• Josep-Ramon Olivé & Victoria Guerrero
    Lieder de Clara i Robert Schumann

    Petit Palau Cambra | Nadal al Palau

    Divendres, 15 de desembre de 2023 – 20 h

    Petit Palau

  • En co-producció amb:

    • Ministerio de Cultura y Deporte
    • Associació Franz Schubert

    Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Josep-Ramon Olivé, baríton
    Victoria Guerrero, piano


    I part

    Clara Schumann
    (1819-1896)
    Sechs Lieder, op. 13

    Ich stand in dunklen Träumen
    Sie liebten sich beide
    Liebeszauber 
    Der Mond kommt still gegangen
    Ich hab’ in deinem Auge
    Die stille Lotosblume

    Robert Schumann (1810-1856)
    Liederkreis, op. 24

    Morgens steh’ ich auf und frage
    Es treibt mich hin
    Ich wandelte unter den Bäumen
    Lieb Liebchen, leg’s Händchen
    Schöne Wiege meiner Leiden
    Warte, warte, wilder Schiffmann
    Berg’ und Burgen schaun herunter
    Anfangs wollt’ ich fast verzagen
    Mit Myrthen und Rosen

    II part

    Alberto García Demestres
    (1960)
    Tres cançons d’amor i ‘Melmelada’ per a Wanda Pitrovska                                                          
    (obra d’encàrrec del Palau de la Música Catalana en el marc del programa Barcelona Creació Sonora, estrena absoluta)

    Ítaca
    No sé si m’estimaves
    Desordre
    Melmelada

    Gabriel Fauré (1845-1924)
    La bonne chanson, op. 61             

    Une sainte en son auréole
    Puisque l’aube grandit
    La lune blanche
    J’allais par des chemins perfides
    J’ai presque peur, en vérité
    Avant que tu ne t’en ailles
    Donc, ce sera par un clair jour d’été
    N’est-ce pas?
    L’hiver a cessé

    Aquest concert té una durada de:
    Primera part, 34 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 37 minuts.
    La durada del concert és aproximada.
    #estrenes #jovestalents

  • Poema

    els meus ulls tenen forats

    si hi endinso aquestes mans
    m’estiro la flor
    de les entranyes

    el calze que té l’oracle
    al seu final


    Laia Llobera
    Paradísia (2023)

  • Comentari

    La força impulsora de l’amor (o del desamor)

    El Nadal del 1840, el seu primer Nadal de casada, Clara Schumann va regalar a Robert Schumann un lied, “Ich stand in dunklen Träume”. Aquell lied i cinc més compostos fins al 1843 es van publicar el 1844 com a opus 13 –era la segona de les tres col·leccions de cançons publicades per Clara Schumann entre el 1840 i el 1853, quan va deixar de compondre. D’aquestes sis cançons de temàtica amorosa, de les quals són ben conegudes les dues primeres, cal destacar-ne especialment, a més, la sisena, “Die stille Lotosblume”, una recreació commovedora i subtil de la llegenda del cant del cigne abans de morir.

    Si l’inici de l’opus 13 de Clara Schumann ens remet a l’inici del seu matrimoni, el Liederkreis, op. 24 de Robert, compost el febrer del 1840, ens remet a l’inici d’un any ple d’incerteses en la vida privada i brillant en la vida professional. El seu primer cicle de lieder, nou cançons amb poemes de Heinrich Heine que parlen –amb una bona dosi d’ironia– d’esperes i d’absències, ofereix una música contrastant, amb moments amarats de lirisme, com “Berg’ und Burgen schaun herunter” o d’ímpetu, com “Warte, warte, wilder Schiffmann”, estats d’ànim que se sintetitzen en el moment culminant del cicle, “Schöne Wiege meiner Leiden”.

    La bonne chanson sorgeix no d’una sinó de dues històries d’amor: el poeta Paul Verlaine escriu la seva col·lecció de vint-i-un poemes el 1870 quan està a punt de casar-se amb Mathilde Mauté, i Gabriel Fauré en selecciona nou –entre els quals el cèlebre “La lune blanche”, que ha inspirat infinitat de cançons– per compondre, més de vint anys després, una obra dedicada a la cantant Emma Bardac. La bonne chanson parla d’una història d’amor viscuda des de la primera trobada fins a les noces suggerides a l’última cançó; a diferència del Liederkreis de Schumann, on sovintegen els dubtes i els retrets, és un cicle lluminós, on cap ombra pertorba la felicitat dels amants.

    El compositor Alberto García Demestres dedica les Tres cançons i ‘Melmelada’ a Wanda Pitrovska, aquella directora d’orquestra polonesa que va freqüentar el TNC mentre Xavier Albertí n’era el director. O, dit d’una altra manera, li dedica les cançons a Xavier Albertí. Va ser ell mateix qui va triar els tres poemes de Manuel Forcano, Joan Fuster i Narcís Comadira perquè García Demestres hi posés música; va triar també un quart poema de Narcís Comadira, Melmelada, que de primer van descartar i finalment es va afegir a la partitura definitiva.

    Alberto García Demestres va compondre aquestes peces durant la tardor i l’hivern passats, mentre era a l’hospital, i ens demana que transmetem des d’aquestes línies l’agraïment a l’equip mèdic i a tot el personal que el va atendre durant aquells mesos que va estar ingressat.

