creixen les orquídies entre dents
dels meus auguris

ben a sota del poema submergit

molt a prop de les coses
sense nom

de la tarda que no és ara
sinó sempre

 

Laia Llobera
Llibre de revelacions (2020)

Ignasi Cambra presenta avui un programa en forma de díptic: una primera part d’obres d’autoria catalana estructurades en petits moviments, i a la segona autors canònics austríacs. Inauguren la vetllada una selecció d’algunes de les Cançons i danses de Frederic Mompou; composicions breus que consten d’una introducció lenta –“cançó”– i una continuació més animada –“dansa”–, majoritàriament basades en tonades populars. En sentirem la primera i la segona –que parteixen, respectivament, de La filla del carmesí i la Dansa de Castellterçol; la Senyora Isabel i el Galop de cortesia–, la cinquena i la sisena –que no versionen melodies tradicionals, sinó que són originals i que estan dedicades als pianistes Maria Canals i Arthur Rubinstein– i la setena i la vuitena –compostes a partir de les conegudes Muntanyes del Canigó i L’hereu Riera; El testament d’Amèlia i La filadora.

Cambra va coincidir amb el compositor Ferran Cruixent el 2018 a L’Auditori i des de llavors els ha unit una amistat feta d’admiració mútua i molt d’humor. “He de dir que l’Ignasi és una persona amb una velocitat mental extraordinària i això fa que ens engresquem a imaginar mons fantàstics”, confessa el compositor. Continuarem amb una obra que reflecteix aquesta complicitat, inspirada en el món digital del videojoc. Tot i requerir un sol intèrpret, és per a dos pianos; el que es troba dalt de l’escenari i el de la seva ombra, el seu rastre digital. L’obra es divideix en cinc escenes poètiques i se serveix de la tècnica del cibercant; és a dir, de la reproducció, des del telèfon mòbil, d’un arxiu d’àudio enregistrat prèviament pel mateix músic, que en aquest cas es reproduirà des de l’interior de l’arpa del piano. Cruixent parteix –com en d’altres de les seves obres– de la relació entre humanitat i tecnologia, i versa sobre el record, la caricatura de la realitat o l’autocontrapunt.

Inaugurarà la segona part del concert la Sonata per a piano núm. 4, en Mi bemoll major de Wolfgang Amadeus Mozart. Composta cap al 1773 o 1774 entre Múnic i Salzburg, consta de tres moviments; un “Adagio” de melodia lírica i expressiva, que tot i semblar senzilla demana una atenció especial a les articulacions i dinàmiques. Continua amb dos “Minuets” de tarannà ballable i contrastants –que segurament es van retocar posteriorment–, i acaba amb un “Allegro” virtuós i enèrgic, d’influència haydniana.

Clausuraran el concert les tres peces per a piano –Drei Klavierstücke– que Franz Schubert va compondre sis mesos abans de morir i que Brahms va publicar de manera pòstuma quaranta anys més tard. Popularment conegudes com a impromptus, alguns experts en discuteixen aquesta qualificació; de la mateixa manera que també es qüestiona el fet que fossin concebudes com a petit cicle conjunt i no com a obres independents. En qualsevol cas, el Mi bemoll que encara ressonarà per les parets de la sala continuarà acompanyant-nos en el primer número –en tonalitat menor, com a la sisena Cançó i dansa de Mompou– i en el segon –en major, com a la partitura de Mozart– i ens acomiadarà un optimista i divertit Do major.

Alba Nogueras, periodista cultural i crític musical