creixen les orquídies entre dents
dels meus auguris

ben a sota del poema submergit

molt a prop de les coses
sense nom

de la tarda que no és ara
sinó sempre

Laia Llobera
Llibre de revelacions (2020)

Cal considerar Samuel Barber (West Chester, 1910-Nova York, 1981) com a referent ineludible de la música nord-americana del segle XX. Les seves obres impregnades d’un intens romanticisme ja van ser interpretades a l’inici de la seva carrera per noms mítics de la direcció, com Eugene Ormandy, Bruno Walter o Arturo Toscanini, que n’estrenà el celebradíssim Adagio per a cordes en la versió orquestral al capdavant de la Simfònica de l’NBC.

L’any 1949 Barber rep l’encàrrec d’Irving Berlin i Richard Rodgers d’escriure la seva imponent Sonata per a piano, obra que seria estrenada per Vladimir Horowitz. Malgrat ser un compositor que va mantenir-se al marge de l’experimentalisme, aquesta Sonata en Mi bemoll menor sempre juga obertament amb diferents tonalitats i escales multicolors. Considerada per l’exigència tècnica que reclama el quart moviment com una de les obres més complexes del repertori per a piano, s’inicia amb un punyent “Allegro energico” incisiu en els ritmes percussius i un “Allegro vivace e leggero” de menor ambigüitat tonal, proper a l’espontaneïtat d’un scherzo. A l’“Adagio mesto” es retorna a una atmosfera de foscor amb dissonàncies i cromatismes que creen un lament punyent i colpidor pel seu dramatisme. La narrativa de la Sonata culmina amb la “Fuga” final; intensa, visceral, sota un tema melòdic cromàtic, fonament per desenvolupar uns contrapunts vehements i abassegadors i un apartat final vertiginós.

Dmitri Xostakóvitx (Sant Petersburg, 1906-Moscou, 1975) va compondre la sèrie de Preludis per a piano, op. 34 l’any 1933. Com en els Vint-i-quatre Preludis de Chopin, segueix un ordre de cinquenes i hi empra un llenguatge marcadament tonal. Els aires de gavota brollen en el número 24 i l’exigent número 5 es revela com un veritable estudi per a la mà dreta; el número 10, amb el trinat acompanyant la melodia, atorga un bellíssim caràcter de romança a la melodia. Després d’assistir l’any 1950 als concerts que es van dedicar a Leipzig per commemorar el bicentenari de la mort de Bach, Xostakóvitx va emprendre la composició de Vint-i-quatre Preludis i fugues emulant les dues col·leccions que integren El clave ben temperat. Un any després acabava la composició, que fou estrenada el mes de desembre per Tatiana Nikolajewa. L’aire de dansa amb un característic puntejat del Preludi núm. 8 i el sarcasme que impregna el ritme de vals del Preludi núm. 15, en Re bemoll, són pàgines representatives d’aquest cicle que l’any 2021 va ser interpretat íntegrament al Palau per Igor Levit.

Si un compositor per a piano només hagués escrit les quatre Balades, ja seria reconegut com un veritable geni de l’instrument. Chopin sublima la seva musicalitat amb aquestes obres compostes entre el 1831 i el 1842. La primera, en compàs 6/4, i les altres tres en 6/8, mantenen alguns punts en comú. Inicis sempre evocadors, amb unes melodies líriques fascinants i totes culminades per uns passatges virtuosístics com són el “Presto con fuoco” de la primera, l’“Agitato” de la segona, o el fulgurant “Finale” de la quarta, viva mostra de l’apassionament musical romàntic. D’un marcat caràcter narratiu, inspirades segons que sembla per relats heroics i dramàtics d’Adam Mickiewicz, produeixen una sensació de balanceig que evoca el ritme de barcarola, compartit amb una dimensió sonora abassegadora i captivadora.

Lluís Trullén, crític musical