    Sílvia Pujalte Piñán, divulgadora musical especialitzada en lied

  • 20231122 Regala Palau DESKTOP
  • Biografies

    Josep-Ramon Olivé, baríton

    Josep-Ramon Olivé

    ©Martina Ribalta

    Nascut a Barcelona i format a l’Escolania de Montserrat, l’ESMUC i la Guildhall School of Music & Drama, ha estat guardonat, entre d’altres, amb la Gold Medal de la Guildhall School i el primer premi i el premi del públic del Händel Singing Competition de Londres. Ha estat també membre del projecte Le Jardin des Voix de William Christie i Les Arts Florissants, així com artista ECHO Rising Star.

    Des dels inicis de la seva carrera ha tingut l’oportunitat de cantar sota la batuta de directors de renom, com William Christie, Jordi Savall, Kazushi Ono o Josep Pons; i de col·laborar amb l’OBC, Le Concert des Nations, Les Arts Florissants i Orchestra of the Age of Enlightenment; i debutar en escenaris com ara el Palau de la Música Catalana, Gran Teatre del Liceu, Concertgebouw d’Amsterdam, Musikverein de Viena i Wigmore Hall de Londres.

    Ha representat els papers de Comte (Le nozze di Figaro), Mercutio (Roméo et Juliette), Aeneas (Dido &Aeneas) o Tarquinius (The Rape of Lucretia), entre d'altres. Ha cantat els cicles Winterreise, Die schöne Magelone, Lieder eines fahrenden Gesellen, Dichterliebe, Histoires Naturelles, La bonne chanson o An die ferne Geliebte a la Schubertíada, el LIFE Victoria, a  L'Auditori i al Teatro de la Zarzuela. També ha participat en estrenes d'obres de compositors catalans com García-Demestres (L'eclipsi), Magrané (Diàlegs de Tirant e Carmesina) o García-Tomás (Chansons Trouvées).

  • Victoria Guerrero, piano

    Victoria Guerrero

    Guardonada amb el premi a la millor pianista als prestigiosos concursos Das Lied-International Song Competition de Heidelberg (2017) i Paula Salomon-Lindberg Liedwettbewerbs a la Universität der Künst de Berlín (2015), té una llarga formació com a solista que començà al Conservatorio Superior de Sevilla amb el pianista Óscar Martín i que ha consolidat a la Musikhochschule de Freiburg amb Tibor Szász. S'ha interessat especialment pel repertori de lied, amb la professora Pauliina Tukiainen en el Màster en Lied a la Musikhochschule für Musik de Karlsruhe i rep el mestratge del prestigiós pianista de lied Hartmut Höll, i de postgraduat Solistenexamm a la Musikhochschule de Karlsruhe. Ha gaudit de les beques Frauen Förder Stipendium i Juventudes Musicales de Madrid. També ha rebut consell en diversos cursos de perfeccionament de grans liederistes, com els pianistes H. Deutsch, A. le Bozec, J. Ph. Schulze, W. Rieger, D. Selig, B. Kehring i els cantants A. Schmidt, Ch. Prégardien, W. Holzmair o Ch. Iven.

    Ha estat convidada a diversos cicles i festivals del gènere, com ara el Bonner Schumannfests a la Schumannhaus de Bonn els anys 2016, 2018 i 2019. Ha actuat al festival Im Frühling a Heidelberg i al cicle LiederAbend.de a Freiburg, i l’estiu del 2018 va participar a la Schubertíada a Vilabertran amb el professor Wolfgang Rieger i a la Schubertíada a Valdegovía amb la soprano Natalia Labourdette l’estiu del 2019, i al Cicle de Lied de la Zarzuela. 

    El passat any 2022, el Premi Extraordinari del jurat a l'Internationaler Wettbewerb für Liedkunst de Stuttgart (2022) reconeixia i consolidava una vegada més la carrera d'aquesta pianista de Jerez com a intèrpret de lied. El juny del mateix any va publicar el seu àlbum debut, Petite MORT, amb la soprano Natalia Labourdette. És pianista acompanyant en el departament de cant de la Universität Mozarteum de Salzburg.

  • Textos

    Clara Schumann (1819-1896)
    Sechs Lieder, op. 13Sis cançons

    Ich stand in dunklen Träumen
    Text de Heinrich Heine (1797-1856)

    Era un somni obscur

    Ich stand in dunklen Träumen
    Und starrte ihr Bildnis an,
    Und das geliebte Antlitz
    Heimlich zu leben begann.

    Era en un somni obscur
    i vaig mirar la seva imatge de fit a fit,
    i el rostre estimat
    començà a viure secretament.

    Um ihre Lippen zog sich
    Ein Lächeln wunderbar,
    Und wie von Wehmutstränen
    Erglänzte ihr Augenpaar.

    Aparegué en els seus llavis
    un somriure meravellós,
    i en els ulls brillaren
    llàgrimes de melangia.

    Auch meine Tränen flossen
    Mir von den Wangen herab,
    Und ach, ich kann ‘s nicht glauben,
    Daß ich dich verloren hab!

    També les meves llàgrimes
    caigueren per les meves galtes...
    i ai!, no em puc creure
    que t’hagi perduda!

    Sie liebten sich beide
    Text de Heinrich Heine

    Ambdós s’estimaven

    Sie liebten sich beide, doch keiner
    Wollt’ es dem andern gestehn;
    Sie sahen sich an so feindlich,
    Und wollten vor Liebe vergehn.

    Ambdós s’estimaven, però cap
    volia confessar-ho a l’altre;
    es miraven amb hostilitat,
    i volien morir-se d’amor.

    Sie trennten sich endlich und sah’n sich
    Nur noch zuweilen im Traum;
    Sie waren längst gestorben
    Und wussten es selber kaum.

    Es separaren finalment i es veien
    de tant en tant en somnis;
    feia temps que eren morts,
    i amb prou feines ho sabien.

