• Joan Martín-Royo & Rubén Fernández Aguirre
    –Homenatge a Felip Pedrell, mestre de mestres

    Petit Palau Cambra

    Dimarts, 15 d'octubre de 2024 – 19.30 h

    Petit Palau

  • Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Joan Martín-Royo, baríton  
    Rubén Fernández Aguirre, piano


    Felip Pedrell (1841-1922)

    I part

    La chanson du pêcheur
    La dernière feuille
    Chanson de pirates
    Lágrimas
    A... cantar
    Acuérdate de mí
    Masurca (piano sol)
    Per pietà bell idol mio
    Pria di lasciar la sponda
    Dal primo dì

    II part

    La primavera, op.106

    La primavera que a estimar convida
    Cada vegada que et veig
    De celístia matinera
    Mirant d’una viola
    No sé què hi ha en ta mirada
    Si les floretes de ta finestra
    Si alguna nit a despertar venia
    D’ençà que per tot, hermosa
    Vine, verge beneïda
    Quan el sol a ta finestra
    Si pogués un sol instant
    Cançons d’amor que he dictades

    Durada del concert:
    Primera part, 45 minuts | pausa de 15 minuts | Segona part, 30 minuts.
    La durada del concert és aproximada.
    #lied #patrimonicatalà

  • Poema

    Sarbatana amor

    Càntut a tu,
    quan vinc dels segles
    i em faig carreu
    de la pregària,
    lliri ignorat, sol furtiu,
    bes nascut de l’alimària.

    Sona flabiol!
    Corre, dansa,
    vine a la vora!

    Ha tornat
    la flama trobadora,
    aquí, de cop,
    perquè el temps
    és un cercle de seda
    que marca el pas del sol
    i l’acull de genolls,
    per abeurar-s’hi.

    Càntut a la vida i dic
    l’espurna de la cançoneta,
    quan balla el rodamon
    de flauta i violí.

    Sona flabiol!
    Corre, dansa,
    vine a la vora!

    Càntut a tu i et duc arreu.
    I les esquelles diuen
    la cançó que escampa
    el goig diví de fer-se nom.
    I així, de cop,
    tot se’n va i tot retorna
    pel tímid corriol
    que mena a tu.

    Sona flabiol!
    Corre, dansa,
    vine a la vora!

    Meravellada
    canta la fada,
    l’enamorada
    del fetiller.

    Lluís Calvo
    Del llibre Centaures i rossinyols.
    La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2023.

  • Comentari

    Considerat un dels pares de la musicologia espanyola de finals del segle XIX i continuador d’alguns camins traçats pel seu amic i referent, el també compositor i investigador Francisco Asenjo Barbieri, el tortosí Felip Pedrell i Sabaté (1841-1922) és un dels màxims representants del nacionalisme català i espanyol del seu moment: un intel·lectual que va marcar època i l’orientació musical de les generacions següents en diversos camps musicals, gràcies a una personalitat projectada de manera rizomàtica com a musicòleg, etnomusicòleg, professor, editor, bibliòfil, crític i compositor. Aquesta última faceta va ser la més irregular, tot i conrear bona part de la majoria dels gèneres de la seva època. No obstant, el seu corpus de cançons i lieder resulta cabdal per la qualitat predominant de la majoria de les seves peces i per l’herència exemplificadora en la qual es van emmirallar molts dels seus deixebles: Albéniz, Granados, Lamote de Grignon, Millet, Falla, Gerhard o Matilde Escalas. Però, més que amb la seva obra, la forta individualitat de Pedrell va influir amb les idees –majoritàriament encertades i reivindicades per figures com Adolfo Salazar, Higini Anglès, Josep Subirà, Federico Sopeña i Maria Carratalà.

    De les poc més de 160 cançons compostes, el recital d’avui presenta una selecció que ateny les tres primeres etapes creatives segons la delimitació que alguns estudiosos, com Francesc Cortès, han establert en l’evolució pedrelliana: la inicial fins al 1873; una segona, influïda per la chanson francesa entre el 1873 i el 1879; seguida de l’assentament del lied català entre els anys 1879 i 1884, i una darrera, d’instauració del lied espanyol. Quelcom que naturalment ve determinat pels processos socials, històrics i culturals de mitjan segle XIX, com la proliferació del Krausisme, que volia insuflar un regeneracionisme d’inspiració liberal, i un contacte molt més directe amb els moderns corrents polítics i ideològics europeus. Músics i poetes van cercar noves motivacions rebutjant el popularisme fàcil i l’andalusisme estereotipat del gènere de saló en el camí per crear un lied hispànic –i també català– equiparable a la lírica alemanya i francesa.

