend fort,
Wir decken seinen Ruheort;
Und mancher traute Vogel ruft,
O laßt ihn ruh’n in Rasengruft!
Llavors murmuren els arbres verds:
Dorm dolçament, bon home vell.
I les herbes remoregen vacil·lants:
Cobrirem el teu lloc de repòs.
I molts ocells amables criden:
Deixeu-lo descansar a la seva tomba de gespa!
Der Alte horcht, der Alte schweigt –
Der Tod hat sich zu ihm geneigt.
El vell escolta, el vell calla...
la mort s’ha inclinat damunt d’ell.
Gabriel Fauré (1845-1924)
Cinc mélodies “de Venise”, op. 58
Textos de Paul Verlaine
Mandoline
Mandolina
Les donneurs de sérénades
Et les belles écouteuses
Échangent des propos fades
Sous les ramures chanteuses.
Els cantors de serenates
i les belles oients
intercanvien paraules insípides
sota els ramatges sonors.
C’est Tircis et c’est Aminte,
Et c’est l’éternel Clitandre,
Et c’est Damis qui pour mainte
Cruelle fait maint vers tendre.
És Tirsis i és Aminta,
i és l’etern Clitandre,
i és Damis que, cruel per a algunes,
fa versos tendres per a altres.
Leurs courtes vestes de soie,
Leurs longues robes à queues,
Leur élégance, leur joie
Et leurs molles ombres bleues
Llurs curts gecs de seda,
els ròssecs de llurs llargs vestits,
llur elegància, llur joia,
i llurs flonges ombres blaves
Tourbillonnent dans l’extase
D’une lune rose et grise,
Et la mandoline jase
Parmi les frissons de brise.
s’agiten en l’èxtasi
d’una lluna rosa i grisa,
i la mandolina murmura
entre els tremors de la brisa.
En sourdine
En sordina
Calmes dans le demi-jour
Que les branches hautes font,
Pénétrons bien notre amor
De ce silence profond.
Tranquils en l’entrellum
que creen les altes branques,
endinsem bé el nostre amor
en aquest profund silenci.
Mêlons nos âmes, nos coeurs
Et nos sens extasiés,
Parmi les vagues langueurs
Des pins et des arbousiers.
Fonguem les nostres ànimes, els nostres cors
i els nostres sentits extasiats
vagues esllanguiments
dels pins i dels arbocers.
Ferme tes yeux à demi,
Croise tes bras sur ton sein,
Et de ton coeur endormi
Chasse à jamais tout dessein.
Abaixa una mica els ulls,
encreua els braços damunt ton pit,
i foragita per sempre qualsevol propòsit
del teu cor adormit.
Laissons-nous persuader
Au souffle berceur et doux
Qui vient, à tes pieds, rider
Les ondes des gazons roux.
Deixem-nos persuadir
en l’hàlit amanyagador i dolç
que arriba als teus peus per a rissar
les ones de rogenca gespa.
Et quand, solennel, le soir
Des chênes noirs tombera
Voix de notre désespoir,
Le rossignol chantera.
I quan, solemne, el vesper
dels roures negres caurà,
veu de la nostra desesperació,
el rossinyol cantarà.
Green
Verd
Voici des fruits, des fleurs, des feuilles et des branches
Et puis voici mon coeur qui ne bat que pour vous.
Ne le déchirez pas avec vos deux mains blanches
Et qu’à vos yeux si beaux l’humble present soit doux.
Heus ací fruites, fulles i branques
i heus ací el meu cor que només batega per vós.
No el trenqueu amb les vostres mans blanques
i que l’humil present sigui dolç als vostres dolços ulls.
J’arrive tout couvert encore de rosée
Que le vent du matin vient glacer à mon front.
Souffrez que ma fatigue à vos pieds reposée
Rêve des chers instants qui la délasseront.
Arribo cobert encara de rosada
que el vent del matí ha glaçat al meu front.
Deixeu que la meva fatiga reposi als vostres peus,
i somiï els bells moments de descans.
Sur votre jeune sein laissez rouler ma tête
Toute sonore encor de vos derniers baisers;
Laissez-la s’apaiser de la bonne tempête,
Et que je dorme un peu puisque vous reposez.
Sobre el vostre jove pit deixeu redolar el meu cap
tot ple encara del so dels vostres petons;
deixeu que es recuperi de la gran tempesta,
i així jo dormi una mica, ja que vós reposeu.
À Clymène
A Climene
Mystiques barcarolles,
Romances sans paroles,
Chère, puisque tes yeux,
Couleur des cieux,
Místiques barcaroles,
romances sense paraules,
estimada, ja que els teus ulls
color del cel,
Puisque ta voix, étranger
Vision qui derange
Et trouble l’horizon
De ma raison,
ja que la teva veu, estranya
visió que pertorba
i enterboleix l’horitzó
de la meva raó,
Puisque l’arôme insigne
De ta pâleur de cygne,
Et puisque la candeur
De ton odeur,
ja que l’aroma insigne
de la teva pal·lidesa de cigne,
i ja que la candor
de la teva olor,
Ah ! Puisque tout ton être,
Musique qui pénètre,
Nimbes d’anges défunts,
Tons et Parfums,
ah!, ja que tot el teu ésser,
música que penetra,
nimbes d’àngels difunts,
sons i perfums,
A, sur d’almes cadences,
En ces correspondances
Induit mon coeur subtil,
Ainsi soit-il !
ah, sobre cadències
i les seves correspondències
indueix el meu cor subtil,
que així sigui!
C’est l’extase
Heus aquí l’èxtasi
C’est l’extase langoureuse,
C’est la fatigue amoureuse,
C’est tous les frissons des bois
Parmi l’étreinte des brises,
C’est, vers les ramures grises,
Le choeur des petites voix.
Heus aquí l’èxtasi lànguid,
la fatiga amorosa,
tota l’emoció dels boscos
enmig de l’abraçada dels oreigs,
i en les branquetes grises
el cor de petites veus.
Ô le frêle et frais murmure !
Cela gazouille et susurre,
Cela ressemble au bruit doux
Que l’herbe agitée expire…
Tu dirais, sous l’eau qui vire,
Le roulis sourd des cailloux.
Oh el fràgil i fresc murmuri!,
com refilen i xiuxiuegen,
tot s’assembla al crit dolç
que l’herba agitada exhala.
Es diria, sota l’aigua que vira,
el balanceig sord de les roques.
Cette âme qui se lamente
En cette plainte dormante
C’est la nôtre, n’est-ce pas ?
La mienne, dis, et la tienne,
Dont s’exhale l’humble antienne
Par ce tiède soir, tout bas ?
Aquesta ànima que es lamenta
en aquest gemec dorment,
és la nostra, no?
La meva, oi?, i la teva,
d’on emana l’humil antífona
en aquesta calorosa tarda, ben fluixeta?
Reynaldo Hahn (1874-1947)
À Chloris – A Cloris
Text de Théophile de Viau (1590-1626)
S’il est vrai, Chloris, que tu m’aimes,
Mais j’entends, que tu m’aimes bien,
Je ne crois point que les rois mêmes
Aient un bonheur pareil au mien.
Que la mort serait importune
À venir changer ma fortune
Pour la félicité des cieux!
Tout ce qu’on dit de l’ambroisie
Ne touche point ma fantaisie
Au prix des grâces de tes yeux.
Si és veritat, Cloris, que m’estimes,
(i penso que t’agrado molt),
no crec que ni els propis reis
tinguin una felicitat com la meva.
Que inoportuna seria la mort
si vingués a canviar la meva fortuna
