Joan Lamote de Grignon (1872-1949) 
Del cicle Les violetes 

Cap al tard*
Les aranyes
És juny*

Ricard Lamote de Grignon (1899-1962)
Cant espiritual*

Miquel Ortega (1963)
La gesta dels estels - segona sèrie (estrena absoluta)

Cançó
La casa que vull*
Quin dia clar

Ricard Lamote de Grignon 

Plugeta lleu

—Desolació de Joan Alcover**

Tot l’enyor de demà* 
Malenconia*
Nadal 

—Fidelitat de Josep Carner**

Per una flor de romaní* 
De Siete cancioncillas en estilo popular 

¡Ay que non era!
Dentro en el vergel
Tres morillas
Yo con vos, señora
Perdí la mi rueca

Cançó del capvespre* 
Cançó de la Francisqueta 

*Poema recitat i cantat
**Poema només recitat

CAP AL TARD

En la branca d’un pollanc, vora l’estany,
quan s’adorm la llum del dia,
desgranava el rossinyol, primer de l’any,
sa exquisida melodia.

Quantes tardes passejant al caure el sol
te’n recordes, vida mia?
Hem callat per escoltar el rossinyol,
el meu mestre de poesia

Quina calma més augusta, fins el cor
sos batecs esmortuïa,
com vibrava la cançó, sota el cel d’or
on el sol es despedia!

Fins l’estrella de la tarda, lentament,
lentament feia sa via,
desitjosa de no perdre un sol accent
de l’excelsa melodia.

Què cantava el rossinyol, que a son cantar
terra i cel tot emmudia?
Què cantava, que sentint-lo ens vam besar,
te’n recordes, vida mia?

LES ARANYES

La mare de Déu cap al tard filava,
lo sol era post, les flors aclucades.
La guanya la son a mitja fusada,
li cauen les mans damunt de la falda.

De tots els racons acuden aranyes,
escalen el fus i el maset engamben,
el fil començat feineres agafen,
en un dir Jesús, tot el floc filaven.

La Mare de Déu ja se’n despertava,
“Déu vos do salut, filadores santes,
el que filareu seran fils de plata,
per filosa i fus les florides branques”.

ÉS JUNY

És juny!
Ja canta la guatlla:
la falç en el puny, la dalla a l’espatlla.
És juny!

És juny!
El blat no té espera,
ja arriba de lluny
la colla feinera.
És juny!

És juny!
Llampeguen les dalles,
la plana retruny
de cants i rialles.
És juny!

Ricard Lamote de Grigon (1899-1962)
Cant espiritual 
Text de Joan Maragall (1860-1911)

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué “─Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest “fer etern” és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria
esser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

Miquel Ortega (1963)
La gesta dels estels – segona sèrie
Textos de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

CANÇÓ

Sota l’olivera fronda
sota l’olivera està:
la donzella la més jove,
que és la més bella del mas.

Fadrinets a la pubilla
no la miren ni en passar,
sota l’olivera fronda
una donzelleta hi ha.

Caterineta li diuen
Catarineta del mas:
si no es casa la pubilla
no la deixen festejar.

Té un cantiret a la vora,
una violeta a la mà
i una rosa a cada galta:
tots els fadrinets del pla.

Si no es casa la pubilla
la garlanda no li val.

Un hereu torna d’Espanya
que al servei del rei anà;
si volia a la pubilla
ja no s’hi vol maridar:

Sota l’olivera fronda
sota l’olivera està,

la donzella la més jove,
que és la més bella del mas.

La pubilla s’esllanguia,
Caterineta no tant;
si l’una aniria a missa
l’altra aniria a dansar:
a la plaça fan ballades,
la sardana dels galans.

Quan l’hereu la triaria
la voldrien tots plegats:
si la pubilla es fes monja
ella es podria casar.

Caterineta li diuen,
Caterineta del mas;
sota l’olivera fronda
sota l’olivera està.

LA CASA QUE VULL

La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l’estiu
niui l’oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:

per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

QUIN DIA CLAR

Quin dia clar que el cor s’esvera:
ha dit l’abril missa primera
i el sol és dolç i l’arbre riu.

Tu et fas la roba per l’estiu:
color verd-poma és el setí
més la bruseta blau marí.

Quin dia clar
i és suau el vent.
Fa bona mina tot jovent.

I cada noia, com adés
per primavera té promès
—si no en tenia no és defès.

Ara comença la cançó
i la tenora afina el to:

tu et fas la roba per l’istiu
—color taronja un cosset viu.