    Afavorit pel seu ampli coneixement literari, el 1876 Pedrell tenia escrites una cinquantena de cançons basades en un ampli ventall de literats espanyols, catalans i d’altres països, particularment francesos. Ens consta que a la seva biblioteca hi havia obres de Nerval, Musset, l’epistolari de Berlioz o les traduccions de Shakespeare fetes per Victor Hugo, entre moltes d’altres. Malgrat basar-se en textos francesos, l’ideari musical dels seus primers anys s’assimilava més al germànic. De fet, era un gènere que el propi Pedrell s’entestava a defensar com a lieder des del 1871, per diferenciar-lo de la cançó tradicional o popular. Alguns d’aquests lieder també van influir en la concepció vocal, melòdica i/o dramatúrgica de les seves òperes.

    Pertanyent a la primera etapa creativa, La chanson du pêcheur sobre text de Gautier tracta del lament d’un pescador que plora la pèrdua de la seva estimada damunt l’onatge marítim suggerit pel teclat. Un poema, per cert, que Fauré havia musicat el 1861. I és que, com ha escrit l’investigador i professor Francesc Cortès, aquesta cançó comparteix l’estil de Gounod i una senzillesa i encant melòdics en la fragmentació del text, construcció de frases i alguns processos modulatoris relacionats semànticament amb el text. En aquest sentit, el coneixement de la música forana que tenia Pedrell el convertia en una figura excepcional en el context espanyol. Quelcom extensible a “La dernière feuille”, també sobre versos de Gautier i que canta a la tardor dins el mateix cicle Consolations, op. 80, i a “Chanson de pirates”, que és la cinquena de les dotze Orientales (1880), un dels cicles més importants de Pedrell pel gir cap a pinzellades pintoresques i ús de recursos modals mantenint la influència de la mélodie francesa.

    El caràcter intimista, romàntic i fins i tot schumannià d’aquests dos cicles van ser una conseqüència de les provatures de Noches de España, op. 46 (1871) en la fusió de romanticisme, europeisme, essència popular i al qual pertany la senzilla A... cantar. Com Lágrimas i Acuérdate de mí, es basa en poetes espanyols, però destaca pels arpegiats, els batuts (o rasgueados) i alguns acords del piano que recorden els efectes de la guitarra, mentre que la línia vocal no presenta complexitat.

    Una altra peça on el teclat suggereix altres instruments és la barcarola “Dal primo dì”, on presenta una llarga introducció i una successió d’arpegis imitant l’arpa. Pertany al cicle Ecos de Italia (1864) i, com la romança “Per pietà bell idol mio”, combina alguns salts intervàl·lics considerables per a la veu. D’altra banda, l’alegre cançó d’amor a ritme de barcarola “Pria di lasciar la sponda” es basa en textos del poeta i dramaturg Pietro Metastasio (1698-1782), els llibrets del qual havien establert el cànon de l’òpera seriosa durant el segle XVIII.

    Enmig, Rubén Fernández Aguirre interpretarà la Masurca per a piano sol com a mostra de les diverses peces que Pedrell va compondre durant la dècada dels anys seixanta i va agrupar en algunes col·leccions pensades amb finalitats pecuniàries per publicar en revistes i premsa de divulgació cultural. Aquesta masurca, més aviat breu i en La major, denota certa influència de Chopin i Schubert. Presenta un tema ritmicomelòdic clar a la mà dreta damunt un acompanyament de pulsació senzilla a l’esquerra, tot destil·lant elegància i movent-se en dinàmiques contingudes on els rubati i rallentandi accentuen l’expressivitat del fraseig dins el tempo moderato. De fet, no exigeix virtuosisme, perquè com el propi Pedrell havia confessat sobre la seva producció amb teclat, havia après a tocar-lo amb un clavicordi antic.

