• Filharmònica de Viena & Gatti

    —Concert inaugural de la temporada

    Palau 100

    Dijous, 3 d'octubre de 2024 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Orquestra Filharmònica de Viena
    Daniele Gatti, director


    I

    Igor Stravinsky (1882-1971)
    Apollon musagète, K048

    II

    Dmitri Xostakóvitx (1906-1975)
    Simfonia núm. 10, en Mi menor, op. 93

    I. Moderato
    II. Allegro
    III. Allegretto
    IV. Andante – Allegro

     

    Durada de concert:
    Primera part, 40 minuts | Pausa de 20 minuts | Segona part, 55 minuts.
    La durada del concert és aproximada.
    #simfònica #gransfigures

  • 20240507 Palau 100 T2425 DESKTOP
  • Poema

    Semper festina tarde

    Tot reconeix
    el ritual dels llavis fonedissos,
    com el prec que sobrevola
    les balances del temps,
    imposant-se com s’imposen
    les traces que perduren.
    I després?
    No hi ha després
    si el doll de l’eufòria
    és un acord que ens obre
    la música anhelada.

    Som la pura violència
    de cada pas furtiu,
    la fulla voladissa
    a les mans d’un ancià,
    el pes del cos cansat
    al cadiral del pare.

    Però, fet i fet,
    per què volem
    concloure el traç
    que resta inalterable?

    Memòria és ventre, cendra,
    ombra que s’allarga.
    Apressem-nos, doncs,
    a poc a poc.

    Allò que no s’acaba
    dura eternament.

    Lluís Calvo
    Del llibre Ancestral. Vic: Cafè Central i Eumo Editorial, 2019.

  • Comentari

    Russos tots dos: l’un antisoviet, l’altre prosoviet; l’un amb diversos períodes estilístics, l’altre amb un llenguatge consistent; l’un més acolorit i espurnejant; l’altre amb tendències fosques i melangioses; l’un formalista confessat, l’altre també: però confessar-ho podia dur-lo a “acabar molt malament”.  

    I així ho deia, exactament, l’editorial del «Pravda» del 28 de gener de 1936, l’endemà que Stalin hagués escoltat la meravellosa música de la Lady Macbeth de Xostakóvitx. “El poder de la bona música per enardir les masses ha estat sacrificat en un intent petitburgès de «formalisme» per crear originalitat a través d’una pallassada vulgar. Aquest joc d’astuta ingenuïtat pot acabar molt malament”. Mentrestant, l’any següent Stravinsky rebia mil dòlars per satisfer els desigs de la mecenes nord-americana Elizabeth Sprague Coolidge. Es tractava de la seva música per al ballet Apollon musagète, és a dir, “Apol·lo conductor-líder de les muses”. Així doncs, mentre que l’un estrenava el seu Apollo allà a la Library of Congress acompanyat de Copland, Reiner i Varèse, l’altre veia com el dictador se n’anava –encara no acabada l’òpera– per enllestir l’editorial prenyat d’amenaça.  