Ricard Lamote de Grignon 
Plugeta lleu
Text de Marià Manent (1898-1988), traducció lliure d’un poema xinès de Du Fu (712-770)

Quin seny tan fi, plugeta lleu!
Ja la llavor t’espera;
dus al quintà cremat de sol
frescors de primavera.

Vas néixer fosa al cor del vent,
alguna nit estranya;
els solcs s’amaren del teu plor,
i és verda la muntanya.

Ahir molts núvols abrandats
pel cel feien corrua,
i cada llum dels mariners
era una estrella nua.

Avui tot són colors frescals
i papallons i merles:
Oh, quina olor, jardí del Rei,
brodat amb tantes perles!

—Desolació
Poema de Joan Alcover (1854-1926)

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,  
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;  
mes branques una a una va rompre la tempesta,  
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí. 

Brots de migrades fulles coronen el bocí  
obert i sens entranyes que de la soca resta;  
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,  
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. 

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,  
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,  
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort. 

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:  
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;  
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort. 

Tot l’enyor de demà 
Text de Joan Salvat-Papasseit

Ara que estic al llit
malalt
estic força content.
Demà m’aixecaré potser
i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror
i unes tanques amb flors
sota el sol
sota la lluna al vespre
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet
que cridarà el diari
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra, m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs
i retornen
que sobreïxen les cols
i a vegades la carn
i d’un altre cireres vermelles.

I després l’adroguer
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta
i qui crida les noies
i els hi diu: Ja ho té tot?

I les noies somriuen
amb un somriure clar
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa
posat a taula.
I l’escudella rossa
fumejant.

I vosaltres amic
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més
heus aquí el que m’espera:

Vosaltres restareu
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Malenconia 
Text de Rossend Llates (1899-1973)

Si em deies, “Què és que vols?”,
jo no ho sabia.
Ara que ploro, ho sé…
Ho sé i no ho sé, car la malenconia
fa marcir les volences també.

Nadal 
Text de Pere Benavent (1899-1974)

Festa de gust casolà
i de llar ben abrandada.
Festa que ens fa recordar
de la infantesa passada.

Festa de glatir matern
i d’olor de cosa antiga.
Festa que fas que l’hivern
seriós i trist somriga.

Com la fredor t’ha encongit
sols la galta del petit
sent l’escalf de ta alenada.

Per això a l’anar-te acostant
tot el món es torna infant
per a copsar ta besada.

—Fidelitat
Poema de Josep Carner (1884-1970)

M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta
jo reconeixeria encara, poble meu,
tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu
i la del moliner per una olor de menta,
i per l'olor del pa sabria quina és
casa de cada un dels tres flequers,
i tot flairant l'espígol que es torç damunt la brasa:
- És a can Po - diria -, de vint anys ha malalt -,
l'olor del socarrim trairia la casa
del manescal.

Si un filtre m'hagués pres la meva recordança,
vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
cada carrer m'hi faria el seu crit:
- jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
- jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
- jo só la cantonada
on, roja del ponent, vingué l'enamorada,
- jo el carrer del safreig, - jo el carrer del mercat,
- jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
- jo só el camí reial, de tanta de requesta:
eres petit, petit, ton pare cada festa,
ficant-te en una sàrria de l'ase, amb cor suau,
cap a la vinya et duia per giravolts de pau.

Si la malaventura m'hagués llevat el seny
a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
em voltaries l'ànima, sense esclafit ni reny,
i ta dolcesa m'acompassaria.
Es sentirien veus de noies en el pont;
la merla cantaria ran de la pau nocturna.
Cauria de mos ulls l'anguniada espurna
i el remoreig de fulles em tornaria el son.
Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m'aixecaria, nu de les meves quimeres,
i somriuria del meu dany passat.

Per una flor de romaní 
Text de Josep Carner (1884-1970)

Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau
ceptre i palau.

Per l’ala lleu d’una virtut
mon goig daria
i el tros que em resta, mig romput,
de joventut.

Per una flor de romaní
l’amor daria;
per una flor de romaní
l’amor doní.

De Siete cancioncillas en estilo popular 
Textos anònims dels segles XV i XVI

¡AY QUE NON ERA!

¡Ay que non hay!,
¡ay que non era!,
mas ¡ay, que non hay
quien de mi pena se duela!

Madre, la mi madre,
el mi lindo amigo.
Moriscos de allende
lo llevan cativo.

¡Ay que non era!,
¡ay que non era!,
mas ¡ay que non hay
quien de mi pena se duela!