    La segona part del recital se centra en un dels cicles pedrellians més destacats juntament amb Lais i Orientales: La primavera, op. 106, del qual el musicòleg especialista en el músic tortosí Francesc Bonastre (1944-2017) va fer-ne una edició crítica publicada l’any 1992. A partir de dotze textos de Lo reliquiari de Francesc Matheu (1851-1938), es tracta d’una confessió lírica atractiva per la coherència de la seva unitat estètica, a partir d’una voluntat cíclica de determinats elements motívics i d’un tènue emmirallament wagnerià, però, sobretot, l’ambició d’equiparar-se al nivell i concepte liederístic europeu del seu moment. L’obra presenta un clar influx de la Renaixença i la dimensió històrica determinista de l’autoconsciència cultural canalitzat per un panteisme amorós que canta l’exaltació passional a través de la natura com a metàfora i el seu floriment primaveral que, en paraules del també compositor Joan Magrané, destaquen per “l’excel·lent conducció de veus i l’ús intel·ligent dels acords de setena disminuïda i novena”, a més d’alguns epílegs del piano de considerable extensió.

    En resum, el d’avui és un recital únic protagonitzat per dos músics que ja han demostrat un coneixement i compromís amb Pedrell gràcies a un enregistrament que inclou totes aquestes composicions. A més, la iniciativa va suposar la primera gravació mundial de Chanson de pirates, Chanson d’avril, Lágrimas, Acuérdate de mí, les tres cançons de Metastasio –i una quarta, Un addio!–, tot recordant-nos que, malgrat haver celebrat el centenari de la mort de Pedrell, encara ens en falta molt per estudiar i difondre.

    Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l’art

  • 20240916 Anunci Grans Veus i Opera DESKTOP
  • Biografies

    Joan Martín-Royo, baríton

    Joan Martín-Royo

    ©Aisi Cravid

    Nascut a Barcelona, estudià composició-instrumentació, piano, violí i fagot al Conservatori del Liceu. En l’apartat de cant va ser alumne de la soprano Mercè Puntí i va perfeccionar coneixements amb Carlos Chausson (tècnica vocal) i Marco Evangelisti (repertori). Ha pres part en masterclasses impartides per Christa Ludwig, Elisabeth Söderström, Lorraine Nubar, Thomas Quasthoff, Dalton Baldwin, Graham Johnson i Norman Shetler. Actualment treballa amb Didier Laclau-Barrère (tècnica) i amb Arnaud Décarsin (cos i interpretació actoral).

    Ha estat guardonat en diversos concursos internacionals. El seu repertori operístic es concentra especialment en Mozart i Rossini, tot destacant-hi els rols mozartians de Fígaro de Les noces de Fígaro, Guglielmo de Così fan tutte, Masetto de Don Giovanni, Papageno de La flauta màgica, i pel que fa a l’opus rossinià, els personatges de Dandini de La Cenerentola, Macrobio de La pietra del paragone, Figaro d’Il barbiere di Siviglia, Lord Sidney d’Il viaggio a Reims i Don Parmenione de L’occasione fa il ladro; a més de molts altres rols que ha interpretat als teatres més prestigiosos del circuit operístic.

    Molt actiu en la interpretació del repertori contemporani, ha estrenat les òperes Jo, Dalí de X. Benguerel, Mariana en sombras i WOW! d’A. García Demestres, El mercader de somnis de S. Brotons, i els oratoris The revelation of Saint John de D. Schnyder i Contes, tirallongues, jocs i colors d’A. García Demestres.

    Com a liederista ha actuat amb els pianistes Dalton Baldwin, Helmut Deutsch, Pierre Réach, Norman Shetler i Roger Vignoles a la Grosser Saal i a la Wiener Saal del Mozarteum de Salzburg, Leighton House Museum (Londres), Schubertíades de Vilabertran i Barcelona, Fundación Juan March (Madrid), Palau de la Música Catalana…

    Els seus enregistraments en CD inclouen Ànima (recital d’àries d’òpera amb l’Orquestra del Liceu, publicat per Columna Música), les òperes Adelgaza en tres días i Mariana en sombras de García Demestres (per al segell D+3), a més d’un dels discos que formen la integral liederística d’Antón García-Abril (Fundación BBVA-Bolamar Ediciones). Les seves aparicions més destacades en DVD són La pietra del paragone (Naïve) i La petita guineu astuta de Janáček (BBC).

