I part

Enric Granados (1867-1916)
“Quejas o la Maja y el ruiseñor”, de Goyescas
Montserrat Seró, soprano

Frederic Mompou (1893-1987)
Combat del somni 
Violeta Alarcón, soprano

     Damunt de tu només les flors
     Aquesta nit un mateix vent
     Jo et pressentia com la mar
     Fes-me la vida transparent
     Ara no sé si et veig, encar

A l’ombra del lledoner
Belén García, soprano

     A l’ombra del lledoner
     Cançó de comiat
     Cançó de grumet
     Cançó de bressol
     La vida de la galera

Eduard Toldrà (1895-1962)
Maig
Montserrat Seró, soprano

II part

Manuel Garcia Morante (1937)
Cançons populars catalanes
Carles Pachón, baríton

     El cant dels ocells
     El mariner
     El Noi de la Mare
     Josep i Maria
     La dama d’Aragó
     La filadora
     Muntanyes del Canigó

Joaquín Rodrigo (1901-1999)
Tríptic de Mossèn Cinto 
Montserrat Seró, soprano

     L’Harpa sagrada
     Lo violí de Sant Francesc
     Sant Francesc i la cigala

Xavier Montsalvatge (1912-2002)
Cinco canciones negras
Mercedes Gancedo, soprano

     Cuba dentro de un piano
     Punto de habanera
     Chévere
     Canción de cuna para dormir a un negrito
     Canto negro 

¿Por qué entre sombras el ruiseñor
entona su armonioso cantar?
¿Acaso el rey de día guarda rencor?
¿Y de él quiere algún agravio vengar?
Guarda quizás su pecho oculto tal dolor,
que en la sombra espera alivio hallar,
triste, entonando cantos de amor.
Y, tal vez alguna flor,
temblorosa del pudor de amar,
es la esclava enamorada de su cantar.

Frederic Mompou (1893-1987)
El combat del somni 
Poemes de Josep Janés (1913-1959)

Damunt de tu, només les flors 

Damunt de tu, només les flors.
Eren com una ofrena blanca:
la llum que daven al teu cos
mai més seria de la branca;
tota una vida de perfum
amb el seu bes t’era donada.

Tu resplendies de la llum
per l’esguard clos atresorada.
Si hagués pogut ésser sospir
de flor! Donar-me, com un llir,
a tu, perquè la meva vida
s’anés marcint sobre el teu pit.

I no saber mai més la nit,
que al teu costat fóra esvaïda.

Aquesta nit un mateix vent 

Aquesta nit un mateix vent
i una mateixa vela encesa
devien dur el teu pensament
i el meu per mars on la tendresa

es torna música i cristall.
El bes se’ns feia transparència
—si tu eres l’aigua, jo el mirall—
com si abracéssim una absència.

El nostre cel fóra, potser,
un somni etern, així, de besos
fets melodia, i un no ser
de cossos junts i d’ulls encesos

amb flames blanques, i un sospir
d’acariciar sedes de llir?

Jo et pressentia com la mar

Jo et pressentia com la mar
i com el vent, immensa, lliure,
alta, damunt de tot atzar
i tot destí. I en el meu viure,
com el respir. I ara que et tinc
veig com el somni et limitava.

Tu no ets un nom, ni un gest. No vinc
a tu com a la imatge blava
d’un somni humà. Tu no ets la mar,
que és presonera dins de platges,
tu no ets el vent, pres en l’espai.
Tu no tens límits; no hi ha, encar,

mots per a dir-te, ni paisatges
per ser el teu món —ni hi seran mai.

Fes-me la vida transparent

Fes-me la vida transparent,
com els teus ulls;
torna ben pura la mà meva,
i al pensament
duu-m’hi la pau.
Altra aventura no vull,
sinó la de seguir
l’estela blanca que neixia
dels teus camins.

I no llanguir
per ser mirall d’uns ulls.
Voldria ser com un riu oblidadís
que es lliura al mar,
les aigües pures de tota imatge
amb un anhel de blau.
I ser llavors feliç
de viure lluny d’amors obscures
amb l’esperança del teu cel.

