Com una ràfega de vent
que s’arqueja amb la presència de les coses.

Com una música enforcada
en el silenci de la corda del temps,
envaït per la memòria que nodreix
imatges insomnes,
inscrites en la nit abandonada.

Textos de les ombres
que anomenen el meu nom,
caires transcrits en un mur
que tremola.

Laia Llobera
Paradísia (2023)

En el decurs dels estius del 1892 i el 1893 Johannes Brahms va compondre a Bad Ischl obres per a piano d’un to confidencial i serè. Aquesta idíl·lica localitat austríaca, antiga residència d’estiu de la família imperial austrohongaresa i freqüentada també per Bruckner, Johanns Strauss fill i Franz Lehár, va inspirar a Brahms aquest corpus que esdevindrà el seu testament pianístic. Integrades dins els opus 116 i 119, s’han erigit en composicions cimeres del piano romàntic. Els Tres Intermezzi, op. 117 tenen com a denominador comú el caràcter nostàlgic i elegíac. Inspirat en una cançó de bressol escocesa, l’“Intermezzo en Mi bemoll major” evoca una música de tendra delicadesa. A l’“Intermezzo en Si bemoll menor”, els arpegis entre les mans confegeixen una musicalitat elegant i onírica que Brahms especifica que cal tocar amb “molta espressione”. Com a cloenda del tríptic, el més schumannià i misteriós, un “Intermezzo” turmentós envoltat d’un poètic sentit melòdic.

L’any 1884 César Franck va compondre el Preludi, coral i fuga. El compositor belga havia escrit a la seva joventut alguna obra per a piano, però no va ser fins que ja havia complert els seixanta anys quan va escriure la seva gran obra mestra dedicada a l’instrument. Estrenada un any després, l’obra manté una forma musical cíclica, amb un tema principal que apareix en cadascun dels tres apartats. El “Preludi” és modulant, d’una riquesa harmònica que denota tant la seva estima per la música de Bach com els amplis coneixements sobre composició organística; el seu caràcter greu ve acompanyat per nombrosos arpegis que li atorguen un caràcter improvisat. La bellíssima majestuositat del “Coral” ve donada per uns característics acords arpegiats i la noblesa d’un tema melòdic de ressons wagnerians. Després d’un episodi de transició, entrarem a la “Fuga”, amb un motiu temàtic descendent ja aparegut en els dos apartats anteriors. Els contrapunts rics en cromatismes s’aniran ampliant fins a assolir un passatge final de virtuosisme desbordant.

Amb la Sonata en Do menor, op. 111, Beethoven posava el punt final al seu monumental corpus de trenta-dues Sonates. Acabada el gener del 1822 i publicada l’any següent, va ser dedicada, com tantes altres obres, a l’arxiduc Rodolf d’Àustria. Estructurada en dos moviments, aquesta obra essencial s’inicia amb sonoritats grandioses, on dissonàncies i acords de disminuïda marquen un moviment vehement que culmina amb una fuga. I després, la sublim “Arietta”, on la serenitat contrasta amb l’inici impetuós on es succeiran diferents variacions. Rítmica la primera, fugada la segona, acompanyen el virtuosisme de la tercera, escrita en compàs 12/32, una escriptura que s’avança en decennis al seu temps. Música on Beethoven explora els límits del piano, com ja havia fet amb la Hammerklavier i les dues Sonates precedents. A la darrera variació, un inoblidable trinat expansiu acompanyarà la melodia, abans de cloure’s delicadament amb un acord en pianissimo en Do major.

Lluís Trullén, crític musical de la «Revista Musical Catalana»