    Entre els seus compromisos recents i futurs hi ha, entre d’altres: el paper de comte de Le nozze di Figaro al Teatro Real de Madrid, Papageno de Die Zauberflöte al Liceu, sota la batuta de Gustavo Dudamel, i el retorn al Châtelet de París.

  • Ruben Fernández Aguirre, piano

    Ruben Fernández Aguirre

    ©May Circus

    Nascut a Barakaldo (Biscaia), va ser deixeble de Félix Lavilla i es va especialitzar en acompanyament de cantants a Viena i Múnic, a més de rebre consells de Wolfram Rieger.

    Pianista habitual de cantants com ara Lisette Oropesa, Ermonela Jaho, Carlos Álvarez, Sabina Puértolas, Nuria Rial, Ismael Jordi, Marina Monzó, Carmen Solís, José Antonio López, Vanessa Goikoetxea, Miren Urbieta, David Alegret, Nancy Fabiola Herrera, Berna Perles, Joan Martín-Royo, Carol García, Carmen Romeu..., també ofereix recitals amb Sonya Yoncheva, Javier Camarena, Martina Serafin, Andreas Schager, Ruth Iniesta, Carlos Chausson, Serena Sáenz, Celso Albelo, Sara Blanch, David Menéndez, Hera Hyesang Park, Jihoon Son, Maite Beaumont, Josep Bros, Measha Brüggergosman, Martin Nusspaumer, Ángeles Blancas... Igualment, ha actuat al costat de Mariella Devia, Cristina Gallardo-Domâs, Leontina Vaduva, Ainhoa Arteta, María Bayo, Mariola Cantarero, María José Montiel o Isabel Rey, entre d’altres.

    Ha actuat a la majoria de teatres i festivals de l’Estat, i així mateix a la Staatsoper i Musikverein de Viena, ROF de Pesaro, Savonlinna i Bregenz Festival, Sala Txaikovski de Moscou, Smetana Hall de Praga, Opernhaus de Zúric, Gulbenkian de Lisboa, Bulgaria Hall de Sofia, Slovak Radio Bratislava, Budapest Opera, Carnegie Hall de Nova York, Arts Center de Seül, Teatro Solís de Montevideo, Usina del Arte, CCK de Buenos Aires, Guadalajara, Álamos Sonora, Dubai, Damasco, Alger...

    Participa com a acompanyant en cursos i classes magistrals de T. Berganza, R. Scotto, J. Aragall, I. Cotrubas, R. Vargas i F. von Stade. Ha estat pianista oficial del concurs Operalia (presidit per Plácido Domingo) i jurat dels concursos internacionals de Cant de Bilbao, Logronyo i Bogotà. Defensor del patrimoni musical, ha recuperat les cinc òperes de saló del sevillà Manuel García i entre la seva discografia destaquen Granados songs integral, Carlos Álvarez live in La Monnaie, Canciones en la Alhambra, Ametsetan, Carneriana, La seduzione, Los cisnes en Palacio i Pedrell songs (Ibs), integral de cançons d’Antón García Abril (Bolamar Music) i Ensueños (AIM Records). Patró d’Honor de la Fundació Victoria de los Ángeles, l’any 2010 va rebre el Premio Ópera Actual “per la seva dedicació a la lírica i el prestigi creixent que està assolint en aquest camp”.

  • Textos

    Felip Pedrell (1841-1922)

    La chanson du pêcheur – La cançó del pescador
    Text de Théophile Gautier (1811-1872)

    Ma belle amie est morte:
    Je pleurerai toujours;
    Sous la tombe elle emporte
    Mon âme et mes amours.
    Dans le ciel, sans m'attendre,
    Elle s'en retourna;
    L'ange qui l'emmena
    Ne voulut pas me prendre.
    Que mon sort est amer!
    Ah!  sans amour, s'en aller sur la mer!

    La meva bella amiga ha mort:
    ploraré eternament;
    sota la tomba s’emporta
    la meva ànima i els meus amors.
    Al cel, sense esperar-me,
    ella ha tornat;
    l’àngel que se la va endur
    no se’m va voler emportar.
    Com n’és d’amarg el meu destí!
    Ah!, partir al mar sense amor!