Ara no sé si et veig, encar.

Ara no sé si et veig, encar.
Els ulls et miren, i voldria
que això fos veure’t. Si sabia
que et veig i et sé, com fóra avar

de poder dir que cap mirall
del món, ni l’aigua més serena
no et saben dir; que sols alena
un pit que estimi el que el cristall

no veu ni diu! Si fos així!
Que tu només fossis en mi!
Lluny dels meus ulls, tan limitada,

tan reduïda a gest, a esguard,
a imatge, a veu, que jo fos part
de tu, vivent per ma mirada.

Eduard Toldrà (1895-1962)
Maig
Poema de Trinitat Catasús (1887-1940)

Terra qui floreix,
mar qui s’hi encanta.
suavíssim bleix
de vida triomfanta.

Pluges cristal·lines,
aigües reflexant
tendrors infantines
qui riuen brillant.

Claredat sonora,
núvol qui s’hi perd,
aura qui eixamora
la tendror del verd.

Bordoneig suau
d’abelles. Profunda,
silenciosa pau
d’una hora fecunda.

Món rejovenit,
amor qui hi esclata,
deliciós oblit
de les nits de plata,

quan el pleniluni
de maig, silenciós,
de qualque infortuni
sembla dir a les flors.

A l’ombra del lledoner
Poemes de Tomàs Garcés (1901-1993)

A l’ombra del lledoner

A l’ombra del lledoner
una fadrineta plora.
La tarda mor dalt del cim
i llisca per la rossola,
l’esfilagarsen els brucs,
la tenebra se l’emporta.
La noia plora d’enyor:
el lledoner no fa ombra.
Fadrina, l’amor és lluny;
enllà, la carena fosca.

Si passava un cavaller...
Du el cavall blanc de la brida.
L’arbre li dona repòs,
l’oratge, manyac, arriba.
Al cel la llum de l’estel
és la rosada del dia.
–Cavaller, l’amor és lluny;
amb l’ombra i el cant fugia.
–Fadrina, l’amor és lluny;
per l’ampla plana camina.

La nit sospira, la nit,
el bosc, la riera clara.

Les branques del lledoner
són fines i despullades;
fulla i ocell n’han fugit,
però hi crema l’estelada.

Les branques del lledoner
són fines i despullades;
–Fadrina, l’amor és lluny;
demana’l a punta d’alba,
quan l’ombra del lledoner
s’allargui com un miracle.

Cançó de comiat

Adeu, galant terra, adeu!
Adeu-siau, vinya verda,
flor seca del caminal,
lledoner de bona ombreta.
Ja no m’assec al pedrís
ni me bressa la riera.
Adeu, galant terra, adeu.

Les lloses d’aquell bancal
són ombrejades i fresques.
Els lledoners de la font
han tret una fulla tendra
i el ceps faran bon raïm
quan els oregi el setembre.
Adeu, galant terra, adeu.

Els ceps faran bon raïm
i llum viva les estrelles.
Vindran les nits de l’estiu,
la mar quieta i estesa
llambrant sota el cop dels rems,
tallada per la carena.
Adeu, galant terra, adeu.

Vindran les nits de l’estiu,
la tardor i la primavera,
les boires que baixa el cim,
el crit de les orenetes.
I sempre el respir del mar
i el batec de les estrelles.
Adeu, galant terra, adeu.

Adeu, muntanya, pedrís,
paret blanca de l’església,
aigua clara de la font,
plata de les oliveres,
olor mullada dels horts,
estrella, riera, vela.
Adeu, galant terra, adeu.

Cançó de grumet

Adeu, turons de Marsella,
ja se’n van els mariners.
Tot just hem hissat la vela
es gira un oratge fresc.

Aquell pinar de la costa
deu ser ple de cants d’ocell;
si no sentim l’ocellada
ens du romaní l’oreig.

Quin goig, de bon dematí,
seguir la darrera estrella:
“No hi ha lliri sense flor,
ni barco sense bandera.”