    Liebeszauber
    Text d’Emanuel Geibel (1815-1884)

    Màgia de l’amor

    Die Liebe saß als Nachtigall
    Im Rosenbusch und sang;
    Es flog der wundersüße Schall
    Den grünen Wald entlang.

    L’amor s’assegué com un rossinyol
    en un roser i cantà;
    el so meravellós
    ressonà per la verda vall.

    Und wie er klang, da stieg im Kreis
    Aus tausend Kelchen Duft,
    Und alle Wipfel rauschten leis’,
    Und leiser ging die Luft;

    I quan sonà, s’estengué en cercles
    per mil calzes perfumats,
    i tot el brancatge murmurà suaument
    i l’aire es feu més lleuger.

    Die Bäche schwiegen, die noch kaum
    Geplätschert von den Höh’n,
    Die Rehlein standen wie im Traum
    Und lauschten dem Getön.

    Els rierols callaren, i a penes
    murmuraren les altures,
    els cabirols s’aturaren com en somnis
    i escoltaren la tonada.

    Und hell und immer heller floß
    Der Sonne Glanz herein,
    Um Blumen, Wald und Schlucht ergoß
    Sich goldig roter Schein.

    I la resplendor del sol
    lluí més i més clara,
    escampant raigs de roig daurat
    damunt de flors, boscos i congosts.

    Ich aber zog den Weg entlang
    Und hörte auch den Schall.
    Ach! was seit jener Stund’ ich sang,
    War nur sein Widerhall.

    Però jo vaig seguir el meu camí
    i vaig sentir també el so.
    Ai!, el que vaig cantar des d’aquell moment
    no era més que el seu eco.

    Der Mond kommt still gegangen
    Text d’Emanuel Geibel

    La lluna ha arribat silenciosa

    Der Mond kommt still gegangen
    Mit seinem gold’nen Schein,
    Da schläft in holdem Prangen
    Die müde Erde ein.

    La lluna ha arribat silenciosa
    amb la seva lluïssor daurada,
    mentre la terra cansada
    dorm en la seva amable resplendor.

    Und auf den Lüften schwanken
    Aus manchem treuen Sinn
    Viel tausend Liebesgedanken
    Über die Schläfer hin.

    I en l’aire es balancegen
    damunt dels dorments
    milers de pensaments amorosos,
    plens de fidel significat.

    Und drunten im Tale, da funkeln
    Die Fenster von Liebchens Haus;
    Ich aber blicke im Dunkeln
    Still in die Welt hinaus.

    I a baix, a la vall, brilla la finestra
    de la casa de l’estimada;
    però jo encara contemplo silenciós
    la foscor del món, més enllà.

    Ich hab’ in deinem Auge
    Text de Friedrich Rückert (1788-1866)

    He vist en els teus ulls

    Ich hab’ in deinem Auge
    Den Strahl der ewigen Liebe gesehen,
    Ich sah auf deinen Wangen
    Einmal die Rosen des Himmels stehn.

    He vist en els teus ulls
    el raig de l’amor etern,
    una vegada vaig veure les roses
    del cel en les teves galtes.

    Und wie der Strahl im Aug’ erlischt
    Und wie die Rosen zerstieben,
    Ihr Abglanz ewig neu erfrischt,
    Ist mir im Herzen geblieben,

    I quan el raig s’apagà en els ulls
    i les roses es desferen,
    la seva resplendor, sempre renovada,
    es quedà en el meu cor.

    Und niemals werd’ ich die Wangen seh’n
    Und nie in’s Auge dir blicken,
    So werden sie mir in Rosen steh’n
    Und es den Strahl mir schicken.

    I mai més veuré les galtes,
    i mai més veuré els teus ulls,
    però les roses seran amb mi
    i m’enviaran el raig.

    Die stille Lotosblume
    Text d’Emanuel Geibel

    La tranquil·la flor de lotus

    Die stille Lotosblume
    Steigt aus dem blauen See,
    Die Blätter flimmern und blitzen,
    Der Kelch ist weiß wie Schnee.

    La tranquil·la flor de lotus
    creix en el llac blau,
    les fulles tremolen i brillen,
    el calze és blanc com la neu.

    Da gießt der Mond vom Himmel
    All seinen gold’nen Schein,
    Gießt alle seine Strahlen
    In ihren Schoß hinein.

    La lluna aboca des del cel
    la seva resplendor daurada,
    vessa tots els seus raigs
    dintre de la seva sina.

    Im Wasser um die Blume
    Kreiset ein weißer Schwan,
    Er singt so süß, so leise
    Und schaut die Blume an.

    En l’aigua al voltant de la flor
    neda un cigne blanc;
    canta molt dolç i suau,
    i contempla la flor.

    Er singt so süß, so leise
    Und will im Singen vergehn.
    O Blume, weiße Blume,
    Kannst du das Lied verstehn?

    Canta molt dolç i suau
    i vol morir cantant.
    O flor, blanca flor,
    pots entendre la cançó?

    Robert Schumann (1810-1856)
    Liederkreis, op. 24Cicle de cançons
    Textos de Heinrich Heine (1828-1856)

    Morgens steh’ ich auf und frage

    Cada matí em pregunto al llevar-me

    Morgens steh’ ich auf und frage:
    Kommt feins Liebchen heut?
    Abends sink’ ich hin und klage:
    Ausblieb sie auch heut.

    Cada matí em pregunto al llevar-me:
    vindrà avui la dolça estimada?
    Al vespre em queixo a l’ajaçar-me:
    tampoc avui no ha vingut!

    In der Nacht mit meinem Kummer
    Lieg’ ich schlaflos, lieg’ ich wach;
    Träumend, wie im halben Schlummer,
    Wandle ich bei Tag.