per la felicitat del cel!
Tot el que es diu de l’ambrosia
no impressiona la meva fantasia
com el favor dels teus ulls.
Offrande – Ofrena
Text de Paul Verlaine
Voici des fruits, des fleurs, des feuilles et des branches
Et puis voici mon coeur qui ne bat que pour vous.
Ne le déchirez pas avec vos deux mains blanches
Et qu’à vos yeux si beaux l’humble present soit doux.
Heus ací fruites, fulles i branques
i heus ací el meu cor que només batega per vós.
No el trenqueu amb les vostres mans blanques
i que l’humil present sigui dolç als vostres dolços ulls.
J’arrive tout couvert encore de rosée
Que le vent du matin vient glacer à mon front.
Souffrez que ma fatigue à vos pieds reposée
Rêve des chers instants qui la délasseront.
Arribo cobert encara de rosada
que el vent del matí ha glaçat al meu front.
Deixeu que la meva fatiga reposi als vostres peus,
i somiï els bells moments de descans.
Sur votre jeune sein laissez rouler ma tête
Toute sonore encor de vos derniers baisers;
Laissez-la s’apaiser de la bonne tempête,
Et que je dorme un peu puisque vous reposez.
Sobre el vostre jove pit deixeu redolar el meu cap
tot ple encara del so dels vostres petons;
deixeu que es recuperi de la gran tempesta,
i així jo dormi una mica, ja que vós reposeu.
Fêtes galantes – Festes galants
Text de Paul Verlaine
Les donneurs de sérénades
Et les belles écouteuses
Échangent des propos fades
Sous les ramures chanteuses.
Els cantors de serenates
i les belles oients
intercanvien paraules insípides
sota els ramatges sonors.
C’est Tircis et c’est Aminte,
Et c’est l’éternel Clitandre,
Et c’est Damis qui pour mainte
Cruelle fait maint vers tendre.
És Tirsis i és Aminta,
i és l’etern Clitandre,
i és Damis que, cruel per a algunes,
fa versos tendres per a altres.
Leurs courtes vestes de soie,
Leurs longues robes à queues,
Leur élégance, leur joie
Et leurs molles ombres bleues
Llurs curts gecs de seda,
els ròssecs de llurs llargs vestits,
llur elegància, llur joia,
i llurs flonges ombres blaves
Tourbillonnent dans l’extase
D’une lune rose et grise,
Et la mandoline jase
Parmi les frissons de brise.
s’agiten en l’èxtasi
d’una lluna rosa i grisa,
i la mandolina murmura
entre els tremors de la brisa.
D’une prison – D’una presó
Text de Paul Verlaine
Le ciel est, par-dessus le toit,
Si bleu, si calme !
Un arbre, par-dessus le toit,
Berce sa palme.
El cel és, per damunt del sostre,
tan blau, tan tranquil!
Un arbre, per damunt del sostre,
bressola la seva palma.
La cloche, dans le ciel qu’on voit,
Doucement tinte.
Un oiseau sur l’arbre qu’on voit
Chante sa plainte.
La campana, en el cel que es veu,
repica dolçament.
Un ocell, en l’arbre que es veu,
canta la seva queixa.
Mon Dieu, mon Dieu, la vie est là,
Simple et tranquille.
Cette paisible rumeur-là
Vient de la ville.
Déu meu, Déu meu, la vida és allá
senzilla i tranquil·la,
aquest plàcid rumor
ve de la ciutat.
– Qu’as-tu fait, ô toi que voilà
Pleurant sans cesse,
Dis, qu’as-tu fait, toi que voilà,
De ta jeunesse ?
Què has fet?, tu que ets aquí
plorant sense parar.
Digues què has fet, tu que ets aquí,
de la teva joventut?
Claude Debussy (1862-1918)
Fêtes galantes II
Textos de Paul Verlaine
Les ingénus
Els ingenus
Les hauts talons luttaient avec les longues jupes,
En sorte que, selon le terrain et le vent,
Parfois luisaient des bas de jambes, trop souvent
Interceptés ! – et nous aimions ce jeu de dupes.
Els alts talons lluitaven amb les llargues faldilles,
de manera que, seqons el terreny i el vent,
a vegades lluïen els tumells, massa sovint
interceptats! - I ens agradava aquest joc enganyós.
Parfois aussi le dard d’un insecte jaloux
Inquiétait le col des belles sous les branches,
Et c’était des éclairs soudains de nuques blanches,
Et ce régal comblait nos jeunes yeux de fous.
A vegades també l'esperó d’un insecte gelós
inquietava el coll de les belles sota les branques,
i hi havien esclatat sobtats, de nuques branques,
i aquest regal omplia els nostres joves ulls de folls.
Le soir tombait, un soir équivoque d’automne :
Les belles, se pendant rêveuses à nos bras,
Dirent alors des mots si spécieux, tout bas,
Que notre âme depuis ce temps tremble et s’étonne
Arribava el vespre, un vespre tèrbol de tardor:
les belles, penjant-se somniadores dels nostres braços,
digueren llavors paraules tan especials, en veu baixa,
que la nostra ànima, des de llavors, tremola i s'esblaeix.
Le faune
El faune
Un vieux faune de terre cuite
Rit au centre des boulingrins,
Présageant sans doute une suite
Mauvaise à ces instants sereins
Un vell faune de terra cuita
riu al centre de jocs de botxes,
presagiant sens dubte una prolongació
dolenta a aquests instants serens
Qui m’ont conduit et t’ont conduite,
– Mélancoliques pèlerins, –
Jusqu’à cette heure dont la fuite
Tournoie au son des tambourins.
que m’han portat i t’han portat,
–melangiosos peregrins–
fins aquesta hora que fuig
vertiginosa al so de les panderetes.
Colloque sentimental
Col·loqui sentimental
Dans le vieux parc solitaire et glacé,
Deux formes ont tout à l’heure passé.
Pel vell parc solitari i glaçat
acaben de passar dues formes.
Leurs yeux sont morts et leur lèvres sont molles,
Et l’on entend à peine leurs paroles.
Llurs ulIs són morts i els seus llavis són suaus,
i a penes se senten les seves paraules.
Dans le vieux parc solitaire et glacé,
Deux spectres ont évoqué le passé.
En el vell parc solitari i glaçat
dos fantasmes han evocat el passat.
– Te souvient-il de notre extase ancienne ?
– Pourquoi voulez-vous donc qu’il m’en souvienne?
–Recordes el nostre vell èxtasi?
–Per què voleu que me’n recordi?
– Ton coeur bat-il toujours à mon seul nom ?
Toujours vois-tu mon âme en rêve? – Non.
–El teu cor batega sempre amb el meu nom? Sempre veus la
meva ànima en somnis? –No.
– Ah! Les beaux jours de bonheur indicible
Où nous joignions nos bouches ! – C’est possible.
–Ah! Els beIIs dies de felicitat indicible
en què uníem les nostres boques! –És possible.
– Qu’il était bleu, le ciel, et grand l’espoir !
– L’espoir a fui, vaincu, vers le ciel noir.
–Que blau era el cel i ple d’esperança!
–L’esperança ha fugit, cap al cel negre.
Tels ils marchaient dans les avoines folles,
Et la nuit seule entendit leurs paroles.
Així caminaven per les avenes folles
i només la nit sentí llurs paraules.