Infla’t, vela; llisca, vela!
Com s’allunya la ciutat!
Guaita l’or clar de la platja
i a dalt de tot el cel clar.

Timoner, potser sospires?
L’enyorança t’ha punxat?
El gallaret llengoteja
i enjoia tota la nau.

Quin goig, cremant sobre els pals,
el gallaret de la festa:
“No hi ha lliri sense flor,
ni barco sense bandera.”

Adeu, turons de Marsella!
Adeu, la noia i el pi!
No ens espanten les ventades
ni la boira de la nit.

Si el vent xiula entre les cordes,
demà el mar serà ben llis.
A cada port ens espera,
amorós, un llavi fi.

Quin goig, tornant de la mar,
el petó d’una donzella:
“No hi ha lliri sense flor,
ni barco sense bandera.”

Cançó de bressol

De bon matí se n’ha anat;
tot just despuntava el dia
i l’estrella de l’amor
era un brot de tarongina.
La rosada del matí
era un plor de pedres fines.
Dorm, infant,
que ton pare n’és al camp
a collir menta florida.

Apartarà els esbarzers
quan el punxin les espines.
Espines, feu-vos enllà;
vine, la menta florida.
Quan passa el seu cavall blanc
l’ocell tremola i refila.
Dorm, infant,
que ton pare n’és al camp
a collir menta florida.

La selva s’aclarirà,
que la lluna la il·lumina.
Sota la llum de la nit
l’herba florida fugia,
però els ulls del cavall blanc
en la fosca l’endevinen.

Dorm, infant,
que ton pare n’és al camp
a collir menta florida.
Dorm, infant, que el son és dolç
i l’oratjol hi convida.
Demà, de bon dematí,
ton pare serà a la llinda.

Que et trobi dintre el bressol
com una estrella adormida.
Dorm, infant,
que ton pare n’és al camp
a collir menta florida.

La vida de la galera

La vida de la galera
és molt llarga de contar.
Els rems empenyen la barca
i el meu cor va sospirant.
Els sospirs que el meu cor feia
se me’ls enduia el mestral.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

Ai, mestral, tu que tens ales,
porta-li el meu sospirar,
posa’l damunt els seus llavis
cansats de tant d’esperar.
El meu braç no es cansa encara,
el rem no s’atura mai.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

El meu braç no el cansa l’ona
traïdora, ni el vent brau.
El rem talla l’aigua clara
com una espasa tallant
i de nit degota perles,
estrelles i diamants.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

Les perles i les estrelles,
amor, per a vós seran.
Guardo les meves besades
pels vostres llavis cremants
i us enyora l’abraçada
ampla i forta del meu braç.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

Amor, bé m’esperaríeu...
Digue-li ben baix, mestral.
Si duc al cor l’esperança
el mar es torna manyac;
els delfins salten i riuen
i hi ha una gavina al pal.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

Els delfins salten i riuen
i hi ha una gavina al pal.
La vela sembla de plata,
em sento més lliure el braç.
La vida de la galera
ara és dolça de contar.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

Manuel Garcia Morante (1937)
Cançons populars catalanes

El cant dels ocells

En veure despuntar
el major lluminar
en la nit més ditxosa,
els ocellets cantant,
a festejar-lo van
amb sa veu melindrosa.

I l’àliga imperial
pels aires va volant
cantant amb alegría
dient: “Jesús és nat,
per treure’ns del pecat
i dar-nos alegria”.

El mariner

A la vora de la mar 
hi ha una donzella 
que en brodava un mocador
que és per la reina.

Quan en fou a mig brodar
li manca seda,
veu venir un mariner
que una nau mena.

Mariner, bon mariner
que en porteu seda? 
Pugeu a dalt de la nau
triareu d’ella.

La donzella entra a la nau,
escull la seda.
Mentre va mercadejant
la nau pren vela.

Mariner, bon mariner
torneu-me a terra,
que les onades del mar
em donen pena.

El Noi de la Mare

Què li darem a n’el Noi de la Mare?
Què li darem que li sàpiga bo?
Panses i figues i nous i olives,
panses i figues i mel i mató.

