Com una ràfega de vent
que s’arqueja amb la presència de les coses.

Com una música enforcada
en el silenci de la corda del temps,
envaït per la memòria que nodreix
imatges insomnes,
inscrites en la nit abandonada.

Textos de les ombres
que anomenen el meu nom,
caires transcrits en un mur
que tremola.

Laia Llobera
Paradísia (2023)

El pianista Rafael Kyrychenko, nascut a les illes Açores, torna al Palau amb un programa dedicat a obres de Rakhmàninov i Skriabin, que acompanyaran els monumentals Quadres d’una exposició de Mussorgski en un recital espectacular.

Amb un estil pianístic romàntic inconfusible, de tremenda exigència virtuosística i riques sonoritats harmòniques com a complement de melodies inoblidables, el piano de Rakhmàninov desperta un atractiu constant entre els melòmans. Obres orquestrals –com els Concerts per a piano o les Variacions sobre un tema de Paganini– o les escrites per a piano sol –com els Preludis, Estudis Tableaux, Sonates o sèries de Variacions–, la seva música posseeix un segell compositiu inconfusible. Escrits el 1896, quan tenia vint-i-tres anys, els Moments musicals ja marquen les línies estètiques de la seva trajectòria. El primer de la sèrie, un “Andantino”, aprofundeix un sentit poètic sense obviar el virtuosisme a l’episodi central; el celebèrrim “Adagio cantabile en Si menor”, de caràcter obscur i rica harmonització, ens mostra un Rakhmàninov d’un pianisme fascinant. La complexitat de la mà esquerra en el “Presto en Mi bemoll menor”, amb profusió de cromatismes, confegeix una partitura de dramatisme intens i passional.

Si podem considerar Rakhmàninov com un dels darrers grans representants del piano romàntic, la figura d’un altre virtuós com fou Skriabin resulta més eclèctica. La seva evolució personal i estètica romàntica inicial es va veure finalment influenciada per la idea de la teosofia, la recerca d’un èxtasi místic, l’elevació de l’ésser humà a un nivell superior de consciència. Volia entrar en contacte amb el diví, i ja en les seves darreres Sonates cercar l’èxtasi místic. La personal abstracció pictòrica de Vassili Kandinsky, que també va abraçar la teosofia, té un paral·lelisme amb les innovadores superposicions d’acords i harmonies de Skriabin, que amb les sonoritats del Poema de l’èxtasi assoleix el cim del seu misticisme. Aquesta evolució estètica ve precedida per composicions com ara els Dos poemes, op. 32. Datats el 1903, el primer no s’escapa d’un estil romàntic, líric i íntim, fins a convertir-se en una de les pàgines predilectes del propi compositor; aquesta melodia ha rebut diferents adaptacions, com l’escrita per a violoncel i piano per Piatigorski. El seu caràcter romàntic i lànguid contrasta amb el ritme impetuós del segon poema, marcat per uns tresets dins un “Allegro” en compàs a quatre (el mateix recurs que empra en el celebradíssim Estudi patètic), ric en harmonies i amb una utilització constat de les octaves.

Els Quadres d’una exposició de Mussorgski han assolit una popularitat màxima entre els melòmans, tant per la pròpia versió original per a piano com per les diverses transcripcions orquestrals, amb la de Ravel al capdavant. L’any 1873 va morir l’arquitecte Viktor Hartmann, amic personal dels compositors integrants del Grup dels Cinc. Un any després es va organitzar una exposició amb dibuixos i diferents maquetes de Hartmann, essent la font d’inspiració per a Mussorgski entre els mesos de juny i juliol del 1874 d’aquests Quadres. Les escenes populars, la majestuositat de la tradició russa, la mort, els sons ortodoxos... es van succeint en aquest passeig inoblidable per una exposició de frescos musicals enllaçats per la suggeridora melodia del passeig inicial. La monumental “Gran Porta de Kíiv” posa majestuosament punt final als Quadres d’una exposició.

Lluís Trullén, crític musical de la «Revista Musical Catalana»