Traducció de Manel Capdevila i Font
També et pot interessar...
Palau Grans Veus
Dissabte, 15.02.25 – 18.30 h
Sala de Concerts
Àries d’òpera barroca
Serena Sáenz, soprano
Vespres d’Arnadí
Dani Espasa, clavecí i direcció
Àries d’òpera de Händel i Vivaldi, entre d’altres
Preus: 30 i 40 €
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mitjans Col·laboradors
Mecenes col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Cardoner Grup – CECOT – Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports – Eurofirms Group – Fundació Abertis – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Caixa d'Enginyers – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Laboratorio Reig Jofre – La Fageda – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Colonial – Veolia Serveis Catalunya –
Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – Mª Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló –
Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Josep Colomer Maronas – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Manuel Soler Pujol – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –
Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Pepita Izquierdo Giralt – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Jordi Simó Sanahuja – Salvador Viñas Amat –

Philippe Jaroussky & Jérôme Ducros
—Viena-París
Palau Grans Veus
Dilluns, 11 de novembre de 2024 – 20 h
Sala de Concerts
Amb el suport de:
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Philippe Jaroussky, contratenor
Jérôme Ducros, piano
Per desig exprés de l’artista i per tal de no interrompre la continuïtat del concert, els preguem que s’abstinguin d'aplaudir al final de cada peça, sinó que ho facin en acabar cada bloc de compositor. Moltes gràcies.
I
Franz Joseph Haydn (1732-1809)
Das Leben ist ein Traum, Hob. XXVI:21
Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
Abendempfindung, KV 523
An Chloe, KV 524
Ludwig van Beethoven (1770-1827)
Sehnsucht, WoO. 134
Adelaide, op. 46
Franz Schubert (1797-1828)
Klavierstück núm. 2, D. 946 (piano sol)
Im Frühling, D. 882
Die Gotter Griechenlands, D. 677
An Sylvia, D. 891
Litanei auf das Fest aller Seelen, D. 343
Herbst, D. 945
Nachtstück, D. 672
II
Gabriel Fauré (1845-1924)
Cinc mélodies “de Venise”, op. 58

Mandoline
En sourdine
Green
À Clymène
C'est l'extase
Cécile Chaminade (1857-1944)
“Automne”, Étude de concert núm. 2, op. 35 (piano sol)
Reynaldo Hahn (1874-1947)
À Chloris
Offrande
Fêtes galantes
D’une prison
Claude Debussy (1862-1918)
Fêtes galantes II

Les ingénus
Le faune
Colloque sentimental
Durada del concert:
Primera part, 45 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 40 minuts.
La durada del concert és aproximada.
#lied #gransfigures #concertsaccessibles
Poema
Lied
Sedejaré la mar, damunt l’escletxa oberta
per la llum resplendent
que encega el vent amb la claror dels dies.
Traço el teu verb en fràgils carritxeres
i em perdo, desvalgut,
en els bronzes que escup la terra en flor.

S’esmunyen salvatgines que no veig.
Et tinc a prop, tan certa,
i el lloc de la distància és un prodigi d’aus
que aletegen en l’ombra del meu vespre.
Pupil·la i cor, pel temps que així entreveies
i que ara és u: rodó, curull d’imatges,
precís en un mirar que et multiplica en veu.

Arriba a mi. I en fer-hi cap
que un cant secret t’eixordi:
més pur, més alt, més teu.

Sigues l’astor que vola i que se’n va:
rapinya’m el dolor, perquè et recordi.

Lluís Calvo
Del llibre Opus spicatum.
Lleida: Pagès Editors, 2000
Comentari
Viena-París, un eix musical
A la darreria del segle XVIII va arribar a Viena, des del nord d’Alemanya, una nova mena de cançons que presentaven dues particularitats: es cantaven en alemany i el poema n’esdevenia el centre, en el sentit que havia de ser intel·ligible en ser cantat. Particularitats innovadores, perquè fins llavors les vetllades musicals vieneses es nodrien d’àries italianes que se centraven en el lluïment de la veu. Compositors com Franz Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart i Ludwig van Beethoven van acostar-se al lied amb diferents perspectives, sempre des del seu context clàssic. Fins que uns anys més tard, un noi vienès de disset anys, Franz Schubert, va revolucionar el gènere iniciant el camí del lied romàntic.

Haurien de passar unes quantes dècades fins que la idea de “cançó al servei del poema” es fes un lloc a París, amb les mélodies de compositors com Gabriel Fauré obrint pas; la música francesa era així la primera a incorporar a la seva tradició, amb el seu tarannà, el gènere arribat des de Viena, com més tard ho farien la música anglesa, la catalana i tantes d’altres. Un eix musical, Viena-París, que articula el programa del concert.

Viena

Haydn es va acostar al lied amb curiositat, però sense gaire afany. Das Leben ist ein Traum (1794), una bonica cançó de caràcter seriós, amb una línia vocal àmplia i un acompanyament relativament complex, és representativa de la seva curta però interessant producció. L’aproximació de Mozart al lied va ser teatral, és clar. Així ho sentim a An Chloe, una cançó clàssica en el millor sentit de la paraula que ens recorda Cherubino. Escrita el mateix dia del 1787, Abendempfindung ens mostra el vessant més profund del compositor; aquesta obra mestra és una serena reflexió sobre la mort, il·luminada pel capvespre, en la qual Mozart experimenta amb la forma durchkomponiert, gens habitual encara a l’època, habituada a la forma estròfica: la música avança i es modifica a mesura que avança el poema.

Beethoven va arribar a compondre lieder alhora que Schubert, però l’obra que escoltarem avui, Adelaide, és molt anterior, del 1796, i es va convertir en el primer èxit del compositor, tot just arribat a Viena. Adelaide no és ben bé un lied, és una cançó magnífica de difícil classificació; prenem-ne almenys, com a referència, el subtítol de la primera edició: “Cantata per a una veu amb acompanyament de piano”.

El bloc dedicat a Schubert s’obre amb la segona de les tres Klavierstücke. Com els Impromptus, aquesta obra sintetitza en pocs minuts el món musical del compositor: elegància, contrastos, dolor, imaginació, intimitat... La segueixen sis lieder, tots justament cèlebres. Im Frühling, amb el seu imaginatiu acompanyament, ens presenta una melancolia dolça que es farà més punyent a Die Götter Griechenlands, un lament pels mons perduts. An Sylvia és una cançó irresistible i joiosa com poques al catàleg de Schubert, que escoltarem abans de Litanei, una bellíssima pregària pels difunts. Després de la inquietud de Herbst, tancarà la primera part del concert Nachtstück, un lied colpidor que recull l’essència del Romanticisme.

París

Gabriel Fauré va titular el seu opus 58 Cinq mélodies “de Venise” (1891), no perquè els poemes fessin referència a Venècia –tot i que en sentim ecos a “Mandoline” o “À Clymène”–, sinó perquè s’hi va gestar el cicle. El definiria “com una mena de suite”, una història d’amor que parteix de cinc poemes de Paul Verlaine, que en aquell moment ja era el pal de paller de la mélodie. Des de l’animada “Mandoline” fins a la llangorosa “C’est l’extase” –de vegades un sol vers determina l’atmosfera d’una cançó–, el cicle és una de les obres més estimades del repertori francès.

L’interludi per a piano sol d’aquesta segona part és de Cécile Chaminade. Els Six études de concert, op. 35 (1886) es troben probablement entre les seves obres tècnicament més complexes; el número 2, “Automne”, és també una de les més populars, pel caràcter líric de la secció inicial, represa al final, i el dramatisme de la secció central.

Brillant, predilecte de le beau monde, Reynaldo Hahn és la imatge musical de la Belle Époque. À Chloris, en la qual parteix de l’ària de la Suite orquestral núm. 3 de Bach –el poema, del segle XVII, justificaria el préstec–, mostra el seu do per la melodia, l’elegància i la capacitat per atrapar i commoure l’oient. N’escoltarem altres tres cançons amb poema de Verlaine, entre les quals dues que comparteixen poema amb les de Fauré: Offrande i Fêtes galantes. No es tracta de comparar, sinó d’assaborir els versos presentats per dos compositors de caràcter tan diferent.

El 1904 Claude Debussy va tornar a Fêtes galantes per compondre les últimes cançons amb poemes de Verlaine. Aquesta col·lecció de vint-i-dos poemes, que recull l’ambient dels quadres d’Antoine Watteau, va inspirar nombroses mélodies; n’hem escoltat algunes fins aquí (“Mandoline”, “En sourdine” i “À Clymène” de Fauré i Fêtes galantes de Hahn). Per tancar el seu recorregut, Debussy va triar-ne tres poemes poc freqüentats que evoquen un temps perdut. L’última cançó, “Colloque sentimental” –també l’últim poema de la col·lecció de Verlaine– tanca dolorosament la porta fins i tot als records.

Sílvia Pujalte, divulgadora musical especialitzada en lied
Biografies
Philippe Jaroussky, contratenor
©Simon Fowler
S’ha consolidat com un dels cantants més importants del panorama musical internacional, confirmat amb els diversos guardons Victoires de la Musique: artista líric revelació 2004 i artista líric de l’any 2007 i 2010, i cantant de l’any dels Echo Klassik a Múnic 2008, Dresden 2009 (amb L’Arpeggiata) i Berlín 2016.