    Revisem una mica més l’Apollo. D’una banda, Falla i Respighi havien declinat l’oferta de la Coolidge, és a dir, una pantomima-ballet amb tres personatges (com a molt quatre...) i que no durés més de mitja hora. D’altra banda, Stravinsky no ho va dubtar i va acceptar bo i demanant les dimensions exactes del petit escenari i del lloc per a l’orquestra. També va demanar que les ballarines anessin amb el tutú clàssic i va estar molt al damunt en tot el que es referia a la producció. El ballet va quedar establert en dues escenes i, al final, es va fer la première. Per a Stravinsky –que viatjava per primer cop als Estats Units–, ni de bon tros va ser un èxit. La mecenes es va queixar d’una música “insípida”... Perquè, és clar, semblava que tothom esperava l’exòtic i acolorit Stravinsky! i no pas un serè “grec antic” amb afanys neoclassicistes. A la seva Autobiografia, Stravinsky va llevar importància a aquella estrena nord-americana confessant que li interessava més el públic de París, potser amb un paladar més desenvolupat per comprendre les seves intencions estètiques: Stravinsky volia una música “blanca” i diàfana –oposada al fosc Oedipus rex–, gairebé sense cordes a l’orquestra, com una autèntica metàfora de la lira d’Apol·lo. I és ben cert, el melòman no hi ha de buscar aquí ni ritmes bàrbars ni timbres fauvistes, perquè només hi trobarà una cosa: l’essència del neoclassicisme. És l’Stravinsky que reconeix haver fet de si mateix una metamorfosi semblant a la del jove impetuós Apol·lo que es transmuta en la serena deïtat que fa de líder de les muses. I així, el seu Apollo és una música senzilla però de mans expertes; formes antigues amb dissonàncies modernes; sincera i inspirada però amb una excitació mesurada. Stravinsky va seguir el consell del coreògraf Balanchine: “elimina... limita... esclareix... redueix”. I per què hauria hagut de ser altrament? 

    I si el 1936 Xostakóvitx va rebre amenaces per la seva Lady Macbeth –amb la seva resposta de la meravellosa però “complaent” Cinquena Simfonia–, el 1953 es repetia l’esquema amb la Desena Simfonia. Cinc anys abans d’estrenar-la, el Comitè Central del Partit havia determinat que Xostakóvitx, Prokófiev, Khatxaturian i d’altres havien fallat el seu poble component obres “formalistes” que no mereixien ser escoltades: era la gran purga del 48. Una vegada més Dmitri va desar la seva obra, va escriure cançons patriòtiques, va fer música per al cinema soviètic, però... va incorporar-hi una cosa curiosa: un element autoreferencial, el seu monograma musical DSCH (Dmitri [e]SCHostakovich: Re, Mi bemoll, Do, Si, segons la notació germànica). L’afirmació de la seva personalitat s’expressava en aquestes quatre notes que començarien a aparèixer de manera obsessiva en altres obres. Era una declaració d’autoafirmació i, si es vol, tot un desafiament i un advertiment. Així arriba, doncs, l’any 1953, en què Stalin mor el mes de març; Xostakóvitx acaba la seva Desena Simfonia entre els mesos d’agost i octubre; la censura sembla que es relaxa i la sàtira ja podia trobar el seu espai. 

    El moviment inicial és melangiós, fosc i tan llarg com la suma dels altres tres moviments. No hi ha gairebé canvis de tempo, però hi diu “Moderato” i aquesta música ombrívola convida alguns directors a alentir-ho tot, la qual cosa no és necessàriament una mala idea... Al segon, molts s’adeliten afirmant que assistim a la caricatura grotesca del dictador mort. Hi ha ferocitat, fúria i un aire de celebració enmig de tota aquella sonoritat sinistra. Al tercer escoltem el motiu DSCH a ritme de vals i a poc a poc, a mesura que l’excitació vagi augmentant, es repetirà de manera gairebé histèrica, com qui finalment pot esbombar el seu nom als quatre vents. Al quart moviment tota l’angoixa acumulada troba la resolució emocional. Una vegada exposat el DSCH en una arrencada sonora d’una gran intensitat, la Simfonia s’adreça, positivament, devers el triomf, aquesta vegada genuí, juganer, alegre i alliberat.  

    Russos tots dos, hem dit. La mística tranquil·litat apol·línia d’un Stravinsky libèrrim contrasta amb la tragèdia d’un creador autocensurat; la claredat neoclàssica dels anys vint envers les ombres allargades el realisme socialista; la petita secció de cordes davant d’una orquestra amb totes les seves forces. 

