Durada del concert:
Primera part, 25 minuts | Pausa de 5 minuts | Segona part, 30 minuts.
La durada del concert és aproximada.

#coral #contemporània

Potser no acostumen a treure el cap a les llistes del repertori més cèlebre, però formacions com el Cor Plèiade, que enguany celebra el seu desè aniversari, tenen a la seva disposició algunes de les pàgines més reeixides del patrimoni musical. El fet de tractar-se de veus iguals –en aquest cas, agudes– obliga el compositor a escurçar els intervals entre les diferents notes que n’integren la polifonia, ja que la distància màxima possible entre la veu més aguda i la més greu és molt més reduïda que en un cor de veus mixtes. Això resulta en un teixit harmònic d’una gran densitat i una sonoritat compacta molt característica, d’un impacte emocional profund en l’oient.

Avui en veurem una nodrida mostra, que, a més, tindrà un clar doble fil conductor: la visualització de la creació contemporània i la presència de compositores en les programacions artístiques.

Així, el concert s’inicia amb una estrena. Bernat Giribet, que ja ha col·laborat amb la directora Júlia Sesé anteriorment, compongué el 2017 una peça sobre un text propi que volia expressar musicalment la reminiscència d’una aroma que desperta els instints més bàsics i purs de l’atracció. Encara inèdita, enguany l’ha revisada i hi ha afegit una introducció; a Olor de préssec, el compositor català fa fluctuar les veus des de les essències pures fins a les exaltacions més desacomplexades i directes, tot creant una autèntica al·legoria de la senzilla bellesa que es revela en la intimitat humana.

Aquesta exaltació dels sentits serà contrastada per la transcendència de l’experiència religiosa amb dos dels himnes més reeixits del patrimoni litúrgic: Pange lingua i Ave Maris Stella. La seva extraordinària popularitat feu que ja durant el segle XV proliferessin innombrables versions polifòniques del cant original gregorià, tot iniciant una tradició que, passant per il·lustres com Victoria o Bruckner, es manté vigent en els autors d’avui. El romanohongarès György Orbán, fidel al seu estil ple de ritmes quirúrgicament percussius, rellegeix el primer, un himne eucarístic escrit per Tomàs d’Aquino per a la processó de corpus de Dijous Sant i que lloa el misteri de la transsubstanciació.

Per altra banda, trobem una de les referents actuals en l’escriptura per a veu femenina. Eva Ugalde inicia el seu Ave Maris Stella amb un simple cant monòdic que evoca l’aura ancestral d’aquest himne marià assignat en el breviari romà a l’ofici de vespres i d’origen incert. La compositora donostiarra desenvolupa llavors les possibilitats d’aquesta línia melòdica al llarg de les seves set estrofes, que plantegen la figura de Maria com a anunciadora de la vinguda de Crist –a través de la metàfora de l’estrella de mar, la sequera i el profeta Elies– tot explorant gradualment textures harmòniques d’una gran calidesa i ritmes de vivacitat creixent.

Tanmateix, la continuïtat espiritual entre els dos himnes és trencada per la presència del darrer moviment de la Suite de Lorca, que ens retorna momentàniament a la sensualitat més descarnada i visceral. Es tracta d’una de les peces més conegudes d’Einojuhani Rautavaara, ja de per si molt prolífic en el repertori coral. El finlandès l’escrigué el 1973, sense gaire expectatives, per a un concurs de composició a Espoo i com a acompanyament de la seva Missa per a nens (que paradoxalment fou guanyadora, però avui és molt menys interpretada).

Aquesta suite es caracteritza per l’impacte dels seus breus però intensos quatre moviments. “Malagueña”, que avui sentirem, musica un poema del Poema del cante jondo (1921), tot imitant, a través del ritme d’acords paral·lels, l’acompanyament d’una guitarra flamenca. També mostra, en la maduresa vocal i anímica que requereix, la necessitat d’enterrar l’estereotip estès en el món coral segons el qual quan parlem de veus iguals agudes ens referim indistintament a repertori per a veus femenines i veus blanques o infantils.