Amb un domini de la tècnica vocal impressionant, ofereix interpretacions plenes de matisos i piruetes vocals. El seu vast repertori de l’època barroca abasta des dels refinaments del Seicento italià amb Monteverdi, Sances i Rossi fins a la brillantor esclatant de Händel i Vivaldi, compositor aquest darrer que és un dels que darrerament interpreta més. Philippe Jaroussky també figura a l’avantguarda de les recerques musicals i ha contribuït en gran mesura al descobriment o redescobriment de compositors, com Caldara, Porpora, Steffani, Telemann o Johann Christian Bach.

Darrerament ha explorat repertoris molt diferents de mélodies franceses en companyia del pianista Jerôme Ducros. Ha proposat la seva pròpia visió de Les nuits d’été de Berlioz en actuacions a l’Auditorio Nacional de Madrid i a l’Elbphilharmonie d’Hamburg.

Cada vegada més atret per les obres contemporànies, Jaroussky ha interpretat un cicle de cançons de Marc André Dalbavie a partir dels sonets de Louise Labbé. Va estrenar l’òpera Only the sound remains de Kaija Saariaho, escrita per a la seva veu, al Nederlandse Opera Ballet d’Amsterdam el març del 2016.

Ha col·laborat amb alguns dels millors conjunts barrocs. I ha actuat amb gran èxit als festivals i sales de concerts més prestigiosos arreu del món. El gener del 2017 va inaugurar la nova Elbphilharmonie d’Hamburg. I hi va ser convidat com a primer artista resident. La temporada 2019-20 va assolir els vint anys de carrera amb alguns esdeveniments importants, com la incorporació de la seva estàtua al Musée Grévin de París, la publicació del llibre biogràfic Seule la musique compte i, finalment, el llançament d’una antologia discogràfica: Passion Philippe Jaroussky.

El 2002 va fundar l’Ensemble Artaserse, que actua per tot Europa. I el març del 2021 hi debutà només com a director en una producció de l’oratori Primo omicidio de Scarlatti, programa que ha interpretat, entre d’altres, al Festival de Salzburg i a l’Opéra de Montpeller, on ell i el seu conjunt gaudeixen d’una residència artística de tres anys.

Així mateix, el 2022 va confirmar aquesta nova vessant com a director d’orquestra dirigint nombrosos concerts a París, Lió, Montpeller, Budapest i als festivals d’Epau i Halle. Entre maig i juny del 2022 dirigí a París i Montpeller la seva primera òpera des del fossat, Giulio Cesare de Händel, amb un repartiment de cantants superlatiu: Sabine Devielhe, Gaëlle Arquez, Franco Fagioli, Carlo Vistoli... Durant la temporada 2022-23 va dirigir la producció escènica Orfeo de Sartorio a l’Opéra de Montpeller.

Gaudeix d’una discografia impressionant, en què va col·laborar en l’Edition Vivaldi del segell Naïve, al costat de Jean-Christophe Spinosi i l’Ensemble Matheus.

Philippe Jaroussky és artista en exclusiva d’Erato-Warner Classics des de fa molts anys i ha rebut nombrosos premis pels seus enregistraments.

Des de fa cinc anys disposa de l’Académie Philippe Jaroussky, que dona suport a joves músics que es troben en aïllament cultural, mitjançant un ensenyament original, extens però també exigent.

El 2019 va ser nomenat Officier des Arts et des Lettres pel govern francès.
Jérôme Ducros, piano
©Simon Fowler
Pianista, compositor i arranjador, és un artista polifacètic que actua amb tota mena de formacions i amb un ampli repertori des de la música contemporània fins a les seves pròpies composicions.

És un músic de cambra molt sol·licitat i company habitual en concerts i enregistraments de Gautier Capuçon, Philippe Jaroussky, Jérôme Pernoo... Actua als escenaris de més renom, com el Théâtre des Champs Élysées, Philharmonie de Berlín, Musikverein i Konzerthaus de Viena, Wigmore Hall i Barbican Centre de Londres, Concertgebouw d’Amsterdam, Carnegie Hall, Gran Teatre del Liceu, Teatre Mariïnski de Sant Petersburg, Sala Txaikovski de Moscou, KKL de Lucerna, Sala de Concerts de Xangai, Òpera de Tòquio... També ha col·laborat amb Augustin Dumay, Michel Portal, Michel Dalberto, Nicholas Angelich, Frank Braley, Antoine Tamestit, Paul Meyer, Gérard Caussé, Adrien La Marca, Tabea Zimmermann, Jean-Guihen Queyras, Henri Demarquette, Quatuor Ébène i amb els cantants Dawn Upshaw, Diana Damrau, Angelika Kirchslager, Ian Bostridge, Mojca Erdmann, Fatma Saïd, Laurent Naouri, Nora Gubisch...

La seva música progressivament és més coneguda i reconeguda entre un nombre creixent de músics, especialment a partir de la publicació del Trio per a dos violoncels i piano el 2006 (Billaudot, “Col·lecció Gautier Capuçon”). Des d’aleshores les seves obres han estat interpretades habitualment per nombrosos intèrprets. També ha ofert un cert nombre de treballs més teòrics sobre llenguatge musical i la seva evolució, temàtica sobre la qual el 2012 impartí una conferència al Collège de France convidat per Karol Beffa i que va originar un animat debat als cercles artístics.

També és autor d’un gran nombre d’arranjaments, per a piano, música de cambra o bé d’orquestra, que han esta encarregats, interpretats o enregistrats per Gautier Capuçon, Philippe Jaroussky, Lucienne Renaudin Vary, Quatuor Ébène, Orchestre National de la Bretanya, Orchestre Lamoureux, Orchestre de Chambre de París, Orchestre National de l’Illa de França, Orchestre Philharmonique de Montecarlo, Orchestre National de França. El seu primer àlbum amb arranjaments orquestrals, Emotions, amb Gautier Capuçon (Erato-Warner Classics) va rebre un Disque d’Or el 2021.

Entre l’abundant discografia de Jérôme Ducros, que inclou més d’una vintena d’àlbums, destaquen un recital de Schubert (Ligia Digital, 2001); obres de Fauré per a piano i orquestra amb l’Orchestre de la Bretanya, dirigida per Moshe Atzmon (Timpani, 2008); Capriccio, un recital amb Renaud Capuçon (Virgin Classics, 2008); Opium, de mélodies franceses, amb Philippe Jaroussky, Renaud i Gautier Capuçon, i Emmanuel Pahud (Virgin Classics, 2009); obres de Beethoven per a piano i violoncel amb Jérôme Pernoo (Ligia-Digital, 2009); Contes, amb Renaud Capuçon i Laurence Ferrari (Virgin Classics, 2012); la música de cambra de Guillaume Connesson (col·lecció Pierre Bergé, 2012, reeditat per Sony, 2017); En aparté, obres de música de cambra del propi Jérôme Ducros (Decca, 2013); Green, mélodies franceses amb Philippe Jaroussky i el quartet Ébène (Erato, 2015); Intuition, amb peces per a violoncel i piano amb Gautier Capuçon (Erato, 2018); Rakhàminov, Miaskovski, d’obres d’aquests autors per a violoncel i piano amb Bruno Philippe (Harmonia Mundi, 2019); Émotions, amb Gautier Capuçon i l’Orchestre de Chambre de París, dirigida per Adrien Perruchon (Erato, 2020); Sensations, amb Gautier Capuçon i l’Orchestre National de la Bretanya, dirigida per Johanna Malangré (Erato, 2022). El novembre del 2023 es va publicar Destino París, amb Gautier Capuçon i l’Orchestre de Chambre de París, sota la direcció de Lionel Bringuier (Erato, 2023).