Moriscos de allende
lo llevan cativo.
Cadenas de oro,
candado morisco.

¡Ay que non era!,
¡ay que non era!,
mas ¡ay que non hay
quien de mi pena se duela!

¡Ay que non hay…
… quien de mi pena se duela!

DENTRO EN EL VERGEL

Dentro en el vergel moriré,
dentro en el rosal matarme han.

Yo me iba mi madre las rosas coger.
Dentro en el vergel moriré.
Hallé mis amores dentro en el vergel.
Dentro en el rosal matarme han.

Dentro en el vergel moriré,
dentro en el rosal matarme han.

TRES MORILLAS

Tres morillas me enamoran en Jaén,
Axa, Fátima y Marién.

Tres morillas tan garridas
iban a coger olivas.
Y hallaban las cogidas en Jaén,
Axa, Fátima y Marién.

Y hallaban las cogidas.
Y tornaban desmaídas.
Y las colores perdidas en Jaén,
Axa, Fátima y Marién.

Tres morillas tan lozanas
iban a coger manzanas.
Tres morillas me enamoran en Jaén,
Axa, Fátima y Marién.

YO CON VOS, SEÑORA

Yo con vos, Señora,
yo con vos…

Por mi fe, Señora,
que en cuanto vivierdes
do quiera que fuerdes,
yo con vos…

Pues sabed, Señora,
esto muy de cierto,
que aún después de muerte
yo con vos…

Si mudardes casa
ruegos yo lo sepa
si a tal que quepa
yo con vos…

El mucho deseo
habrá que matarme
que tengo de estarme
yo con vos…

Oh triste cuitada
que tengo perdida
el alma i la vida
yo por vos…

Yo no sé que diga
y muero penando
que dices que ando
yo con vos…

PERDÍ LA RUECA

Perdí la mi rueca
y el huso non fallo,
si vistes al,
al tortero andar.

Perdí la mi rueca
llena de lino;
hallé una bota
llena de vino;
si vistes al,
al tortero andar.

Hinqué mis rodillas,
dile un besillo,
bebí un azumbre
mas un cuartillo;
si vistes al,
al tortero andar.

Vino mi marido
y diome en la toca;
¡ay de mí mezquina
y como estoy loca!;
si vistes al,
al tortero andar.

Cançó del capvespre 
Text de Josep Maria de Sagarra (1894-1961)

Hi ha una vela enllà del mar,
hi ha un ramat que ningú guarda,
pasturant l’herba a l’atzar
quan cau la tarda.

Darrere el matoll de bruc
sento la rata cellarda,
sento l’esquirol poruc
quan cau la tarda.

Sento l’estrella en el cel,
i en el turó l’olivarda,
sento el sospir i el bruel
quan cau la tarda.

Sento la pena per dins,
sento el neguit que m’esguarda,
sento perles i robins
quan cau la tarda.

Sento que els dies se’n van,
però l’angúnia es retarda…
Sento que l’enyoro tant,
quan cau la tarda.

Cançó de la Francisqueta 
Text de Josep Maria de Sagarra

Si tens ulls de malcarada,
si tens llavis de festeig;
m’has dit que eres a l’entrada,
i jo et trobo al safareig.
Ai, Francisca delicada,
et veig i no et veig!

Dius que et fa la pell rasposa
la besada de l’oreig,
que olorant l’escabellosa
ja comences el basqueig.
Ai, Francisca primorosa,
et veig i no et veig!

Si a mi m’has dat la rosella,
amb un altre feu fresseig.
Mira que duu mala estrella
això de l’aiguabarreig!
Ai, Francisca, blanca i bella,
et veig i no et veig!

Set galans per medicina,
set galans per ’nar a passeig!
Quina mala teranyina
has triat pel teu ormeig.
Ai, Francisca galta fina,
et veig i no et veig!

Amor de paraula neta
ni mentir ni somiqueig;
ai que la cintura estreta,
ai que toca ’nar a bateig!
Ai Francisca Francisqueta,
et veig i no et veig!

Stabat Mater de Brotons

Marta Mathéu, soprano
Roger Padullés, tenor
Pau Armengol, baríton
Cor de Cambra de Granollers (Josep Vila i Jover, director)
Cor Jove Amics de la Unió (Marta Dosaiguas, directora)
ARSinNOVA Cor de Cambra (Maria Mauri, directora)
Orquestra Simfònica Sant Cugat
Salvador Brotons, director

R. Martínez i Valls: Cançó d’amor i de guerra (selecció)
S. Brotons: Stabat Mater