    La blanche créature
    Est couchée au cercueil.
    Comme dans la nature
    Tout me paraît en deuil!
    La colombe oubliée
    Pleure et songe à l'absent;
    Mon âme pleure et sent
    Qu'elle est dépareillée.
    Que mon sort est amer!
    Ah!  sans amour, s'en aller sur la mer!

    La blanca criatura
    descansa al seu taüt.
    A la natura,
    tot sembla estar de dol.
    El colom oblidat
    plora i somia amb l’absent;
    la meva ànima plora i sent
    que està esquinçada.
    Com n’és d’amarg el meu destí!
    Ah!, partir al mar sense amor!

    Sur moi la nuit immense
    S'étend comme un linceul;
    Je chante ma romance
    Que le ciel entend seul.
    Ah!  comme elle était belle,
    Et comme je l'aimais!
    Je n'aimerai jamais
    Une femme autant qu'elle.
    Que mon sort est amer!
    Ah!  sans amour, s'en aller sur la mer!

    Sobre mi, la immensa nit
    s’estén com un mantell fúnebre;
    canto la meva romança
    que només el cel escolta.
    Ah!, que bella que era,
    i quant l’estimava.
    Mai estimaré una dona
    tant com l’estimava a ella.
    Com n’és d’amarg el meu destí!
    Ah!, partir al mar sense amor!

    La dernière feuille – La darrera fulla
    Text de Théophile Gautier

    Dans la forêt chauve et rouillée
    Il ne reste plus au rameau
    Qu'une pauvre feuille oubliée,
    Rien qu'une feuille et qu'un oiseau,

    Al bosc desposseït i rovellat,
    només queda a la branca
    una pobra fulla oblidada,
    una fulla i un ocell.

    Il ne reste plus dans mon âme
    Qu'un seul amour pour y chanter;
    Mais le vent d'automne qui brame
    Ne permet pas de l'écouter.

    A la meva ànima només hi queda
    un únic amor per cantar;
    però el vent de tardor que brama
    no permet d’escoltar-ho.

    L'oiseau s'en va, la feuille tombe,
    L'amour s'éteint, car c'est l'hiver.
    Petit oiseau, viens sur ma tombe
    Chanter, quand l'arbre sera vert.

    L’ocell se’n va, la fulla cau,
    l’amor s’esvaeix, ja que és hivern.
    Petit ocell, vine a la meva tomba
    a cantar quan l’arbre reverdeixi.

    Chanson de pirates – Cançó de pirates
    Text de Victor Hugo (1802-1885)

    Nous emmenions en esclavatge
    Cent chrétiens, pêcheurs de corail ;
    Nous recrutions pour le sérail
    Dans tous les moûtiers du rivage.
    En mer, les hardis écumeurs !
    Nous allions de Fez à Catane...
    Dans la galère capitane
    Nous étions quatre-vingts rameurs.

    Ens vam endur com a esclaus
    cent cristians, pescadors de corall;
    estàvem reclutant per al serrall
    en tots els monestirs de la costa.
    Al mar, valents corsaris!
    Anàvem de Fes a Catània...
    A la galera capitana
    érem vuitanta remers.

    On signale un couvent à terre.
    Nous jetons l'ancre près du bord.
    A nos yeux s'offre tout d'abord
    Une fille du monastère.
    Prés des flots, sourde à leurs rumeurs,
    Elle dormait sous un platane...
    Dans la galère capitane
    Nous étions quatre-vingts rameurs.

    Divisem a la terra, un convent.
    Ancorem prop de la riba.
    La primera cosa que veiem
    fou una noia del monestir.
    Prop de les ones, sorda a la remor,
    dormia sota un plàtan...
    A la galera capitana
    érem vuitanta remers.

    —La belle fille, il faut vous taire,
    Il faut nous suivre. Il fait bon vent.
    Ce n'est que changer de couvent.
    Le harem vaut le monastère.
    Sa hautesse aime les primeurs,
    Nous vous ferons mahométane... —.
    Dans la galère capitane
    Nous étions quatre-vingts rameurs.

    –Bella noia, has de callar,
    ens has de seguir. El vent és favorable.
    Tant sols es tracta de canviar de convent.
    L’harem bé val el monestir.
    A sa altesa li encanten les novetats,
    et farem mahometana...–.
    A la galera capitana
    érem vuitanta remers.