Nascut el 1974, va estudiar piano amb François Thinat, després amb Gérard Frémy i Cyril Huvé al CNSM de París, i va assistir a classes magistrals amb Léon Fleisher, György Sebok, Davitt Moroney i Christian Zacharias. Va guanyar el Concurs Internacional de Piano Umberto Micheli organitzat per Maurizio Pollini a La Scala de Milà. Ha actuat a nombroses sales de concerts per tot el món i com a solista amb orquestres de renom, com l’Orchestre National de Lió, Orchestre de Chambre de Lausana, Orchestre National de Lilla, Ensemble Orchestral de París, Orchestre Français des Jeunes i Orquestra Filharmònica de Rotterdam, i amb directors com ara Alain Altinoglu, Paul Meyer, James Judd, Emmanuel Krivine, Marc Minkowski, Christopher Hogwood...
Textos
Franz Joseph Haydn (1732-1809)
Das Leben ist ein Traum, Hob. XXVI:21 – La vida és un somni
Text de Johann Wilhelm Ludwig Gleim (1719-1803)
Das Leben ist ein Traum!
Wir schlüpfen in die Welt und schweben
Mit jungem Zehn Und frischem Gaum,
Auf ihrem Wehn Und ihrem Schaum,
Bis wir nicht mehr an Erde kleben;
Und dann, was ist? Was ist das Leben?
Das Leben ist ein Traum.
La vida és un somni!
Ens esmunyim en el món i ens deixem portar
amb l’esperit embriagat, a penes desperts,
per la seva follia i la seva bromera
fins que ja no ens sostenim en la terra.
I llavors, què és això? Què és la vida?
La vida és un somni.
Das Leben ist ein Traum!
Wir lieben, unsre Herzen schlagen,
Und Herz an Herz Gefüget kaum,
Ist Lieb und Herz Ein leerer Schaum,
Ist hin geschwunden, weggetragen;
Was ist das Leben? hör’ ich fragen:
Das Leben ist ein Traum.
La vida és un somni!
Estimem, els nostres cors bateguen,
i amb els cors a penes units,
l’amor i la plasenteria esdevenen buida bromera,
que desapareix, se’ls emporten.
Què és la vida? Sento preguntar.
La vida és un somni.
Das Leben ist ein Traum!
Wir denken, zweifeln, werden Weise;
Wir theilen ein In Ort und Raum,
In Licht und Schein, In Kraut und Baum,
Sind Euler und gewinnen Preise
Dann, noch am Grabe, sagen Weise:
Das Leben ist ein Traum.
La vida és un somni!
Pensem, dubtem, ens fem savis,
ens repartim en llocs i espais,
en la llum i l’esplendor, en l’herba i els arbres,
com Euler, rebem premis;
però un cop a la tomba diem sàviament:
La vida és un somni.
Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
Abendempfindung, KV 523 – Sensacions de capvespre
Text de Joachim Heinrich Campe (1746-1818)
Abend ist’s, die Sonne ist verschwunden,
Und der Mond strahlt Silberglanz;
So entfliehn des Lebens schönste Stunden,
Fliehn vorüber wie im Tanz.
És el vespre, el sol s’ha post,
i la lluna irradia raigs de plata;
així fugen les hores més belles de la vida,
passen corrent com en una dansa.
Bald entflieht des Lebens bunte Szene,
Und der Vorhang rollt herab;
Aus ist unser Spiel, des Freundes Träne
Fließet schon auf unser Grab.
Aviat fuig l’escenari acolorit de la vida
i cau el teló;
s’ha acabat el nostre joc, les llàgrimes de l’amic
cauen ja sobre la nostra tomba.
Bald vielleicht (mir weht, wie Westwind leise,
Eine stille Ahnung zu),
Schließ ich dieses Lebens Pilgerreise,
Fliege in das Land der Ruh.
Aviat potser (com en un zèfir suau,
m’arriba un tranquil pressentiment),
acabaré el pelegrinatge d’aquesta vida
i volaré cap al país de la pau.
Werdet ihr an meinem Grabe weinen,
Trauernd meine Asche sehn,
Dann, o Freunde, will ich euch erscheinen
Und will himmelauf euch wehn.
Quan ploreu davant la meva tomba
contemplant tristos les meves cendres,
llavors, amics, apareixeré davant vostre
com un alè celestial.
Schenk auch du ein Tränchen mir und pflücke
Mir ein Veilchen auf mein Grab,
Und mit deinem seelenvollen Blicke
Sieh dann sanft auf mich herab.
Regala’m tu també una llàgrima i planta
una violeta damunt la meva tomba,
i amb la teva mirada plena de vida
mira’m dolçament.
Weih mir eine Träne, und ach! Schäme
Dich nur nicht, sie mir zu weihn;
Oh, sie wird in meinem Diademe
Dann die schönste Perle sein!
Dedica’m una llàgrima i, ai,
no t’avergonyeixis de dedicar-me-la;
oh!, serà en la meva diadema
la perla més bella!
An Chloe, KV 524 – A Cloe
Text de Johann Georg Jacobi (1740-1814)
Wenn die Lieb’ aus deinen blauen,
Hellen, offnen Augen sieht,
Und vor Lust, hineinzuschauen
Mir’s im Herzen klopft und glüht.
Quan l’amor mira pels teus ulls,
blaus, clars i radiants,
i miren plens de plaer,
el meu cor batega i s’inflama.
Und ich halte dich und küsse
Deine Rosenwangen warm,
Liebes Mädchen, und ich schließe
Zitternd dich in meinen Arm!
I et prenc, i beso ardentment
les teves galtes rosades,
estimada noia, i tremolant
t’estrenyo entre els meus braços.
Mädchen, Mädchen, und ich drücke
Dich an meinen Busen fest,
Der im letzten Augenblicke
Sterbend, nur dich von sich läßt;
Noia, noia, i et premo fort
contra el peu pit;
només a l’últim moment,
morint, et deixaré anar.
Den berauschten Blick umschattet
Eine düstre Wolke mir,
Und ich sitze dann ermattet,
Aber selig neben dir.
Un núvol sinistre enfosqueix
la mirada embriagada,
i m’assec llavors cansat
però feliç al teu costat.
Ludwig van Beethoven (1770-1827)
Sehnsucht, WoO. 134
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiß, was ich leide!
Allein und abgetrennt
Von aller Freude
Seh ich an's Firmament
Nach jener Seite.
Ach, der mich liebt und kennt,
Ist in der Weite.
Es schwindelt mir, es brennt
Mein Eingeweide.
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiß, was ich leide!
Només aquell que coneix l’enyor
sap, quant pateixo!
Sol i apartat
de tota alegria,
miro el firmament
de totes bandes.
Ai! Aquell que m’estima i em coneix
és lluny.
Em marejo, em cremen
les entranyes.
Només aquell que coneix l’enyor
sap, quant pateixo!
Adelaide, op. 46 – Adelaida
Text de Friedrich von Matthisson (1761-1831)
Einsam wandelt dein Freund im Frühlingsgarten,
Mild vom lieblichen Zauberlicht umflossen,
Das durch wankende Blüthenzweige zittert,
Adelaide!
Solitari camina el teu amic pel jardí de la primavera
envoltat suaument per l’amable llum encisada
que brilla a través d’indecises branques florides.
Adelaida!
In der spiegelnden Fluth, im Schnee der Alpen,
In des sinkenden Tages Goldgewölken,
Im Gefilde der Sterne stralt dein Bildniß,
Adelaide!
En el riu mirallejant, en la neu dels Alps,
en els núvols daurats del dia morent,
en el país de les estrelles, brilla la teva imatge,
Adelaida!
Abendlüftchen im zarten Laube flüstern,
Silberglöckchen des Mais im Grase säuseln,
Wellen rauschen und Nachtigallen flöten:
Adelaide!
La brisa del vespre ho xiuxiueja entre el fullatge,
ho mormolen en l’herba les argentines campànules,
ho canten les ones, ho refila el rossinyol:
Adelaida!
Einst, o Wunder! entblüht, auf meinem Grabe,
Eine Bume der Asche meines Herzens;
Deutlich schimmert auf jedem Purpurblättchen:
Adelaïde!
Un dia, oh prodigi, florirà en la meva tomba
una flor, de les cendres del meu cor;
clara brillarà en cada petal de porpra:
Adelaida!
Franz Schubert (1797-1828)
Im Frühling, D. 882 – En primavera
Text d’Ernst Schulze (1789- 1817)
Still sitz ich an des Hügels Hang,
Der Himmel ist so klar,
Das Lüftchen spielt im grünen Tal,
Wo ich beim ersten Frühlingsstrahl
Einst, ach, so glücklich war.
M’assec callat a la falda del turó,
el cel és molt clar,
les brises juguen en la verda vall,
on, amb els primers raigs de la primavera,
una vegada, ai!, vaig ser tan feliç.
Wo ich an ihrer Seite ging
So traulich und so nah,
Und tief im dunkeln Felsenquell
Den schönen Himmel blau und hell,
Und sie im Himmel sah.
On jo anava al seu costat
tan confiat i tan a prop,
i on, en el fons de l’obscura font entre les roques,
veia el cel bell, blau i diàfan,
i a ella en el cel.
Sieh, wie der bunte Frühling schon
Aus Knosp’ und Blüte blickt!
Nicht alle Blüten sind mir gleich,
Am liebsten pflückt’ ich von dem Zweig,
Von welchem sie gepflückt.
Mira, la primavera virolada
ens contempla ja des de les poncelles i les flors!
No totes les flors són iguals per a mi,
m’agrada més collir-les de la branca
on ella les collia!
Denn alles ist wie damals noch,
Die Blumen, das Gefild;
Die Sonne scheint nicht minder hell,
Nicht minder freundlich schwimmt im Quell
Das blaue Himmelsbild.
Car tot és com era abans,
les flors, els camps;
el sol no brilla menys clar,
ni en la font es reflecteix menys amable
la imatge del cel blau.
Es wandeln nur sich Will und Wahn,
Es wechseln Lust und Streit,
Vorüber flieht der Liebe Glück,
Und nur die Liebe bleibt zurück,
Die Lieb’ und ach, das Leid!
Només varien els desigs i les il·lusions,
canvien els plaers i els combats;
passa volant la felicitat de l’amor,
i només queda l’amor,
l’amor i, ai!, el dolor!
O wär ich doch ein Vöglein nur
Dort an dem Wiesenhang!
Dann blieb’ ich auf den Zweigen hier,
Und säng ein süsses Lied von ihr,
Den ganzen Sommer lang.
Ah, si pogués ser un ocellet
allà a la falda del prat,
llavors em posaria en aquella branca,
i hi entonaria una dolça cançó sobre ella
durant tot l’estiu.
Die Götter Griechenlands, D. 677 – Els déus de Grècia
Text de Friedrich Schiller (1759-1805)
Schöne Welt, wo bist du? Kehre wieder,
Holdes Blüthenalter der Natur!
Ach, nur in dem Feenland der Lieder
Lebt noch deine fabelhafte Spur.
Ausgestorben trauert das Gefilde,
Keine Gottheit zeigt sich meinem Blick,
Ach, von jenem lebenwarmen Bilde
Blieb der Schatten nur zurück
Món formós, on ets? Torna,
dolça època daurada de la natura!
Ai, només al país de fades de les cançons
viu encara la teva empremta fabulosa!
El paisatge despoblat està de dol,
cap déu no pot veure la meva mirada;
ai, d’aquella imatge plena de vida,
només en queden les ombres!
An Sylvia, D. 891 – A Sílvia
Text de William Shakespeare (1797-1828)
Was ist Sylvia, saget an,
Daß sie die weite Flur preist?
Schön und zart seh’ ich sie nah’n,
Auf Himmels Gunst und Spur weist,
Daß ihr Alles unterthan.
Qui és Sílvia, digueu-me,
que lloa tota la terra?
La veig acostar-se bella i delicada,
sap que per la gràcia del cel
tot li està sotmès.
Ist sie schön und gut dazu?
Reiz labt wie milde Kindheit;
Ihrem Aug’ eilt Amor zu,
Dort heilt er seine Blindheit,
Und verweilt in guter Ruh.
A més de bella és bona?
El seu encís refresca com la tendra infància;
Amor s’apressa cap als seus ulls,
en ells cura sa ceguesa,
i hi resta en dolç repòs.
Darum Sylvia, tön’, o Sang,
Der holden Sylvia Ehren;
Jeden Reiz besiegt sie lang,
Den Erde kann gewähren:
Kränze ihr und Saitenklang!
Així, doncs, cantem a Sílvia,
honorem l’encantadora Sílvia;
qualsevol gràcia que la terra pugui oferir,
la té en abundància.
Coroneu-la i que soni la música!
Litanei auf das Fest aller Seelen, D. 343 – Lletanies per al dia dels difunts
Text de Johann Georg Jacobi (1740-1814)
Ruhn in Frieden alle Seelen,
Die vollbracht ein banges Quälen,
Die vollendet süßen Traum,
Lebenssatt, gebohren kaum,
Aus der Welt hinüber schieden:
Alle Seelen ruhn in Frieden!
Descansin en pau totes les ànimes!
Les que han acabat el seu inquiet turment,
les que han acabat els dolços somnis,
les que, cansades de viure tantost nascudes,
s’han acomiadat del món:
totes les ànimes descansin en pau!
Liebevoller Mädchen Seelen,
Deren Thränen nicht zu zählen,
Die ein falscher Freund verließ,
Und die blinde Welt verstieß:
Alle, die von hinnen schieden,
Alle Seelen ruhn in Frieden!
Ànimes d’encisadores noies,
de les que no es poden comptar les llàgrimes,
abandonades per un fals amic
i rebutjades per un món encegat:
totes, les que es van acomiadar aquí,
totes les ànimes descansin en pau!
Und die nie der Sonne lachten,
Unterm Mond auf Dornen wachten,
Gott, im reinen Himmels-Licht,
Einst zu sehn von Angesicht:
Alle, die von hinnen schieden,
Alle Seelen ruhn in Frieden!
I aquelles que mai van somriure al sol,
i vetllaren sobre espines a la llum de la lluna,
esperant el dia en què veurien la cara de Déu,
en la pura llum celestial.
Totes, les que es van acomiadar aquí,
totes les ànimes descansin en pau!
Herbst, D. 945 – Tardor
Text de Ludwig Rellstab (1799-1860)
Es rauschen die Winde
So herbstlich und kalt;
Verödet die Fluren,
Entblättert der Wald.
Ihr blumigen Auen!
Du sonniges Grün!
So welken die Blüthen
Des Lebens dahin.
Bufen els vents,
tardorencs i freds;
devasten els prats,
desfullen els boscos.
Oh prats florits!
Oh camps assolellats!
Així es van pansint
les flors de la vida!
Es ziehen die Wolken
So finster und grau;
Verschwunden die Sterne
Am himmlischen Blau!
Ach, wie die Gestirne
Am Himmel entfliehn,
So sinket die Hoffnung
Des Lebens dahin!
Passen els núvols,
tètrics i grisos;
desapareixen les estrelles
del blau celestial.
Ah, tal com els estels
fugen del cel,
així s’esfuma
l’esperança de la vida!
Ihr Tage des Lenzes
Mit Rosen geschmückt,
Wo ich den Geliebten
An’s Herze gedrückt!
Kalt über den Hügel
Rauscht, Winde, dahin!
So sterben die Rosen
Der Liebe dahin.
Oh dies de primavera,
ornats de roses,
quan estrenyia l’amada
contra el meu cor!
Freds, sobre els turons,
bufen els vents!
Així moren
les roses de l’amor.
Nachtstück, D. 672 – Nocturn
Text de Johann Baptist Mayrhofer (1787-1829)
Wenn über Berge sich der Nebel breitet,
Und Luna mit Gewölken kämpft,
So nimmt der Alte seine Harf’, und schreitet,
Und singt waldeinwärts und gedämpft:
Quan la boira s’estén sobre les muntanyes
i la lluna lluita amb els núvols,
pren el vell la seva arpa, camina
cap dins del bosc, i canta suaument:
“Du heil’ge Nacht!
Bald its’ vollbracht.
Bald schlaf’ ich ihn
Den langen Schlummer,
Der mich erlöst
Von jedem Kummer.”
“Oh, santa nit!
Aviat s’haurà acabat tot.
Aviat m’adormiré
en el llarg somni
que em lliurarà
de totes les penes.”
Die grüne Bäume rauschen dann,
Schlaf süß du guter alter Mann;
Die Gräser lispeln wankend fort,
Wir decken seinen Ruheort;
Und mancher traute Vogel ruft,
O laßt ihn ruh’n in Rasengruft!
Llavors murmuren els arbres verds:
Dorm dolçament, bon home vell.
