D’ençà de la seva creació el 2016, el Trio Fortuny ha promogut una comunicació oberta i honesta entre músics i públics. Format per Joel Bardolet (violí), Pau Codina (violoncel) i Marc Heredia (piano), actua periòdicament a sales de concerts com ara el Palau de la Música Catalana o l’Auditori de Barcelona i en festivals, com el Festival International de Musique de Weissenburg o el premiat Bachcelona, i es nodreix de la intensa activitat individual que despleguen els seus integrants en orquestres i grups de cambra principalment al centre d’Europa.

La seva singularitat principal rau en el fet de posar en valor repertoris poc coneguts, així com la col·laboració amb compositors vius, com Joan Magrané, Ramon Humet o Josep Maria Guix, i músics com Jonathan Brown. Els programes del Trio Fortuny neixen de la combinació de tocar obres del gran repertori universal amb peces que són descobriments i que interpreten aprofitant la geometria variable que permet la pròpia formació.

Mal Pelo, amb codirecció artística de Pep Ramis i María Muñoz, és un grup de creació escènica caracteritzat per una autoria compartida creada a partir del diàleg que estableix amb creadors de diferents disciplines (dansa, filosofia, música, audiovisual…).

Durant la seva llarga trajectòria ha desenvolupat un llenguatge artístic propi a través del moviment i la creació de dramatúrgies que inclouen el text, bandes sonores originals, música en directe, la construcció d’espais escenogràfics, la llum i el vídeo, entre altres eines escèniques. La simbiosi de tot plegat propicia entendre l’espai a partir d’una escolta de cossos i objectes peculiar i atenta, tot generant un univers personal caracteritzat per una amalgama de gestos i estímuls que apropen el seu treball a una espècie de dansa-assaig, entesa a partir d’un diàleg entre el cos, el text i el so.

María Muñoz i Pep Ramis han trobat en l’escena un lloc idoni per dipositar la necessitat d’experimentar, preguntar i compartir els temes que són vitals en la seva trajectòria: “Un laboratori constant sobre l’el·lipsi, la sostracció, l’absència, l’espera, vertebren en el fons tota la paràbola poètica de Mal Pelo: les seves peces són nits en vetlla, vigílies d’alguna cosa, fràgils conjuraments d’una presència, caceres immòbils” (Roberto Frattini).

Ha presentat, entre d’altres, els espectacles Quarere (1989), Sur perros del sur (1992), Dol (1994), La calle del Imaginero (1996), Orache (1998), El alma del bicho (1999), L’animal a l’esquena (2001), Atrás los ojos (2002), An el silenci (2003), Bach (2004), Atlas (2005), Testimoni de llops (2006), He visto caballos (2008), Tots els noms (2010), Caín & Caín (2011), L’esperança de vida d’una llebre (2013), El cinquè hivern (2015), 7 Lunas (2015), The mountain, the truth and the paradise (2017), On Goldberg variations / Variations (2019), Inventions (2020), Highlands (2021), De haber nacido (2023) i Double infinite - The bluebird call (2023).

Al llarg de la seva trajectòria, Mal Pelo ha pogut col·laborar amb diferents artistes i projectes, com John Berger, Erri de Luca, Lisa Nelson, Àngels Margarit, Steve Noble, Nuria Font, Steve Paxton, Eduard Fernández, Andrés Corchero, Toni Serra, Lilo Baur, Cesc Gelabert, Faustin Linyekula, Raffaella Giordano, Baro D’Evel, Leonor Leal, El Niño de Elche i Marta Izquierdo, entre molts d’altres.

La trajectòria de la companyia ha rebut diversos reconeixements, entre els quals destaquen el Premi Nacional de Cultura de Catalunya, el Premi Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Cultura per la seva trajectòria, tant en l’àmbit de la creació coreogràfica com en l’obertura de nous camins en la dansa contemporània.

El 2001 María Muñoz i Pep Ramis van impulsar L’Animal a l’Esquena, un centre de creació i recerca, ubicat al Mas Espolla de Celrà (Girona). El centre s’articula a partir de la intersecció de diferents disciplines i interessos, tot propiciant l’intercanvi entre artistes mitjançant un model de treball basat en les residències de creació. La situació geogràfica accentua la relació dels creadors amb l’entorn, i d’aquesta manera intensifica la possibilitat d’establir nous diàlegs entre art i naturalesa.