    Durant la nit, jec despert
    amb la meva pena, sense reposar.
    Somniant, com mig endormiscat,
    camino durant el dia.

    Es treibt mich hin

    Vaig amunt i avall!

    Es treibt mich hin, es treibt mich her!
    Noch wenige Stunden, dann soll ich sie schauen,
    Sie selber, die schönste der schönen Jungfrauen; –
    Du armes Herz, was pochst du so schwer?

    Vaig amunt i avall!
    D’ací a poques hores la podré veure,
    a ella, la més bella de les belles donzelles!
    Cor fidel, per què bategues tan agitat?

    Die Stunden sind aber ein faules Volk!
    Schleppen sich behaglich träge,
    Schleichen gähnend ihre Wege; –
    Tummle dich, du faules Volk!

    Però les hores són cançoneres!
    S’arrosseguen amb còmoda indolència,
    badallen i fan lentament el seu camí...
    Apresseu-vos, cançoneres!

    Tobende Eile mich treibend erfasst!
    Aber wohl niemals liebten die Horen;—
    Heimlich im grausamen Bunde verschworen,
    Spotten sich tückisch der Liebenden Hast.

    M’empeny una pressa delirant!
    Però les hores mai han estimat...
    Conjurades secretament en cruel aliança,
    es burlen malicioses de l’ànsia de l’enamorat.

    Ich wandelte unter den Bäumen

    Passejava sota els arbres

    Ich wandelte unter den Bäumen
    Mit meinem Gram allein;
    Da kam das alte Träumen,
    Und schlich mir ins Herz hinein.

    Passejava sota els arbres
    tot sol amb el meu dolor,
    quan arribà l’antic somni
    i s’introduí en el meu cor.

    Wer hat euch dies Wörtlein gelehret,
    Ihr Vöglein in luftiger Höh’?
    Schweigt still! wenn mein Herz es höret,
    Dann tut es noch einmal so weh.

    Qui us ha ensenyat aquest petit mot,
    ocellets que voleu tan enlaire?
    Emmudiu! Quan el meu cor el sent,
    em torna a fer molt de mal.

    ‘Es kam ein Jungfräulein gegangen,
    Die sang es immerfort,
    Da haben wir Vöglein gefangen
    Das hübsche, goldne Wort.’

    “Hi havia una donzella
    que cantava sense parar,
    i els ocellets varen aprendre
    la bella paraula daurada.”

    Das sollt ihr mir nicht erzählen,
    Ihr Vöglein wunderschlau;
    Ihr wollt meinen Kummer mir stehlen,
    Ich aber niemanden trau’.

    No m’ho expliqueu pas,
    ocellets meravellosos i llestos,
    em voleu robar la meva pena,
    però de ningú em puc refiar.

    Lieb Liebchen, leg’s Händchen

    Estimada, posa les mans

    Lieb Liebchen, leg’s Händchen aufs Herze mein; –
    Ach, hörst du, wie ‘s pochet im Kämmerlein?
    Da hauset ein Zimmermann schlimm und arg,
    Der zimmert mir einen Totensarg.

    Estimada, posa les mans sobre el meu cor,
    ah, no sents com batega al seu recer?
    A dintre viu un fuster dolent i cruel
    que m’està fent un taüt.

    Es hämmert und klopfet bei Tag und bei Nacht;
    Es hat mich schon längst um den Schlaf gebracht.
    Ach! sputet Euch, Meister Zimmermann,
    Damit ich balde schlafen kann.

    Cops de martell dia i nit!
    Ja fa temps que m’ha fugit el son.
    Ai!, apressa’t, mestre fuster,
    perquè pugui dormir aviat!

    Schöne Wiege meiner Leiden

    Bell bressol del meu dolor

    Schöne Wiege meiner Leiden,
    Schönes Grabmal meiner Ruh’,
    Schöne Stadt, wir müssen scheiden, –
    Lebe wohl! ruf’ ich dir zu.

    Bell bressol del meu dolor,
    bella tomba de la meva pau,
    bella ciutat, ens hem de separar!...
    Et dic adeu!

    Lebe wohl, du heil’ge Schwelle,
    Wo da wandelt Liebchen traut;
    Lebe wohl! du heil’ge Stelle,
    Wo ich sie zuerst geschaut.

    Adeu-siau, sagrada llinda,
    per la qual passeja confiada l’estimada!
    Adeu-siau, sagrat indret
    on et vaig veure per primera vegada!

    Hätt’ ich dich doch nie gesehen,
    Schöne Herzenskönigin!
    Nimmer wär es dann geschehen,
    Dass ich jetzt so elend bin.

    Si no t’hagués vist mai,
    bella reina del meu cor,
    mai no hauria arribat
    a estar tan afligit!

    Nie wollt’ ich dein Herze rühren,
    Liebe hab’ ich nie erfleht;
    Nur ein stilles Leben führen
    Wollt’ ich, wo dein Odem weht.

    Mai vaig voler commoure el teu cor,
    mai t’he implorat amor,
    només volia viure, silenciós,
    allà on et pogués sentir respirar.

    Doch du drängst mich selbst von hinnen,
    Bittre Worte spricht dein Mund;
    Wahnsinn wühlt in meinen Sinnen,
    Und mein Herz ist krank und wund.

    Però tu m’empenys lluny d’ací
    amb les amargues paraules de la teva boca,
    la demència agita els meus sentits,
    i el meu cor està malalt i ferit.

    Und die Glieder matt und träge
    Schlepp’ ich fort am Wanderstab,
    Bis mein müdes Haupt ich lege
    Ferne in ein kühles Grab.