    Elle veut fuir vers sa chapelle.
    — Osez-vous bien, fils de Satan ? —
    — Nous osons—, dit le capitan.
    Elle pleure, supplie, appelle.
    Malgré sa plainte et ses clameurs,
    On l'emporta dans la tartane...
    Dans la galère capitane
    Nous étions quatre-vingts rameurs.

    Va voler fugir desesperada.
    –Com goseu, fills de Satanàs?–
    –Gosem–, respongué el capità.
    Va plorar, suplicar, xisclar.
    Malgrat la seva queixa i els seus crits,
    ens l’enduguerem a la tartana...
    A la galera capitana
    érem vuitanta remers.

    Plus belle encor dans sa tristesse,
    Ses yeux étaient deux talismans.
    Elle valait mille tomans ;
    On la vendit à sa hautesse.
    Elle eut beau dire : Je me meurs !
    De nonne elle devint sultane...
    Dans la galère capitane
    Nous étions quatre-vingts rameurs.

    Encara més bella en la seva tristesa,
    els seus ulls eren dos talismans.
    Valia mil tomans;
    la vam vendre a sa altesa.
    Va dir en va: m’estic morint!
    Va passar de ser monja a ser soldana...
    A la galera capitana
    érem vuitanta remers.

    Lágrimas
    Text de Juan Toro

    Pregunté una vez a mi bella
    si esperanzas le daba a mi amor
    y al hacerme feliz, una lágrima,
    una lágrima, de placer por mi rostro corrió!

    Transcurrieron veloces los años
    y con ellos mi dicha se fue,
    y el recuerdo fatal de esa lágrima
    otra lágrima arranca a mi ser.

    A... cantar
    Text de Guillermo Blest Gana (1830-1920)

    Vuela,  vuela,  suspiro del  alma  mía,
    hasta  la  tierra  hermosa donde  ella  habita,
    hasta  esa  tierra de  donde  me  arrojaron
    crudas, crudas  tormentas.

    Como  las  golondrinas cruza  los  mares,
    hallarás  en  su  seno grato  hospedaje.
    Vuela,  suspiro: ¡verás  cuando  tú  llegues
    que  no  la  olvido!

    Acuérdate de mí
    Text de J. Verger

    Cuando te arrulle el sueño
    en lecho de jazmines
    y el ańgel de tu guarda,
    posado sobre ti,
    te manda mil visiones
    de alados serafines,
    y sueñes con la gloria,
    ¡acuérdate de mí!

    Cual tórtola que gime,
    errante y solitaria,
    si cruzas por el valle
    donde mi amor te dí,
    cuando al morir el día,
    tu virginal plegaria
    eleves a los cielos,
    ¡acuérdate de mí!

    Per pietà bell idol mio – Per pietat, la meva bella musa
    Text de Pietro Metastasio (1698-1782)

    Per pietà, bell'idol mio,
    non mi dir ch'io sono ingrato;
    infelice e sventurato
    abbastanza il Ciel mi fa.
    Se fedele a te son io,
    se mi struggo ai tuoi bei lumi,
    sallo amor, lo sanno i Numi
    il mio core, il tuo lo sa.

    Per pietat, la meva bella musa,
    no em diguis que soc ingrat;
    dissortat i desafortunat,
    ja en tinc prou amb el Cel.
    Si et soc fidel,
    si em consumeixo davant el teu fulgor,
    sàpigues amor que ho saben els déus,
    ho sap el meu cor, i també ho sap el teu.

    Pria di lasciar la sponda – Abans d'abandonar la riba
    Text de Pietro Metastasio

    Pria di lasciar la sponda,
    il buon nocchiero imita;
    vedi se in calma è l´onda,
    guarda se chiaro è il dì.

    Abans d’abandonar la riba,
    imita el bon timoner;
    observa si l’onada està tranquil·la,
    mira si el dia és clar.

    Voce dal sen fuggita
    poi richiamar non vale;
    non si trattien lo strale,
    quando dall´arco uscì.

    La veu que va fugir del pit
    ja no es pot tornar a  convocar;
    la fletxa no s’atura,
    un cop l’arc s’ha disparat.

    Dal primo dì – Des del primer moment
    Text de Pietro Metastasio

    Dal primo dì ch’io vide
    il vago tuo sembiante
    io ne diveni amante
    e me va forte il cor.