I les herbes remoregen vacil·lants:
Cobrirem el teu lloc de repòs.
I molts ocells amables criden:
Deixeu-lo descansar a la seva tomba de gespa!
Der Alte horcht, der Alte schweigt –
Der Tod hat sich zu ihm geneigt.
El vell escolta, el vell calla...
la mort s’ha inclinat damunt d’ell.
Gabriel Fauré (1845-1924)
Cinc mélodies “de Venise”, op. 58
Textos de Paul Verlaine
Mandoline
Mandolina
Les donneurs de sérénades
Et les belles écouteuses
Échangent des propos fades
Sous les ramures chanteuses.
Els cantors de serenates
i les belles oients
intercanvien paraules insípides
sota els ramatges sonors.
C’est Tircis et c’est Aminte,
Et c’est l’éternel Clitandre,
Et c’est Damis qui pour mainte
Cruelle fait maint vers tendre.
És Tirsis i és Aminta,
i és l’etern Clitandre,
i és Damis que, cruel per a algunes,
fa versos tendres per a altres.
Leurs courtes vestes de soie,
Leurs longues robes à queues,
Leur élégance, leur joie
Et leurs molles ombres bleues
Llurs curts gecs de seda,
els ròssecs de llurs llargs vestits,
llur elegància, llur joia,
i llurs flonges ombres blaves
Tourbillonnent dans l’extase
D’une lune rose et grise,
Et la mandoline jase
Parmi les frissons de brise.
s’agiten en l’èxtasi
d’una lluna rosa i grisa,
i la mandolina murmura
entre els tremors de la brisa.
En sourdine
En sordina
Calmes dans le demi-jour
Que les branches hautes font,
Pénétrons bien notre amor
De ce silence profond.
Tranquils en l’entrellum
que creen les altes branques,
endinsem bé el nostre amor
en aquest profund silenci.
Mêlons nos âmes, nos coeurs
Et nos sens extasiés,
Parmi les vagues langueurs
Des pins et des arbousiers.
Fonguem les nostres ànimes, els nostres cors
i els nostres sentits extasiats
vagues esllanguiments
dels pins i dels arbocers.
Ferme tes yeux à demi,
Croise tes bras sur ton sein,
Et de ton coeur endormi
Chasse à jamais tout dessein.
Abaixa una mica els ulls,
encreua els braços damunt ton pit,
i foragita per sempre qualsevol propòsit
del teu cor adormit.
Laissons-nous persuader
Au souffle berceur et doux
Qui vient, à tes pieds, rider
Les ondes des gazons roux.
Deixem-nos persuadir
en l’hàlit amanyagador i dolç
que arriba als teus peus per a rissar
les ones de rogenca gespa.
Et quand, solennel, le soir
Des chênes noirs tombera
Voix de notre désespoir,
Le rossignol chantera.
I quan, solemne, el vesper
dels roures negres caurà,
veu de la nostra desesperació,
el rossinyol cantarà.
Green
Verd
Voici des fruits, des fleurs, des feuilles et des branches
Et puis voici mon coeur qui ne bat que pour vous.
Ne le déchirez pas avec vos deux mains blanches
Et qu’à vos yeux si beaux l’humble present soit doux.
Heus ací fruites, fulles i branques
i heus ací el meu cor que només batega per vós.
No el trenqueu amb les vostres mans blanques
i que l’humil present sigui dolç als vostres dolços ulls.
J’arrive tout couvert encore de rosée
Que le vent du matin vient glacer à mon front.
Souffrez que ma fatigue à vos pieds reposée
Rêve des chers instants qui la délasseront.
Arribo cobert encara de rosada
que el vent del matí ha glaçat al meu front.
Deixeu que la meva fatiga reposi als vostres peus,
i somiï els bells moments de descans.
Sur votre jeune sein laissez rouler ma tête
Toute sonore encor de vos derniers baisers;
Laissez-la s’apaiser de la bonne tempête,
Et que je dorme un peu puisque vous reposez.
Sobre el vostre jove pit deixeu redolar el meu cap
tot ple encara del so dels vostres petons;
deixeu que es recuperi de la gran tempesta,
i així jo dormi una mica, ja que vós reposeu.
À Clymène
A Climene
Mystiques barcarolles,
Romances sans paroles,
Chère, puisque tes yeux,
Couleur des cieux,
Místiques barcaroles,
romances sense paraules,
estimada, ja que els teus ulls
color del cel,
Puisque ta voix, étranger
Vision qui derange
Et trouble l’horizon
De ma raison,
ja que la teva veu, estranya
visió que pertorba
i enterboleix l’horitzó
de la meva raó,
Puisque l’arôme insigne
De ta pâleur de cygne,
Et puisque la candeur
De ton odeur,
ja que l’aroma insigne
de la teva pal·lidesa de cigne,
i ja que la candor
de la teva olor,
Ah ! Puisque tout ton être,
Musique qui pénètre,
Nimbes d’anges défunts,
Tons et Parfums,
ah!, ja que tot el teu ésser,
música que penetra,
nimbes d’àngels difunts,
sons i perfums,
A, sur d’almes cadences,
En ces correspondances
Induit mon coeur subtil,
Ainsi soit-il !
ah, sobre cadències
i les seves correspondències
indueix el meu cor subtil,
que així sigui!
C’est l’extase
Heus aquí l’èxtasi
C’est l’extase langoureuse,
C’est la fatigue amoureuse,
C’est tous les frissons des bois
Parmi l’étreinte des brises,
C’est, vers les ramures grises,
Le choeur des petites voix.
Heus aquí l’èxtasi lànguid,
la fatiga amorosa,
tota l’emoció dels boscos
enmig de l’abraçada dels oreigs,
i en les branquetes grises
el cor de petites veus.
Ô le frêle et frais murmure !
Cela gazouille et susurre,
Cela ressemble au bruit doux
Que l’herbe agitée expire…
Tu dirais, sous l’eau qui vire,
Le roulis sourd des cailloux.
Oh el fràgil i fresc murmuri!,
com refilen i xiuxiuegen,
tot s’assembla al crit dolç
que l’herba agitada exhala.
Es diria, sota l’aigua que vira,
el balanceig sord de les roques.
Cette âme qui se lamente
En cette plainte dormante
C’est la nôtre, n’est-ce pas ?
La mienne, dis, et la tienne,
Dont s’exhale l’humble antienne
Par ce tiède soir, tout bas ?
Aquesta ànima que es lamenta
en aquest gemec dorment,
és la nostra, no?
La meva, oi?, i la teva,
d’on emana l’humil antífona
en aquesta calorosa tarda, ben fluixeta?
Reynaldo Hahn (1874-1947)
À Chloris – A Cloris
Text de Théophile de Viau (1590-1626)
S’il est vrai, Chloris, que tu m’aimes,
Mais j’entends, que tu m’aimes bien,
Je ne crois point que les rois mêmes
Aient un bonheur pareil au mien.
Que la mort serait importune
À venir changer ma fortune
Pour la félicité des cieux!
Tout ce qu’on dit de l’ambroisie
Ne touche point ma fantaisie
Au prix des grâces de tes yeux.
Si és veritat, Cloris, que m’estimes,
(i penso que t’agrado molt),
no crec que ni els propis reis
tinguin una felicitat com la meva.
Que inoportuna seria la mort
si vingués a canviar la meva fortuna
per la felicitat del cel!
Tot el que es diu de l’ambrosia
no impressiona la meva fantasia
com el favor dels teus ulls.
Offrande – Ofrena
Text de Paul Verlaine
Voici des fruits, des fleurs, des feuilles et des branches
Et puis voici mon coeur qui ne bat que pour vous.
Ne le déchirez pas avec vos deux mains blanches
Et qu’à vos yeux si beaux l’humble present soit doux.
Heus ací fruites, fulles i branques
i heus ací el meu cor que només batega per vós.
No el trenqueu amb les vostres mans blanques
i que l’humil present sigui dolç als vostres dolços ulls.
J’arrive tout couvert encore de rosée
Que le vent du matin vient glacer à mon front.
Souffrez que ma fatigue à vos pieds reposée
Rêve des chers instants qui la délasseront.