    I els membres, dèbils i cansats.
    M’allunyaré amb el meu bastó
    fins que el meu cap esgotat
    reposi en una freda tomba remota.

    Warte, warte, wilder Schiffmann

    Espera, espera, mariner salvatge

    Warte, warte, wilder Schiffmann,
    Gleich folg’ ich zum Hafen dir;
    Von zwei Jungfraun nehm’ ich Abschied,
    Von Europa und von Ihr.

    Espera, espera, mariner salvatge,
    molt aviat et seguiré fins al port;
    em vull acomiadar de dues donzelles,
    d’Europa i d’ella.

    Blutquell, rinn’ aus meinen Augen,
    Blutquell, brich aus meinem Leib,
    Dass ich mit dem heissen Blute
    Meine Schmerzen niederschreib’.

    Font de sang, raja dels meus ulls,
    font de sang, esclafeix el meu cos,
    perquè amb la sang calenta
    pugui escriure les meves penes.

    Ei, mein Lieb, warum just heute
    Schaudert dich, mein Blut zu sehn?
    Sahst mich bleich und herzeblutend
    Lange Jahre vor dir stehn!

    Ai, estimada!, per què precisament avui
    t’espanta veure la meva sang?
    M’has vist davant teu durant molts anys,
    pàl·lid i amb el cor sagnant!

    Kennst du noch das alte Liedchen
    Von der Schlang’ im Paradies,
    Die durch schlimme Apfelgabe
    Unsern Ahn ins Elend stiess?

    No coneixes la vella cançó
    de la serpent del paradís,
    que amb la pèrfida ofrena d’una poma
    precipità els avantpassats en la misèria?

    Alles Unheil brachten Äpfel!
    Eva bracht’ damit den Tod,
    Eris brachte Trojas Flammen,
    Du bracht’st beides, Flamm’ und Tod.

    Totes les calamitats ens venen de les pomes!
    Eva ens portà amb ella la mort,
    Eris portà les flames a Troia,
    tu has portat alhora flames i mort.

    Berg’ und Burgen schaun herunter

    Muntanyes i castells es contemplen

    Berg’ und Burgen schaun herunter
    In den spiegelhellen Rhein,
    Und mein Schiffchen segelt munter,
    Rings umglänzt von Sonnenschein.

    Muntanyes i castells es contemplen
    en el brillant mirall del Rin.
    I alegre navega la meva barca
    entremig del llampurneig del sol.

    Ruhig seh’ ich zu dem Spiele
    Goldner Wellen, kraus bewegt;
    Still erwachen die Gefühle,
    Die ich tief im Busen hegt’.

    Contemplo tranquil el joc ondulant
    de les ones daurades en moviment.
    Es desperten silenciosos els sentiments
    que guardava en el fons del meu pit.

    Freundlich grüssend und verheissend
    Lockt hinab des Stromes Pracht;
    Doch ich kenn’ ihn, oben gleissend,
    Bringt sein Innres Tod und Nacht.

    Amb amables salutacions i promeses
    m’atrau cap avall el riu esplendorós;
    però el conec: resplendeix per sobre,
    però amaga dintre seu la nit i la mort.

    Oben Lust, in Busen Tücken,
    Strom, du bist der Liebsten Bild!
    Die kann auch so freundlich nicken,
    Lächelt auch so fromm und mild.

    Per fora, alegria; en la sina, traïció!
    Ets, corrent, la imatge de l’estimada!
    També ella pot saludar amable,
    i somriure innocent i dolça.

    Anfangs wollt’ ich fast verzagen

    De primer quasi em vaig desesperar

    Anfangs wollt’ ich fast verzagen,
    Und ich glaubt’, ich trüg’ es nie;
    Und ich hab’ es doch getragen –
    Aber fragt mich nur nicht, wie?

    De primer quasi em vaig desesperar
    i em pensava que no ho suportaria,
    però ho he suportat...
    No em preguntis, però, com?

    Mit Myrthen und Rosen

    Amb murtres i roses

    Mit Myrthen und Rosen, lieblich und hold,
    Mit duft’gen Zypressen und Flittergold,
    Möcht’ ich zieren dies Buch wie ‘nen Totenschrein,
    Und sargen meine Lieder hinein.

    Amb murtres i roses, gracioses i dolces,
    amb xiprers perfumats i amb oripells
    voldria ornar aquest llibre, com un taüt,
    i enterrar-hi les meves cançons.

    O könnt’ ich die Liebe sargen hinzu!
    Auf dem Grabe der Liebe wächst Blümlein der Ruh’,
    Da blüht es hervor, da pflückt man es ab, –
    Doch mir blüht’s nur, wenn ich selber im Grab.

    Ah, si pogués enterrar-hi també el meu amor!
    Damunt la tomba de l’amor, hi creixen les floretes de la pau
    quan floreixen, les arrenquen tot seguit,
    però les meves només floriran quan jo sigui a la tomba.

    Hier sind nun die Lieder, die einst so wild,
    Wie ein Lavastrom, der dem Ätna entquillt,
    Hervorgestürzt aus dem tiefsten Gemüt,
    Und rings viel blitzende Funken versprüht!

    Aquí hi ha les cançons que un dia, impetuoses
    com el corrent de lava que baixa de l’Etna,
    sorgiren tumultuoses dels meus sentiments més profunds,
    i inundaren de guspires brillants el seu entorn!

    Nun liegen sie stumm und totengleich,
    Nun starren sie kalt und nebelbleich,
    Doch aufs neu’ die alte Glut sie belebt,
    Wenn der Liebe Geist einst über sie schwebt.