    * * * 

    Com ja sabem, dessota el concepte literari “ànima russa” se sol reconèixer l’esperit d’un poble en el qual excessos, barroeries i rudeses conviuen amb silencis, enigmes i misteris altament emotius. Potser aquest concert ens hi faci pensar, o que senzillament ens empenyi al gaudi del “formalisme”, sigui a tall de motius afrancesats amb vestimenta hel·lènica o ritmes furiosos escamotejats en acròstics obsessius. Entre totes dues actituds –i entre tots dos russos–, la nostra ànima serà la que ara haurà de prendre partit. 

     

    Carlos Calderón Urreiztieta, Doctor en humanitats i docent principal d’Aula Palau 

  • Biografies

    Wiener Philharmoniker

    Wiener Philharmoniker

    © Festival de Salzburg - Anne Zeuner

    És potser la formació musical més estretament vinculada a la història i la tradició de la música clàssica europea. Fins i tot avui dia els solistes i directors més prestigiosos fan referència a l’incomparable “so vienès” com a tret qualitatiu que la distingeix d’altres orquestres. 

    La fascinació que provoca, des de la mateixa fundació l’any 1842 per Otto Nicolai, entre els compositors i directors més importants, es basa en el manteniment d’un estil musical propi i singular, juntament amb una història i estructura organitzativa úniques. Els pilars de la “idea Filharmònica” són una organització democràtica, que posa tota la capacitat de decisió artística i de funcionament en mans dels músics, i alhora la simbiosi amb la Wiener Staatsorchester. Els seus estatuts estableixen que només els músics de la Wiener Staatsoper poden arribar a ser membres de la Wiener Philharmoniker.  

    El 1860 es van crear els concerts d’abonament, per als quals es contractava un director durant tota la temporada. El 1933 l’orquestra va assumir un sistema de directors convidats, tot promovent un ampli ventall de trobades amb els directors de més renom de cada generació. La seva activitat de gires es va iniciar al principi del segle XX, entre les quals han figurat de manera habitual actuacions a Alemanya, el Japó, els Estats Units i la Xina.  

    El 2018 es va fundar l’Acadèmia de la Wiener Philharmoniker, els alumnes de la qual són seleccionats d’acord amb un estricte procés d’audicions, orientat internacionalment i amb una formació al més alt nivell durant un període de dos anys. 

    La Wiener Philharmoniker ha fet seva la missió de transmetre el missatge humanitari de la música a la vida quotidiana i a la consciència dels oients. Des del principi ha desplegat una forta consciència social, caracteritzada pel compromís envers les persones en situació de vulnerabilitat i una acurada orientació als joves músics. 

    Cada any ofereix una quarantena de concerts a Viena, entre d’altres el Concert d’Any Nou i el Concert de Nit d’Estiu de Schönbrunn, que són emesos a tot el món. També du a terme una residència artística estival cada any al Festival de Salzburg, i interpreta més de cinquanta concerts a l’any en les gires internacionals. 

    Totes aquestes activitats refermen la seva reputació com una de les millors orquestres del món.  

    Des del 2008 rep el suport de ROLEX com a patrocinador exclusiu. 

  • Daniele Gatti, director

    Daniele Gatti, director

    © Anne Dokter

    Graduat en composició i direcció orquestral pel Conservatori Giuseppe Verdi de Milà, és el nou director titular de la Sächsische Staatskapelle de Dresden des del mes d’agost d’aquest 2024, així com també el director titular del Maggio Musicale Fiorentino i conseller artístic de la Mahler Chamber Orchestra. 

    També ha ocupat el càrrec de titular del Teatro dell’Opera de Roma i prèviament va tenir càrrecs importants en altres institucions musicals de prestigi, com l’Accademia Nazionale di Santa Cecilia, Royal Philharmonic Orchestra, Orchestre National de França, Royal Opera House Covent Garden, Teatro Comunale de Bolonya, Opernhaus de Zúric i Royal Concertgebouw Orchestra d’Amsterdam. 

