per què hem desaprès
l’escorça del somni
la baia delitosa
que s’ocultava al bosc
envescada de prodigis?

Laia Llobera
Llibre de revelacions (2020)

Molt s’ha debatut al voltant de L’art de la fuga, obra que Johann Sebastian Bach va deixar inacabada, tot i començar-la aproximadament deu anys abans de la seva mort. Estudis musicològics suggereixen que hauria tingut al cap afegir-hi altres variacions contrapuntístiques, per raons de simetria. El fet que l’autor no en precisés l’instrument, així com l’extensió inusual –superior a la de les Goldberg, si se n’exclouen repeticions–, són arguments que apunten la idea que podria tractar-se d’una obra no composta per ser interpretada, tot sent concebuda –segons alguns especialistes– com a exercici merament intel·lectual, en què proliferen fascinants arquitectures a partir del tema inicial. Una opinió que no és, amb tot, majoritària, tenint en compte la pràctica habitual del Kantor de Leipzig (compondre obres amb una finalitat determinada). A més, Gustav Leonhardt considerà que l’instrument en què va pensar Bach era el clavicèmbal, mentre que Helmut Walcha sostingué que “en tot cas, va tenir molt present el món sonor de l’orgue”.

La versió per a quartet de corda permet exhibir –de forma potser encara més impactant– l’alambinada polifonia de l’obra, des dels primers contrapunts: fugues a quatre veus basades en el tema principal, i prodigant-hi recursos que promouen l’aspecte cromàtic o les qualitats rítmiques, com ara el contrapunt VI in stilo francese. La complexitat de la sintaxi, de rigor matemàtic, sobresurt en les dobles i triples fugues dels números VII o IX. Afirma Carl Philipp Emanuel que el seu pare va morir mentre treballava a la fuga que incorpora un motiu amb tonalitats corresponents a les lletres del seu cognom. Més enllà d’aquest testimoni –que ha estat qüestionat, per abundar míticament en la fi del creador–, el cert és que el contratema que rubrica l’obra inspirarà recreacions pòstumes, com la de Sofia Gubaidulina. Així, les Reflexions sobre el nom de B-A-C-H, compostes el 2002, accepten el desafiament suggerit per L’art de la fuga: prendre part del moviment perpetu des de la perspectiva d’un joc atemporal.

Eugenio Trias va escriure a l’assaig final de Lo bello y lo siniestro, dedicat a la noció d’infinit durant el Barroc: “una fuga de Bach no té per què acabar-se. Se sent com un desplegament polifònic llançat a espais siderals”. En canvi, les raons compositives de Ludwig van Beethoven s’emmarquen en un context que contrasta amb la relativa absència d’autor del Barroc, en què l’originalitat no tenia un valor específic, i era habitual fer servir temes aliens o reaprofitar materials propis. Compostos en el període intermedi, els Quartets per a corda coneguts pel destinatari –el comte Razumovsky, ambaixador rus a Viena, que amb gust empunyava el violí per prendre part d’aquestes formacions– destaquen per l’exuberància temàtica i la intel·ligència del seu desenvolupament, ambiguament ponderats per l’«Allgemeine musikalische Zeitung» el 27 de febrer de 1807: “Molt extensos i difícils, profunds en pensament i compostos amb tremenda habilitat”, però “en general poc comprensibles” per al públic no expert.

El Quartet tercer –últim del conjunt– comença amb una introducció lenta, a imatge del Quartet de les Dissonàncies de W. A. Mozart. Després d’uns compassos deliberadament estranys, la lluminositat irromp a l’“Allegro vivace”, però no durarà gaire: el to elegíac del segon moviment, angulós i per moments descarnat, defuig la possibilitat de consol. Als esborranys podem veure que Beethoven havia sospesat incloure-hi un altre tema –també malenconiós, però més amable– que acabaria emprant a la Setena Simfonia. Després d’un “Minuetto” elegant, que mira al passat amb ulls de futur, l’“Allegro molto” explotarà compulsivament l’expressivitat contrapuntística i suggerint la noció de moto perpetuo. Un moviment fugat que, en el marc de l’extensa coda, prendrà la forma d’una rebel·lió fecunda en soroll i fúria. Al marge de la pàgina, Beethoven escrigué: “de la mateixa manera que et llences al remolí del món, així també pots escriure obres malgrat les barreres que t’imposa la societat. No mantinguis més el secret de la teva sordesa, ni tan sols en el teu art”.

Jacobo Zabalo, doctor en humanitats