    Ara són ací, callades i esmorteïdes,
    ens miren absortes, fredes i pàl·lides com la boira.
    Però un dia l’antiga ardor les reviurà,
    quan l’esperit de l’amor aleni al seu damunt.

    Und es wird mir im Herzen viel Ahnung laut:
    Der Liebe Geist einst über sie taut;
    Einst kommt dies Buch in deine Hand,
    Du süsses Lieb im fernen Land.

    I un pressentiment s’apodera del meu cor:
    l’esperit de l’amor els caurà un dia com la rosada,
    i aquest llibre arribarà a les teves mans,
    dolça estimada en terres llunyanes.

    Dann löst sich des Liedes Zauberbann,
    Die blassen Buchstaben schaun dich an,
    Sie schauen dir flehend ins schöne Aug’,
    Und flüstern mit Wehmut und Liebeshauch.

    S’expandirà llavors l’encís de les cançons
    i les pàl·lides lletres et miraran,
    miraran suplicants els teus bells ulls
    i t’arribaran melangiosos els hàlits del meu amor.

    Alberto García Demestres (1960)
    Tres cançons d’amor i ‘Melmelada per a Wanda Pitrovska                                                         
    (obra d’encàrrec del Palau de la Música Catalana en el marc del programa Barcelona Creació Sonora, estrena absoluta)

    Ítaca
    Text de Manuel Forcano (1968)

    M’estava com
    Ulisses
    contemplant la mar
    deserta.
    Trist. Però van
    tocar-me per
    l’espatlla, i
    vaig girar-me.
    Amb un braç em
    rodejà tot sencer
    i m’engolí en un
    bes. Quan ets arrel
    desitges terra.

    No sé si m’estimaves
    Text de Joan Fuster (1922-1992)

    No sé si m’estimaves: t’estimava
    i això era tot, i això era prou, i els dies
    obraven per a mi racons tendríssims.

    T’estimava amb les hores i amb el somni
    i et cantava, i passaves, i abril queia,
    i et sabia ma carn meravellada.

    Sí, t’estimava lentament i sorda.
    Com s’estimen les coses marcescibles.
    Com s’aprèn l’idioma de l’absència.

    Desordre
    Text de Narcís Comadira (1942)

    Com un somnàmbul vaig,
    d’esma només, passant
    frisós de cambra en cambra,
    blanques estances buides.
    I la remor dels passos
    és un silenci més.
    I la meva ombra fosca
    més negror a la tenebra.
    I pensar que al matí
    per tu i per mi somreia
    (ah, quin tou de lilàs
    rou i perfum tendríssims!)
    l’amor, aquesta espurna.
    Sol, soc només desordre.

    Melmelada
    Text de Narcís Comadira

    Octubre allargassat, no contradiguis
    massa aviat aquest pòsit d’estiu.
    La solitud, al cor, ja senyoreja.
    Deixa pels ulls uns dies de miracle.

    És trist l’engany del cos i el teu engany.
    Tot, l’or dels arbres, la llum, fins la vida
    implacable dels joves que mosseguen
    una fruita sucosa, la tenebra
    ho engolirà. Per dins, anem plens d’ombres.
    Els cossos floten en la mel del sol.

    Gabriel Fauré (1845-1924)
    La bonne chanson, op. 61La bona cançó
    Textos de Paul Verlaine (1844-1896)

    Une Sainte en son auréole

    Una santa en la seva aurèola

    Une Sainte en son auréole,
    Une Châtelaine en sa tour,
    Tout ce que contient la parole
    Humaine de grâce et d’amour;

    Una santa en la seva aurèola,
    una castellana en la seva torre,
    tot el que conté la paraula
    humana de gràcia i d’amor;

    La note d’or que fait entendre
    Un cor dans le lointain des bois,
    Mariée à la fierté tendre
    Des nobles Dames d’autrefois;

    la nota d’or que fa sentir
    un cor en la llunyania dels boscos,
    casada amb la feresa tendra
    de les nobles dames del passat;

    Avec cela le charme insigne
    D’un frais sourire triomphant
    Éclos dans des candeurs de cygne
    Et des rougeurs de femme-enfant;

    amb això l’encís insigne
    d’un fresc somriure triomfant
    nascut dels candors de cigne
    i dels rubors de dona-infant;

    Des aspects nacrés, blancs et roses,
    Un doux accord patricien:
    Je vois, j’entends toutes ces choses
    Dans son nom Carlovingien.

    aspectes nacrats, blancs i rosats,
    un dolç acord patrici:
    veig, sento totes aquestes coses
    en el seu nom carolingi.

    Puisque l’aube grandit

    Ja que l’alba creix

    Puisque l’aube grandit, puisque voici l’aurore,
    Puisque, après m’avoir fui longtemps, l’espoir veut bien
    Revoler devers moi qui l’appelle et l’implore,
    Puisque tout ce bonheur veut bien être le mien,

    Ja que l’alba creix, ja que ha arribat l’aurora,
    ja que, després d’haver-me fugit molt de temps,
    l’esperança vol retornar-me la que crido i suplico,
    ja que tota aquesta felicitat vol ser meva,

    Je veux, guidé par vous, beaux yeux aux flammes douces,
    Par toi conduit, ô main où tremblera ma main,
    Marcher droit, que ce soit par des sentiers de mousses
    Ou que rocs et cailloux encombrent le chemin;

    vull, guiat per vosaltres, bells ulls de dolces flames,
    conduït per tu, oh mà on tremolarà la meva mà,
    caminar dret, sigui per senderes de gespa
    o que rocs i pedres omplin el camí;

    Et comme, pour bercer les lenteurs de la route,
    Je chanterai des airs ingénus, je me dis
    Qu’elle m’écoutera sans déplaisir sans doute;
    Et vraiment je ne veux pas d’autre Paradis.

    i com que, per bressolar les dilacions de la ruta,
    cantaré melodies ingènues, penso
    que sens dubte ella no m’escoltarà sense desgrat;
    i veritablement no vull cap altre paradís.