    Igualment, col·labora amb orquestres famoses, com la Berliner Philharmoniker, Wiener Philharmoniker, Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks i Orchestra Filarmonica della Scala.  

    La seva agenda de la temporada 2024-25 inclou inaugurar la temporada de la Staatskapelle de Dresden i liderar diverses gires amb l’orquestra, així com inaugurar la temporada de la Wiener Philharmoniker al Musikverein de Viena i dur-hi a terme actuacions per les grans ciutats europees.  

    L’estiu del 2025 tornarà al Festival de Bayreuth amb una nova producció d’Els mestres cantaires de Nuremberg. 

    Daniele Gatti ha rebut el Premi Franco Abiatti al millor director, el Premi de la Crítica Musical Italiana el 2015, i l’any 2016 el títol de cavaller de la Legió d’Honor de la República Francesa per la seva tasca al capdavant de l’Orchestre National, i el de gran oficial de l’Orde al Mèrit de la República Italiana. 

    Ha enregistrat per a Sony Classical, RCO Live i C Major. 

  • Anunci fes-te soci_desktop
  • Formació

    Filharmònica de Viena

    Concertinos

    Rainer Honeck
    Volkhard Steude
    Albena Danailova
    Yamen Saadi*

    Violins I

    Jun Keller
    Daniel Froschauer
    Maxim Brilinsky
    Benjamin Morrison
    Luka Ljubas
    Martin Kubik
    Milan Šetena
    Martin Zalodek
    Kirill Kobantschenko
    Wilfried Hedenborg
    Johannes Tomböck
    Pavel Kuzmichev
    Isabelle Ballot
    Andreas Großbauer
    Olesya Kurylyak
    Thomas Küblböck
    Alina Pinchas-Küblböck
    Alexandr Sorokow
    Ekaterina Frolova
    Petra Kovačič
    Katharina Engelbrecht
    Lara Kusztrich

    Violins II

    Raimund Lissy
    Lucas Takeshi Stratmann*
    Patricia Hood-Koll
    Adela Frasineanu-Morrison
    Alexander Steinberger
    Tibor Kováč
    Harald Krumpöck
    Michal Kostka
    Benedict Lea
    Marian Lesko
    Johannes Kostner
    Martin Klimek
    Jewgenij Andrusenko
    Shkëlzen Doli
    Holger Tautscher-Groh
    Júlia Gyenge
    Liya Frass
    Martina Miedl*

    Violes

    Tobias Lea
    Christian Frohn
    Wolf-Dieter Rath
    Robert Bauerstatter
    Elmar Landerer
    Martin Lemberg
    Ursula Ruppe
    Innokenti Grabko
    Michael Strasser
    Thilo Fechner
    Thomas Hajek
    Daniela Ivanova
    Sebastian Führlinger
    Tilman Kühn
    Barnaba Poprawski
    Christoph Hammer*

    Violoncels

    Tamás Varga
    Peter Somodari
    Raphael Flieder
    Csaba Bornemisza
    Sebastian Bru
    Wolfgang Härtel
    Eckart Schwarz-Schulz
    Stefan Gartmayer
    Ursula Wex
    Edison Pashko
    Bernhard Hedenborg
    David Pennetzdorfer

    Contrabaixos

    Herbert Mayr
    Christoph Wimmer-Schenkel
    Ödön Rácz
    Jerzy Dybał
    Iztok Hrastnik
    Filip Waldmann
    Alexander Matschinegg
    Michael Bladerer
    Bartosz Sikorski
    Jan Georg Leser
    Jȩdrzej Górski
    Elias Mai
    Valerie Schatz*

    Arpes

    Charlotte Balzereit
    Anneleen Lenaerts

    Flautes

    Walter Auer
    Karl-Heinz Schütz
    Luc Mangholz
    Günter Federsel
    Wolfgang Breinschmid
    Karin Bonelli

