Durada de concert:
Primera part, 30 minuts | Pausa de 20 minuts | Segona part, 60 minuts.
La durada del concert és aproximada.
#lied #simfònica

El concert serà enregistrat i emès posteriorment a Palau Digital (www.palaudigital.cat).

Text Pablo Heras-Casado

La meva relació amb la música de Bruckner és força curiosa i especial. Des dels inicis de la meva carrera he dirigit un repertori molt ampli que abasta des de la música del segle XV fins a la contemporània, i he gaudit d’una intensa relació amb tot tipus de músiques i compositors. Amb Bruckner, en canvi, sempre hi he sentit certa aprensió o distància: intuïa que el moment encara no havia arribat, que no hi estava preparat. A diferència d’altres directors d’orquestra, em va costar bastant decidir-me a dirigir la meva primera simfonia de Bruckner. Ara em sento molt satisfet d’haver esperat. Després d’abordar el gran repertori orquestral del segle XIX –Schubert, Mendelssohn, Schumann, Brahms–, el món simfònic de Bruckner va arribar de manera natural. És més, la meva llarga experiència amb la música antiga, una música que Bruckner coneixia i admirava i que va inspirar la seva producció, fa que avui em senti d’alguna manera “com a casa” a l’hora d’abordar la seva música. De jove vaig cantar les seves obres corals: aquella experiència em ressona també quan dirigeixo la seva música instrumental. Durant els últims deu anys he tingut la sort de dirigir cadascuna de les seves Simfonies, i ara puc dir que ha estat una autèntica aventura amorosa.

Sovint es diu en broma que Bruckner va escriure la mateixa simfonia nou vegades. I en certa manera, no estic totalment en desacord amb aquesta afirmació! Darrere de cadascuna hi ha l’ombra de Beethoven, que per a ell era un model insuperable. Totes les Simfonies de Bruckner compten amb una sèrie d’elements recurrents: el predomini dels ritmes 2+3, l’ús de l’uníson a la manera del registre de l’orgue, els Gesangsperioden¹ amb els seus sobtats rampells de lirisme, altament contrapuntístics, o les llargues codes inspirades en la coda del primer moviment de la Novena Simfonia de Beethoven. Però quan les coneixes bé, queda clar que cada simfonia té una forta personalitat pròpia, fins i tot si pot semblar que Bruckner fa servir la mateixa plantilla cada vegada. Va construir nou catedrals i, com passa amb les catedrals reals fetes de pedra, les estructures són molt similars, però en realitat són força diferents vistes en detall. Cadascuna ressona amb els seus propis colors, la seva pròpia espiritualitat, posseeix la seva pròpia lògica i la seva pròpia necessitat. Per a l’oient, la música de Bruckner pot transmetre de vegades la impressió (després d’una llarga pausa, per exemple) d’una forma de suspensió, d’indecisió en la direcció que cal prendre, com si ens trobéssim en una cruïlla. No obstant això, cadascuna de les Simfonies és totalment orgànica en el seu desenvolupament i evolució, i cada moment sembla seguir inevitablement l’anterior. Tot i que treballa amb grans blocs de material musical que de vegades no tenen cap connexió visible entre si, i els acobla sense cap desenvolupament aparent, Bruckner posseeix el domini i la genialitat necessaris per crear trajectòries emocionals variades. En els moviments d’obertura, el seu enfocament consisteix a desenvolupar una tensió fins a la seva conclusió, una lògica relativament clàssica per al primer moviment d’una simfonia. Els finals, en canvi, tendeixen a acumular contrastos que a poc a poc condueixen a la necessitat d’una gran coda que trenqui amb el material anterior. Des del punt de vista emocional i psicològic, es tracta de dos enfocaments molt diferents de l’experiència simfònica. Els seus moviments lents es troben generalment en la tradició schubertiana, amb una percepció original del temps i de l’espai, un llenguatge senzill que es podria descriure com un minimalisme repetitiu, líric, que crea paisatges sonors independents de qualsevol desenvolupament dramatúrgic, en un univers de relacions tonals i cromatismes imperceptiblement complexos. Darrere del seu caràcter exterior i de la seva vida aparentment rústica, avorrida, és extremadament radical i modern. Es va atrevir a fer quelcom inconcebible en la música del segle XIX.