    La lune blanche

    La lluna blanca

    La lune blanche
    Luit dans les bois;
    De chaque branche
    Part une voix
    Sous la ramée …

    Ô bien-aimée.

    La lluna blanca
    lluu en els boscos
    i de cada branca
    surt una veu
    sota el brancatge...

    Oh, estimada!

    L’étang reflète,
    Profond miroir,
    La silhouette
    Du saule noir
    Où le vent pleure …

    Rêvons, c’est l’heure.

    L’estany reflecteix,
    profund mirall,
    la silueta
    del salze negre
    on el vent plora...

    Somiem, és l’hora.

    Un vaste et tendre
    Apaisement
    Semble descendre
    Du firmament
    Que l’astre irise …

    C’est l’heure exquise.

    Una vasta i tendra
    placidesa
    sembla baixar
    del firmament
    que l’astre irisa...

    És l’hora exquisida.

    J’allais par des chemins perfides

    Jo anava per camins pèrfids

    J’allais par des chemins perfides,
    Douloureusement incertain.
    Vos chères mains furent mes guides.

    Jo anava per camins pèrfids,
    dolorosament incert.
    Les vostres mans estimades foren les meves guies.

    Si pâle à l’horizon lointain
    Luisait un faible espoir d’aurore;
    Votre regard fut le matin.

    Molt pàl·lid en l’horitzó llunyà
    lluïa una feble esperança d’aurora;
    la vostra mirada fou el matí.

    Nul bruit, sinon son pas sonore,
    N’encourageait le voyageur.
    Votre voix me dit: «Marche encore!»

    Cap soroll, a part del seu pas sonor,
    animava el viatger.
    La vostra veu em diu: “Continua caminant!”

    Mon cœur craintif, mon sombre cœur
    Pleurait, seul, sur la triste voie;
    L’amour, délicieux vainqueur,

    Nous a réunis dans la joie.

    El meu cor temorós, el meu cor ombrívol
    plorava, sol, en la trista ruta:
    l’amor, vencedor deliciós,

    ens ha reunit en la joia.

    J’ai presque peur, en vérité

    Quasi tinc por, en realitat

    J’ai presque peur, en vérité,
    Tant je sens ma vie enlacée
    À la radieuse pensée
    Qui m’a pris l’âme l’autre été,

    Quasi tinc por, en realitat,
    de tant com sento la meva vida enllaçada
    al radiós pensament
    que em prengué l’ànima l’altre estiu.

    Tant votre image, à jamais chère,
    Habite en ce cœur tout à vous,
    Ce cœur uniquement jaloux
    De vous aimer et de vous plaire;

    De tant com la vostra imatge, estimada per sempre,
    habita en aquest cor tot vostre,
    el meu cor, únicament gelós
    d’estimar-vos i complaure-us.

    Et je tremble, pardonnez-moi
    D’aussi franchement vous le dire,
    À penser qu’un mot, qu’un sourire
    De vous est désormais ma loi,

    I tremolo, i perdoneu-me
    per dir-vos-ho tan francament,
    al pensar que una paraula, un somriure
    vostre és des d’ara la meva llei.

    Et qu’il vous suffirait d’un geste,
    D’une parole ou d’un clin d’œil,
    Pour mettre tout mon être en deuil
    De son illusion céleste.

    I que només us caldria un gest,
    una paraula o una picada d’ullet
    per posar de dol tot el meu ésser
    per la seva il·lusió celestial.

    Mais plutôt je ne veux vous voir,
    L’avenir dût-il m’être sombre
    Et fécond en peines sans nombre,
    Qu’à travers un immense espoir,

    Però més aviat només us vull veure,
    i el futur hauria de fer-me ombrívol
    i fecund en penes innumerables,
    que a través d’una esperança immensa.

    Plongé dans ce bonheur suprême
    De me dire encore et toujours,
    En dépit des mornes retours,
    Que je vous aime, que je t’aime!

    Lliurat a aquesta felicitat suprema
    de dir-me encara i sempre,
    malgrat tristos retorns,
    que us estimo, que t’estimo!

    Avant que tu ne t’en ailles

    Abans que te’n vagis

    Avant que tu ne t’en ailles,
    Pâle étoile du matin,
    – Mille cailles
    Chantent, chantent dans le thym. –

    Abans que te’n vagis,
    pàl·lida estrella del matí,
    –mil guatlles
    canten en el farigolar,–

    Tourne devers le poète,
    Dont les yeux sont pleins d’amour,
    – L’alouette
    Monte au ciel avec le jour. –

    gira’t cap al poeta,
    els ulls del qual són plens d’amor;
    –l’alosa
    puja al cel amb el dia.–

    Tourne ton regard que noie
    L’aurore dans son azur;
    – Quelle joie
    Parmi les champs de blé mûr! –

    Gira la teva mirada que ofega
    l’aurora en el cel;
    –quina joia
    entre els encisos dels camps de blat madur!–

    Puis fais luire ma pensée
    Là-bas, – bien loin, oh! bien loin!
    – La rosée
    Gaîment brille sur le foin. –

    Després fes brillar el meu pensament
    allà baix, –ben lluny, oh, ben lluny!–
    –La rosada
    brilla alegrement sobre el farratge.–

    Dans le doux rêve où s’agite
    Ma mie endormie encor …
    – Vite, vite,
    Car voici le soleil d’or. –

    En el dolç somni on s’agita
    la meva vida encara adormida...
    –De pressa, de pressa,
    car heus ací el sol d’or.–

    Donc, ce sera par un clair jour d’été

    Doncs passarà en un clar dia d‘estiu

    Donc, ce sera par un clair jour d’été:
    Le grand soleil, complice de ma joie,
    Fera, parmi le satin et la soie,
    Plus belle encor votre chère beauté;

    Doncs passarà en un clar dia d’estiu,
    el gran sol, còmplice de la meva joia,
    entre el setí i la seda, farà
    encara més bella la vostra estimada bellesa.