Àngels del cel són els que l’enbressolen,
àngels del cel que li fan venir son
mentre li canten cançons d’alegria,
cants de la glòria que no són del món.

Josep i Maria

Josep i Maria van a passejar,
en una font fresca varen reposar.
Cantem que es fa dia cantem que es fa nit,
cantem l’alegria d’un Déu infinit.

Tindrà un fill Maria, la nit de Nadal,
el Rei de la Glòria, un rei eternal!
Cantem que es fa dia,
cantem que es fa nit,
cantem l’alegria de Déu infinit.

La dama d’Aragó

A Aragó n’hi ha una dama que és bonica com un sol,
té la cabellera rossa, li arriba fins als talons. 
Ai amorosa Anna Maria robadora de l’amor ai amorós. 

Sa mare la pentinava amb una pinteta d’or, 
sa germana els hi trenava, els cabells, de dos en dos.
Ai amorosa ... 

I qui és aquesta dama que llança tal resplendor,
filla n’és del rei de França, germana del d’Aragó.
Ai amorosa ... 

I si un cas no ho voleu creure, mireu-li lo sabató
i veureu les tres flors de França i les armes d’Aragó.
Ai amorosa ... 

La filadora

Un pobre pagès tenia una filla, 
tenia quinze anys i encara no fila.
Tralarà, la, la, la, prim fila, prim fila, 
tralarà, la, la, la, prim fila i se’n va.

La nit de Nadal que és nit d’alegria,
pren filosa i fus, dona un tomb per vila. 
Tralarà, la, la, la….

D’on veniu Joan? On aneu Maria?
Vaig al teixidor que hi tinc peça ordida.
Tralarà, la, la, la….

Quantes canes tens hermosa Maria?
Les canes que tinc, setze menos quinze.
Tralarà, la, la, la….

Muntanyes del Canigó

Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades
sobretot ara l’estiu
que les aigues són gelades.

Tres mesos m’hi vaig estar
sens veure persona nada,
sinó un trist rossinyolet
que en eixir del niu cantava.

Ell canta quan el sol surt,
rosa fresca i regalada.
Rossinyol, bon rossinyol,
Déu te do bona volada.

Joaquín Rodrigo (1901-1999)
Tríptic de Mossèn Cinto 
Poemes de Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902)

L’Harpa sagrada

A l’Arbre diví
penjada n’és l’Harpa
l’Harpa de David,
en Sion amada.

Son clavier és d’or,
ses cordes de plata,
mes, com algun temps,
ja l’amor no hi canta,
que hi fa set gemecs
de dol i enyorança.

S’obrien los cels,
l’infern se tancava,
i al cor de son Déu
la terra és lligada.

A l’últim gemec
lo dia s’apaga,
i es trenquen los rocs
topant l’un amb l’altre.

També es trenca el cor
d’una Verge Mare que,
escoltant los sons,
a l’ombra plovara:

–Angelets del cel,
despenjau-me l’Harpa,
que de tan amunt
no puc abastar-la;

Baixa-la si us plau,
mes de branca en branca,
no s’esfloren pas
ses cordes ni caixa.

Posau-la en mon pit,
que puga tocar-la;
si ha perdut lo so,
l’hi tornaré encara:

Si no l’ha perdut,
moriré abraçant-la
la meva Harpa d’or
que el món alegrava!

Lo violí de sant Francesc

De Greccio en lo pessebre,
davant l’Infant diví,
ronca la cornamusa,
sona lo tamborí,
la flauta hi espigueja,
la flauta i lo flautí.

La pastorel·la dolça
Francesc la vol seguir.
No té ferrets ni gralla,
gralla ni bandolí.

Cull dos bastons que troba
llançats vora el camí,
se’n posa un a l’espatlla
a tall de violí,
passant l’altre per
sobre com un arquet d’or fi.

Lo violí és de freixe,
l’arquet d’un brot de pi,
mes en ses mans sagrades
gran música en sortí.

No n’ha d’eixir de música,
si els toca un Serafí?

