La invenció del nocturn romàntic s’atribueix al compositor irlandès John Field (1782-1837), tot i que ja existien obres amb aquesta forma simple (A-B-A) de seccions externes que contrasten amb la central. Els Nocturns de Field van influir directament els de Frédéric Chopin (1810-49), que els eleva a una categoria que no admet comparació, tant pel lirisme, la inspiració melòdica i el poder de les seves harmonies. El seu Nocturn en Do sostingut menor, op. post. no va ser publicat en vida del compositor i era dedicat a la seva germana gran com a estudi de preparació del seu Segon Concert.

El 1841 marca l’inici d’un període fructífer en la producció de Chopin, en què compon els dos Nocturns op. 48, publicats a París; el primer, en Do menor, és considerat una de les pàgines chopinianes més belles, d’una emotivitat embriagadora amb malenconia i majestuositat a parts iguals.

Entre el 1831 i el 1842 Chopin compon quatre Balades per a piano, un gènere que va arribar a la música des de la literatura èpica i que s’inspira en una història o llegenda, fins i tot amb un rerefons històric; les de Chopin són de gran dificultat tècnica i comparteixen aspectes estilístics, sobretot pel que fa al temps i a l’estructura formal. La número 1, en Sol menor, va ser descrita per Schumann com una de les obres més “salvatges i inusuals” del compositor polonès.

Pocs compositors han tingut tanta amplitud d’estils com el rus Aleksandr Skriabin (1872-1915), que començà a compondre peces brillants amb seducció romàntica neochopinianes i acabà la carrera en una mena de pseudoanarquia. Després d’escriure obres d’inspiració chopiniana agafa un camí propi en què les nocions del ritme, to i color es dissolen en un estil d’una originalitat extraordinària, amb un equilibri entre el misticisme i la sensualitat. De les seves obres que avui s’escolten destaca la Sonata núm. 5, op. 53, peça programàtica d’extrema dificultat que expressa un èxtasi místic, descrita pel propi Skriabin com “un gran poema per a piano”.

Franz Liszt (1811-86), un dels compositors més prolífics de la història, encarnació de l’artista romàntic i pianista virtuós, va tenir una vida personal marcada per les passions i el misticisme, aspectes que va traslladar a les seves composicions per a piano, on explota totes les possibilitats tímbriques i tècniques de l’instrument. El Romanticisme s’inspirava en la literatura i glorificava els temps antics i els herois del passat, i Liszt també agafa aquests preceptes; com a les obres que s’escoltaran avui, gairebé tot el seu corpus compositiu porta títols evocadors i moltes obres estan compostes segons un programa específic, ja sigui una llegenda, un paisatge mental o una evocació plàstica. D’entre tots els compositors per a piano, Liszt va ser, sens dubte, el més pictòric.

Manel Cereijo, musicòleg