creixen les orquídies entre dents
dels meus auguris

ben a sota del poema submergit

molt a prop de les coses
sense nom

de la tarda que no és ara
sinó sempre

Laia Llobera
Llibre de revelacions (2020)

El triomf de la sonata

Al llarg de trenta-cinc anys, Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) va veure i viure la consolidació de gèneres, instruments i formes musicals que procedien de dècades abans, però que durant la segona meitat del segle XVIII van acabar de consolidar-se. Entre d’altres, l’òpera, el concert, la simfonia i la sonata.

Sovint s’ha dit que la simfonia clàssica és una sonata per a orquestra. I la comparació és encertada, perquè la sonata com a forma va establir i consolidar una estructura que es va adaptar al terreny orquestral: un primer moviment ràpid plantejat pel bitematisme entre la tònica (primer grau de l’escala) i la dominant (cinquè grau), un segon moviment lent i de caire cantabile i un tercer novament mogut i sovint amb la forma rondó, és a dir, a partir d’un tema principal que dialoga amb un segon, tercer, quart... (A-B-A-C-A-D...), abans de la coda final. Més endavant, tant la simfonia com la sonata van incorporar el minuet com a tercer moviment.

Entre el 1774 i el 1789 Mozart va escriure divuit Sonates per a piano sol, a les quals cal sumar les escrites des de la infantesa per a violí i piano, per a dos pianos o per a piano a quatre mans. Entusiasta d’aquell instrument nou, del qual va poder veure i viure el progressiu desenvolupament, el músic de Salzburg va escriure peces pianístiques per a ell mateix o per a mans alienes, i això també es va traslladar al terreny del concert.

Pel que fa a la sonata, Mozart segueix els patrons arquetípics en obres canòniques, com la KV 545 (en Do major), que avui no escoltarem. Però de vegades també subverteix els patrons establerts, cosa que passa amb una obra tan singular com la Sonata en La major, KV 331 (300i), cèlebre pel seu rondó conclusiu, “Alla turca”, conegut amb el sobrenom de “Marxa turca”. En realitat, la música s’adscriu a la moda d’una època en què l’Imperi Austrohongarès mirava cap a l’Orient (i cap a Turquia en particular) pel seu exotisme. Però la riquesa de la Sonata en La major rau sobretot en l’estructura: el primer moviment és un “Andante grazioso” a mode de tema amb variacions, abans d’un deliciós “Minuet” amb trio com a moviment central i del famós rondó final.

Aparentment més convencionals, la resta de les Sonates incloses al programa d’avui amaguen tresors extraordinaris pel que fa a imaginació melòdica. Per exemple, el lirisme enamoradís de l’“Andante un poco adagio” central de la Sonata en Do major, KV 309 (284b), escrita a Mannheim el 1777 i dedicada a Rosa Cannabich, jove deixebla de Mozart que tenia quinze anys i filla del mestre de capella de la ciutat, el retrat de la qual sembla haver quedat fixat en el moviment esmentat.

També va ser dedicada a una dona (en aquest cas la princesa Frederica Carlota de Prússia) la Sonata en Re major, KV 576, la darrera obra mozartiana amb aquesta forma –escrita el 1789– i la que presenta més problemes tècnics d’execució.

El recital d’avui també inclou la Sonata en Fa major, KV 533/494, peça gestada a Viena el 1788, de la qual el músic ja havia escrit el “Rondo” conclusiu dos anys abans.

 

Jaume Radigales, crític musical i professor de la universitat Ramon Llull