Arribo cobert encara de rosada
que el vent del matí ha glaçat al meu front.
Deixeu que la meva fatiga reposi als vostres peus,
i somiï els bells moments de descans.
Sur votre jeune sein laissez rouler ma tête
Toute sonore encor de vos derniers baisers;
Laissez-la s’apaiser de la bonne tempête,
Et que je dorme un peu puisque vous reposez.
Sobre el vostre jove pit deixeu redolar el meu cap
tot ple encara del so dels vostres petons;
deixeu que es recuperi de la gran tempesta,
i així jo dormi una mica, ja que vós reposeu.
Fêtes galantes – Festes galants
Text de Paul Verlaine
Les donneurs de sérénades
Et les belles écouteuses
Échangent des propos fades
Sous les ramures chanteuses.
Els cantors de serenates
i les belles oients
intercanvien paraules insípides
sota els ramatges sonors.
C’est Tircis et c’est Aminte,
Et c’est l’éternel Clitandre,
Et c’est Damis qui pour mainte
Cruelle fait maint vers tendre.
És Tirsis i és Aminta,
i és l’etern Clitandre,
i és Damis que, cruel per a algunes,
fa versos tendres per a altres.
Leurs courtes vestes de soie,
Leurs longues robes à queues,
Leur élégance, leur joie
Et leurs molles ombres bleues
Llurs curts gecs de seda,
els ròssecs de llurs llargs vestits,
llur elegància, llur joia,
i llurs flonges ombres blaves
Tourbillonnent dans l’extase
D’une lune rose et grise,
Et la mandoline jase
Parmi les frissons de brise.
s’agiten en l’èxtasi
d’una lluna rosa i grisa,
i la mandolina murmura
entre els tremors de la brisa.
D’une prison – D’una presó
Text de Paul Verlaine
Le ciel est, par-dessus le toit,
Si bleu, si calme !
Un arbre, par-dessus le toit,
Berce sa palme.
El cel és, per damunt del sostre,
tan blau, tan tranquil!
Un arbre, per damunt del sostre,
bressola la seva palma.
La cloche, dans le ciel qu’on voit,
Doucement tinte.
Un oiseau sur l’arbre qu’on voit
Chante sa plainte.
La campana, en el cel que es veu,
repica dolçament.
Un ocell, en l’arbre que es veu,
canta la seva queixa.
Mon Dieu, mon Dieu, la vie est là,
Simple et tranquille.
Cette paisible rumeur-là
Vient de la ville.
Déu meu, Déu meu, la vida és allá
senzilla i tranquil·la,
aquest plàcid rumor
ve de la ciutat.
– Qu’as-tu fait, ô toi que voilà
Pleurant sans cesse,
Dis, qu’as-tu fait, toi que voilà,
De ta jeunesse ?
Què has fet?, tu que ets aquí
plorant sense parar.
Digues què has fet, tu que ets aquí,
de la teva joventut?
Claude Debussy (1862-1918)
Fêtes galantes II
Textos de Paul Verlaine
Les ingénus
Els ingenus
Les hauts talons luttaient avec les longues jupes,
En sorte que, selon le terrain et le vent,
Parfois luisaient des bas de jambes, trop souvent
Interceptés ! – et nous aimions ce jeu de dupes.
Els alts talons lluitaven amb les llargues faldilles,
de manera que, seqons el terreny i el vent,
a vegades lluïen els tumells, massa sovint
interceptats! - I ens agradava aquest joc enganyós.
Parfois aussi le dard d’un insecte jaloux
Inquiétait le col des belles sous les branches,
Et c’était des éclairs soudains de nuques blanches,
Et ce régal comblait nos jeunes yeux de fous.
A vegades també l'esperó d’un insecte gelós
inquietava el coll de les belles sota les branques,
i hi havien esclatat sobtats, de nuques branques,
i aquest regal omplia els nostres joves ulls de folls.
Le soir tombait, un soir équivoque d’automne :
Les belles, se pendant rêveuses à nos bras,
Dirent alors des mots si spécieux, tout bas,
Que notre âme depuis ce temps tremble et s’étonne
Arribava el vespre, un vespre tèrbol de tardor:
les belles, penjant-se somniadores dels nostres braços,
digueren llavors paraules tan especials, en veu baixa,
que la nostra ànima, des de llavors, tremola i s'esblaeix.
Le faune
El faune
Un vieux faune de terre cuite
Rit au centre des boulingrins,
Présageant sans doute une suite
Mauvaise à ces instants sereins
Un vell faune de terra cuita
riu al centre de jocs de botxes,
presagiant sens dubte una prolongació
dolenta a aquests instants serens
Qui m’ont conduit et t’ont conduite,
– Mélancoliques pèlerins, –
Jusqu’à cette heure dont la fuite
Tournoie au son des tambourins.
que m’han portat i t’han portat,
–melangiosos peregrins–
fins aquesta hora que fuig
vertiginosa al so de les panderetes.
Colloque sentimental
Col·loqui sentimental
Dans le vieux parc solitaire et glacé,
Deux formes ont tout à l’heure passé.
Pel vell parc solitari i glaçat
acaben de passar dues formes.
Leurs yeux sont morts et leur lèvres sont molles,
Et l’on entend à peine leurs paroles.
Llurs ulIs són morts i els seus llavis són suaus,
i a penes se senten les seves paraules.
Dans le vieux parc solitaire et glacé,
Deux spectres ont évoqué le passé.
En el vell parc solitari i glaçat
dos fantasmes han evocat el passat.
– Te souvient-il de notre extase ancienne ?
– Pourquoi voulez-vous donc qu’il m’en souvienne?
–Recordes el nostre vell èxtasi?
–Per què voleu que me’n recordi?
– Ton coeur bat-il toujours à mon seul nom ?
Toujours vois-tu mon âme en rêve? – Non.
–El teu cor batega sempre amb el meu nom? Sempre veus la
meva ànima en somnis? –No.
– Ah! Les beaux jours de bonheur indicible
Où nous joignions nos bouches ! – C’est possible.
–Ah! Els beIIs dies de felicitat indicible
en què uníem les nostres boques! –És possible.
– Qu’il était bleu, le ciel, et grand l’espoir !
– L’espoir a fui, vaincu, vers le ciel noir.
–Que blau era el cel i ple d’esperança!
–L’esperança ha fugit, cap al cel negre.
Tels ils marchaient dans les avoines folles,
Et la nuit seule entendit leurs paroles.
Així caminaven per les avenes folles
i només la nit sentí llurs paraules.

Traducció de Manel Capdevila i Font
També et pot interessar...
Palau Grans Veus
Dissabte, 15.02.25 – 18.30 h
Sala de Concerts
Àries d’òpera barroca
Serena Sáenz, soprano
Vespres d’Arnadí
Dani Espasa, clavecí i direcció
Àries d’òpera de Händel i Vivaldi, entre d’altres
Preus: 30 i 40 €
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mitjans Col·laboradors
Mecenes col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Cardoner Grup – CECOT – Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports – Eurofirms Group – Fundació Abertis – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Caixa d'Enginyers – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Laboratorio Reig Jofre – La Fageda – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Colonial – Veolia Serveis Catalunya –
Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – Mª Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló –
Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Josep Colomer Maronas – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Manuel Soler Pujol – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –
Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Pepita Izquierdo Giralt – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Jordi Simó Sanahuja – Salvador Viñas Amat –

Índex