De la mateixa manera, darrere de la seva aparença senzilla i repetitiva, la música de Bruckner és extremadament exigent per al director d’orquestra. Aquest ha de prestar atenció constant a la més mínima figura de la retòrica musical, al més petit motiu melòdic en la seva especificitat, i alhora tenir present constantment l’estructura general, l’equilibri arquitectònic del conjunt, la llarga línia contínua que el sustenta. Has de ser conscient de la paleta de colors extremadament sofisticada que utilitza. La seva orquestració pot semblar senzilla i tradicional, fins i tot el text a la pàgina impresa, no només en el llenguatge harmònic, sinó també en la forma en què distribueix les veus de la polifonia entre els instruments mitjançant grans blocs homogenis de vent-fusta, metall i cordes, o com construeix els seus acords. No obstant això, un cop has trobat el color adequat per a cada secció de l’orquestra, entres en una dimensió totalment nova; tot té sentit i esdevé gairebé miraculós.

Evidentment, aquesta qüestió pren una dimensió particular quan interpretes Bruckner amb instruments d’època, com fem en aquest enregistrament. Cada nova oportunitat per dirigir una simfonia de Bruckner és una oportunitat d’aprofundir-hi més, de fer nous descobriments. Per descomptat, la concepció d’una obra evoluciona amb el temps, amb l’experiència i la reflexió. Però només quan estàs en contacte amb el material sonor real i amb els músics que el produeixen tot fent servir la seva pròpia experiència i personalitat, pots començar a treballar, a crear, a esculpir una forma, a construir. Ara, en el cas dels músics que toquen instruments d’època, t’enfrontes a un material sonor específic molt diferent del que estàs acostumat a sentir. T’ofereix noves varietats de color, noves oportunitats de fraseig, articulació i textura. Aquestes opcions no són, estrictament parlant, més “boniques” que el que es pot aconseguir amb instruments moderns, però ofereixen l’oportunitat d’acostar-se al màxim possible a l’esperit del compositor, al seu període i a les seves intencions, que és el que tots tractem de fer. Òbviament, resulta fascinant tenir al teu abast la mateixa paleta sonora que tenia ell. Però, de vegades, també pot resultar extremadament desestabilitzador. Et pot obligar a desconstruir la teva concepció, la teva manera d’escoltar, i a començar-ho tot de nou en termes d’equilibri, textures, tempi, dinàmiques, etc. Aquesta oportunitat de reconstruir la teva experiència d’aquesta música, de veure el que sabies en una nova perspectiva i una nova llum, és un veritable regal.

El que fa que Anima Eterna Brugge sigui tan especial en aquest aspecte és que molts dels seus músics també són exploradors, que busquen –i troben– nous tipus d’instruments primerencs, els proven, fan tot el possible per entendre’ls i aprendre a tocar-los, experimenten amb ells. Arriben als assajos amb suggeriments, ganes de provar coses noves i córrer riscos. No toquen trombons de vares, sinó instruments de vàlvules del tipus que es feia servir a Viena a l’època, amb un timbre més prim i estret que és particularment bonic i que es barreja amb la resta de l’orquestra per aconseguir un efecte molt original. Les trompetes no estan en Si bemoll, sinó en Fa, i són més llargues, com les que Bruckner preferia, i tenim una tuba sorprenent, també més curta i amb un pavelló més petit. Quan comences a construir una interpretació d’aquesta Simfonia, especialment el gran fortissimo tutti, al voltant d’aquests instruments i els seus sons, no sents el timbre tan directe dels instruments moderns, però aconsegueixes una aproximació més lírica al so. Quan la Capella Sixtina va recuperar els seus colors originals, va ser un xoc per a molta gent. Aquells “nous” colors ens obligaven a qüestionar-nos les nostres certeses estètiques, a reconsiderar el que crèiem que era l’estil de Miquel Àngel, el seu art, les seves intencions i fins i tot la seva personalitat. Dirigir les Simfonies de Bruckner en aquestes circumstàncies és, amb tota humilitat, viure i compartir la mateixa experiència.

Pablo Heras-Casado, gener del 2024
Entrevista a càrrec de Stephen Sazio
Traduït de l’anglès: Traduccions Gimó Roqué
© harmonia mundi musique

^[1] Bruckner utilitzava habitualment el terme Gesangsperiode (literalment, “període melòdic”) per descriure el segon grup temàtic dels seus moviments en forma sonata, que presenta un contrast més melòdic i líric després del monumental grup d’obertura del moviment.

(Lied per a veu i orquestra o piano, agost del 1902)

Arpa
Marjan de Haer

G. Gershwin: Concert per a piano en Fa major
O. Respighi: Feste romane i Pini di Roma

Preus: de 18 a 68 euros