El concert segueix amb As you sing, una altra peça plena de llum que vol celebrar la joia del cant a través d’una melodia juganera que s’entrellaça amb un acompanyament rítmic de les veus, tot recreant l’aparent despreocupació caòtica d’un taral·lejar espontani. La canadenca Sarah Quartel, molt vinculada al món educatiu, és especialment militant en la difusió del poder transformador del cant coral en la nostra vida quotidiana.

A continuació, tornem a la música del nostre país. Tot i que la seva producció abasta diferents estils i tipus de formació, Carles Prat té una estreta vinculació amb el món coral no només com a creador, sinó també com a solista i cantant professional dels nostres principals cors. De fet, aquest Poema del bosc, inspirat en un poema de Guerau de Liost, fou estrenat en aquesta mateixa casa pel Cor de Noies, en tant que obra guanyadora en el II Concurs Internacional de Composició Coral de l’Orfeó Català.

La presència de compositores en aquest programa culmina tot seguit amb dos lieder de Clara Wieck. Ich stand in dunkeln Träumen adapta un text de Heine i forma part de la col·lecció de sis cançons que escrigué entre el 1840 i l’estiu del 1843, just a l’inici del seu matrimoni amb Robert Schumann que tant perjudicà la seva activitat compositiva. Fou, de fet, un regal per al seu marit en el primer Nadal que compartien. El mateix Schumann la introduí anys més tard en la lectura del poc conegut Hermann Rollet i, el 1853, compongué el cicle Sechs Lieder aus Jucunde, basat en textos d’aquest poeta austríac. D’aquest cicle, escoltarem Das ist ein Tag, der klingen mag, on es pot apreciar com Wieck transforma totalment la senzillesa d’aquests textos sentimentals a través de la seva originalitat compositiva plena de girs inesperats. L’evocació boscana està plena d’elements descriptius, com la imitació de les trompes dels caçadors en l’acompanyament del piano, tot plegat en un to ufanós i alegre, poc habitual en la seva producció musical.

El concert retorna a la creació contemporània amb un dels compositors més populars i interpretats de les darreres dècades, l’estatunidenc Eric Whitacre. She weeps over Rahoon fou dedicada a la fundadora del Cor de Dones de Las Vegas, Jocelyn Kaye Jensen, i a la Universitat de Nevada. Adapta un poema de James Joyce inclòs en el volum Pomes Penyeach, publicat el 1913, que evoca la desesperació per la pèrdua de la persona estimada. La dinàmica pianissimo s’entrellaça amb el text xiuxiuejat i el lament càlid del corn anglès, tot creant un efecte corprenedor que descriu el lloc final de repòs de l’amant a Rahoon, una ciutat de la costa irlandesa. Com a curiositat, l’acompanyament de piano fou improvisat per Whitacre en l’estrena mateixa de la peça, i transcrit posteriorment.

El concert culmina amb un dels grans clàssics del repertori per a cor femení, tot i ser d’un compositor amb poca producció per a la veu humana. Claude Debussy, com la majoria de músics francesos de l’època, visqué sota la pressió social d’haver de guanyar l’històric Premi de Roma. En fou candidat fins a tres ocasions, i l’arribà a guanyar el 1884 amb L’enfant prodigue. El francès no fou feliç, ni adaptant-se a les exigències estilístiques del jurat, ni amb el posterior premi dels quatre anys de residència a la Villa Medici de Roma, però d’aquesta època trobem un conjunt d’obres de joventut d’un gran interès musical, encara que sovint menystingudes; Salut printemps forma part d’aquest grup. Debussy tenia vint anys quan la compongué per a cor femení i orquestra (avui n’escoltarem la reducció per a piano de Marius François Gaillard) i, tot i tractar-se d’un moment previ al desenvolupament del seu revolucionari llenguatge compositiu, quasi pictòric, ja hi trobem elements identificatius en els seus subtils canvis de textura, quan s’alterna entre dues i tres veus, o en la bellesa voluptuosa del seu exigent passatge solista. El jurat ho qualificà d’“estrany i inintel·ligible”... La ceguesa atemporal del món acadèmic.

Martí Marimon Aguadé, filòsof i músic.

Obres d’Ola Gjeilo

Preu: 20 euros