    En el moment en què que vaig veure
    el teu encisador semblant,
    em vaig convertir en amant
    i el meu cor batega fort.

    Per me non ve’ nel mondo
    beltà che m’innmora
    ne mai trovai finora
    chi rassomiglia te.

    Per mi, no hi ha al món
    bellesa que m’enamori,
    ni he trobat fins ara
    algú que s’assembli a tu.

    Tutti i pensieri miei
    formano un vago oggetto,
    sol trovo nel mio petto
    l’imagine di te.

    Tots els meus pensaments
    formen una imatge vaga,
    només trobo al meu pit
    la teva imatge.

    Dirte vorrei che t’amo
    ma temo il tuo rigore,
    vorrei parlar d’amore
    ma mi convien tacer.

    Voldria dir-te que t’estimo,
    però temo la teva severitat,
    voldria parlar-te d’amor,
    però em veig obligat a callar.

    La primavera, op.106
    Text de Francesc Matheu (1851-1938)

    La primavera que a estimar convida

    La primavera que a estimar convida
    ja ha retornat al món.
    Guaita, guaita ma vida:
    sadolla de perfum,
    retrau la flor ses colorides gales,
    i bat l’ocell adelerat les ales,
    banyant-se en una atmosfera de llum.

    Canta l’ocell cançons enamorades
    i omple la terra
    amb ses brollants passades
    d’un cant sempre novell;
    a ses notes esclata la poncella
    exhala enamorada la flor bella
    tèbies olors embriagant l’ocell.

    La mà secreta que desclou la rosa
    i en cada bec una harmonia posa,
    ha esponcellat mon cor.
    Vine estimada, que l’amor ens crida:
    jo amb mes cançons
    te donaré ma vida;
    tu dona’m el perfum de ton amor.

    Cada vegada que et veig

    Cada vegada que et veig,
    jo no sé dir el que em passa,
    que tota una tempestat
    per les venes se m’escampa.
    Es remou mon pensament,
    dobla el cor ses bategades,
    mos sentiments adormits
    reviuen com una flama;
    i amb la veu nuada al coll,
    sens confegir una paraula,
    et veig passar... i no sé més,
    que seguir-te amb la mirada.

    De celístia matinera

    De celístia matinera
    hi ha en ta cara els colors bells
    i un oreig de primavera riu
    i juga en tos cabells.
    En tos ulls i en ta mirada
    tot un cel hi veig brillar
    i és ta boca regalada
    pom de flors a mig badar.
    Per ton pit moltes vegades
    palpita un moviment
    voluptuós, com les onades,
    d’un mar que reinfla el vent.
    I el teu cor... jo no sé, hermosa,
    què deu haver-hi en ton cor.
    El meu és font delitosa
    de sentiment i d’amor.

    Mirant d’una viola


    Mirant d’una viola
    el cutis blau i respirant sa flaire,
    sent amb un goig suavíssim
    el cor remoure’s i estremir-se l’ànima.
    En aixecar la vista
    del cel immens fins a la volta blava,
    com un colom, ma pensa
    sent estufar-se i desplegar les ales.
    I amb quin plaer més íntim
    el pensament i l’esperit naufraguen
    i es dilata la vida
    en el blau de tos ulls, oh ma estimada!...

    No sé què hi ha en ta mirada

    No sé què hi ha en ta mirada,
    que en mirar-te fit a fit
    me sent l’ànima embriagada,
    com si una dolça alenada
    de maig inundés mon pit.
    Sent la tènue esgarrifança
    d’un plaer sempre novell,
    i sembla que, liquidant-se ta mirada
    va infiltrant-se per de sota de ma pell.

    Va barrejant-se furtiva
    per ma sang, a borbollons
    de ple dintre el cor m’arriba
    i un temporal m’hi reviva
    de plaers i aspiracions.
    Llavors mon voler acaba,
    d’un bull intern soc vençut,
    i per mes venes s’esbrava
    tot el foc, tota la saba
    de m’ardenta joventut.

    Mon seny delirant t’invoca,
    reboten mes pulsacions
    com un poltre que es desboca,
    i de mon cor a ma boca
    hi ha un remolí de petons.