    Oboès

    Clemens Horak
    Sebastian Breit
    Paul Blüml*
    Harald Hörth
    Wolfgang Plank
    Herbert Maderthaner

    Clarinets

    Matthias Schorn
    Daniel Ottensamer
    Gregor Hinterreiter
    Andreas Wieser
    Andrea Götsch
    Alex Ladstätter*

    Fagots

    Harald Müller
    Sophie Dervaux
    Lukas Schmid*
    Štěpán Turnovský
    Wolfgang Koblitz
    Benedikt Dinkhauser

    Trompa

    Ronald Janezic
    Josef Reif
    Manuel Huber
    Wolfgang Lintner
    Jan Janković
    Wolfgang Vladár
    Thomas Jöbstl
    Lars Stransky
    Sebastian Mayr

    Trompetes

    Martin Mühlfellner
    Stefan Haimel
    Jürgen Pöchhacker
    Gotthard Eder
    Daniel Schinnerl-Schlaffer*

    Trombons

    Dietmar Küblböck
    Enzo Turriziani
    Wolfgang Strasser
    Kelton Koch
    Mark Gaal
    Johann Ströcker

    Tuba

    Paul Halwax
    Christoph Gigler

    Timbales / Percussió

    Anton Mittermayr
    Erwin Falk
    Thomas Lechner
    Klaus Zauner
    Oliver Madas
    Benjamin Schmidinger
    Johannes Schneider

    * Membres confirmats de l'Orquestra de l'Òpera Estatal de Viena que encara no són membres de l'Associació Filharmònica de Viena

    Retirats

    Reinhold Ambros, Voker Altmann, Roland Baar, Roland Berger, Bernhard Biberauer, Walter Blovsky, Gottfried Boisits, Wolfgang Brand, Rudolf Degen, Alfons Egger, Fritz Faltl, Dieter Flury, Jörgen Fog, George Fritthum, Martin Gabriel, Peter Götzel, Richard Heintzinger, Josef Hell, Clemens Hellsberg, Wolfgang Herzer, Johann Hindler, Roland Horvath, Josef Hummel, Gerhard Iberer, Willibald Janezic, Karl Jeitler, Rudolf Josel, Mario Karwan, Gerhard Kaufmann, Harald Kautzky, Heinrich Koll, Hubert Kroisamer, Rainer Küchl, Manfred Kuhn, Walter Lehmayer, Anna Lelkes, Gerhard Libensky, Erhard Litschauer, Günter Lorenz, Gabriel Madas, William McElheney, Rudolf Nekvasil, Hans Peter Ochsenhofer, Alexander Öhlberger, Reinhard Öhlberger, Ortwin Ottmaier, Peter Pecha, Fritz Pfeiffer, Josef Pomberger, Kurt Prihoda, Helmuth Puffler, Reinhard Repp, Werner Resel, Milan Sagat, Erich Schagerl, Rudolf Schmidinger, Peter Schmidl, Gerald Schubert, Hans Peter Schuh, Peter Schmidl, Wolfgang Schuster, Günter Seifert, Walter Singer, Helmut Skalar, Franz Söllner, René Staar, Anton Straka, Norbert Täubl, Wolfgang Tomböck, Gerhard Turetschek, Martin Unger, Peter Wächter, Hans Wolfgang Weihs, Helmut Weiss, Michael Werba, Helmut Zehetner, Dietmar Zeman.

  • També et pot interessar...

    Palau 100
    Dimarts, 29.10.2024 - 20 h
    Sala de Concerts

    Simfonia núm. 3, “Wagner” de Bruckner

    Sara Connolly, mezzosoprano
    Anima Eterna Brugge
    Pablo Heras-Casado, director

    G. Mahler: Rückert lieder
    A. Bruckner: Simfonia núm. 3, en Re menor, “Wagner”

    Preus: de 18 a 68 euros

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Mecenes col·laboradors

    Benefactors d'Honor

    Benefactors Principals

    Benefactors

Índex