Sant Francesc i la cigala

Lo convent és tan petit
que una serment l’engarlanda,
on un dia al pic
del sol s’ou cantar una cigala.
Zigaluzet.

Ja li crida sant Francesc:
 –Vine, vine, oh ma germana;
vine i canta una cançó
al bon Déu que t’ha criada.
Zigaluzet.

La cigala no fa el sord,
sobre sos dits se posava,
i canta que cantaràs
la cançó de l’estiuada.
Zigaluzet.

Cada dia al dematí
brunzidora redavalla.
Quan vuit dies són passats
ja li diu tot amoixant-la.
Zigaluzet.

Cigaló, bon cigaló,
t’hem sentit una vuitada;
on Déu te vulla ara ves
a puntejar la guitarra.
Zigaluzet.

Xavier Montsalvatge (1912-2002)
Cinco canciones negras 

Cuba dentro de un piano
Text de Rafael Alberti (1902-1999)

Cuando mi madre llevaba un sorbete de fresa por sombrero
y el humo de los barcos aún era humo de habanero.
Mulata vuelta bajera…
Cádiz se adormecía entre fandangos y habaneras
y un lorito al piano quería hacer de tenor.

Dime dónde está la flor que el hombre tanto venera.
Mi tío Antonio volvía con su aire de insurrecto.
La Cabaña y el Príncipe sonaban por los patios del Puerto.
(Ya no brilla la Perla azul del mar de las Antillas.
Ya se apagó, se nos ha muerto.)

Me encontré con la bella Trinidad…
Cuba se había perdido y ahora era verdad.
Era verdad, no era mentira.
Un cañonero huido llegó cantándolo en guajiras.
La Habana ya se perdió.

Tuvo la culpa el dinero…
Calló, cayó el cañonero.
Pero después, pero ¡ah! Después...
fue cuando al SÍ lo hicieron YES.

Punto de habanera
Text de Nèstor Luján (1922-1995)

La niña criolla pasa con su miriñaque blanco.
¡Qué blanco!

¡Hola! Crespón de tu espuma;
¡Marineros, contempladla!
Va mojadita de lunas
que le hacen su piel mulata;

Niña no te quejes,
tan solo por esta tarde.
Quisiera mandar al agua

que no se escape de pronto
de la cárcel de tu falda.
Tu cuerpo encierra esta tarde
rumor de abrirse de dalia.

Niña no te quejes,
tu cuerpo de fruta está
dormido en fresco brocado.

Tu cintura vibra fina
con la nobleza de un látigo,
toda tu piel huele alegre
a limonal y naranjo.

Los marineros te miran
y se te quedan mirando.

La niña criolla pasa con su miriñaque blanco.
¡Qué blanco!

Chévere
Text de Nicolás Guillén (1902-1989)

Chévere del navajazo,
se vuelve él mismo navaja:
pica tajadas de luna,
mas la luna se le acaba;
pica tajadas de sombra,
mas la sombra se le acaba;
pica tajadas de canto,
mas el canto se le acaba;
y entonces pica que pica
carne de su negra mala.

Canción de cuna para dormir a un negrito
Text d’Ildefonso Pereda Valdés (1899-1996)

Ninghe, ninghe, ninghe,
tan chiquitito,
el negrito
que no quiere dormir.

Cabeza de coco,
grano de café,
con lindas motitas,
con ojos grandotes
como dos ventanas
que miran al mar.

Cierra los ojitos,
negrito asustado;
el mandinga blanco
te puede comer.
¡Ya no eres esclavo!

Y si duermes mucho,
el señor de casa
promete comprar
traje con botones
para ser un ‘groom’.

Ninghe, ninghe, ninghe,
duérmete, negrito,
cabeza de coco,
grano de café.

Farewells – Comiats

Jakub Józef Orliński, contratenor
Michał Biel, piano

Johann Joseph Fux: Non t’amo per il ciel
Henry Purcell: Music for a while; Your awful voice I hear; Alleluja, Amen
Henryk Czyż: Pożegnania
Mieczysław Karłowicz: selecció de vuit cançons
Stanisław Moniuszko: dues cançons