    Le ciel tout bleu, comme une haute tente,
    Frissonnera somptueux à longs plis
    Sur nos deux fronts qu’auront pâlis
    L’émotion du bonheur et l’attente;

    El cel tot blau, com una gran tenda,
    tremolarà sumptuós amb grans plecs
    en els nostres fronts feliços que hauran empal·lidit,
    per l’emoció de la felicitat i de l’espera:

    Et quand le soir viendra, l’air sera doux
    Qui se jouera, caressant, dans vos voiles,
    Et les regards paisibles des étoiles
    Bienveillamment souriront aux époux.

    i quan arribarà el vespre, l’aire serà dolç
    i jugarà, acaronador, en els teus vels,
    i les mirades plàcides de les estrelles
    somriuran benèvolament als cònjuges.

    N’est-ce pas?

    No és així?

    N’est-ce pas? nous irons, gais et lents, dans la voie
    Modeste que nous montre en souriant l’Espoir,
    Peu soucieux qu’on nous ignore ou qu’on nous voie.

    No és així? Anirem, joiosos i alegres pel camí modest
    que ens mostra somrient l’Esperança,
    poc preocupats de si ens ignoren o ens veuen.

    Isolés dans l’amour ainsi qu’en un bois noir,
    Nos deux cœurs, exhalant leur tendresse paisible,
    Seront deux rossignols qui chantent dans le soir.

    Aïllats en l’amor com en un bosc solitari,
    els nostres cors, exhalant la seva tranquil·la tendresa,
    seran dos rossinyols que canten al vespre.

    Sans nous préoccuper de ce que nous destine
    Le Sort, nous marcherons pourtant du même pas,
    Et la main dans la main, avec l’âme enfantine

    De ceux qui s’aiment sans mélange, n’est-ce pas?

    Sense preocupar-nos pel que ens destina
    la sort, caminarem portant el mateix pas.
    I agafats de la mà, amb l’ànima infantil

    de dos que s’estimen sense núvols. No és així?

    L’hiver a cessé

    S’ha acabat l’hivern

    L’hiver a cessé: la lumière est tiède
    Et danse, du sol au firmament clair.
    Il faut que le cœur le plus triste cède
    À l’immense joie éparse dans l’air.

    S’ha acabat l’hivern: la llum és tèbia,
    i dansa, del terra al clar firmament.
    Cal que el cor més trist cedeixi
    a la immensa joia escampada per l’aire.

    J’ai depuis un an le printemps dans l’âme
    Et le vert retour du doux floréal,
    Ainsi qu’une flamme entoure une flamme,
    Met de l’idéal sur mon idéal.

    Des de fa un any tinc la primavera a l’ànima,
    i la verda tornada de la dolça florida,
    com una flama envolta una flama,
    posa l’ideal sobre el meu ideal.

    Le ciel bleu prolonge, exhausse et couronne
    L’immuable azur où rit mon amour.
    La saison est belle et ma part est bonne
    Et tous mes espoirs ont enfin leur tour.

    El cel blau perllonga, eleva i corona
    l’èter immutable on somriu el nostre amor.
    L’estació és bella i la meva part és bona
    i ha arribat finalment el torn dels meus anhels.

    Que vienne l’été! que viennent encore
    L’automne et l’hiver! Et chaque saison
    Me sera charmante, ô Toi que décore
    Cette fantaisie et cette raison!

    Que vingui l’estiu! Que vinguin també
    la tardor i l’hivern! I cada estació
    em serà encisadora, oh Tu que decores
    aquesta fantasia i aquesta raó!

    .

    Traduccions de Manuel Capdevila i Font

  • També et pot interessar...

    Petit Palau Cambra
    Dilluns, 26.02.24 – 19.30 h
    Petit Palau

    125è aniversari del naixement de Ricard Lamote de Grignon

    David Alegret, tenor
    Rubén Fernández Aguirre, piano
    Sílvia Bel, actriu

    R. Lamote de Grignon: Siete cancioncillas en estilo popular (sobre textos anònims dels segles XV i XVI) i Serranilla (sobre un text del Marquès de Santillana)

    J. Lamote de Grignon: Del cicle Les violetes (sobre textos d’Apel.les Mestres): “Larilà”, “Cap al tard”, “Les aranyes” i “És juny”

    M. Ortega: La gesta dels estels - segona sèrie (cicle de cançons sobre tres poemes de Joan Salvat-Papasseit, estrena absoluta)

    R. Lamote de Grignon: Tot l’enyor de demà (sobre un poema de Joan Salvat-Papasseit), Nadal (sobre un text de Pere Benavent), Malenconia (sobre un text de Rossend Llates), Per una Flor de romaní (sobre un text de Josep Carner), Cançó del capvespre (sobre un text de Josep Maria de Segarra), Cançó de la Francisqueta (sobre un text de Josep Maria de Segarra), Cant espiritual (sobre un poema de Joan Maragall)

    Preu: 15 euros

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Mecenes col·laboradors

    Benefactors d'Honor

    Benefactors Principals

    Benefactors

Índex