    Si les floretes de ta finestra

    Si les floretes de ta finestra
    se’t doblegaven amb llanguiment,
    les cuidaries tan amorosa
    que reviurien per ser a prop teu.
    Si s’arrupia dintre la gàbia
    l’ocell que et canta tan dolçament,
    l’acotxaries en ton pit verge,
    el revindries amb ton alè.
    I jo que amant-te, visc de ta vida,
    que em moriria si no et vegés,
    jo, vida meva, jo tinc enveja
    de les floretes i de l’ocell.

    Si alguna nit a despertar venia

    Si alguna nit a despertar venia
    ton dèbil primer son,
    palpitant pels cristalls de ta finestra,
    misteriosa remor;
    si t’arribava una veu trista,
    com d’un ocell que es mor,
    o un sospir apagat, o un batre d’ales,
    o un trepig temerós;
    no t’espantis: serà que va a trobar-te
    mon pensament ditxós…
    Si alguna nit el sents, obre-li, hermosa,
    de bat a bat ton cor.

    D’ençà que per tot, hermosa

    D’ençà que per tot, hermosa,
    vaig cercant-te inútilment,
    tinc una idea anguniosa
    que em rosega el pensament.

    Si tu estiguessis malalta,
    si estiguessis en ton llit,
    sense rosor en ta galta
    i amb greu panteix en lo pit;

    de ta cabellera solta
    plàcidament apartant
    les onades, o tal volta
    febrosa desvariejant;
    potser d’un cruel deliri
    sofrint l’horrible maror
    i jo, sens poder venir-hi,
    passant sota el teu balcó!

    Sentir el dubte que es renova,
    i no poder al teu costat
    respirar l’aire en ta alcoba,
    que tu hauries respirat;
    seguint de ta malaltia
    el curs, segon per segon;
    el bull de ta fantasia
    contenint sobre ton front;
    i contant les bategades
    de ton pols que, en batre fort,
    amb mil corrents inflamades
    ressonaria en mon cor...!

    Vine, verge beneïda

    Vine, verge beneïda,
    vine a exaltar mon amor,
    que un cel floreix en mon cor
    i se’m transforma la vida
    amb ta bella joventut,
    amb tos llavis que em somriuen
    amb tos ulls...! I encara diuen,
    que el Paradís és perdut...!

    Quan el sol a ta finestra

    Quan el sol a ta finestra
    vingui cada dematí
    per dar-te alegre el bon dia,
    com els ocells en el niu;
    mentre vagis despertant-te,
    pensa en mi.
    Quan prop del balcó t’asseguis
    posant-te a brodar o cosir,
    o donant entre tos llavis
    a l’ocell un gra de mill;
    més que en l’ocell i la tela,
    pensa en mi.

    Quan el sol vagi a la posta
    i comenci a entrar la nit,
    i darrere les muntanyes
    contemplis la llum morint;
    en ton balcó recolzada,
    pensa en mi.
    Quan els ulls vagin cloent-se’t
    i el pensament defallint,
    i el misteri i l’ombra voltin,
    com un sagrari, el teu llit;
    mentre vagis adormint-te,
    pensa en mi.

    Si pogués un sol instant

    Si pogués un sol instant
    contra mon pit apretar-te,
    mos llavis a sobre els teus,
    ma mirada en ta mirada!
    I entre tos braços captiu,
    sentir desmaiar-se l’ànima,
    i veure llanguir tos ulls,
    i expirar sobre ta falda...!

    Cançons d’amor que he dictades

    Cançons d’amor que he dictades,
    de dintre mon cor eixiu,
    alegres, com a bandades
    d’ocellets deixant el niu.

    Preneu vol, i de ma bella
    reconduïu-vos dintre el cor,
    i allí soletes amb ella,
    parleu-li del meu amor.

    Puix ja ho sabeu, expliqueu-li
    el que és estimar i sofrir;
    aneu, cançons i digueu-li
    el que jo no li’n sé dir.

  • Anunci fes-te soci_desktop
  • També et pot interessar...

    Petit Palau Cambra
    Dimecres, 18.12.24 – 19:30 h
    Petit Palau

    Enigma Garreta

    Paula Blanco, actriu
    Roger Padullés, tenor
    Francisco Poyato, piano

    Cançons de Juli Garreta

    Preu: 15 €

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Mecenes col·laboradors

    Benefactors d'Honor

    Benefactors Principals

    Benefactors

Índex